3. Carlisme i guerres carlines PDF

Preview

Summary

Download 3. Carlisme i guerres carlines PDF

Description

Història Contemporània d'Espanya Curs 2016/2017 10-17/10/16

Teresa Abelló

Carlisme i guerres carlines (1833-1876) Sobre el carlisme s'ha parlat molt, s'han utilitzat molts tòpics, és molt complex. El carlisme l'hem de veure no només com un conflicte dinàstic sinó a més a més com a un moviment sociopolític important que té diverses característiques: •

Antiliberal, contrari a aquell liberalisme que s'aplica al s.XIX. No entra a si és contrari a la ideologia liberal, és una reacció al liberalisme.

•

Anirevolucionari, degut a que el liberalisme és una revolució en si mateix.

•

És l'evolució d'uns models, d'unes figures que ja havien existit prèviament, que eren tots aquells moviments que es posicionen als costats més radicalment absolutistes.

Tots aquests tres aspectes es donen al carlisme però no tots és el carlisme. El carlisme ja es prefigura durant l'Antic Règim, tindrà uns cicles en els que tindrà un pes important, però a finals de la segona guerra carlina parlarem d'un carlisme en decadència, i a partir de la tercera guerra carlina quedarà de forma residual fins als nostres dies. En determinats moments tindrà un paper important i mantindrà vives moltes enemistat personals. Comença a visualitzar-se com un conflicte dinàstic arrel del problema successori que es planteja a la mort de Ferran VII, ha fet públic la Pragmàtica Sanció (1830), el que fa és abolir la llei Sàlica. Els carlistes se’ls ha anomenats de moltes maneres, el nom dependrà de quin fet es volguí destacar del carlisme en si mateix: •

Reialistes, els primers moviments reialistes els trobarem a Catalunya al 1827 (Dècada Ominosa, en la guerra dels mal contents), la imatge dels reialistes és la del rei cap per avall.

•

Legitimistes, la filosofia és la de reivindicar el tron per la dinastia que consideren que segons les normes de l'AR té el dret legítim per governar. La reivindiquen per la rama que consideren que legítimament segons la norma de l'AR li correspon governar. Es reivindiquen com a legitimistes perquè no admeten l'abolició de la llei Sàlica, sempre que hi hagi continuïtat per rama masculina.

•

Tradicionalistes, no tot el tradicionalisme és carlí, però el carlisme és tradicionalista. És una doctrina que s'oposa al racionalisme, buscar la veritat, que no té perquè estar en la raó, també pot estar en la tradició.

•

Integristes, amb els reialistes tenen punts en comú, tot i que els integristes és més sofisticat. És un moviment polític-religiós, no diferència, en fa una única cosa de l'activitat política i de la religiosa, és ultra reaccionari, clericalista i antiliberal. En les etapes bèl·liques forma pas del cos innat del carlisme, però en algunes etapes el carlisme ha volgut desentendràs de l'integrisme.

•

Jaumistes, aquest nom l'adopta la corrent majoritari del carlisme entre el 1901-1931, moment en que pateix unes fortes divisions internes. L’adopta perquè majoritàriament es reconeix com a cap de la dinastia a Jaume de Borbó, fill de Carles VII.

Història Contemporània d'Espanya Curs 2016/2017 10-17/10/16

Teresa Abelló

Tots aquests formaran part del carlisme i cap d'ells és només el carlisme. La seva causa, el lema per excel·lència del carlisme és la trilogia: Déu, Pàtria, Rei, en alguns moments s’afegirà un quart, Furs. Davant el lema dels reialistes Altar-Tron. Déu El Carlisme es proclama catòlic, per tal del Déu que parla és del catòlic, parla de catolicisme no de cristianisme, les altres opcions cristianes el carlisme les refusa.

Pàtria Parla d'Espanya, no hi ha cap altre pàtria, però aquesta Espanya no correspon ni a la de l'AR ni a la del liberalisme. Refusen al model centralista que havien implantat Ferran VII en primera instancia i Isabel II en segona. Ells somien amb una Espanya imperial, sense imperi, però parlen del model d'organització de l'Estat de l'època de Carles I i Felip II, aquí és on entren els furs, reivindiquen els furs regionals, arriben a parlar d'una “monarquia federal”, durant la tercera guerra carlina (període d'enorme debilitat carlina, però hi ha un rei carlí potent, Carles VII, que parla d'una Espanya monàrquica federal, ell va més enllà, adopta una paraula essencialment republicana).

Rei El rei és la figura central a partir de la qual s'articula el Carlisme. Parlen d'un rei diferent, un rei al voltant del qual no té perquè haver-hi obediència cega, ha de ser fidel als principis carlins, sinó ho és es destitueix. Accepten un rei absolut amb condicions, un rei paternal amb unes clares connotacions tant anti-senyorial com anti-burgeses. Introdueix la figura del paternalisme. 17/10/16 El carlisme és un moviment complex, tot i que es tendeix a la simplificació. La base carlina és heterogènia i contradictòries l'una amb l'altre, la base és un moviment en contra de determinades coses. Moviment molt elàstic, que es va adaptant a moltes coses, és molt nuclear, es mou en espais concrets i molt tancats i és molt residual fet que comença amb la fi de la primera guerra carlina. Les zones d'implantació del carlisme: 1. País Basc i Navarra 2. Catalunya (nord i interior) i País Valencià (Maestrat) 3. Al sud trobem espais puntuals on el carlisme pren força El fet característic del carlisme és aquesta capacitat de supervivència en el temps, la seva expressió màxima seran les tres guerres carlines: 1. Primera guerra carlina (1833-1840), coincideix amb la primera regència. Espais puntuals coincidint amb espais muntanyosos. No parlem de guerres de fronts. Model de guerra en el que l'exèrcit passa i ocupa si no troba resistència, si en troba s'obra batalla oberta (a la forma clàssica). Expedició real, en una única ocasió el rei va estar a prop de Madrid. Enfronta

Història Contemporània d'Espanya Curs 2016/2017 10-17/10/16

Teresa Abelló

carlistes i isabelins, carlins contra cristins, absolutistes contra liberals. Els partidaris de Carles Maria Isidre (Carles V) contra els partidaris d'Isabel. La localització fonamental: nord de la península i el Maestrat. Es situa en un context europeu on l'absolutisme fa les últimes sublevacions per sobreviure, per tant compten amb recolzament de l'exterior. Etapes de la guerra: 1. Fins el 1837 hi ha un clar domini carlí en la zona nord, és una autèntica guerra civil. 2. Agost 1837, expedició reial (moment en que el rei arriba a les portes de Madrid, marca un punt d'inflexió) quan s'apropa el perill (degut a que la capital no pateix mai la Guerra Civil, comporta una sèrie de causes a nivell polític intern), reacció del govern progressista, s'organitza un element importantíssim, les milícies nacionals en mans del liberalisme= problema en el moment de desorganitzar les milícies envers qui els ha creat. Apareix com element important la figura d'Espartero, que amplia el ritme de desamortització, degut a que es necessita més capital degut a la guerra, període en que el govern liberal reforça les seves estructures. Personatges importants •

Bàndol constitucional: el primer gran general serà Espoz i Mina, qui el substituirà serà Espartero, tots dos són personatges que a nivell català deixen un record molt amarg.

•

Bàndol carlí: els generals importants seran Zumalacárreguis (mor al setge de Bilbao) i Maroto assumeix el lideratge de la zona nord. El general Cabrera, és el cap de les partides carlines catalanes i valencianes. Representa d'una manera molt més clara que els anteriors la revolta popular. Se'l coneix com el Tigre del Maestrat. El situarem dins del radicalisme carlí, carlisme de moviment social, de protesta per la implantació del liberalisme. El trobem en la primera guerra al costat de Carles V i a la segona guerra al costat de Carles VI, té un trencament amb Carles VII, fet que va provocar que no participés en la tercera guerra carlina.

A partir del 37 la guerra està perduda pels carlistes, ens trobem un canvi de dinàmiques (a EU s'implanta el liberalisme= falta de recolzament exterior envers el carlisme). El final formal de la guerra és quan es signa el conveni de Bergara (31.09.37). Els seus signats són Espartero i Maroto, conegut com l'abraçada de Bergara. Aquest conveni marca unes dinàmiques: 1. Políticament guanya el bàndol liberal 2. El pacte el signen tots dos generals (no dos caps civils), per tant la situació de l'exèrcit serà un concepte prioritari en el conveni. 3. Reconeixement de la graduació militar (tots els militars carlins que volguessin entrar

Història Contemporània d'Espanya Curs 2016/2017 10-17/10/16

Teresa Abelló

dins de l'exèrcit espanyol podran entrar i a més se'ls hi reconeixerà la graduació) = decapitació de l'exèrcit carlí. 4. S'acceptarà la pervivència dels furs vigents en aquell moment (els furs dels País Basc i de Navarra), el gruix més important de partides carlines es quedaran en la zona del Maestrat. 5. Hi haurà qui no accepti el conveni, hi hauran de marxar a l'exili a França p.ex. Cabrera i Carles V. 1. Segona guerra carlina (1846-1849), coneguda també com la guerra dels Matiners. Aixecament a Catalunya contra el govern liberal (“dictadura” moderada de Ramón María de Narváez), és una revolta que protesta contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (les quintes, aranzels, efectes de la desamortització...). Una possibilitat prevista en el conveni de Bergara era casar a Isabel II amb l'hereu del carlisme Carles VI (duc de Montemolín), aquesta política matrimonial fracassa, té avaladors importants p.ex. Jaume Balmes. Es produeix de manera insòlita una col·laboració substancial i ideològicament contradictòria, carlins, progressistes i fins i tot uns primers republicans, perquè l'enemic és el govern liberal (enemic en comú). Les mobilitzacions socials que es duen a terme són: •

1835: Avalots anticerlicals, crema de la fàbrica Bonaplata (bullanga). Inici de les mobilitzacions socials a espanya, es produeix en plena guerra carina = connotació política.

•

1849: Primera societat de Teixidors, societat d'ajuda Mútua. Els obrers de les fàbriques formalment s’associen (fet il·legal, prohibit per la constitució), d’associació d’assistència mútua, d’assistència col·lectiva, degut a que no es poden associar com a treballadors.

•

1842: Protestes contra la reforma Aranzelària, conjunta de patrons i obrers.

•

1855: Revoltes socials a Barcelona, destrucció de fàbriques i màquines.

•

1857: Revoltes socials a Andalusia, revoltes agrícoles, de jornalers andalusos.

•

1859: insurreccions republicanes, de base més popular, degut a que el carlisme ja està acabat, tot i que no està fiançat a nivell ideològic i polític, en aquest moment no es pot definir, ni es sap ben bé el que és el republicanisme.

1. Tercera guerra carlina (1872-1876), comença en ple sexenni i acaba amb la implantació d'una nova dinastia i la implantació d'un nou govern. Tindrà espais molt reduïts: •

Nord del Maestrat,

•

Nord i interior de Catalunya

•

País Basc

Es produeix entre la monarquia d'Amadeu i el govern republicà. Políticament dins del carlisme, Carles VII esdevé la figura més dèbil, però personalment és el més potent de tots, impulsa una guerra mediàtica brutal (conscient de la importància de la premsa), és el que fa l'oferta als catalans d'una república federal. Tot i que dominarà territoris puntuals, serà l'únic

Història Contemporània d'Espanya Curs 2016/2017 10-17/10/16

Teresa Abelló

moment en tot el carlisme en el qual es crearà un estat carlí (arribaran a emetre moneda) Aconseguirà sobreviure en cercles d'influència, durant la Restauració hi haurà periòdics que es presentaran com a carlins, però l'espai d'influència serà molt reduït. A partir d'aquí hi hauran diversos intents en diferents llocs on trobarem insurreccions amb presència carlina....