14 Peracaula Renedo Nicotera MMB MS PDF

Preview

Summary

apunts de batalles militars...

Description

1

LA BATALLA DE NICÒTERA ENTRE BERNAT DESCLOT I RAMON MUNTANER Marta Peracaula i Xavier Renedo (Universitat de Girona)

La batalla de Nicòtera, que va tenir lloc a mitjans d’octubre del 1282, va ser el primer enfrontament naval ―de fet el primer enfrontament tout court — entre Pere el Gran i Carles d’Anjou després del setge de Messina. Per això en van parlar gairebé totes les cròniques, fossin del bàndol que fossin, que van ocupar-se de la guerra de les Vespres. És un esdeveniment que va generar molta literatura, amb versions i interpretacions no sempre coincidents, com podrem veure al llarg d’aquest article. 1. Winter is coming Abans d’entrar en matèria, cal fer un breu resum dels fets. A principis del mes d’octubre del 1282 Carles d’Anjou va decidir llicenciar la flota italoprovençal que havia participat en el setge de Messina. Com assenyala Bernat Desclot, s’acostava l’hivern i, a més de la imminència del mal temps, no hi havia prou queviures per alimentar la seva immensa flota, fondejada a Reggio. El rei Carles (d’Anjou) estava a Reggio, molt a prop de Messina, a unes vuit milles, amb les seves tropes, i va veure que la seva flota no podia estar-hi més temps, perquè l’hivern s’acostava, i també perquè, com que en aquell lloc no hi havia cap port, hi havia molta carestia de pa, de vi i de civada.1

La flota angevina va intentar salpar de Reggio per primer cop l’11 d’octubre del 1282. Una part de les naus, les que procedien de la Pulla i 1 SOLDEVILA (ed.), Les quatre grans cròniques. II, p. 199 (TEXT ORIGINAL: «El rei Carles estava a Règol amb sa host, assats prop de Messina, a vuit milles, e viu que el seu navili aquí no podia estar ne romanir per raó de l’hivern qui venia, e per ço cor en aquell lloc no havia port, e per tal cor havien molt gran carestia de pan, e de vin e de civada».

2

sortien cap a Tàrent, va poder fer el seu camí sense problemes, però el gruix de l’expedició, que va sortir en direcció a Nàpols, va ser interceptat per la flota mig siciliana, mig catalanoaragonesa, que estava fondejada a Messina, i es va veure obligat a girar cua i tornar cap a Reggio. Cinc dies més tard, segons Bernat Desclot, o tres segons una carta de Pere el Gran a Guido de Montefeltro, un noble italià, és a dir o bé el 14, o bé el 16 d’octubre, va haver-hi una segona sortida.2 La flota de Pere el Gran els va tornar a perseguir, però en aquest cas les galeres de Carles d’Anjou no van poder, o no van voler, recular, de manera que les dues flotes es van acabar trobant cara a cara o, més ben dit, proa a proa. Com veurem de seguida, no hi ha acord entre les diverses fonts respecte al nombre exacte de naus de cadascuna de les dues flotes, però no hi ha cap crònica medieval que posi en dubte que les naus de Carles d’Anjou superaven de molt les de Pere el Gran. L’enyorat Josep Maria Pujol va calcular que, d’acord amb R. Muntaner i Saba Malaspina, la proporció entre les naus angevines i les de Pere el Gran era de 4 a 1, mentre que en les cròniques de B. Desclot i N. Speciale la proporció és de 3,5 a 1. 3 Ras i curt, es miri per on es miri, David contra Goliat. Els historiadors moderns han atribuït la derrota de la flota de Carles d’Anjou a diversos factors. Per una banda, cal tenir en compte, segons H. Bresc, l’esgotament gairebé complet de la capacitat naval de l’estat angeví, que, després d’una guerra que s’havia fet molt llarga, havia de mantenir flotes pesades, costoses i de proveïment difícil en un marc d’operacions tan llunyà com l’estret de Messina.4 Això va fer necessària la constitució d’una flota composta, formada per naus provençals, napolitanes, 2 Cfr. SOLDEVILA, Les quatre grans cròniques. II, p. 200 i CARINI, De rebus regni Siciliae, p. 109. 3 PUJOL, La Mediterrània, p. 40 4 BRESC, Marseille, pp. 43-44

3

genoveses, pisanes i de la Pulla, una flota que mancava d’unitat d’acció i d’interessos, com ja s’assenyala, com veurem més endavant, a la mateixa Crònica de Muntaner, i com han tornat a posar en relleu els historiadors dels nostres dies. Segons L. Mott, per exemple, genovesos i pisans eren uns simples mercenaris i, en general, «the chronicles are in virtual agreement that none of the groups within the angevin fleet supported each other».5 Per H. Bresc, la fuga de les naus marselleses, a la primera de canvi, tant a la batalla de Nicòtera com, més endavant, a la de Roses, «projecten dubtes sobre la fidelitat dels provençals a la casa d’Anjou». 6 Si a tot plegat hi afegim que la flota de Carles d’Anjou és sorpresa en plena retirada, amb les naus plenes i carregades a vessar, sense estar preparades per al combat, s’entén molt bé el daltabaix que va patir davant d’una flota més reduïda, però ben armada i llesta per a l’abordatge. La batalla de Nicòtera, i tot el seu context, ha estat analitzada de forma magistral per Josep Antoni Aguilar en la seva recent edició de la Crònica de Muntaner.7 En l’aparat de notes J. A. Aguilar té en compte totes les cròniques i tots els documents que en parlen i traça un quadre completíssim dels perfils i dels contrastos de cadascun dels relats. Arcadi Garcia ha estudiat el moviment i la disposició de les naus a Nicòtera segons el relat de Desclot, amb el suport d’uns gràfics molt il·lustratius. I el mateix ha fet F. Xavier Hernández Cardona amb la versió oferta per Ramon Muntaner.8 La nostra intervenció en aquest curs d’estiu pretén oferir una sèrie de notes complementàries sobre les versions de Desclot i de Muntaner amb la intenció de mostrar que ni el primer és sempre tan

5 MOTT, Sea Power, p. 29 6 BRESC, Marseille, p. 46 7 AGUILAR (ed.), La Crònica de Ramon Muntaner, pp. 353-365 8 GARCIA, Història de la marina, p. 223-226, i HERNÁNDEZ CARDONA, Història militar , pp. 258-259

4

exacte com sembla, ni el segon, tan fantasiós com de vegades se l’ha volgut presentar. 2. El ball de les xifres Una primera observació sobre la constitució de les dues flotes: les xifres que donen els nostres dos cronistes no encaixen, almenys d’entrada. Si, segons Muntaner i Saba Malaspina, un cronista italià del segle XIII, la flota de Pere el Gran estava formada per 22 galeres, per a B. Desclot i Nicolò Speciale, un cronista sicilià del segle XV, només n’hi havia 14, que B. de Neocastro, un funcionari cronista sicilià del segle XIII, eleva al nombre de 15. En una carta de Pere el Gran a Guido Montefeltro, escrita pocs dies després dels fets, es dona la xifra de 16 galeres.9 L. Mott, un expert en l’art de la guerra en el mar a l’Edat Mitjana, creu que devia haver-hi 15 galeres.10 La tradició crítica ha tendit a donar la raó a B. Desclot. Exageren, o s’equivoquen, Muntaner i Saba Malaspina? Potser ni una cosa ni l’altra. Cal trencar una llança a favor de Muntaner, que no fa gaire ha estat titllat de ser un novel·lista fantasiós que fingeix, amb molta traça, ser un cronista. En el seu llibre sobre la Crònica de Desclot, S. M. Cingolani afirma que el relat que dona Muntaner de la batalla «és poc de fiar en tant que és molt exagerat i transformat literàriament, tot i presentar, com sempre, alguns detalls a tenir en compte».11 La diferència de xifres en el compte de les galeres pot semblar una d’aquestes exageracions, tot i que en realitat Muntaner i S. Malaspina estan més a prop que no sembla a primer cop d’ull de B. Desclot, N. Speciale i B. de Neocastro. Tinguem present, en 9 Cfr. per Muntaner, AGUILAR (ed.), p. 353; per Malaspina, KOLLER i NITCHSKE (eds.), Die Chronik, p. 328; per B. Desclot, SOLDEVILA (ed.), p. 201; per N. Speciale, GREGORIO (ed.), Bibliotheca scriptorum, p. 316; per Neocastro, PALADINO, Historia sicula, p. 43 i per la carta reial, CARINI, De rebus regni Siciliae, p. 109. 10 MOTT, Sea Power, p. 274 11 CINGOLANI, Historiografia, p. 437

5

relació amb aquesta qüestió, que, segons Desclot, les 14 galeres del rei Pere en tenien unes altres al darrere, que no havien estat tan ràpides a sortir del port de Messina i que, per tant, «venien detràs» i «tant eren lluny, que no les podien veure». 12 Potser, doncs, les 22 galeres de què parlen Muntaner i Malaspina són el resultat de la suma de les 14 de Desclot, que estaven en primera línia, i de les 8 que devien arribar més tard, quan la batalla ja s’havia acabat, que és, de fet, el que diu Desclot: Quan la batalla es va acabar era poc després del migdia i a Messina ningú no tenia notícies de les galeres. Només van prendre part en la batalla les catorze primeres galeres dels catalans, perquè les altres només les van poder atrapar quan les primeres ja tornaven de Nicòtera.13

Les 14 galeres que van intervenir en la batalla són les que estaven a l’aguait a la «torreta de Messina», com l’anomena Desclot. Com es dedueix de la Crònica de Muntaner, i de les sàvies notes de J. A. Aguilar que l’acompanyen, cal identificar la ‘torreta’ de Desclot amb el far de l’estret de Messina,14Les altres devien estar fondejades al port de Messina: per això van fer tard. Aquesta és, sens dubte, la hipòtesi més simple i econòmica. El relat de la batalla que podem llegir als Anales de la Corona de Aragón de Jerónimo Zurita, un gran historiador aragonès del segle XVI, sempre molt ben documentat, permet, a més, suposar que les xifres de Muntaner i Malaspina estan basades en algun document. 15 En parlar de l’atac fallit del dia 11 d’octubre Zurita dona la xifra de 22 galeres, que es transformen en 14 en el relat del segon atac, que, segons els Anales, va tenir lloc cinc dies 12 SOLDEVILA (ed.), Les quatre grans cròniques. II, p. 201. (TEXT ORIGINAL: « Quan aquesta batalla fo fenida, fo migjorn passat e a Messina no sabia hom negunes novelles de les galees, ne les altres galees no foren a la batalla, sinó les catorze primeres, mas puis vengren que ja se’n tornaven les altres».) 13 SOLDEVILA (ed.), Les quatre grans cròniques. II, p. 202. 14 AGUILAR (ed.), La Crònica de Ramon Muntaner: edició i estudi, p. 368. Segons Desclot, Pere el Gran va deixar en el far de Messina «deu galeres en guàrdia» [SOLDEVILA (ed.), p. 200 ]. 15 ZURITA, Anales 2, pp. 92-93

6

més tard. És evident que alguna relació hi deu haver entre les xifres de Zurita i les de Muntaner i Malaspina, que potser no fan res més que passar les 22 galeres del primer dia al segon, l’únic que ells tenen en compte en el seu relat. On no es pot negar que Muntaner exagera és en el recompte de les galeres de la flota enemiga. Segons Muntaner, estava formada per 90 naus, mentre que totes les altres fonts catalanes o italianes parlen de 45 o, a tot estirar, de 48 galeres. Muntaner exagera, sens dubte, però exagera com ho van fer molts altres historiadors al llarg de l’Edat Mitjana. Com va explicar Bernard Guenée, en els textos historiogràfics medievals les xifres tenien sovint un valor retòric i èpic.16 I aquest és el valor que tenen les 90 galeres de què parla Muntaner: una exageració retòrica que serveix per posar de manifest les dimensions extraordinàries de la victòria de Pere el Gran a la batalla de Nicòtera.

3. Messianisme

Quan «les gents», com diu Muntaner, de Sicília i de Messina veuen que Pere el Gran s’atreveix a enviar una flota tan reduïda contra un enemic tan superior en nombre, li pregunten: «Senyor, ¿què és això que vós voleu fer?», i el rei, tot rient, els respon el següent:

16«Il n’est pas exclu que, dès le Haut Moyen Age, des historiens aient utilisé les nombres, comme nous, simplement pour compter et donner à leurs lecteurs une idée quantitative du réel. Mais il est évident que très souvent, pendant des siècles, les valeurs rhétorique et symbolique des nombres ont faussé leur poids statistique» (GUENÉE, Histoire et culture historique, p. 181). [TRADUCCIÓ: «No està pas exclòs que, des de l’alta Edat Mitjana, els historiadors hagin usat les xifres, tal com fem nosaltres en l’actualitat, per comptar o per oferir als lectors una idea quantitativa de la realitat. És evident, però, que molt sovint al llarg dels segles el valor retòric i simbòlic de les xifres ha falsejat el seu valor estadístic»].

7

Barons, avui veureu com es manifesta el poder de Déu en aquest fet. I deixeu-nos fer, que no volem que ningú ens dugui la contrària, que Nós ens fiem tant en el poder de Déu, i en el bon dret que defensem, que, encara que ells fossin el doble de nosaltres, avui els veureu a tots morts i derrotats.17

I en els mateixos termes s’expressen tot seguit Pere de Queralt i Ramon de Cortada, els almiralls de la flota, i fins i tot la mateixa xurma de les galeres. Muntaner presenta, doncs, una victòria contra tot pronòstic, que forma part del pla messiànic que Pere el Gran comparteix amb tots els seus súbdits, tant amb l’aristocràcia militar com amb la pròpia xurma. Els únics que, almenys d’entrada, no entenen la decisió del rei són «les gents de Sicília et de Messina», que s’acaben d’incorporar als seus dominis i encara no són prou conscients de la dimensió messiànica de l’empresa i dels reis del casal d’Aragó. Cal tenir en compte que el messianisme de la Crònica de Muntaner no és només un messianisme dinàstic o aristocràtic, concentrat de forma exclusiva en la casa reial, sinó que té també una dimensió popular, ja que abraça tant els reis d’Aragó com tots els seus súbdits. El discurs de Muntaner, tant en el relat d’aquesta batalla com al llarg de tota la Crònica, encaixa com l’anell al dit amb la definició de messianisme que proposa Gian Luca Potestà, un reputat medievalista italià, en un llibre recent dedicat a aquesta matèria: Entenem com a messiànica tota doctrina que anunciï l’arribada d’una figura o d’un subjecte col·lectu destinat a una missió de redenció o d’alliberament universal o particular (en favor, o en nom, d’una ètnia, una nació, una ciutat, 17 AGUILAR (ed.), La Crònica de Ramon Muntaner, pp. 353-354, (TEXT ORIGINAL: « Barons, vui en aquest dia veurets lo poder de Déu com obrarà en aquest fet. E lleixats-nos fer, que no volem que negun nos contradiga a la nostra volentat, que Nós nos fiam tant en lo poder de Déu, et en lo bon dret que mantenim, que, si eren dos tants que no són, tots los veurets vui en aquest dia morts et desbaratats»).

8

una comunitat religiosa, una dinastia, etc) i a la instauració d’un nou orde en el món.18

El messianisme de la Crònica muntaneriana s’encarna en un subjecte col·lectiu, encapçalat per la casa reial, però compartit per tots els seus vassalls, en una sèrie de campanyes d’alliberament que cerquen la instauració d’un nou ordre. Muntaner deixa ben clara aquesta concepció messiànica des de la visió inicial de la seva Crònica. Segons la quarta raó del venerable prohom vestit de blanc que se li apareix en una visió en somnis, al principi de l’obra, i li ordena que escrigui la Crònica, el rei d’Aragó, sigui qui sigui, s’ha d’esforçar sempre a actuar bé, i ha de procurar entendre «les gràcies que Déus els ha fet a ells i als seus súbdits en aquests afers que tu has de recontar», i ha de pensar que « ells (els reis de la Corona d’Aragó) de bé en millor aniran sempre que vulguin invertir i dedicar el seu temps a defensar la veritat i la justícia».19 El prohom vell ho diu ben clar: el rei i les «seves gents», és a dir els seus vassalls, són els beneficiaris col·lectius de la gràcia messiànica que Déu els ha dispensat en el passat —pensem, per exemple, en Jaume I— i que els tornarà a dispensar en el futur mentre continuïn actuant de forma justa. I com que això, segons Muntaner, és el que passa en la conquesta de Sicília en general, i a la batalla de Nicòtera en particular, el rei Pere i les «seves gents» estan convençuts de la victòria abans de començar la persecució de l’enemic. I per la mateixa raó Muntaner inclou a la seva Crònica el relat de la batalla, complint amb l’encàrrec que li ha donat el prohom vell, que en 18 POTESTÀ, L’ultimo messia, p. 14 19 AGUILAR (ed.), La Crònica de Ramon Muntaner, p. 17. En el capítol 2 es torna a insistir en aquesta idea. Després d’haver donat els noms de tots els reis i prínceps que seran els protagonistes de la Crònica, Muntaner afegeix: «I quan hàgim parlat de tots ells, i de les honors que Déu els ha dispensat a ells i als seus súbdits, tothom podrà saber amb certesa que sobre ells i els seus pobles Déu ha estès tota la seva gràcia; i, si Déu vol, ho continuarà fent en el futur sobre tots els seus descendents i sobre tots els seus vassalls» (p. 21).

9

la visió en somnis inicial acaba el seu discurs amb unes paraules que són un resum tant de tota la Crònica com fins i tot de la batalla de Nicòtera: Déu exalça i dona la victòria a qui guerreja i actua en defensa de la veritat, i amb poca gent els permet vèncer i destruir grans multituds que actuen amb supèrbia i amb mala fe, i que es refien més de les seves forces que no pas del poder de Déu.20

La batalla de Nicòtera, on unes «poques gents» aconsegueixen una gran victòria sobre «moltes», és a dir sobre una flota molt superior, és, doncs, un exemple magnífic de la dimensió messiànica, dinàstica i popular alhora, de la Crònica de Muntaner. 4. La posició del sol segons Bernat Desclot El relat de la batalla de Nicòtera que ofereix Desclot té una singularitat que no s’ha destacat com es mereix, i que és un exemple magnífic de la subtilesa del seu art narratiu. Segons Desclot, les galeres angevines van sortir de Reggio «un divendres al matí», amb mal temps i molt de vent de migjorn. Les 14 galeres de Pere el Gran van poder atrapar, a còpia de rems i de vela, la flota angevina al golf de Nicòtera, «tan prop de terra ―diu el cronista— que el vent els va faltar». Les naus de Carles d’Anjou, en veure que la flota enemiga se’ls acostava decidida a combatre, es van preparar per a la batalla. Abans, però, van enviar un «lleny armat de vuitanta rems», el més ràpid que tenien, amb les ordres d’acostar-se a l’enemic per conèixer la composició de la seva flota. El lleny es va acostar «a un tret de ballesta», és a dir, segons els càlculs d’Elvis Mallorquí, a uns 175 metres, va observar la flota enemiga i va recular de seguida.21 L’informe que va lliurar 20 AGUILAR (ed.), p. 17 [TEXT ORIGINAL: «Et qui ab veritat guerreja et va, Déus lo exalça e li dóna victòria, et que amb poques gents fa vençre et destrouir moltes qui amb supèrbia et malvestat van e es fien més en llur poder que en lo poder de Déu»] 21 MALLORQUÍ, «Ballestes en mans de pagesos», pp. 185-186 i 195

10

tot seguit el capità de l’embarcació va ser molt lacònic, tan curt com un SMS o un whatsapp: Hi havia catorze galeres catalanes, però la claror dels seus escuts, dels seus cascos de ferro lluents i de les seves cuirasses de draps d’or era tan intensa que amb penes i treballs s’hi havia pogut fixar.22

En el text original català són 35 paraules, i 175 caràcters amb espais, per limitar-se a dir dues coses: el nombre exacte de galeres enemigues i que tenien el sol de cara. Si la desproporció entre el nombre de galeres dels uns i dels altres d’entrada els beneficiava, tenir el sol de cara és evident que era un desavantatge molt greu. Ho diu el sentit comú, i ho repeteixen sovint els manuals d’estratègia militar de l’edat mitjana, per exemple el «Tractat de les batalles» que Francesc Eiximenis va incloure en el Dotzè del Crestià (caps. 213-337), una enciclopèdia política monumental. En el capítol 283, dedicat a les «cauteles profitoses que ha de tenir en compte el conestable», es recomana el següent: Convé, en tercer lloc, que tingui en compte el temps, és a dir que els ataqui quan estan espantats, o malalts, o amb fam, o quan el sol els dona a la cara, o quan bufa un gran vent i s’aixeca molta pols, perqupe llavors no poden veure com han de lluitar.23

D’una forma molt subtil, doncs, Desclot podria estar donant una de les causes que explicarien la derrota de la flota angevina. Potser convé recórrer, a més a més, a un altre passatge del «Tractat de les batalles» per posar en relleu un altre detall que pot passar desapercebut a un lector 22 SOLDEVILA (ed.), Les quatre grans cròniques. II, p. 201. (TEXT ORIGINAL: «les galees dels catalans eren catorze, mas tan era gran la clardat de llurs escuts, e de llurs capells de ferre febrits e de llurs cuirasses de draps d’aur que a penes les poguem regardar»]. 23 Cito segons l’edició crítica que n’ha prepar...