Estètica PDF

Preview

Summary

BLOC 1: CONCEPTES D’ESTÈTICA Usos i abusos del terme estètica L’estètica en la societat actual és essencial i s’associa amb el concepte bell, bellesa. Aquest terme relacionat amb la bellesa ha augmentat amb la societat de consum i s’ha relacionat amb la bellesa eterna, aquella bellesa física que s’a...

Description

BLOC 1: CONCEPTES D’ESTÈTICA Usos i abusos del terme estètica L’estètica en la societat actual és essencial i s’associa amb el concepte bell, bellesa. Aquest terme relacionat amb la bellesa ha augmentat amb la societat de consum i s’ha relacionat amb la bellesa eterna, aquella bellesa física que s’aconsegueix a través de productes i tractaments. És a dir, el concepte estètica es relaciona amb el culte al cos i, per tant, a serveis de consum estètic. A les imatges femenines s’hi poden trobar contrastos de colors (verd/carn), formes rodones... Característiques que s’acosten a pintures renaixentistes; de fet, va ser Boticelli qui va crear el cànon de bellesa de la dona.

A les imatges masculines, en canvi, hi predomina el blanc i negre i un cos similar a les escultures gregues (nus i musculats).

Al llarg del temps hi ha hagut molts cànons de bellesa. Aquests, actualment fan referència al renaixement (les dones) i a l’escultura grega (els homes). Però, com ja s’ha dit, actualment els cànons de bellesa van canviant de tal manera que s’han arribat a basar en les barbies (cossos prims i sense forma) o en les tres gràcies, de Rubens (cossos voluptuosos i grassos). Davant d’aquesta estètica de consum (del culte al cos) hi ha hagut molts moviments en contra, moltes crítiques. Per exemple trobem a Orlan, una artista francesa que va

utilitzar la cirurgia estètica (plàstica) per trencar les barreres entre home i dona, les ètnies, les generacions... En definitiva, els cànons de bellesa. D’aquesta manera va mostrar el patiment i el dolor que causen les operacions estètiques que mai és mostrat. (youtube: french artist Orlan) Exercici a classe Estètica

Respecte el cos, el culte al cos, la bellesa, la cura del cos Com a estil concret (hipster, asiàtica, gòtica...) Com a qualitat personal (ex. aquesta persona es mou d’una manera estètica/agradable) Plaer estètic, sensible. Entra a través de les sensacions.

Gust

Relacionat amb el sabor, el tast Agradar o ser agradable, voluntat de fer

(ex. em ve de gust

sortir a passejar) Com a normes i convencions socials (ex. té molt bon gust) Segons el llibre De Plató a Lady Gaga, l’estètica és la ciència del coneixement que adquirim a través del fenomen sensible, dels òrgans de percepció, dels sentits; i això va directament a l’emoció. A més, segons el llibre, el gust és la capacitat de discernir racionalment sobre el que agrada i el que no; és fer un judici. Ens hem de preguntar per què ens agrada o per què no ens agrada. L’estètica el que fa és dotar d’arguments al gust. Estudia el gust a nivell sincrònic (a nivell general en un mateix moment, per exemple a totes les cultures en un mateix moment) i a nivell diacrònic (al llarg del temps, l’evolució). El gust és individual, tothom té les seves raons per les quals li agrada o no li agrada una cosa, per tant és subjectiu. Però al ser una ciència hauria de ser objectiu, per tant hi ha una contradicció de base. A més, el gust es socialitza (es fa comú), de manera que es podria dir que en cada època, generació, cultura... hi ha objectivitat del gust. El gust existeix com a argumentació. Per argumentar hem de valorar el gust, per tant el gust té un valor estètic. El valor estètic és la capacitat que té un fenomen sensible de produir una experiència estètica.

El valor estètic Hi ha dues teories sobre què és el valor estètic: −

Teories objectivistes: El valor estètic són propietats del propi objecte, que estan en ell. Els objectivistes organitzen propietats que han de tenir els objectes per ser estètics, creen els cànons (ideals). Els cànons estètics són la relació de característiques que fan que una percepció sigui estètica; hi ha cànons molt diferents, cada cultura té el seu. Hi ha dos tipus de cànons: o

Específics: musicals, escultura...

o

Generals: afecten a tots els objectes. Tenen tres característiques que s’apliquen a totes les experiències estètiques. §

Unitat: Organitzat com a cosa única

§

Complexitat: Unitat però amb diferents elements que enriqueixen l’objecte

§

Intensitat: Força de la qualitat que destaca en l’experiència estètica

−

Teories subjectivistes: El valor estètic està en l’experiència de l’observador, en la relació que estableix amb l’objecte. Segons els subjectivistes només es pot parlar de reaccions estètiques que tenim davant dels objectes, per tant és molt difícil establir unes característiques que provoquin l’estètica objectiva.

Orígens etimològics de la paraula La paraula estètica no s’utilitza tal i com la coneixem fins al segle XVIII, però els grecs ja l’utilitzaven en un altre sentit: aiszetiqué, que significa allò percebut pels sentits i es relaciona i s’oposa a nantà, allò conegut mentalment, intel·lectualment. D’aquí deriva la paraula aesthesis, les impressions sensorials, el que s’arriba a sentir i allò que ens queda al cervell. I també deriva el seu mot oposat, gnosis, que és pensament, allò que arriba a la ment. Després se’n deriven dos paraules: el mot estètic, que significa allò sensitiu, i el mot gnòsic, que és allò intel·lectual.

Finalment aquests mots passen al llatí de manera que estètic es tradueix com sensatio (n), sensitivus (adj.) i gnòsic es tradueix com intel·lectus (n), intel·lictivus (adj.). aiszetiqué

nantà

aesthesis

gnosis

estètic

gnòsic

sensatio (n)

intel·lectus (n)

sensitivus (adj.)

intel·lictivus (adj.)

A mitjans del segle XVIII (a la il·lustració) el filòsof alemany Alexandre Baumgarten recupera el terme estètica i escriu el primer tractat d’estètica (1750 – 1758) on es centra en justificar el coneixement sensible. El defineix com el coneixement de la bellesa i el contraposa al coneixement intel·lectual. Més tard Immanuel Kant incorpora l’estètica com una de les parts de la filosofia. Es poden distingir dos cicles en quant a l’ús del terme estètic: −

Cicle clàssic: Va des dels grecs fins als inicis del segle XVIII (barroc). El centre de l’estètica és la bellesa clàssica, per tant els cànons. El concepte bàsic és la bellesa com una propietat dels fenòmens sensibles i no tant com una experiència de l’observador. Per tant es pot relacionar amb la teoria objectivista. o

Època grega §

Pitàgores (580 a.C.): Va ser el primer filòsof grec que va reflexionar sobre el concepte de bellesa. Va centrar tota la filosofia en les matemàtiques, la geometria i la bellesa (ja que aquesta estava lligada a les 2 disciplines anteriors). Segons Pitàgores, la bellesa és ordre (matemàtiques) i simetria (geometria). I en contraposició a la bellesa, la lletjor és desordre i asimetria. Pitàgores defensa que l’home per percebre la bellesa s’ha de concentrar en els sentits, en la vista i l’oïda per percebre la simetria (àmbit visual) i l’harmonia (àmbit auditiu).

§

Plató (430 a.C.): Tracta els problemes estètics segons el seu món ideal, el de les idees. És a conseqüència d’això que inventa el mite de la caverna: l’home no pot captar la realitat a través dels sentits, només veu sobres que són interpretables. Per tant, segons Plató, el pensament és el que ens pot fer entendre el món ideal. Segons el que diu Plató, tot el que existeix en la realitat que percep l’home és imitació del món, dels arquetips eterns. Hi ha una forma de bellesa ideal però l’home només veu aspectes parcials, per tant només veu bellesa parcial. A l’ànima hi ha una facultat lligada al pensament que ens permet arribar a la bellesa ideal a través de la bellesa parcial. La realitat és un món ideal de formes. El coneixement sensible (estètica) no es un coneixement directe i per tant ens pot enganyar. La vista és totalment enganyosa i, en canvi, la oïda (a partir del llenguatge) pot arribar al mon ideal però la vista es queda en les ombres. La vista s'associa amb la il·lusió, i la oïda amb el mon ideal, perquè el llenguatge expressa el pensament i per tant es l'accés mes directe al mon ideal. La bellesa ideal es basa en la proporció de totes les parts a través de formes matemàtiques. Per tant la bellesa és calculable per l’home. El descobriment de la bellesa produeix un gran plaer. Aquest descobriment té lloc quan es passa de belleses parcials a la bellesa ideal. El plaer de la contemplació (el que es produeix) exigeix centrar-se en els sentits. Hi ha un doble plaer, el plaer de l’òrgan que percep (els sentits) i el plaer de l’enteniment. El plaer es basa en el ritme (oïda), la melodia (oïda) i la proporció de les parts (vista).

o

Edat mitja §

Sant Tomàs d’Aquino (1250): Centra com a valor primordial la bondat, diu que és la base de l’home. La bondat és la relació

d’algú amb el desig, amb allò que vol ser i/o fer. Diu que la divisió de la bondat que correspon a l’estètica és allò plaent, agradable, per tant la bellesa. És a dir que la bellesa és la divisió de la bondat, allò agradable i que proporciona plaer, és el descans en la cosa desitjada. La percepció de la bellesa és una mena de coneixement que descobreix l’essència (la pròpia forma de l’objecte) de l’objecte que es percep. Segons Tomàs d’Aquino hi ha tres condicions de bellesa: ⇒ Integritat (perfecció): allò trencat o incomplert és lleig ⇒ Deguda proporció (harmonia de la forma) ⇒ Lluminositat (claredat): intensitat en que la forma es manifesta en l’objecte

o

Renaixement §

Marsilio Ficino (1433): Funda l’acadèmia al 1462, on el que fa és lligar la filosofia amb els coneixements científics i l’art. Estableix dues actituds bàsiques en l’experiència de la bellesa: ⇒ Contemplació: Permet tenir una consciencia racional del món platònic, del món ideal. Centrar-se en la pròpia consciencia en el moment de percebre. ⇒ Concentració: Concentració absoluta en la percepció per poder arribar al món ideal. És igual de necessària en la percepció que en la creació.

§

Alberti (1450): Introdueix un nou aspecte a la contemplació. Diu que per contemplar s’ha de tenir lentesa d’animo (lentitud d’ànima). Això significa prescindir de l’ànima per poder arribar a la bellesa, per tant, la submissió de l’ànima a la bellesa.

o

Barroc §

Gravina (1670): Funda l’acadèmia Arcadia, a Roma, i és la que fa el pas del Barroc al Neoclàssic. Defineix com a base del Barroc el concepte de deliri. Diu que per percebre la bellesa s’ha d’estar en un estat d’eufòria o frenesí anomenat deliri. Hi ha diferents obres que lliguen amb aquesta idea:

Sala dels miralls del Palau d’Amalienborg (Rococó)

Èxtasi de Santa Maria, Bernini

Les característiques principals del cicle clàssic són: •

Ordre i simetria (pitàgores)

•

Ritme i melodia (centrat en el so)

•

Integritat, harmonia i intensitat

•

Contemplació (lentesa d’animo)

•

Concentració

•

Deliri

Respecte la bellesa

Respecte l’actitud de l’espectador

Exercici classe: Relacionar les característiques del cicle clàssic amb la obra The key in hand de Chiharu Shiota (https://www.youtube.com/watch?v=QvCfgV7qimA).

−

Cicle modern: Va des del segle XVIII (la il·lustració) fins a l’actualitat. Talla amb el cicle clàssic perquè es centra en la subjectivitat, el subjecte en el que es plasma la bellesa. El concepte bàsic és el gust i l’experiència estètica. Per tant es pot relacionar amb la teoria subjectivista.

o

Il·lustració (s. XVIII): Es plasma en una obra: l’enciclopèdia d’Alambert i Diderot. L’enciclopèdia intenta agrupar tot el coneixement humà en una gran obra seguint el model cartesià (racionalista). És un recull més visual que escrit perquè tothom pugui arribar a conèixer-ho.

Hi va haver dos corrents: §

Continental, França (racionalisme, deductiu: de lleis generals es treuen coses concretes) •

Descartes (1596, anterior a la il·lustració): És el precursor pel seu mètode cartesià (base del racionalisme). Defensa que els processos deductius han de seguir els principis de la naturalesa i de la raó. Els tres conceptes en els que es basa el seu mètode són: ⇒ Claredat conceptual: Els axiomes han de ser senzills de comprendre, que no siguin ambigus. ⇒ Rigor deductiu: Cada fase del procés ha d’estar ben estructurada. ⇒ Axiomes: Hi ha principis bàsics que no es poden demostrar però que són certs

•

Leibniz (1646): Es planteja el problema de les normes i com podem conèixer-les. Detecta que hi ha un problema entre raó i experiència, llavors intenta analitzar com funciona l’experiència. Diu que la base d’aquesta experiència són les sensacions, les quals són molt confuses (barreges confuses d’infinites harmonies). Per entendre com funcionen les sensacions l’ànima té una facultat que permet comparar-les amb la raó matemàtica i organitzant-les creant harmonia . CONFUSIÓ

•

HARMONIA

Baumgarten (1714): Al 1750 crea el tractat d’estètica, amb el qual vol organitzar tots els conceptes que hi ha de manera lògica. Parteix de la divisió del món del pensament, de la raó (les idees clares i senzilles de Descartes) i del món dels fenòmens, de les sensacions (de les idees confoses i fosques de Leibniz). Vol estudiar com funcionen les sensacions i, aleshores, per parlar d’aquestes utilitza el terme estètica. Té com a objectiu relacionar tres conceptes: ⇒ Bellesa

⇒ Art ⇒ Sensibilitat (funcionament dels sentits; el que ell aporta) Defensa que la intuïció de la bellesa és superior la raó perquè aquesta és immediata. Aquesta redefinició marca el canvi de cicle, suposa un canvi radical. Matisa que la bellesa no és tan una qualitat de les coses del món sinó que pertany a la intuïció sensible de l’individu que la percep, cosa que ell anomenarà sensibilitat de l’home. També defineix l’experiència estètica com la base del coneixement del món sensible, com allò que experimenta la persona, el fet de conèixer el món amb els sentits, per tant, amb la intuïció sensible. Diu que hi ha dues maneres de conèixer el món: ⇒ Raó ⇒ Intuïció (sentits), experiència estètica El bell i el cert són el mateix, són coneixements, però un de la raó (el cert) i l’altre dels sentits (el bell). Hi ha dos conseqüències importants: ⇒ Plaer estètic: És la base de l’art, el cultiu del paper dels sentits, és el propi plaer dels propis sentits. ⇒ Gust:

És

el

socialitzable,

judici és

intuïtiu

pot

(de

compartir.

cadascú) És

innat

i i

socialitzable, per tant, educable.

§

Anglès, Gran Bretanya (empirisme, inductiu: de coses concretes es treuen lleis generals). L’empirisme analitzava la realitat i induïa regles generals que justifiquen la realitat. •

Bacon: Utilitza el terme de la imaginació per designar una facultat de l’ésser humà que està al mateix nivell que la memòria i la raó. Seria la tercer pota de les habilitats humanes.

Les

facultats

humanes

són

memòria,

imaginació i raó. •

Hobbes: Des d’un inici diferencia entre dos tipus d’imaginació:

⇒ Simple: Són imatges o sensacions que estan una estona

a

la

memòria

desprès

de

passar

(subsisteixen en el record); tenen un sentit decadent. ⇒ Composta: Crea noves sensacions o imatges ordenant les velles. Estudia com es relacionen les velles imatges o sensacions i, d’aquesta manera, crea el principi general d’associació. Aquest principi és la base, és la gran aportació de l’empirisme anglès. •

Hume: Analitza com funcionen les associacions. Diu que hi ha una relació de: ⇒ Semblança ⇒ Proximitat ⇒ Relació causal El plaer que provoca la bellesa i l’art ve d’aquí, d’associar imatges, sensacions i idees. (ex. fotògraf Chema Madoz)

Hume parla del gust, fa una definició de bellesa que inclou les tres qualitats d’Adison (grandesa, bellesa i singularitat/innovació). Per ell la bellesa és l’ordre i la disposició de parts que, per constitució, costum o caprici, procuren plaer i satisfacció a l’ànima en la seva contemplació. L’argument i la reflexió sobre el gust poden arribar a modificar-se. El gust es va construint, i es busquen patrons i estàndards del gust. Quan es busquen aquest patrons és quan es socialitza. A més, analitza set qualitats de l’ànima per captar la bellesa:

⇒ Innovació ⇒ Imaginació ⇒ Gust ⇒ Harmonia ⇒ Ridícul ⇒ Sublimitat ⇒ Virtut Una altra aportació dels empiristes és el problema del gust (sentit moral). Es plantegen que és un ull interior que permet captar el que és bell i el que és bo. S’associa el gust amb descobrir la bellesa bona. El gust és la capacitat de distingir diferents qualitats de la bellesa (experiència estètica). •

Adison: Defensa que hi ha tres qualitats que el gust permet distingir: ⇒ Grandesa (allò tan gran que sobrepassa les facultats humanes; sublimitat) ⇒ Bellesa ⇒ Singularitat (innovació)

Cicle clàssic

Cicle modern

Edat Antiga, Medieval, Renaixement i Barroc

Il·lustració (1700), Idealisme i Romanticisme

Se centra en la bellesa

L'interès recau en la sensació i el gust

És objectivista (els fenómens són bells per complir unes propietats)

És subjectivista

Domini de l'aristocràcia i el poder absolut

Es consolida la burgesia

El segle XIX El canvi del segle XVIII al segle XIX és radical a nivell cultural, però no és un canvi sobtat. La filosofia es movia entre el racionalisme (il·lustració) i l’idealisme. En l’àmbit de l’art hi ha una lluita entre el classicisme (il·lustració), que esta basat en la línia, el dibuix i el projecte, i entre el romanticisme, basat en el color, la pintura i l’expressió.

classicisme ≠ romanticisme

EL CANVI

Després, a principis de segle (1800), Napoleó va intentar conquerir Europa i portar a terme el projecte de la il·lustració a través de la força. Front això, Europa va reaccionar implantant estils nacionals com el neogòtic (anteriors a la revolució). Per tant, el canvi és el pas d’una època intel·lectual (il·lustració) a emocional (romanticisme), individualista i que es basa en l’expressió. Un canvi molt important és la rebel·lió del sentiment contra la fredor de la intel·ligència racionalista; això es concreta en l'aparició de la figura del geni. El geni és aquella persona visionaria que lluita contra la opressió de les regles/normes, connecta amb l’essència, i en el fons hi ha una lluita social/ideològica que es la lluita de classes. En aquest context va agafant força el romanticisme.

En aquest context trobem: −

Idealisme: Es dóna bàsicament a Alemanya. La burgesia crea un moviment de principis de segle anomenat “cultura Biedemeier” (1815 - 1848). o

Cultura Biedemeier: Acaba quan apareix el Romanticisme o quan aquest s'imposa com a corrent dominant. Aquesta cultura es defineix amb el puritanisme, la senzillesa, l’ambient familiar, l’ambient urbà.

Promocionen un art utilitari, adequat al món urbà, que tindrà una gran influència al segle XX en tots els estils urbans. Aquesta cultura té dos corrents: §

Prussià: Estil senzill i pur de la realitat. Destaquen autors com Krüger, Hummel...

§

Baviera: Estil irònic, es fan caricatures de la realitat. Defensen el treball de materials locals i naturals. Destaca l’autor Spitzweg.

Krüger

o

Spitzweg

Kant: Tanca la il·lustració i obra l’idealisme. A finals del segle XVIII escriu tres tractats que sistematitzen el pensament de la filosofia; cada un dedi...