Mapa 11. Canvis territorials derviats del Tractat d Utrecht PDF

Preview

Summary

MAPA SELECTIVIDAD RESUELTO de los Cambios territoriales del Tratado de Utrecht...

Description

Canvis territorials europeus derivats del Tractat d'Utrecht

a) La Guerra de Successió L’any 1700, l’últim monarca de la casa d’Àustria, Carles II, va morir sense descendència directa. Els candidats principals a ocupar el tron, pels seus vincles familiars, eren Felip d’Anjou , nét de Lluís XIV de França i de la princesa espanyola Maria Teresa d’Àustria, i l’arxiduc Carles d’Habsburg, fill de l’emperador d’Àustria, i lligat a la dinastia espanyola. El testament de Carles II designava com a successor el candidat Borbó. Les raons d'aquesta decisió s'han de relacionar amb la pressió francesa i amb el fet que Carles II no desitjava el desmembrament de cap territori de la Monarquia i l'aliança francesa era la solució per aconseguir-ho. Felip d'Anjou va va ser proclamat rei (1700) amb el nom de Felip V, i va jurar el càrrec davant les Corts de Castella el 1701 i les Corts catalanes reunides a Barcelona. Aquest nomenament va provocar un conflicte greu en l’equilibri de poder entre les potències europees ja que l’accés de Felip V enfortia el poder dels Borbó a Europa. Per això, ràpidament es va formar una coalició entre Àustria, Holanda i Anglaterra (Aliança de l’Haia, 1701) a la qual s’uniren Portugal i Savoia, que varen donar suport a l’arxiduc Carles i van entrar en guerra contra França i Espanya. El 1702 l'aliança declarava oficialment la guerra a França i Espanya. D’aquesta manera la successió al tron espanyol va passar a ser un conflicte internacional. A Espanya, la qüestió successòria també havia dividit els territoris peninsulars i va derivar en una guerra civil que es va desenvolupar durant gairebé una dècada. A grans trets, Castella es va mostrar fidel a Felip V, excepte una part de la gran noblesa, temorosa de perdre poder i influència davant l’absolutisme borbònic; mentre, a la Corona d’Aragó, especialment a València i Catalunya, les institucions (Generalitat) representatives dels diversos sectors socials (noblesa, clero i burgesia) i les classes populars van donar suport al candidat austríac. Els motius d'aquest suport podien ser el mal record que les tropes franceses havien deixat a Catalunya durant l'aixecament de 1640, i el temor de les institucions de perdre el seu poder davant les tendències centralitzadores i uniformistes de la nova monarquia. A l’interior d’Espanya, les tropes de Felip V van portar l’avantatge en el camp de batalla. El 1704 la presència de l'arxiduc va obrir el front portugués, territori que es pensava serviria de base per arribar a Madrid amb l'exèrcit aliat. No obstant això, Felip V va organitzar un exèrcit que va

comptar amb el suport de les tropes franceses comandades pel duc de Berwick i Tilly, fet que va permetre una campanya victoriosa. Posteriorment, l'esquadra anglesa de Rooke es va dirigir al Mediterrano i es va apoderar de Gibraltar, un punt de gran importànccia estratègica. El 1705 la flota angloholandesa es va dirigir a València i Catalunya on l'arxiduc fou proclamat rei com a Carles III. El 1706 Aragó, Múrcia i Alacant varen caure en poder de l'Arxiduc que es va dirigir a Madrid on va ser proclamat encara que hagué d'abandonar la capital davant l'hostilitat i es va retirar a València. Aquest mateix any Oran va caure en mans dels berberiscos. El 1707 a la batalla d'Almansa, les tropes de Felip V van derrotar les de l'arxiduc Carles i van iniciar la recuperació del regne de València i avançaren cap a Aragó. No obstant això, el 1708 la situació fou adversa en el mar atès que la flota de Leake que operava en el Mediterrani va ocupar amb certa facilitat Cerdenya i Menorca. La situació va empitjorar per Felip el 1710 amb l'ofensiva aliada des de Catalunya dirigida pel general Starhemberg. A la batalla d'Almenara els exèrcits borbònics foren derrotats i ocuparen Aragó, cosa que possibilità que l'arxiduc s'encaminàs novament cap a Madrid. No obstant això, a la capital l'arxiduc Carles fou rebut amb hostilitat i la connexió amb el seu exèrcit de Portugal va resultar impossible amb la qual cosa novament es retirà. Poc després els exèrcits aliats foren derrotats a Brihuela i Villaviciosa i Aragó tornava a ser borbònic. A partir del 1711 l'exèrcit borbònic avançava en direcció a Catalunya i després del 1713 tan sols resistien part de Catalunya i les Balears. Les Corts catalanes reunides a Barcelona, van decidir lluitar contra els exèrcits borbònics, i es va iniciar un setge a la ciutat de Barcelona que va acabar l’11 de setembre de 1714, i el juliol de 1715 ocuparen Mallorca. En el pla internacional, les forces d’ambdós candidats estaven força equilibrades i els Borbó eren incapaços de derrotar els exèrcits aliats que donaven suport a Carles d’Habsburg. Això no obstant, el 1711, un fet va fer canviar el curs dels esdeveniments: el 17 d’abril moria l’emperador d’Àustria, Josep I, i ocupava el tron l’arxiduc Carles. Llavors el perill per a l’equilibri europeu el constituïa un Habsburg al tron de dos regnes tan importants, i els anglesos i els holandesos varen manifestar el seu interès d’acabar la guerra i reconèixer Felip V com a monarca espanyol. La pau entre els contendents es va firmar en els tractats d’Utrecht (1713) i de Rastatt (1714). En virtut d'aquest tractat Felip V era reconegut com a rei d'Espanya i de les seves possessions americanes però havia de renunciar als seusdrets al tron francès. Tambe, havia de fer concessions importants a Àustria, que es va quedar el milanesat, Flandes, Nàpols i Sardenya; a Savoia que va rebre Sicília i a Gran Bretanya que va rebre Gibraltar i Menorca com a compensació, juntament amb privilegis comercials amb l’Amèrica espanyola (obtenia l'asiento de negres i una nau de permís per enviar anualment a Amèrica). França per la seva banda va haver de cedir a Anglaterra la badia de Hudson, Terranova i Arcadia; i a Portugal San Cristofol i part de la Guaiana. Portugal va retardar un acord particular amb Espanya fins l'any 1715 quan va aconseguir la colònia de Sacramento. El tractat d'Utrecht estableix un nou ordre europeu. L'imperi espanyol quedava liquidat en la seva part europea encara que va poder mantenir el seu imperi americà; França molt debilitada al final va perdre la seva preponderància continental i va sofrir pèrdues importants en el seu imperi colonial. Holanda va mantenir la seva independència i va aconseguir una barrera de fortificacions que la defensaven de possibles atacs francesos. Saboia i Prússia per la seva banda es convertiren en regnes. La presència d'Àustria en els Països Baixos i Itàlia li atorgava un poder continental i marítim. La gran vencedora però fou Anglaterra (Gran Bretanya des del 1707 per la unió definitiva amb Escòcia) que va aconseguir importants enclavaments en el Mediterrani i a Amèrica. Des d'aquell moment les seves possibilitats mercantils i el seu poder naval augmentaren.

b) Les conseqüències del conflicte En acabar el conflicte, Felip V (1700-1746) va voler implantar el model absolutista i per aconseguir-ho va procedir a unificar i reorganitzar els diferents regnes peninsulars. El centre d'aquesta gran transformació fet per Felip V va ser la supressió de l'autonomia dels països de la Corona d'Aragó, els quals considerava que eren uns rebels perquè havien donat suport a Carles d'Àustria en la candidatura per la Corona d'Espanya. Felip mitjançant els decrets de Nova Planta (València 1707 i Aragó 1707-1711, Mallorca, 1715 i Catalunya 1716) va imposar l’organització políticoadministrativa de Castella als territoris de la Corona d’Aragó, que van perdre la seva sobirania i es van integrar a un model uniformitzador i centralista. Així, amb l'excepció de Navarra i el País Basc, els territoris de Castella i Aragó van constituir una estructura única de caràcter uniforme. La Nova Planta va anul·lar els furs que eren un conjunt de lleis i costums originaris de l’Edat Mitjana i es varen abolir les institucions dels territoris de la Corona d’Aragó (Corts, Consell del Cent de Barcelona, Gran i General Consell de Mallorca, etc.). Les Corts dels diferents regnes foren abolides, i les va integrar a les de Castellaque de fet es convertiren en les Corts d'Espanya. Considerades incompatibles amb l'autoritat del monarca només es reunien a petició del monarca (per exemple el 1712 per renunciar als drets de la Corona de França i per aprovar la Llei Sàlica) i per jurar l'hereu. El monarca Borbó també va suprimir els Consells que deixaren de formar part de la Monarquia (Itàlia i Flandes) o que perderen l'autonomia (Consell d'Aragó) i el Consell de Castella en va assumir les funcions a partir del 1707. Aquest consell era un cos consultiu que proporcionava informes i dictàmens sobre tota mena de qüestions de política interior (economia, policia, proveïment, nomenament de funcionaris, etc.) i també elaborava projectes de llei que més tard el rei convertia en lleis, i a més funcionava com una espècie d'alt tribunal de justícia. Els seus membres eren escollits pel rei entre els més destacats de l'administració o entre els juristes més coneguts. La resta de consells de l'època dels Àustries van passar a ser mers òrgans consultius i van perdre pes en el govern. El Borbó també varen procedir a realitzar una àmplia reforma institucional i administrativa. Per damunt de qualsevol institució se situava el poder del monarca que intervenia i decidia en tots els afers de l'Estat. La vida del monarca transcorria en els «Reales Sitios», plaus situats relativament prop de Madrid. Felip V va construir prop de Segòvia el plau de la Granja de Sant Ildefonso, on els reis passaven els mesos d'estiu. A la tardor residien a El Escorial, a l'ivern en el pardo i a la primavera a Aranjuez. A Madrid, l'incendi de l'antic Alcázar dels Àustries (1734) va donar lloc al palau d'Orient. També fou residència reial el palau del Buen Retiro construït a l'època de Felip IV. Els càrrecs de la Cort seguient desenvolupats per persones de l'aristocràcia. La principal i més transcendental innovació de la dinastia borbònica, en l'àmbit de l'administració de l'Estat va consistir en el desenvolupament de les secretaries, semblants als actuals ministeris, al capdavant de les quals es situaven els secretaris de despatx. El 1714 el francès Jean Orry va portar a terme l'establiment de diverses secretaries, especialitzades per matèries, segons el model existent a França: d'Estat (s'ocupava de la política exterior però també de les comunicacions i la cultura), Guerra (conflictes bèl·lics i afers estrangers), Gràcia i Justícia (assumptes eclesiàstics i de les universitats) i de Marina i Índies (dividada en dos a partir de 1754). Orry va establir també una superintendència d'Hisenda que el 1754 també es va convertir en un altre secretaria. Els Borbó també van reorganitzar el territori i per fer-ho varen eliminar els virregnats (exceptuant els d'Amèrica i de Navarra) i van crear demarcacions provincials governades per un capità general amb atribucions militars, administratives i judicials. Juntament al capità general actuava a Reial'Audiència, formada per diversos membres que feien d'alt tribunal de justícia i alhora d'organ

consultiu del capità general. També, es va generalitzar en els territoris de la Corona d'Aragó la figura del corregidor, una institució castellana d'origen medieval. Els corregidor era un funcionari reial que governava les ciutats principals i el territori del seu corregimiento. Els corregidors depenien del Consell de Castella i la duració del seu mandad era de tres anys, renovables per altres tres. Els corregidors tenien funcions de govern, justícia, defensa i hisenda (eren superintendents de les rendes reials). Els corregidors en la seva major part eren nobles i juristes. L'aparició més rellevant del nou model administratiu va ser la introducció del càrrec dels intendents, d'inspiració francesa a partir del 1711. Les seves funcions eren bàsicament el combrament dels imposts a cada territori, garantir el manteniment de l'exèrcit i tota la infraestructura militar (fortificacions, quarters, subministrament, etc.) i també se li encomenaven funcions de d'urbanisme, sanitat, comunicacions i foment de l'economia. No hi va haver intendents a Navarra i les províncies basques. El govern dels municipis es trobava en general en mans dels principals propietaris, baix un conjunt de fórmules institucionals diverses. En el segle XVIII el règim municipal es trobava molt controlat pel poder reials. Els municipis més oligàrques es trobaven a les grans ciutats de Castella amb regidors vitalicis i en la seva major part nobles. L'Ajuntament de regidors existents a Castella també es va extendre amb la Nova Planta als regnes de la Corona d'Aragó. A les ciutats que eren cap de corregimiento els regidors eren vitalicis. A les capitals dels regnes tots els regidors eren nobles, en canvi a la resta de caps de corregimiento una part dels regidors no eren nobles. De qualsevol manera, els governs municipals es trobaven en mans dels grans propietaris, rendistes o comerciants. L’altra novetat es va produir en els intents de reorganització de la Hisenda. La reforma fiscal que van iniciar els Borbons espanyols del segle XVIII es podria considerar una faceta més del procés d'unificació i de centralització administrativa dut a terme pels governs d'aquesta època. Es tractava d'anul·lar l'antic sistema d'origen medieval que, amb raó, era considerat complex, ineficaç i poc productiu, i substituir-lo per un sistema més simple, més racionalitzat i més eficaç. La supressió de qualsevol tipus d'autonomia als regnes de la corona d'Aragó va permetre als governs de Felip V de reorganitzar tot el sistema d'impostos en aquests territoris. D'aquesta manera amb els decrets de Nova Planta el monarca va implantar una sèrie d’imposts en els territoris de la Corona d’Aragó: va implantar l’ equivalent a València (1715-1716), l’ única contribució a Aragó (1714-1718) i el cadastre a Catalunya (1715-1716) i la talla general a Mallorca (1717). Els objectius que es perseguien amb el nou sistema contributiu no eren ajustar les contribucions a les variacions de la riquesa sinó evitar que la recaptació de tributs depengués de les Corts, que d'altra banda havien estat suprimides, garantir els mitjans econòmics per al manteniment de les tropes de cada territori i tendir a la igualtat contributiva entre tots els habitants de l'estat. En tots els casos es tractava de l’establiment d’una quota fixa per part de l’administració, que s’havia de repartir proporcionalment entre els seus habitants. La distribució dels impostos es decidia tenint en compte la riquesa rústica i urbana (impost que ningú estava exempt de pagar) i els ingressos que s'obtenien de l'activitat econòmica (nobles, eclesiàstics i funcionaris públics estaven exemptes de pagar per aquest concepte). La implantació d'aquest sistema exigia una avaluació prèvia de la riquesa i dels nivells d'ingressos a les zones on s'havia dimplantar, així varen néixer els primers cadastres, molt últils com a font d'informació econòmica. L'èxit, sobretot del cadastre a Catalunya, es va fer evident en molt poc temps: es recaptava més i el sistema era més àgil i menys costós per al conjunt de la població....