5.2. Constants vitals. PDF

Preview

Summary

Download 5.2. Constants vitals. PDF

Description

Constants vitals. Saber les constants avanç, durant i després del tractament. Es la manera mes objectiva de treballar i saber com es troba l’organisme.  Fenòmens o manifestacions objectives que es poden percebre i mesurar en un organisme viu, de manera constant. S’obté per controlar les funcions del cos. 1. Tensió arterial.  Força exercida per la sang contra les parets de les arteries durant la sístole o la diàstole. Cicle cardíac normal:  

Pressió sistòlica: sístole ventricular. Sang entra a l’arteria aorta des del cor. Pressió diastòlica: diàstole ventricular. La sang venosa que està a les arteries perifèriques fa una pressió mínima o diastòlica. Sang dins les coronaries. És la meitat més 1 que la màxima.

Es pren en el braç per l’arteria braquial, per sobre del colze; en el canell per l’arteria radial, amb dispositius especials per a canell (manegot petit); cama/peu per l’arteria tibial o pèdia, terç inferior de la cama en la vora distal del manegot sobre el mal·lèol. El moment òptim serà al mati en dejú, a 1ra hora del dia. Pacient en decúbit supí o sedestació. En repòs i dejú. Intentar que sempre sigui a la mateixa hora. Es pot mesurar de forma: -

-

Manual: amb manometre, manegot i estetoscopi. o Assegurar que el manegot és de la mida correcta del braç del pacient. o Braç lleugerament flexionat amb el palmell mirant amunt. o Col·locar el manegot aproximadament a 2,5cm per sobre de l’espai atecubital. o Palpacer l’arteria braquial amb dos dits (a la part mitja de l’espai antercubital). o Col·locar l’esteroscopi en aquest punt. o Tancar la vàlvula de la pera insufladora. o Insuflar el manegot fins que es deixi de sentir el pols braquial. (180-200mmHg) o Afluixar la vàlvula del manegot lentament. o Sentir els sons (sons de Korotkoff) o El primer so (batec) que se sent és la xifra de la tensió sistòlica. o L’últim so que se sent és la xifra de la tensió diastòlica. o Desinflar totalment el manegot i retirar. Automàtica: monitor. Invasiva o no invasiva.

S’ha de tenir en compte que els tensiòmetres automàtics no son útils en pacients amb arítmia cardíaca greu.

1.1. Paràmetres de normalitat.

1.2. Patologia.  Hipotensió: valors de tensió arterial aproximadament 30 mmHg per sota del normal segons l’edat del pacient. Causes: -

Hemorràgia activa Deshidratació Arítmia greu Anafilàxia Medicació

Símptomes: -

Pal·lidesa de pell i mucoses Taquicàrdia i palpitacions Sudoració freda i profusa Dolor toràcic Dificultat respiratòria

Per recuperar-se: cames amunt, cap avall. Posició que afavoreix el retorn venós, augmenta el cabal cardíac i millora la perfusió als òrgans vitals.  Hipertensió: augment mantingut de la tensió arterial (>140/90). o Primària: no té una causa concreta. o Secundaria: d’inici brusc, en pacients “no típics”. o De l’embaràs: pot causar pre-eclàmpsia i exlàmpsia amb patiment fetal. Hipertensió en embaràs és molt perillós; es produeixen substancies vasoconstrictives. Que poden afectar al bebè; poden haver-hi contraccions i deixar la mare inconscient.

Crisis hipertensiva: elevació intensa i brusca de la tensió arterial amb xifres de tensió arterial diastòlica per sobre de 120 mmHg. Provoca l’alliberació de substancies constrictores i pot lesionar òrgans diana: cervell, pulmons, cor, vasos, ronyons. 2. Freqüència cardíaca.  Nombre de cops que es contreu el cor en un minut. 60-100 bpm (batecs per minut) en el adult. En el pacient pediàtric varia segons l’edat.  Ritme cardíac: interval de temps entre cada batec. o Regular: sinusal (normal) o Irregular: arítmia Polsos a valorar: temporal, carotidi, braquial, radial, femoral, popliti, tibial posterior i pedi. 2.1. Paràmetres de normalitat.

2.2. Patologia.  Bradicàrdia: freqüència cardíaca menor de 60 bpm. Causes: infart de miocardi, hipoglucèmia, diverses medicacions, hipotèrmia, apnea del son...

 Taquicàrdia: freqüència cardíaca major de 120 bpm. Causes: ansietat, febre, hemorràgia i pèrdua de volum, shock, anèmia severa, malaltia pulmonar, anafilàxia, embaraç...

 Arítmia: pols irregular. Taquiarítmia o bradiarítmia. Algunes són potencialment mortals (TV o FV. Taquicàrdia o fibril·lació ventricular); tot i que si estan contolades pot no passar res. La més comú: ACxFA (arítmia cardíaca per fibril·lació auricular). No té causa desencadenant. Es valoren per un holter, electrocardiograma 24hores.

3. Freqüència respiratòria.  Número de respiracions per minut. S’ha de mesurar en repós, ja que qualsevol activitat modifica la respriació i per tant, la freqüència. Cal observar: -

Característiques de la respiració. (amplitud, ritme, profunditat i sons respiratoris) Comptar les elevacions del tòrax i/o abdomen del pacient durant 1 minut.

Aquesta observació pot ser dificultosa, per exemple en un pacient obès. En aquests casos, per tal de obtenir el moviment respiratori es pot col·locar la mà o el fonendoscopi al tòrax.

Intentar que el pacient no sàpiga que ho estem mesurant ja que així no la varia. Els lactants i els nens molt petits hauran de estar tranquils, es buscarà un ambient relaxant i es podran fer sevir el xumet o joguines, etc. El plor i el moviment alteren la respiració. Al mesurar tenir en compte: -

Patró respiratori habitual del pacient. Influència dels problemes de salut del pacient sobre la respiració (IQ, malalties respiratòries...) Edat Moviment toràcics Posició (estirat, etc.) Medicació o teràpies que influeixin sobre la respiració. (VMNI, medicacions narcòtiques o analgèsiques...) Color de pell i mucoses (cianosi, pal·lidesa...) Signes d’anòxia cerebral (inquietud, disminució de la consciencia)

3.1. Paràmetres de normalitat.

3.2. Patologia.  Bradipnea: disminució de la freqüència respiratòria per sota de 12 rpm (en el pacient adult). Pot ser normal en pacient d’elit. Causada habitualment per medicacions.  Apnea: absència de respiració temporal (apnea de la son).  Taquipnea: augment de la freqüència respiratòria per sobre de 20 rpm. Causada per pneumopaties diverses, shcok, dificultat per respirar, ansietat, EAP (enfermedad arterial periférca), infecció de vies aèries...  Eupnea: respiració normal en freqüència i profunditat. 4. Temperatura.  Calor del cos mesurada en graus centígrads (ºC) Equilibri entre la calor produïda per l’organisme i la que es perd. Localitzacions de temperatura: -

Axil·lar (36,5º): més segur i menys invasiu. Oral (37ª): més accessible, però poc fiable si el pacient respira per la boca, si acaba de menjar o en pacient pediàtrics o desorientats. Rectal (37,5): mesura més fiable. 4.1. Paràmetres de normalitat.

4.2. Patologia.  Hipotèrmia: disminució de la temperatura per sota dels limitis normals segons l’edat. Causes: intervencions quirúrgiques llargues, tractaments mèdics, medicació, deshidratació, inanició, fatiga, intoxicacions... Provoca símptomes lleus (fred, tremolors, pal·lidesa i cianosis distal), símptomes greus (pèrdua de facultats, dificultat respiratòria, bradicàrdia, hipotensió) fins arribar al coma i a l’exitus letalis (la mort). Tractament: augmentar progressivament la temperatura corporal amb mitjans físics i farmacològics.  Hipertèrmia: augment de la temperatura corporal per sobre dels límits segons l’edat. La més comú és la causada per la febre, però també la trobem en patologies cerebrals (ictus), hipertèrmia central, de difícil control que no remet amb antitèrmics. -

Febrícula: 37-38 ºC. Febre major: major de 38ºC.

El us d’antitèrmics és controversiu. Alguns cops s’hauria de deixar al cos reaccionar. Si aquesta puja molt (41-42ºC que pot provocar fins i tot deliracions) o en èpoques prolongades si que es prendrien.  Hipertèrmia maligna: augment brusc de la temperatura per sobre de 41-42º. Potencialment mortal. Nens: provoca convulsions febrils. Compreses al cap i articulacions. Per baixar progressivament. Pot ser molt perillosa. Adults: degut a intoxicacions per drogues o patologia neurològica. 5. Saturació d’oxigen.  Percentatge d’oxigen unit la hemoglobina de la sang. Pulsioxímetre: emet un feix de llum a sobre de ungla, mesurant la quantitat de llum absorbia per la oxihemoglobina circulant. No dona xifres de PaO2 ni de PaCO2. El pulsioxímetre és útil també per veure d’una manera rapida el ritme i la intensitat del pols del pacient. A tenir en compte. -

La pulsioxometria no substitueix a la gasometria arterial, ja que només mesura la saturació d’oxigen. - No detecta estats d’hipercàpnia, hipoventilació. Ja que no mesura la PaCO2. - No és útil en pacient intoxicats per monòxid de carboni. El CO te una afinitat molt més gran que l’oxigen i s’uneix més ràpidament a la hemoglobina.

Situacions on podem trobar lectures errònies: -

Anèmia severa: una hemoglobina(Hb) inferior a 5mg/dl dóna lectures falses. (Hb normal: 11’5 – 14) Moviments del pacient, tremolors, que mouen el transductor. (parquinson, bebè donant patades, etc.) Contrastos intravenosos poden donar algun error (si li han fet radiografia amb contrast) Llum ambiental intensa: interfereix en la correcta lectura. Mala perfusió perifèrica (fred, hipotensió, vasconstricció, shock...) No mesurar la tensió arterial al mateix braç i a la vegada que al pulsioximetria. Obstacles d’absorció: el més comú és el pintaungles (sobretot els més foscos) i pacients de pell molt fosca. 5.1. Paràmetres de normalitat.

La saturació d’oxigen ideal per al pacient de qualsevol edat i sense patologia prèvia es troba entre el 95 i el 99%. Malalt crònic respiratori 90 poden notar-se be. 6. Pacient monotrotizat. Habitual en l’àmbit hospitalari. Si el pacient no esta monotoritzat s’haurà de mesurar i saber com es troba. Si no tenim com monotoitzar-ho haurem de saber a partir dels símptomes que presenta. S’obté molta informació de la bona relació amb metges i infermeres. Important la comunicació i la protecció de dades. -

Historia clínica del pacient Evolució rapida i objectiva Protecció de dades Cada centre amb el seu model...