EQUINODERMS PDF

Preview

Summary

Download EQUINODERMS PDF

Description

ELS EQUINODERMS Són animals marins en els que s’inclouen les estrelles de mar, les ofiures, els eriçons de mars, els cogombres de mar i els lliris de mar. El nom d’Equinoderms (Ll. Echinatus, espinós, + Gr.derma, pell, + ata, caracteritzat per) fa referencia a les seves protuberàncies o espines externes. Tots els representants del grup tenen un endosquelet calcari, bé en forma de plaques o constituït per petits ossicles dispersos. Les característiques més importants dels equinoderms són: 1) endosquelet espinós de plaques, 2) sistema aqüífer, 3) els pedicel·laris, 4) les brànquies dèrmiques i 5) la simetria radial o bilateral (la simetria radial és una avantatge per aquells animals que resten immòbils i el medi que els envolta és sempre constant). La majoria dels equinoderms manquen de la capacitat d’osmoregulació, pel que serà estrany trobar-los a aigües salobres. Es troben a tots els oceans del món i a qualsevol profunditat. Pràcticament tots els equinoderms són bentònics, encara que hi ha algunes espècies pelàgiques. No es coneixen equinoderms paràsits però hi ha unes quantes espècies comensals. Per una altre part, hi ha molts grups d’animals que hi viuen a sobre (algues, protozous, ctenòfors, turbel·laris, cirrípedes, decàpodes, gasteròpodes, bivalves, poliquets, peixos i altres equinoderms). No tenen cervell i tenen pocs òrgans sensitius especialitzats; sistema sensorials amb òrgans tàctils, quimioreceptors, peus ambulacrals, tentacles terminals, fotoreceptors i estatocists.

SINAPOMORFIES DELS EQUINODERMS 1) Presenten esquelet dèrmic calcari. Plaques a nivell de la dermis => plaques calcàries (matriu mineral de CaCO3 i proteïnes). Aquest endosquelet és generat per les cèl·lules del mesènquima recobert per epidermis ciliada. Funcionalment és un exosquelet. EN alguns grups les plaques poden estar soldades entre elles (eriçons) i altres grups tenen plaques articulades (estrelles). 2) Sistema aqüífer (sistema vascular aqüífer) => gran mobilitat L’aparell aqüífer és d’origen celomàtic, sobresurt de la paret del cos com una sèrie d’expansions semblants a tentacles (podis o peus ambulacrals) que s’estenen per la pressió del líquid que contenen; normalment presenten una obertura a l’exterior (madreporita o hidroporus). La madreporita evita l’entrada de larves al sistema ambulacral. A continuació trobem el canal de petri que comunica la madreporita amb l’anell ambulacral del que deriven els peus ambulacrals. Aquests tenen dues parts: el que surt a l’exterior, podis, que tenen unes ventoses que permeten l’adhesió al substrat i el canal radial. El sistema ambulacral és un sistema sensitiu i també poden respirar a través dels peus ambulacrals. 3) Fibres de col·lagen, col·lagen mutable • Lligaments de col·lagen mutable en curts espais de temps • Control neuronal • Avantatges mecànics. Els hi permet canviar la consistència dels seus teixits. Es poden moure, alimentar-se, defensar-se i reproduir-se, segons els grups. 4) Organització del cos pentaradiada en adults. Larves amb simetria bilateral

PLESIOMORFIES I ALTRES CARACTERÍSTIQUES 1 - Hàbitat marí 2 - Cicle de vida pelagobentònic • Larva planctònica, lliure i planctotròfica • Metamorfosi radical • Reclutes i adults bentònics 3 – Celoma • Enterocelomats • Celoma trímer (axocel, hidro o mesocel i somatocel) • Destí variable dels compartiments celòmics 4 – Deuterostomia • El blastòporus embrionari origina l’anus larvari • La boca larvària s’obre secundàriament 5 - Sistema hemal y excretor simple Sistema sanguini (hemal) molt reduït, amb un petit o nul paper en la circulació i envoltat per prolongacions del celoma (sinus perihemals); la circulació principal dels líquids corporals (líquid celomàtic) es realitza mitjançant els cilis del peritoneu. • Anell hemal aboral • Anell hemal oral • Extensions radials • Connectats amb sinus axial (glàndula axial). Producció de celomòcits. • Funció: probablement distribució de nutrients. 6 - Sistema nerviós no centralitzat • Nervis radials sota els canals ambulacrals • Anell nerviós central que envolta el digestiu • Sense “cervell” • Sense òrgans dels sentits especialitzats 7 - Capacitat de regeneració

CLASSE EQUINOÏDEUS Existeixen unes 950 espècies actuals d’equinoïdeus, que generalment tenen un cos compactat, tancat dins una carcarassa endosqueletica. Els ossicles dèrmics, que s’han transformat en plaques estretament juxtaposades, formen la closca. Els equinoderms manquen de braços, però la seva cloca reflexa la simetria pentàmera típica dels equinoderms, amb les seves 5 àrees ambulacrals. Aquestes zones ambulacrals són visibles com a bandes espinoses.

Periprocte 1->5 plaques genitals. Cada placa presenta un porus on desemboca el gonoducte. Placa 2 ->madrepòrica I->V plaques oculars; tenen una petita apertura per on surt un peu ambulacral amb funció sensitiva.

En general la closca dels equinoïdeus és un esquelet compacte, amb 10 fileres de plaques provistes d’espines erectes i mòbils. Les plaques estan unides fortament entre sí. Durant períodes de creixement ràpid, les plaques no van al mateix ritme que els teixits tous, el que produeix sutures mes laxes. Els 5 parells de fileres ambulacrals són homòlegs als 5 braços de les estrelles de mar i posseeixen porus a través dels quals surten els llargs peus ambulacrals. Les plaques porten espines que es mouen mitjançant articulacions en bola. Les espines es mouen per acció de petits músculs que envolten la seva base. Existeixen diversos tipus de pedicel·laris, els més normals tenen tres valves i es troben a l’extrem d’un llarg peduncle. Els pedicel·laris ajuden a mantenir el cos net i a capturar petits organismes, els pedicel·laris posseeixen glàndules verinoses la toxina dels qual paralitza a preses de petita mida.

La boca dels eriçons esta envoltada per 5 dents convergents. Els porus genitals i el madreporita es troben a la cara aboral, a la regió del periprocte (la zona que envolta l’anus).

ERIÇONS REGULARS Estructura interna. A l’interior de la closca es troba el tub digestiu, “arrollado”, i un complex aparell masticador denominat llanterna d’Aristòtil al que estan unides les dents. Un llarg sifó ciliat connecta l’esòfag amb l‘intestí i evita el pas de l’aigua per l’estomac, el que concentra els aliments per la seva digestió a l’intestí. Els eriçons de mar són fonamentalment omnívors. Les partícules alimentaries cauen entre les espines i són transportades per bandes ciliades fins a la cara aboral i la boca. Els sexes són separats i els òvuls i els espermatozoides s’aboquen al mar per la fecundació, que és externa. La larva equinopluteo dels equinoïdeus no incubadors (alguns incuben als seus joves en depressions situades entre les espines), pot portar una vida planctònica durant alguns mesos abans de patir una ràpida metamorfosi per donar lloc a eriçons juvenils.

ERIÇONS IRREGULARS En els eriçons irregulars, els peus respiratoris tenen parets fines, llises o lobulades i estan disposats sobre la cara aboral en uns camps ambulacrals denominats ambulacres petaloides. Aquests, formen un dibuix en forma de flor en la cara superior dels dòlars de sorra. Els eriçons irregulars també tenen uns peus curts amb ventoses, que surten per un sol porus a les àrees ambulacrals i, en ocasions, interambulacrals, la funció dels quals es manipular i transportar l’aliment.

CLASSE ASTEROÏDEUS Les estrelles de mar representen molt bé els caràcters bàsics de l’estructura general del grup. Existeixen 1500 especies actuals. Caràcters externs. Les estrelles de mar tenen un disc central del que surten uns braços (radis) acabats en punta. El cos esta recobert d’epidermis ciliada i pigmentada. La boca esta al centre de la cara inferior o cara oral, envoltada per una membrana peristomal tova. Un ambulacre o àrea ambulacral es dirigeix des de la boca per la cara oral de cada braç cap al seu extrem. Les estrelles tenen normalment 5 braços (algunes en tenen més, fins a 14) i hi ha tantes àrees ambulacrals com braços. Al llarg de la cara oral de cada braç hi ha un surc ambulacral, envoltat per fileres de peus ambulacrals o podis, que a la seva vegada estan protegits per espines mòbils. Al centre de cada surc ambulacral podem observar un nervi radial, entre els fileres de peus ambulacrals. La superfície aboral o cara superior normalment es rugosa i amb espines. Envoltant les bases de les espines trobem un petits pedicel·laris en forma de pinça, provistos de petites valves que es mouen per mitjà de músculs. Ajuden a mantenir la superfície del cos lliure de residus, a protegir les pàpules i, algunes vegades, a capturar l’aliment. Les pàpules (brànquies dèrmiques) són petites evaginacions toves de la cavitat celomàtica, recobertes únicament per epidermis i amb una capa interna de peritoneu; comuniquen amb l’exterior per espais que queden entre els ossicles i estan relacionades amb la respiració. A la cara aboral trobem un l’anus i la madreporita, una placa perforada de forma circular que comunica amb l’aparell aqüífer o ambulacral. La majoria de les estrelles te molta mobilitat als braços (per exemple Echinaster; Astropecter és una estrella més rígida). Endosquelet o tegument. Per sota de l’epidermis de les estrelles trobem un endosquelet mesodèrmic format per petites plaques calcàries o ossicles, unides entre sí per teixit conjuntiu. Aquest teixit conjuntiu és una forma poc comú de col·lagen, denominat col·lagen mutable, que es troba sota control nerviós. Aquest col·lagen pot canviar d’una forma sòlida a una altre liquida a una gran velocitat si rep estímuls del sistema nerviós. Dels ossicles neixen espines i tubercles, que són els responsables de la superfície espinosa. Els ossicles estan perforats per una xarxa d’espais, generalment ocupats per fibres i cèl·lules dèrmiques. Aquesta xarxa es denomina estereoma i es exclusiva dels equinoderms. Els músculs de la paret del cos mouen les espines, i poden tancat parcialment el solc ambulacral inclinant les seves espines marginals. Poden evaginar celoma cap a l’exterior, el que anomenem pàpules o papil·les dèrmiques; aquestes tenen un paper molt important en la excreció i la respiració. Sistema ambulacral o aqüífer. Exclusiu d’equinoderms. Es tracta d’un sistema de canals i peus ambulacrals especialitzats que, juntament amb els ossicles, constitueix un mecanisme hidràulic. A les estrelles de mar, les funcions primàries de l’aparell aqüífer són la locomoció, la captura d’aliment, l’excreció i la respiració. Estructuralment, l’aparell aqüífer s’obre a l’exterior per petits porus a la madreporita. La madreporita dels asteroïdeus és a la cara aboral i dóna pas a un canal aqüífer, el conducte petri, que descendeix fins a un canal anul·lar al voltant d ela boca. Els canals radials surten del canal anular, un per braç al seu corresponent surc ambulacral. Enganxats al canal anular hi ha també 4 o 5 parells de plegaments en forma de bossa, els cossos de Tiedemann, i entre 1 i 5 vesícules de Poli. Els cossos de Tiedemann tenen com a funció produir celomocits i les vesícules de Peri són, aparentment, dipòsits de reserva de líquid i serveix per regular la pressió interna del sistema aqüífer.

Una sèrie de petits canals laterals, cada un amb una vàlvula d’un únic sentit, connecten els canals radials amb els peus ambulacrals al llarg dels dos costat del surc ambulacral de cada braç. Alimentació i tub digestiu. La boca, la cara oral, condueix a través d’un curt esòfag a un gran estomac al disc central. No tenen llanterna d’Aristòtil. La part inferior de l’estomac (cardiaca) pot sortir fora de l’animal mentre s’està alimentant. La part superior (pilòrica) és petita i comunica amb els conductes d’un parell de cecs pilòrics (glàndules digestives) a cada braç. La digestió és principalment extracel·lular. De l’estomac pilòric sobresurt aboralment un curt intestí, normalment amb uns pocs cecs intestinals en forma de sac. L’anus és incopiscu i algunes estrelles manquen d’intestí i d’anus. Moltes estrelles són carnívores i s’alimenten de mol·luscs, crustacis, poliquets, equinoderms i altres invertebrats, i en ocasions de petits peixos. Utilitzen els braços per obrir els bivalves. Un cop obert evaginen la part cardíaca de l’estómac i segreguen enzims per començar la digestió extracel·lular. La digestió finalitza al cecs pilòrics. Les restes són regurgitades. Alimentació: - Carronyeres - Depredadores - Suspensívores - Captura amb pedicel·laris

CLASSE OFIROÏDEUS Es tracta del grup d’equinoderms amb el major numero d’espècies vivents, més de 200 actualment i són, probablement, el més abundant. Estructura externa. Les ofiures difereixen molt de les estrelles de mar, tenen molt diferenciat el cos dels braços; manquen de pedicel·laris i pàpules i els seus solcs ambulacrals estan tancats i coberts per plaques. Els peus ambulacrals manquen de ventoses; intervenen en l’alimentació però el seu paper en la locomoció és molt restringit., A diferencia dels asteroïdeus, la madreporita es troba a la cara oral, en un dels discos rurals. Els peus ambulacrals manquen d’ampolles i la força d’extensió la exerceix la musculatura proximal. A la cara aboral no tenen anus ni placa madrepòrica. I a la cara oral tenen escuts orals modificats amb dents. Els braços són flexibles però semirígids perquè estan format per artells articulats entre sí. Els artells estan formats per: - 2 plaques laterals que presenten astrilles - 1 placa superior - 1 placa inferior que presenta dues perforacions que permeten la sortida dels peus ambulacrals. Estructura interna. Els òrgans viscerals estan concentrats al disc central. El seu estómac te forma de sac i no existeix intestí; els materials no digerits els expulsen per la boca. 5 parells d’evaginacions anomenades burses s’obren a la cara oral a través de les fenedures genitals a la base dels braços. L’aigua entra i surt d’aquests sacs per la respiració. A la paret celomàtica de cada bursa es troben les gònades, de mida petita, que descarreguen les cèl·lules sexuals madures a l’interior de la cavitat de la bursa, per sortir per les fenedures genitals cap a l’exterior on tindrà lloc la fecundació. Solen tenir sexes separats encara que algunes espècies són hermafrodites.

CLASSE HOLOTUROÏDEUS Comparats amb els altres equinoderms les holotúries estan considerablement allargades segons l’eix oral-aboral i en la majoria els ossicles estan molt reduïts, de manera que aquests animals presenten cossos tous. Tenen espícules calcaries que els hi confereixen un cert grau de protecció (algunes de les quals són verinoses). El col·lagen mutable fa que estiguin relaxats o contrets. Presenten 5 bandes musculars longitudinals i també a la part anterior presenten un anell format per 10 plaques calcaries que utilitzen com a lloc d’inserció dels diferents sistemes. Sistema ambulacral. Esta format per 3 fileres de peus ambulacrals a la cara inferior per la locomoció i 2 fileres de peus ambulacral a la cara superior amb funció sensitiva. Madreporita immersa a la cavitat celomàtica. A la boca presenten tentacles peribucals. El tub digestiu desemboca en una cloaca muscularitzada a l’extrem posterior. Tenen un arbre respiratori format per dos llargs tubs ramificats, que també desemboquen a la cloaca, la qual bombeja l’aigua al seu interior. L’intercanvi de gasos es fa al celoma. Els arbres respiratoris serveixen tant com per la respiració com per l’excreció i no es troben en cap altre tipus d’equinoderms. També es produeix intercanvi gasos a traves de la pell dels peus ambulacrals. Els sexes son separats, encara que algunes holotúries són hermafrodites. Entre els equinoderms, nomes les holotúries tenen una única gònada, el que és considerat com un caràcter primitiu. La fecundació és externa i la larva, de vida lliure, es denominada auriculària. Certes especies tenen els anomenats túbuls de Cuvier a la regió posterior de l’arbre respiratori que poden expulsar-se per enredar l’enemic, dissuadir-lo o capturar-lo. Els túbuls poden ser llargs i enganxifosos i en ocasions poden portar substancies tòxiques. Alimentació: - suspensívors - detritívors

CLASSE CRINOÏDEUS NO...