Prerafaelites PDF

Preview

Summary

Els prerafaelites...

Description

Art Prerafaelita La Confraternitat Prerafaelita

Beata Beatrix, 1872, Dante Gabriel Rossetti, (Londres, Tate Britain). El quadre il·lustra el poema la "Vita Nuova" de Dante i representa el retrat de Beatrice Portinari en el moment de la seua mort. Rossetti la representa sota els trets de la seua difunta esposa, Elizabeth. El personatge de peu a la dreta del quadre és Dante i al fons apareix una vista de Florència. Dante descriu aquesta escena en el seu poema: “aquesta beneïda Beatrice, que ara contempla eternament El seu rostre, i que és beneïda a través dels segles”. En una carta al seu amic William Morris, Rossetti li comunica la seua intenció: "no vull una representació del moment de la mort de Beatrice, sinó la del seu ideal, simbolitzat per l'èxtasi o una transfiguració espiritual sobtada.

A mitjan segle XIX el Regne Unit era un avorriment. L'art era insuportablement acadèmic, victorià, fred. Tres joves estudiants de la Royal Academy anomenats (Millais, Hunt i Rossetti) comencen a reunir-se a casa del primer per crear una societat secreta: The PreRaphaelite Brotherhood (o PRB) i canviar una mica les coses. En 1848 es va fundar la Confraternitat Prerafaelita (Pre-Raphaelite Brotherhood). Aquests tres amics i artistes, totalment diferents pel que fa a actitud vital i estil, van aconseguir enfrontar-se als obstacles i fer avançar un art ancorat en el passat durant massa temps. William Holman Hunt, Dante Gabriel Rossetti i John Everett Millais. inspirant-se en els natzarens, propugnen el retorn a una pintura lúcida, pura, que tingués com a referència estilística l'art medieval i els mestres anteriors a la “manera moderna” de Rafael (primer Renaixement o Quattrocento). Moguts per una estranya forma de religiositat, sovint associada a una sensualitat inquietant, la pintura dels prerafaelites divideix públic i crítica. Els seus temes preferits són literaris: il·lustren Dante, Shakespeare, Keats o Robert Browning. Tot i que els artistes que van fundar, a Anglaterra, la Confraternitat prerafaelita no puden integrar-se al moviment realista, ells també es van oposar a les convencions i als cànons de l'art oficial. Els pintors i poetes del grup compartien la mateixa aversió cap al que consideraven com “l’academicisme insubstancial de l'art contemporani”. Els temes de les seues pintures eren gairebé sempre històrics i religiosos, però el seu interès per la representació naturalista els distingia de la tradició acadèmica (Hunt va viatjar diverses vegades a Terra Santa a la recerca d'idees per a les seues pintures bíbliques). Relacionats amb el moviment Arts and Crafts, van exercir una influència determinant sobre l'evolució de l'Art Nouveau i del Simbolisme.

La revolució prerafaelita 1848 va ser un any revolucionari: insatisfacció social i política, demandes democràtiques, la lluita obrera, la llibertat d'expressió... En aquest context tres amics, famolencs i cansats de la pintura acadèmica, decideixen fer la seua pròpia revolució. A la primera reunió i es deixen clars diversos punts. Per començar el nom, que fa referència a l'art realitzat abans de Rafael, sobretot l'art medieval i el dels primitius italians, un art que consideraven lliure de qualsevol amanerament acadèmic (Un art pur). La llibertat ho era tot per a aquests joves rebels, i per ser lliures necessitaven poder expressar idees autèntiques i sinceres: Buscar l’extraordinari en l'ordinari. Un cop seleccionades aquestes idees, caldria buscar la perfecció en la creació de pintures i escultures. L'enigmàtic Dante Gabriel Rossetti "mig italià, mig boig" es va erigir com el líder natural del grup. El seu carisma era indiscutible i amb el seu poder de persuasió i xerrameca va aconseguir salvar el coll en més d'una ocasió. No pagava Havia diners, havia encàrrecs, però per a ell només existien nits de gresca i els seus dos grans passions: les dones pèl-roges i els animals exòtics. Sovint es deixava veure amb armadillos o wombats i era habitual del zoo de Londres, on passava hores estudiant a les bestioles. El jovenet John Millais era el nen prodigi. Pel que fa a tècnica, sens dubte era el més talentós de la germanor. Millais era tan bo que amb 4 anys ja pintava obres més que notables. Un brillantíssim artista que tenia un futur prometedor, encara que alguns van pensar que estava fent malbé la seua carrera per juntar-se amb males companyies. William Hunt era l'espiritual, però també el bast. Li deien "el maníac" i gairebé preferia la boxa a la pintura. No obstant això les seues pintures mostren una sensibilitat sorprenent i una execució d'una delicadesa impròpia de l'art pugilístic. Quadres que mostren temàtiques socials, pintures amb referències literàries i molt simbolisme religiós, o senzilles escenes de la vida quotidiana que Hunt pintava amb gran atenció al detall, i mostraven un colorit molt viu i elaborat.

Neix un nou art Heterogenis i individualistes, era difícil encaixar als tres artistes estilísticament. Les temàtiques varien, des d'assumptes de la vida moderna, episodis inspirats en la literatura o escenes religioses. L’època medieval estava de moda en aquests anys, i també van decidir revisar-les i idealitzar-les una mica. Els temes artúrics o alguna obra de Shakespeare, per exemple, eren perfectes per a això. Potser l'Edat Mitjana com la coneixem avui dia va ser en part invenció dels prerafaelites. El que sí els unia era la seua manera de carregar contra els convencionalismes victorians i les seues idees arnades sobre la cultura, la societat i la moral. Aquests iconoclastes no van dubtar a deshonrar la intocable Royal Academy sempre que podien, burlant-se de la seua rigidesa i dels seus quadres foscos i morts. I per això, tot l'establishment es va oposar activament als esforços prerafaelites per anul·lar l'status quo.

Ofèlia, 1852, John Everett Millais, (Londres, National Gallery). Ofèlia és un personatge de la cèlebre tragèdia de Shakespeare "Hamlet". Creient-se abandonada pel seu amant, cau en la desesperació i se suïcida ofegant-se. No obstant això Hamlet li havia declarat el seu amor: "Dubta que el sol es mou, dubta que la veritat és mentida, però no dubtes mai del meu amor." El pintor reforça la versemblança de l'escena amb minuciosa atenció als detalls de la roba i de la decoració paisatgista. Es tracta d'un tret característic en la pintura dels prerafaelites anglesos i que trenca de manera decisiva amb les convencions acadèmiques.

influències La germanor buscava abans de res integritat espiritual i creativa que creien que s'havia perdut amb l'arribada del Cinquecento. Per això van practicar una pintura basada explícitament en la del Quattrocento, amb els seus colors brillants, però incorporant símbols per tot arreu. I per descomptat, tot sota el sedàs del romanticisme, del que van adoptar no només la individualitat i l'idealisme, sinó també la forma d'anar a contracorrent. Els prerafaelites es van inspirar en l'art dels primitius italians, però també van prendre coses, és clar, de William Blake, un místic, visionari que feia art a la seua manera; i d'una altra espècie de secta artística alemanya: els natzarens, que intentaven fer un art tan espiritual i honrat com el que es feia a l'Edat Mitjana. En les primeres reunions els joves veuen que la cosa porta a alguna cosa important, i s'emocionen. Per a ells aquests quadres serien l'art del futur. Temperamentals, fan un pacte i decideixen signar la seua obra com PRB sense explicar-li a ningú el seu significat. Al principi es va especular de tot pel que fa a les inicials, però cap membre de la germanor va divulgar el misteri... al cap i a la fi eren una societat secreta. Establerts ja com germanor, decideixen per fi mostrar els seus quadres i, si es dóna el cas, vendre'ls per lots (si un venia, hauria d'intentar colar també el dels altres), encara que això no duraria gaire. Potser ara no ho sembla, però les seues pintures van ser molt noves per a l'època, avançades es podria dir. No només per l'elecció de les temàtiques que de vegades eren inèdites, sinó per com les plasmaven en els seus llenços. La hipòcrita societat victoriana no estava acostumada a que els mostraren la vida de Jesucrist de forma tan quotidiana, o veure la Mare de Déu amb cabells vermells com l'infern, o, per descomptat, a contemplar una cosa tan vulgar com a prostitutes en escenes poc decoroses. En les exposicions hi va haver més d'un desmai provocat per l'escàndol i l'ultratge. L'arquetip femení pren especial rellevància en els prerafaelites, poblat de “femmes fatale” i de “donzelles” en dificultats, però el que fa especial a la figura femenina prerafaelita és que en molts casos beu directament de models reals, gairebé sempre de muses que van obsessionar als seus pintors i que van prestar els seus trets i fins i tot el seu caràcter a les dones que apareixien en les obres literàries que es representaven pictòricament.

The Germ Molts van atacar les primeres exposicions de la germanor. No tota la crítica i el públic estaven preparats per a aquesta nova forma d'art. El mateix Charles Dickens es va burlar en públic d'aquest tipus d'art, de manera que la PRB va decidir recolzar la seua causa amb una mica de propaganda i acaben publicant la revista "The Germ". En ella va escriure el valorat i influent John Ruskin i, poc a poc, es comença a reconèixer a la germanor. És ara quan s'aclareix el misteri de les enigmàtiques sigles. Amb el crític d'art i teòric John Ruskin fent-los costat eren imparables. Ruskin era un home de gust, influència i autoritat, i exerceix de mentor i mecenes per a aquests vint anys asfixiats per la societat victoriana. Ruskin buscava com ells un protagonisme social per a l'art, i va ser un actiu defensor de l'artesanal enfront de la florent industrialització d'aquests dies. A més, prenent molt del romanticisme, proposa un concepte poètic i místic de la natura. La germanor sentia que després de la Revolució Industrial s'havia creat un sistema social injust i van decidir atacar-ho amb virulència. També van atacar la principal institució victoriana: la família; i per descomptat la religió (que no el misticisme o l'espiritualitat), que havia asfixiat a l'art durant segles.

Nous membres S'uneixen al trio original: William Michael Rossetti (germà de Dante Gabriel), Thomas Woolner, James Collinson i Frederic George Stephens, l'home a l'ombra i un intel·lectual que va ajudar des del principi als artistes prestant-los algunes monedes de tant en tant i exercint d'agent, publicista i mainadera. La germanor no estava composta només d'artistes; Va destacar sobretot la figura de Elizabeth Eleanor Siddal, sobrenomenada per tots Lizzie, que al principi va servir de model i després desenvoluparia la seua pròpia carrera artística. Lizzie era pèl-roja, de manera que Rossetti es va enamorar d'ella al moment, arribant a afirmar en qüestió de dies que "sense ella no sóc res". La model de fet apareix en bona part de la seua producció i acabarien casant-se. Va ser una lluitadora contra la superficial i cruel societat victoriana, i es va convertir en la musa de la germanor. Una altra model prerafaelita de molta importància va ser Effie Gray, la dona de Ruskin. Esposa fidel, però no satisfeta. Pel que sembla el matrimoni mai va arribar a

Effie retratada en "The Order of Release" (1853) de Millais.

consumar-se. Ruskin preferia contemplar l'obra de Turner que el cos nu de la seua dona, i al final, com és lògic, la noia es va embolicar amb Millais (Amb qui va tenir huit fills). Hunt per la seua banda, estava en aquests moments en un dilema: continuar amb la seua relació amb la prostituta i model Annie Miller o bé renunciar a la luxúria definitivament i centrar-se en les seues inquietuds espirituals, que corrien perill en aquests dies per una crisi de fe. L'artista ho va resoldre pintant, colpejant el sac de boxa del seu taller i plantejant-se si viatjar o no a Terra Santa per veure de primera mà els escenaris en què es va ambientar la Bíblia.

Medievalisme vs. Realisme. L'èxit havia arribat als artistes prerafaelites i fins a la Royal Academy apreciava la seua obra. Potser no tant a Rossetti, que seguia sent un bohemi de vestuari estrafolari i mirada arrogant, però per descomptat sí a Millais, que acaba engolit dins de la institució. Tota la societat londinenca es barallava per tenir un dels seus retrats. I això al final va afectar a l'obra de l'artista, que es va anar convertint mica en mica en "un pintor comercial" (encara que molt ric). En aquests anys de glòria coexistien dues corrents en els prerafaelites: medievalisme i realisme, que en principi eren perfectament compatibles, però després, per alguna raó es van convertir en sub-corrents, i el moviment es va escindir en dues direccions. El corrent realista de Hunt i Millais, es caracteritzava per la importància del dibuix (que moltes vegades quedava visible) i després una meticulosa tasca pictòrica. Lents i detallistes, els seus quadres s'anaven creant durant mesos aconseguint que el color tingués la brillantor i la lluminositat que buscaven. El medievalisme estava representat per Rossetti, molt més pictòric i espontani, menys detallista, i amb un clar equilibri entre els elements figuratius i del paisatge. El seu amic William Morris (encara que tindria un idil·li amb la seua dona Jane Morris) es va incorporar també a aquest corrent i amb el temps desenvoluparia el seu famós Arts and Crafts, basat en l'interès pel dibuix i l'artesania medievals. Un succés tràgic va marcar al prerafaelisme: La mort de la seua musa amb només 33 anys. Lizzie estava embarassada i va donar a llum a un nadó mort. Això va provocar que entrés en un estat de profunda malenconia i va decidir suïcidar-se ingerint làudan, droga a la qual era addicta. Això va destrossar a Rossetti, que va caure en una depressió i es va obsessionar amb pintar a la seua estimada com la Beatrice de Dante. Fart de viure sense la seua estimada Lizzie (encara que va tenir diverses amants després) Rossetti va esdevenir un ionqui i al final va morir com un reclús. Molt abans ja es notava la fi de la germanor. De fet, el principi de la fi va ser quan va arribar a l'èxit: gelosia, discussions i trencaments de les normes prerafaelites. En 1853, Rossetti ja li escrivia a la seua germana: "La Taula Rodona està ara totalment dissolta". Aquest any Millais va entrar en la Royal Academy (la gran enemiga), i comença una vida burgesa de luxes. Hunt partirà cap a Terra Santa, en un atac de religiositat, i seguirà tenint un gran èxit en el món de l'art seguint els postulats de la ja extinta germanor. Tot i que la PRB acabarà desapareixent, la seua influència va quedar intacta. De fet, va infectar a tot Europa. Rossetti és considerat avui el precursor indiscutible del Simbolisme, les propostes de William Morris acabarien amb la creació del Art Nouveau i una "segona generació prerafaelita" va seguir preservant l'art que ara ja era valorat per crítica i públic com un dels moviments artístics més importants de li època. En aquesta nova onada van destacar artistes com Edward Burne-Jones, John William Waterhouse, John Collier, Aubrey Beardsley... que van continuar la tasca de la germanor. La influència del prerafaelitisme va acabar traspassant els límits de la pintura anglesa i es va convertir, per a molts, en la primera avantguarda artística de la història. Els seus inicis contraculturals, el seu art rabiosament nou, les seues tempestuoses vides (molt ben documentades per la premsa de l'època que venien diaris a dojo publicant un escàndol diari a manera de fulletó), i sobretot la llibertat per crear el que tenien en els seus cors, els van convertir en un model a seguir per les següents generacions d'artistes que van veure que es podia viure (i molt bé) de crear un art personal.

Dante Gabriel Rossetti 1828-1882 Rossetti va ser un dels pintors del XIX més cèlebres del Regne Unit. En ple romanticisme va fundar amb altres artistes la Germandat Prerrafaelita, que rebutjaven l'art acadèmic (especialment l’estirada Royal Academy of Arts) i pintaven, com el seu nom indica, com es feia abans de Rafael: Molta teatralitat, detallisme de vegades exasperant i el irrepetible colorit dels primitius italians i flamencs. Rossetti exerciria de cap visible del moviment, i un dels seus membres més actius, desembocant en el posterior simbolisme europeu. Dante Gabriel Rossetti és fill d'un erudit poeta italià exiliat a Londres. En les seues dues obres de joventut: La infància de la Verge (1849) i Ecce ancilla Domini (1850), s'observa la influència dels Natzarens, però també la temptativa típicament prerafaelita de portar a la vida moderna la visió artística del segle XV i de trobar el que va ser considerat com el místic candor de pintors com Fra Angelico. La seua tràgica vida era pròpia d'un fulletó de l'època: La seua dona, Elizabeth Siddal, se suïcidaria bevent làudan després de donar a llum a un nen mort. Rossetti va idealitzar a la seua estimada com la Beatriz de Dante, i la pintaria en multitud d'obres. Tot i així no li van faltar altres amants pèl-roges, i obsessivament estilitzades, que també poblaran els seus, cada vegada més, excèntrics quadres. En la dècada de 1850-1860, Rossetti va abandonar la creació per pintar a l'aquarel·la obres fàcils que de seguida trobaven comprador i amb les que va amassar una fortuna considerable. El 1860 es va casar amb Elizabeth Siddal (una dona complexa amb la qual va mantenir una relació turbulenta) que va immortalitzar-en innombrables dibuixos i pintures. La mort d'Elizabeth en 1862 (suïcidant-se després de donar a llum un nen mort) va suposar un cop molt dur per a l'artista, així com l'estímul per a la realització de la seua obra mestra: Beata Beatrix, de 1863, un retrat d'Elizabeth en el qual parangona el seu amor per ella amb el de Dante per Beatrice. D'altra banda el fervor religiós només va ser per a Rossetti una actitud estètica, la recerca d'un primitivisme molt estudiat (com en el quadre Dantis amor de 1859). En canvi no va adoptar mai el realisme analític i meticulós dels altres representants del grup; va utilitzar tècniques més lliures i més ràpides (pastel, aquarel·la, dibuix), i es va consolidar amb composicions molt més simples com en el quadre Beata Beatrix o el dei Rosa Triplex.

Des de llavors la representació de la figura femenina es va convertir en una constant en la seua obra, amb una nova model, Janey, l'esposa del seu amic William Morris. Són precisament aquests retrats femenins el més característic de l'obra de Rossetti, en combinar de forma sorprenent idealisme i sensualitat. En 1856 el pintor es va associar amb William Morris i Edward Burne-Jones en una empresa d'arts decoratives anomenada Morris & Co, però les relacions entre els tres socis, i per tant els seus negocis, van acabar en fracàs. Va morir destrossat per les drogues i l'alcohol, però deixant rere seu una obra que va exercir una influència considerable. Rossetti va ser l'artista més influent del moviment PRB i el més cèlebre a l'estranger, sobretot per la seua producció poètica, el misticisme queda reflectit en la seua pintura. El poema de Rossetti La donzella benaurada, escrit en 1847, va ser musicat per Claude Debussy. La pintura de Rossetti troba la seua expressió més significativa en les figures femenines (El somni de Dante, de 1871) o en criatures perverses com Astarté Syriaca, de 1877, on es posa de manifest tota l'ambigüitat de la seua obra artística: aspiració a un món ideal amb un passat llegendari, barreja de sensualitat i d'inquietuds que anuncien el Decadentisme. Proserpine, 1874, Oli (125,1 cm × 61 cm) La història de Persèfone (o Proserpina per als romans) explicava el pas de les estacions en la mitologia clàssica. Persèfone, filla de la deessa dels cultius, va ser raptada per Hades, déu de l’Inframón, mentre agafava flors en un prat. La terra es va obrir i el déu del món dels morts es va endur a la bella Perséfone. Durant dies, la seua mare Deméter la va estar buscant, descuidant així els cultius i la natura. Deméter va implorar ajuda a Zeus, qui, veient l'efecte devastador de la tristesa de la deessa sobre la naturalesa, va decidir ajudar-la. Anirien a recuperar a Persèfone, que podria abandonar l'Inframòn sempre que no hagués menjat res. Però Persèfone havia menjat diverses llavors de magrana (És evident el paral·lelisme amb Eva: les dues mengen d'...