Egipte PDF

Preview

Summary

Egipte...

Description

L’escriptura dels Faraons. L’escriptura va ser un important instrument en la centralització de l’estat egipci i la seva governació. Es van crear dos tipus bàsics d’escriptura, els jeroglífics (que es feien servir per monuments i exhibicions), i la forma cursiva coneguda com hieràtica, permetent als escribes escriure ràpidament. Ambdues es van inventar gairebé al mateix temps en l’Egipte pre-dinàstic tardà (3000 aC.). L’escriptura hieràtica es feia servir principalment a l’administració, així doncs l’ús d’aquesta estava restringida a la majoria de població que era força analfabeta, sent aquesta disjuntiva una eina que van aprofitar les elits pel correcte funcionament de l’Estat. És per aquest motiu que aquest tipus d’escriptura és tant complexa i difícil d’aprendre, ja que es necessitaven forces anys per dominar-la i eren pocs els que ho podien arribar a fer. Per altra banda, l’escriptura jeroglífica es va associar públicament als faraons, ja que segons els propis egipcis, aquesta escriptura era un do que rebien els Déus. Per tant, l’escriptura jeroglífica estava destinada a consolidar i potenciar el poder del faraó i a servir a les divinitats. Els Faraons per la seva part, havien de saber la llengua per poder portar a terme la direcció del seu regne. Es creia que les paraules i els noms escrits en jeroglífic tenien poders màgics, es per això que els texts funeraris i els noms dels difunts s’escrivien en taüts i parets de les tombes. Això significava que els Déus escoltarien les pregaries i els individus estarien protegits de qualsevol mal. Si un nom escrit en jeroglífic s’esborrava, la identitat de la persona es perdia junt amb els mitjans que tenia per seguir vivint en el més enllà. Noms com els Tutankhamon i Hatshepsut van ser eliminats de les parets dels seus temples pels seus successors. Gairebé 4.000 anys d’escriptura de cop i volta desapareixen. Ningú la utilitza, ningú la llegeix, i Justinià al segle VI tanca el culte als antics temples egipcis fent-la desaparèixer. No és fins l’any 1822 que es desxifra l’escriptura jeroglífica, gràcies a l’aparició de la pedra Rosseta al juny de 1799. En aquesta pedra hi ha inscrit un text de Ptolomeu V, escrit en jeroglífic, demòtic, i grec. És gràcies a Jean-François Champollion, que degut al seu coneixement de l’idioma copte i l’estudi de previs erudits, aconsegueix desxifrar la llengua dels Faraons.

El món funerari. La mort del faraó era interpretada de manera diferent a la de qualsevol altre súbdit del regne, independentment del seu gènere o posició social. Aquesta diferència estava basada en la idea de que el faraó era un ser diví, i per lo tant la seva immortalitat estava pràcticament garantida. Per assegurar-se d’això, el faraó disposava de tot el necessari: una tomba, sarcòfag, taüt, aixovar funerari, i per suposat els rituals. La importància residia en les cerimònies que garantien la immortalitat del difunt. Un dels rituals més importants, juntament amb el procés de momificació, va ser el de l’obertura de la boca, que permetia al difunt tornar a respirar, parlar i menjar. És per aquest motiu que les tombes estiguessin plenes d’ofrenes, aliments i begudes reals. També se li proporcionava un aixovar i tot un seguit d’objectes i algun exemplar de literatura funerària, com podria ser “El llibre dels morts” complint així la funció de guiar al difunt al Més Enllà, on obtindria la vida eterna. Existien una sèrie d’objectius per a que el difunt pogués accedir a una vida eterna en el Més Enllà. El primer d’ells era aconseguir preservar el cos del difunt mitjançant la momificació. Un cop l’embalsamat es donava per conclòs, començava l’enterrament pròpiament dit, i el segon ritual era la processó que acompanyava el cos del faraó des del seu palau fins a la vora del riu Nil, portant-lo fins a la seva tomba. Allà es portaria a terme el ritual d’apertura de la boca, i un cop la tomba havia sigut segellada i tancada, començava el banquet funerari, on hi participaven totes aquelles persones que havien intervingut al llarg de tots els rituals. Per una altra part les tombes no pretenien recrear un habitatge, més precisament el seu comès principal era albergar la mòmia i tots aquells objectes que el faraó pogués necessitar en la seva vida en el més enllà. Menció especial als uixebt, un tipus d’estàtua funerària de petites dimensions que serien els encarregats de realitzar les tasques encomanades al faraó. Gràcies al treball de Howard Carter en la tomba del faraó Tutankhamon, es va poder observar per primer cop la riquesa i varietat d’objectes que es van trobar, ajudant-nos a conèixer millor molts aspectes de la vida funerària de l’Antic Egipte....