sol i de dol analisis PDF

Preview

Summary

Analisi del poema sol i de dol...

Description

SOL I DE DOL, J.V.FOIX

Sol, i de dol,1 i amb vetusta gonella,

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge

Em veig sovint per fosques solituds,

De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:

En prats ignots i munts de llicorella

Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

I gorgs pregons que m'aturen, astuts. O en tuc de neu, jo retrob el paratge I dic: On só? Per quina terra vella,

On ja vaguí, i, de Déu, el parany

-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,

Per heure'm tot. O del diable engany.

Deleges foll? Vers quina meravella D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

1 Trist, dolorós. No vol dir vestit de dol

1. Lectura 2. Vocabulari a. Vetusta gonella: Molt antiga (Vetusta) túnica llarga cenyida a la cintura duta antigament per homes i dones (Gonella). b. Ignots: Desconeguts c. Llicorella Pissarra d. Gorgs pregons: Forats en un riu on es formen petites piscines (Gorg) profunds (Pregon) e. Deleges foll: Anheles, desitges bojament. f. Retuts: Participi del verb retre g. Tuc de neu: Cim d’una muntanya, cobert de neu. 3. Paragraf a paràgraf: 1- L’autor descriu un paisatge, pirenaic. La seva soledat es símbol de la seva immortalitat ja que al no haver hi cap altre esser humà no te cap restrinccio temporal. 2- L’autor es pregunta on es troba, on es el Deu ( Meravella / d’astre ignorat) que tot home busca, relacionant així la seva busqueda de coneixement (saber on es troba) amb la búsqueda innata transcendental del home. A més a més, la descripció del paisatge es també una descripció anímica. 3- S’inicia amb una paranomasia amb el primer vers, fent referencia a la immortalitat que te gracies a l’ausencia d’altres persones. Continua adonantse de que el paisatge que veu (Un paisatge de fa mil anys) li es conegut (l'estrany no m'és estrany). Acaba parlant d’un desert sense estany (Figura del mal) que s’oposa al tuc de neu de la propera estrofa. 4- En l’últim paràgraf, ens explica que ha vagat per el les muntanyes (figura del bé) (I el desert de l’anterior vers). L’autor explica que aquets dos paratges li remeten tant

al parany de Deu (La religió i la mística) com al del diable. I així conclou l’ultima estrofa, on descriu el sentiment passiu,i dissolt en una immensitat de llocs i de moments, que pot ser bo o a la mateixa vegada dolent. 4. Temàtica El tema del poema Sol, i de dol reflecteix el protagonista desorientat en la natura que finalment reconeix com una terra innata. L’autor vestit d’una manera antiga, se sent perdut i sol, però de seguida reconeix el paisatge de fa mil anys i ja res li és estrany i retroba els paisatges on passejava. Per a Foix la poesia ha d’explicar el món físic a través d’imatges i símbols, es per aquesta rao que L’espai on es desenvolupa el poema és fosc i solitari i el personatge se sent perdut en els elements de la natura. 5. Estructura i mètrica Es un sonet (Dos quartets i dos tercets) escrit en art major (Decasilabic) te una rima consonant (ella/uds/ella/uts) (atge/any/any) i una estructura mètrica de: 10A , 10B, 10A , 10 B / 10A , 10B , 10A , 10B / 10C , 10D, 10D / 10C 10D 10D. 6. Figures retòriques a. Paranomasia: Sol, i de dol, / Sol, sóc etern. b. Interrogacions retòriques: On só? / D'astre ignorat m'adreç passos retuts? c. Anàfora: I gorgs pregons / I dic: d. Aliteració: Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, Em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de llicorella e. Antitesis Deu i diable f. Contradicció: l'estrany no m'és estrany (el lloc que no era reconegut al primer instant, li va resultar familiar.)...