Resumen y comentario de \" Breve historia de la arquitectura europea\" Nikolaus Pevsner Ressenya PDF

Preview

Summary

Download Resumen y comentario de " Breve historia de la arquitectura europea" Nikolaus Pevsner Ressenya PDF

Description

Breve historia de la arquitectura europea, Nikolaus Pevsner Ressenya

Anna Ferré Boltà Història de l’arquitectura I

Cal entendre el llibre de Nikolaus Pevsner des de els postulats que deixa clars en la introducció del llibre, entre els més importants, la idea que la concepció arquitectònica d’un espai està estretament lligada a la voluntat estètica d’aquest. Així, considera que un edifici es qualsevol cosa que limiti un espai i sigui capaç d’ubicar un ésser humà dins, però la dimensió arquitectònica va més enllà.

Aquestes sensacions estètiques es presenten com a conseqüència directa del tractament que faci l’arquitecte dels diferents elements i la relació entre ells, així com el tractament exterior i interior de l’edifici. Des de un punt de vista tan global d’aquest camp, no és difícil entendre que Pevsner parli de la figura de l’arquitecte com algú capaç de dominar en totes les arts, afegint la visió de l’escultor i el pintor a la seva imaginació espacial. Sembla, en aquest punt, que l’autor del llibre simplifica aquesta unió de les arts en les “belles arts”: pintura, escultura i arquitectura, desmereixent el prestigi de la literatura i de la música, però cal precisar que aquesta és una apreciació de la pròpia autora de la ressenya.

Pevsner no només postula una unió de les arts, sinó que considera també la solidesa funcional un element indispensable del plaer estètic. Una visió que argumenta que no es pot separar la estètica de la funcionalitat, i de fet, podem considerar aquesta com a indispensable al plaer estètic.

Així, també ens explica que definit un estil arquitectònic a través de la descripció per separat de les seves característiques només ens aporta part del significat total d’aquest estil, de fet, cal que tots aquests elements i característiques es regeixin per una nova idea de base. És en aquest punt quan podem dir que tenim un nou estil.

Havent entès aquests conceptes que regeixen la visió de tot el llibre, començarem amb un breu anàlisi de l’arquitectura, des de les bases clàssiques greco-romanes. És en el s.VI BC, quan es produeixen una sèrie de canvis socials que seran la cuna de tota la cultura occidenta posterior, sobretot, a partir del sorgiment de la filosofia grega: el “pas de mite al logos” o dit amb altres paraules, el pas de l’home cap a la raó des de el mite. Aquesta sèrie de canvis, tindran com a conseqüència també una nova concepció de l’arquitectura, una perfecció de la bellesa des de els ideal platònics.

En aquesta època, es dona més importància a l’exterior que de l’interior, completament definit, no deixa lloc a allò obscur. L’espai es concep com a quelcom amb molta independència,

característica que no serà tant evident en època romana, més similar al període hel·lenístic grec i caracteritzada per l’ús de l’arc i la volta.

Un element important a destacar sobre arquitectura romana, és l’aparició de la basílica, un lloc públic de reunió, la planta de la qual esdevindrà base de les posteriors esglésies cristianes sorgides en època bizantina. És en aquests primers moments del cristianisme, després de la separació de l’imperi romà, quan s’aplicaran de forma massiva formes reinterpretades, de els que en destaca més la cúpula. La utilització d’aquest element, suposa l’adaptació de l’angle recte a la corba, com es pot apreciar a Sta Sofia de Constantinoble, edifici que destaca també per la seva complexitat en el tractament de la llum, que es difon pel gran espai diàfan de planta lliure i la gran riquesa decorativa de l’interior.

En la part occidental de l’imperi, l’evolució arquitectònica es va veure profundament marcada per l’arribara dels visigots, amb l’aplicació d’unes formes molt més rústiques, que

es van

contraposar al tractament acurat de la bellesa en l’època clàssica. En seria un exemple Sta Maria de Naranco, a Astúries, que ja advertia la imminent arribara del romànic. Tot i la certa lleugeresa de les columnes d’aquesta església, potser per influència islàmica, cal destacar la gran pesantor i rusticitat del conjunt.

Però no serà fins el gran creixement del sistema feudal, juntament amb la construcció de Cluny i la reforma de la vida monàstica, quan podem considerar que ha sorgit un nou estil: el romànic. Aquest nou moviment es defineix per una alta compacitat dels volums, amb cert despreci pels elements decoratius tot i la gran producció pictòrica mural. Una construcció definitòria d’aquest estil és la catedral de Durham (s. XI - XII), que trenca amb molts estereotips anteriors, com l’ús de la coberta plana per la volta de creueria que aporta alçada al conjunt.

La volta de creueria com a sistema reinterpretat de la volta romana, permet noves capacitats estructurals, com construir els nervis de forma independent i després reomplir amb materials o elements més lleugers. És a Alemanya on es desenvolupa també el romànic durant el s. XI, amb l’aparició de l’estructura de façana amb dues torres, que serà bàsica per al desenvolupament del gòtic. Al nord d’Itàlia en canvi, el romànic adquireix una faceta força diferent que a la resta d’Europa, amb un contrast de color en l’ús de les pedres que s’aprecia a St. Miniato al Monte, Florència.

Aquestes formes van evolucionant progressivament cap a un refinament que esdevindrà el gòtic, caracteritzat per l’ús de l’arc apuntat, els arcbotants i la volta de creueria, elements que ja existien anteriorment però que es combinaran de forma molt diferent, amb un nou propòsit. Aquest propòsit serà dotar de me´s vida i lleugeresa tota la construcció,

través de grans

innovacions tècniques, i aconseguir entendre aquest com un conjunt de línies interrelacionades més que una massa inerta.

Podem datar l’origen del gòtic amb la reconstrucció del cor de St. Denis, a París (s. XII), promogut per l’abat Suger. Aquí apareixen les primeres innovacions gòtiques com els arcbotants, que permeten prescindir de murs tan amples com al romànic, i l’ús de l’arc apuntat, que ajuda a que les càrregues diguin més verticals.

Es interessant mencionar la poca importància de la figura de l'arquitecte durant els primers segles de l’època medieval, però a partir del s.XIII comença a adquirir força importància com a personalitat individual. N’és un exemple Guillem de Sens, arquitecte del cor de la catedral de Canterbury, equivalent a Anglaterra de St. Denis. a França. Un altre conegut arquitecte gòtic és Villard de Honnecourt, d’origen francès, del que s’en coneix un quadern de notes, font d’informació en geometria, dibuix figuratiu, construcció, fusteria... (s.XII).

Després de St. Denis, es comencen a construir moltes catedrals gòtiques per tot França, com Chartres, seguint l’exemple de la primera. La reconstrucció de Chartres després d’un incendi marca l’entrada al gòtic pur, que també esdevindrà crucial a Alemanya. Totes aquestes obres destaquen per un disseny molt complex de la part exterior, reflex de la tensió ascendent que ja trobem a l’interior. Un equilibri d’impulsos ascendents molt vinculat a la cultura occidental i sobretot conseqüència de les idees cristianes, que contrasta amb la horitzontalitat de l’època grega clàssica, on el repòs i l’harmonia s’imposava per sobre de l’activitat frenètica compositiva del gòtic.

Els inglesos, tot i que assoleixen l'exquisidesa arquitectònica de França, no destaquen per les peces escultòriques en les esglésies, però seran un punt clau en el desenvolupament del gòtic tardà. L’arc apuntat és un element principal de continuïtat en el gòtic ple i el gòtic tardà, però amb canvis significatius, sobretot en la ornamentació, especialment a Anglaterra. Els anglesos construeixen afegint complexitat al conjunt, com en l’interior de la catedral de Lincoln, amb un major refinament i formes molt originals. Dins aquest moviment cal destacar també la catedral de Bristol, amb naus laterals no basilicals (totes de la mateixa alçada), que

permet dirigir la mirada en totes direccions, no com en el gòtic pur, que responia a una verticalitat molt més general.

El gòtic tardà també es caracteritza per l’ús de nervis secundaris i terciaris a més a més dels primaris. Es desenvolupa molta complexitat a Anglaterra, però a Europa continental no, amb poques i rares excepcions com St. Urbano de Troyes, on apareix el primer arc conopial. A la Europa continental, s’evoluciona més cap a espais diàfans i senzills i no cap a una complexitat tridimensional.

A Espanya es nota la influència alemanya amb les voltes estrellades reticulars, les plantes basilicals amb naus laterals molt baixes... però en qualsevol cas, innovacions molt més tardanes que a Anglaterra o França (s. XV). És interessant destacar “l’horror vacui”, característica que comparteixen el gòtic tardà espanyol i alemany, tot i que el primer de forma més bidimensional, segurament per influència islàmica. El gòtic italià es presenta molt menys complex, més lligat a les arrels romanes que ressorgeixen en època renaixentista, i que mai s’havien arribat a perdre del tot.

El renaixement neix a Itàlia, com a conseqüència de l’auge comercial, amb famílies de mercaders a Florència, com els Medici, Russellai... Cap a la Toscana és on es va desenvolupar aquest estil amb unanimitat i acceptació, gràcies segurament als antecedents romans clàssics. Un punt clau que defineix el tarannà renaixentista és la diferenciació entre artista i artesà, entesa des de el retorn de les arts i les lletres (que reneixen).

Una obra important dins el context renaixentista és l’Hospital dels Innocents, de Brunelleschi (s.XV). De fet, es considera

la primera obra renaixentista, on Brunelleschi utilitza les

columnes corínties, arcs de mig punt, frontons a les finestres, arquitrau esgraonat... Tots aquests canvis són conseqüència de la revolució científica que té lloc contemporàniament, i també amb el descobriment de les lleis de la perspectiva, amb la recerca de les proporcions matemàtiques. Altres fets importants van ser la invenció de la impremta i el descobriment d’Amèrica, que contribueixen a un gran entusiasme a occident.

Durant aquesta època es produeix una procés que traspassa el punt central de la ciència i l’art a l’home, es passa de una societat teocèntrica a antropocèntrica: l’home és la mesura de totes les coses. L’ésser humà, passa a ser el centre, a prendre les decisions, ha d’avarcar totes les arts i disciplines (unificació de totes les arts). Un exemple molt conegut d’aquesta

unificació és Leonardo da Vinci, representació força aproximada a l’ideal d’artista renaixentista.

Un fet que evidencia aquest canvi, que no surt al llibre però que em sembla interessant citar, és el canvi que sofreixen els laberints en aquests moment. Els laberints anteriors es presentaven com un recorregut tancat, una línia contínua que es cargola, que se seguia a mode ritual, a vegades abans d’entrar en una església com un dibuix al terra, però és en el renaixement, quan es construeixen els primers laberints on l’home de la capacitat de escollir el camí que vol i perdre’s. La forma és ara menys transcendent, menys vertical i més enfocada cap a la bellesa.

El renaixement és estàtic, com el romànic, i ambdós posen importància al mur com a element estructural massís, però el segon no busca una decoració premeditada. En el renaixement les parets són actives, no inertes, amb una decoració basada en lleis racionals humanes. Però aquesta activitat present en les obres renaixentistes anirà cobrant cada vegada més complexitat, evolucionant cap al barroc.

El nom de “barroc”, té origen en la paraula “estrany”, i de fet, defineix força bé aquest moviment tenint en compte el renaixement precedent, ja que es caracteritza per la profusió de formes insòlites i extravagants. Neix a Roma, cap al s.XVII, i contrasta amb l’austera compacitat dels palaus florentins renaixentistes, com el Palazzo Farnese.

Un exemple a la mateixa Roma d’aquest moviment, és St. Carlo alle Quattro Fontane, de Borromini, que destaca per la cúpula. Aquesta, ja no és circular, sinó ovalada (l’oval és una de les formes que sorgeixen en el barroc com a element regulador de la planta). Es manté el traçat centralitzat, però es prescindeix del cercle en les esglésies de planta central, s’introdueix l’oval.

Al renaixement es podia comprendre l’espai des de un punt de l’edifici, era una claredat espacial molt immediata, però no passa el mateix amb el barroc: l’espai és més complicat. Part d’aquesta complexitat es deu a la relació entre la decoració i l’estructura, que passaven a ésser el mateix conjunt. Les parts ja no poden estar aïllades tot i que no s’imposa la supremacia del tot estructural, ja que l’arquitecte es veia obligat a escoltar les reivindicacions dels pintors i escultors que havien adquirit cert protagonisme en el renaixement. De fet, molts

dels arquitectes barrocs van esdevenir també pintors i escultors. Aquesta unió de totes les arts, es designa amb una paraula d’origen alemany “Gesamtkunstwerk” (art total).

En el barroc desapareix la frontera entre el públic i l’escenari: l’edifici queda invadit per una aura de teatralitat arquitectònica. Així, àngels, genis i altres figures colorejades de forma realista són part essencial de les composicions barroques. Es pot comparar el canvi cap a aquesta major teatralitat am el que es produeix entre el romànic i el gòtic, amb enormes diferències, però que manté certa similitud en quant a la major complexitat de les formes, venint d’una horitzontalitat molt marcada. De fet, és interessant mencionar el vaivé evident entre les diferents èpoques o moviments, que s’alternen en quant a la recerca de formes més complexes, o més pures i senzilles. Sembla que cada nou estil pretén contraposar-se en certa forma a l’anterior, i així, es produeix una mena d’avenç en zig-zag que es va equilibrant successivament.

I d’aquesta contraposició que explicàvem al paràgraf anterior, sorgeix el romanticisme, a Anglaterra, com a reacció del sentiment contra la raó obsessiva del renaixement i barroc, la natura vers l’artifici, la senzillesa contra la ostentació exagerada: la fe contra l’escepticisme. És en aquest moment, quan apareix certa melancolia de la època medieval des de un punt de vista molt poètic, de grans cavallers i princeses, fet que es contraposa al deliri per les arts clàssiques en els segles anteriors, vers la insubstancialitat del rococó present i de la industrialització. Tot i l’esforç de reacció que van fer els romàntic anglesos en el s.XVIII, cal destacar la supervivència inconscient del gòtic a Anglaterra, que mai desapareix del tot.

Un personatge transcendent dins el món del romanticisme és Sir John Vanbrugh, que destaca per l’afany de projectar una arquitectura eminentment masculina, d’aquí l’ús massiu de torres circulars, considerant l’edat mitja com un període de virilitat primitiva. El romanticisme ressalta també perquè pretén concebre l’edifici en relació de la natura de l’entorn immediat, i vol que aquest estigui revestit per un estil especial, degut a les reflexions que el mateix estil despertarà.

Però va ser Horace Walpole qui va implantar el gòtic com a estil de les cases de camp angleses, dotant-les de gran importància en l’interior, a partir de còpies medievals. Un exemple és Strawberry Hill, una construcció encantadora i capritxosa, que recorda plenament les formes i decoracions del gòtic tardà anglès. Però no a tot Europa es va seguir la mateixa

tendència, sinó que en molts punts no es van abandonar els principis classicistes grecoromans, convertint-se en el que avui anomenem historicisme.

L’historicisme rep el nom de la gran veneració o interès que es va mostrar durant finals del s.XVIII i s.XIX per l’estudi exhaustiu de l’arquitectura clàssica. Va ser durant aquest període que es van comença a excavar la majoria de jaciments grecs i romans, i de fet, es van produir gran quantitat d'espoliacions cap a països centro-europeus. Una figura que cal mencionar és Giovanni Batista Piranesi, un arquitecte venecià que no destaca precisament per les seves obres arquitectòniques, però que va fer gran quantitat de gravats a l’aiguafort recopilant nombrosos monuments i ruïnes, i que avui en dia constitueixen una font d’informació gràfica fonamental en l’estudi arqueològic.

Això sí, aquest ressorgiment dels estereotips clàssics ja explorats durant el renaixement al s.XVI, no és res més que una faceta del romanticisme, que es ma emmirallar altre cop amb els ideals grec i romans, en comptes de la tendència cap a l’època medieval que va caracteritzar Anglaterra. Cal destacar, que tots aquests nous moviments es van veure plenament condicionats per la situació social contemporània, que estava sofrint una gran urbanització i desenvolupament incontrolat de les ciutats i la indústria, així, Pevsner ens fa notar que : “mientras un poeta y un pintor pueden abstraerse de su época y ser grandes en la soledad de su estudio o taller, un arquitecto no puede vivir enfentado a la sociedad” (pg. 320).

Tots aquests canvis socials van donar com a conseqüència la falta d’un estil propi, on la societat, clients i arquitectes havien perdut en part tota sensibilitat estètica. Aquest tractament lliure dels estils, es va transformar en un desig de reproduir amb gran precisió ideals clàssics, fent imitacions i còpies, ja que aquestes es podien comprendre i comprovar pels clients, carents de rumb direccionat. És potser per aquest motiu que es parla de neoclassicisme durant finals del s.XVIII i s.XIX, i especialment entre 1820 i 1840. Un exemple d’aquest moviment és el Museu Britànic, de Sir Robert Smirke, amb columnes jòniques.

Però no tothom es va satisfer amb aquest nou tarannà un tant descontrolat i imprecís, sinó que arrel de la gran revolució industrial, van sofrir noves i enormes possibilitats en la construcció, sobretot en món de la enginyeria, un canvi que portaria grans conseqüències en tots els camps de la societat, com ho va fer en el seu moment la revolució científica a finals del s.XV. Nous materials com el formigó armat, l’acer i el vidre van permetre la construcció de

formes mai imaginades, com el Crystal Palace, del 1851, obra de Joseph Paxton, com a motiu de la exposició internacional.

Paxton projecta una gran estructura d’acer recoberta amb vidre, completament transparent i d’aparença lleugera, inspirada en els hivernacles que es construïen a l’època, com a solució ràpida a la necessitat de construir el pavelló en molt poc temps. Això, s’aconsegueix en la mecanització del sistema, similar a la fabricació de les vies de tren de la mateixa època. Aquest va ser un edifici clau, que va provocar enormes critiques, i que s’imposava amb enorme contundència als estereotips del moment, marcant l’inici del moviment modern.

Però no tots els nous projectes arquitectònics estaven vinculats a les noves tecnologies. William Morris va ser el personatge que va posar en pràctica teories prerrafaelistes, sota la influència de Ruskin, on postulava que l’artesania i l’art havien de ser el mateix. Va fundar una empresa com a reacció a les noves formes industrials, on es creaven gran quantitat de mobles, teixits, paper pintat... destinats a “salvar” l’art de la aniquilació de les màquines. Morris s’inspira en formes medievals, però no imita, busca un estil nou contraposat a la industrialització i de fet, força contrari al Crystal Palace. Ens explica que l’art s’ha d’ajustar a les necessitats quotidianes, i només és vàlid si tothom el pot compartir: posa les bases teòriques del al moviment modern.

Una conseqüència de les idees de W. Morris, és el naixement de l’Art Noveau, essent un estil casi exclusivament decoratiu. No es pot parlat d’Art Noveau o de modernisme sense mencionar Antoni Gaudí, que trenca amb totes les formes imaginables portant la decoració i fins i tot l’estructura a l’extrem. Derivat d’aquestes formes, i matitzant-les molt, apareixen arquitectes organicistes com Frank Lloyd Wright, que utilitzarà els elements habituals de les cases actuals: planta lli...