8.1. Plantes amb llavor: introducció + organografia vegetal PDF

Preview

Summary

Download 8.1. Plantes amb llavor: introducció + organografia vegetal PDF

Description

TEMA 8: PLANTES AMB LLAVOR -Són eucariotes pluricel·lulars autòtrofs. -Pigments: clorofil·les a,b i carotenoides. -Substància de reserva: midó. -Paret cel·lular: cel·lulosa. -Diversitat de formes i dimensions. -Colonització medi terrestre: evolució en la proporció d’esporòfit i gametòfit (més esporòfit que gametòfit), i una complexitat creixent: el pas de tal·lòfits (ser pluricel·lulars aquàtics o dependents d’aigua, com algues i fongs) a cormòfits (ser pluricel·lulars amb veritables teixits, poden ser tan aquàtics com terrestres). -Plantes sense flor: molses, falgueres, cues de cavall. -Plantes amb flor: herbes, arbres. FASE 1: colonització del medi terrestre. Va tenir lloc fa uns 400 milions anys. Economia hídrica i la complexitat estructural s’uneixen per formar el corm, que és el cos de les plantes que presenten una autèntica diferenciació en òrgans (arrel, tija i fulles) , un sistema de teixits. Tenim la cutícula (capa impermeable, l’epidermis) i el sistema conductor. -Així, obtenim uns òrgans reproductors protegits: cèls estèrils (anteridis i arquegonis)/florsfruits). -Aparició de feixos conductors: PLANTES VASCULARS (conducció aigua i nutrients per la planta obtingut en tota la fotosíntesi). Aquestes plantes tenen capacitat homeohídria: capacitat de regular l’aigua interna. En les molses encara no hi ha cutícula i per això han de viure en un medi aquós. Per tant, apareix una capa estèril que recobreix les cels reproductores sexuals i asexuals. -Llavor: estructura embrionària que protegeix el zigot. -Sistema vascular: conjunt de sistemes de fixació i sistemes de conducció interna. -Cutícula: capa protectora que recobreix les parts aèries. -Diversitat de plantes vasculars (va dominant cada cop més l’esporòfit, que origina les espores en front el gametòfit, origina els gàmetes) molses (Briophyta) que són haplodiploides, les falgueres (Pteridophyta) que són diplohaploides i gimnospermes i angiospermes (Spermatophyta), les quals tenen un cicle digenètic diplohaploide, amb el gametoide molt reduït. -De les algues verdes surten les plantes vasculars. -Monofilètic tots els seus integrants comparteixen un avantpassat comú, i que tots els descendents d'aquest avantpassat queden inclosos en el grup, és el més recomanat) versus polifilètic (grup d'organismes dels quals el seu darrer ancestre comú no és membre del grup; constituït per la unió artificial de branques disperses de l’arbre filogenètic, no està molt recomanat classificar els éssers vius així.) (6 15 línies). -Molses i hepàtiques (Briophyta): 16.000 espècies.

-Psilophyta (psilòfits), Lycopodiophyta (licopodis), Equisetophyta (cues de cavall), Pteridophyta (falgueres): 12.000 espècies. -Plantes amb llavor (Spermatophyta): més de 400.000 espècies. -També hi ha fòssils (en diverses divisions). FASE 2: espermatòfits, la llavor. La llavor ha estat l’estratègia evolutiva definitiva per al domini d’aquests vegetals en la flora actual. Les primeres llavors són de fa 350 milions anys. -Llavor: per la protecció gametòfit femení + nou embrió i també serveix per la dispersió en altitud: per corrents + caiguda lliure. -Òrgans reproductors: es troben en unes estructures especialitzades = flors. Conclusió, plantes més evolucionades: -Els espermatòfits tenen un cicle digenètic diplohaploid heteromorf. -El gametòfit és extremadament reduït. El poder evolutiu de les plantes esporòfites es basa probablement en la seva elevada estabilitat genètica i en la seva taxa de recombinació, així com el desenvolupament de mecanismes protectors pels gametòfits, sensibles davant les condicions terrestres. -El procés de fecundació és totalment independent de l’aigua.

-ÒRGANS D’UNA PLANTA: fulla, tija i arrel. 1) ARREL: -És un òrgan hipogeu (viu soterrat). -Té un creixement il·limitat. -Té 3 funcions: fixació (fixa la planta al substrat), absorció (d’aigua i sals minerals) i acumulació (de substàncies de reserves). En algunes plantes, hi ha unes arrels amb una funció ressaltant, llavors es diu que es una arrel fixadora, una arrel absorbidora o una arrel acumuladora. Quan germina una arrel dóna a la part de dalt l’epicòtil i a la part de sota l’hipocotil. -L’hipocòtil és l’espai entre el coll de la planta i els cotiledons (primer entrenús): la part de la planta que germina amb una llavor, i aquesta donarà una radícula, la part de l’embrió de les plantes que origina l’arrel. -L’epicòtil donarà les primeres fulles veritables. -Arrel primària: és l’arrel que creix verticalment cap abaix. Forma un centre del qual altres arrels poden brotar. També es pot dir mestre o clàvia. -Arrel secundària: ramificacions de l’arrel principal, juntament amb la primària tenen la funció de fixació. -Àpex radical: els extrems de les arrels. -Caliptra: cobertura cònica que envolta l’àpex de l’arrel. Envolta, recobrint-lo, al teixit meristemàtic o de creixement, que, després de la seva diferenciació, formen l’estructura adulta de l’arrel. Per tant, proveeix de protecció mecànica a les cels meristemàtiques quan l’arrel creix a través del sòl. També està implicada en la producció del mucílag, substància gelatinosa que cobreix a les cels meristemàtiques acabades de formar. Tenen una vida curta, perquè es destrueixen pel creixement de l’arrel i la fricció amb el sòl, però són ràpidament reemplaçats per cels nous generades per la divisió cel·lular amb la cara externa del meristema a l’arrel. La caliptra està formada per cels parenquimàtiques vives que sovint tenen midó. però es reemplacen ràpid. -Planta sense arrel es diu planta arriza. -Tipus d’arrels 1)Aèria, epígea, fulcre o adventícia: arrels que empren algunes plantes per trepar o per estendre’s per la superfície del sòl. No neixen de la radícula de l’embrió, sinó que s’originen en qualsevol altre lloc de la planta.

2) Napiforme: arrel molt desenvolupada, és molt gruixuda, perquè guarda substàncies de reserva, el qual és l’almidó. És el tubercle de les patates, per exemple. 3) Fasciculada: no es distingeixen les arrels primàries de les secundàries perquè totes tenen la mateixa vida. 4) Axonomorfa o pivotant: Formades per una arrel principal més gruixuda i altres que sorten de la principal més primes. És l’arrel típica, la de tipus model. 5) Haustori: típica de les plantes paràsites. Xuclen directament els nutrients de la planta parasitada. Es troben ficades dintre de l’altre vegetal i “xuplen” la sàvia. 2)TIJA: -També es pot dir cauloide. -És un òrgan aeri i té un creixement il·limitat. -És la part de l’eix del cos de les plantes superiors o cormobionts d’on surten les fulles i les estructures reproductives. -Té la missió de suportar les fulles i flors i és responsable del transport dels nutrients (com la saba bruta i l’elaborada, aigua més minerals) entre l’arrel i la resta d’òrgans de la planta -En diversos nivells de la tija trobem els nusos, que són les insercions de la tija amb les branques. L’espai que hi ha entre els nusos són els entrenusos. -L’àpex caulinar és l’extrem de la tija i una planta sense tija s’anomena planta acaule. - Secció de la tija: de moltes formes, com en forma circular, el·lipse o amb arestes, triangular com a les gramínies, quadrangulars o amb forma d’estrella per exemple. -Segons la consistència hi ha les tiges herbàcies (consistència d’herba, com el blat, són flexibles i verdes, tenen només de 2-3 anys de vida) i les llenyoses (consistència de llenya, rígides però més consistents i fortes, contenen suberina, el súber és l’escorça i lignina, la lignina és la fusta, que els hi dóna la resistència. Són de color marró i no verds, perquè no tenen clorofil·la). Dintre d’aquest grup de llenyoses trobem les mates (no superen 1 metre d’alçada), els arbusts (que fan entre 1-5 metres) i els arbres (que fan més de 5 metres d’alçada). -Segons el lloc on es desenvolupen tenim les arrels hipogees, que es desenvolupen de manera subterrània i tenim: el rizoma (tiges de llarga i gruix variables que creixen horitzontalment a profunditats diverses segons les espècies. Als nusos porten fulles petites, i cada any produeixen arrels que penetren al sòl i tiges aèries de vida curta, per exemple, la canya. El rizoma dura uns quants períodes vegetatius, i és per aquelles plantes que les parts aèries es moren a l’hivern), els tubercles( més gruixuts que els rizomes se’n diferencien perquè tenen un creixement limitat, no presenten habitualment arrels i solen durar només un sol període vegetatiu, com la patata. Solen acumular una gran quantitat de sucres i tenen a la superfície gemmes) i els bulbs (òrgans molt resistents en la formació dels quals intervé una tija ampla molt curta i diverses fulles de vegades carnoses que l’embolcallen, és a dir, tenen moltes capes, com les alls i les cebes). I també tenim les arrels epigees: que es desenvolupen a l'aire. Els tipus segons la disposició que tinguin són: les erectes o ascendents, que creixen de forma vertical; les decumbents o prostrades, que són tiges no erectes que s'arrosseguen per terra; i les procumbents, que quan neixen solen ser erectes i després solen ajaure's al terra. També hi ha els estolons: són brots llargs, prims i tenen arrels en diversos punts, pel que de tant en tant regenera una nova planta, com per exemple la maduixera. Són brots laterals que neixen des de la base de la tija. Les tiges enfiladisses : s'entortolliguen a altres vegetals, com les lianes tan abundants a les selves tropicals o la vinya amb els seus circells. El circell és un òrgan vegetal especialitzat amb aspecte de tija molt prima i forma d’espiral, que es troba a l’extrem de les tiges i serveix per enganxar-se a altres plantes. -Tiges modificades: Els fil·locladis són tiges aplanades amb aspecte de fulla, com les del del galzeran (Ruscus aculeatus). El terme cladodi pot usar-se com a sinònim del precedent, bé que pot precisar-se que aquest s'aplica als macroblasts i aquell als braquiblasts. Però els cladodis són tiges amb forma de pala, i es troba per exemple als cactus. En el cactus la tija és molt més ample i gruixuda que la de les altres plantes perquè està adaptar per retenir molta més quantitat d’aigua.

-Gemma: és un òrgan vegetal que origina una tija, una branca o una flor. També es pot dir borró, i és una gemma ovoïdal o fusiforme, constituïda per una coberta de catafil·les estretament imbrincades,i sovint piloses, que protegeixen el teixit meristemàtica en fase de repòs, destinat en un futur a originar un brot o una flor. Sovint els borrons actuen com a forma de resistència per a passar l’època hivernal més desfavorable ja que una vegada format un borró pot passar durant un cert temps en estat de dormició o bé formar un brot immediatament. El cabdell de les cols i altres del gènere Brassica són en realitat borrons excepcionalment grossos que són borrons terminals en les cols de cabdell i laterals en els cols de Brussel·les. -Indument i Formacions especials: -Indument és el conjunt de pèls o tricomes que recobreixen la superfície dels diferents òrgans de la planta. Entenem per tricoma o pèl, qualsevol excrescència epidèrmica, sia de la forma que sia, que apareix com un relleu damunt la superfície de qualsevol òrgan vegetal. La natura dels pèls i la seva abundància en la tija o en altres òrgans de la planta, originen un vocabulari específic que s’utilitza per referir-se a l’indument. Glabre: sense pèls. Glabrescent: quasi glabre. Pubescent: amb pèls curts i suaus. Sedós: amb pèls fins i lluents. Hirsut: amb pèls drets i rígids. Híspid: amb pèls drets i poc o molt punxents. Tomentós: amb pèls ramificats o entrellaçats molt atapeïts, amb aspecte de borra. Glandular: amb pèls glandulars, és a dir, els que son constituïts o acabats per una glàndula. Són per captar insectes, per les plantes insectívores, perquè deixen anar una secreció. En les tiges trobem algunes formacions especials com ara: - Agullons : formacions epidèrmiques que salten fàcilment en pressionar-les lateralment; cal no confondre-les amb les espines. L'esbarzer (Rubus ulmifolius) i els rosers (Rosa) presenten aquestes formacions. - Emergències: formacions no estrictament epidèrmiques, com els tentacles de dròsera (Drosera) o les espines de l'argelaga (Genista scorpius). Les espines, per tant, tenen un origen més intern. -Ramificació i tipus de branques: En les plantes vasculars la ramificació té lloc a partir d'una tija principal, de la qual s'originen tiges laterals. En el cas de l'avet (Abies alba) i les coníferes en general, la tija principal creix indefinidament per l’acció d'una única gemma apical que resta funcional any rere any, es parla aleshores de ramificació monopòdica. Les rames laterals creixen menys que la tija principal. Moltes altres plantes es ramifiquen d'una forma diferent. La gemma apical actua nomes durant un any, i són les gemmes més pròximes a l'apical les encarregades de prolongar la tija. Aquesta ramificació s'anomena simpòdica. Podem trobar dues menes de rames: els braquiblasts, de creixement limitat, amb els entrenusos molt curts i les fulles molt aproximades; i els macroblasts (Fig. 7.2.), de creixement il·limitat, amb entrenusos llargs i les fulles espaiades. -3) FULLA: òrgan aeri de les plantes de forma generalment laminar, de creixement limitat i característic de l'esporòfit dels espermatòfits i dels pteridòfits. -Neix als nusos i es disposa lateralment sobre la tija. -És habitualment verd amb simetria bilateral i especialitzat en la fotosíntesi. Per a aconseguir la seva funció, una fulla és típicament plana i fina, amb l'objectiu d'exposar els cloroplasts que contenen les cèl·lules(clorènquima) a la llum sobre la màxima superfície, i permetre que la llum penetri completament en els teixits fins. És a les fulles on, en la majoria de les plantes, té lloc la respiració i la transpiració. És a dir, on hi ha l’intercanvi de gasos i aigua.

-Les fulles poden emmagatzemar aliment i aigua, i en algunes plantes es troben modificades per a d'altres propòsits. Algunes plantes són mancades de fulles i s'anomenen afil·les. Si les fulles són molt petites com a la ginesta, es diu una planta subafil·la. -Si hi ha limbe amb pecíol la full és peciolada, i si el limbe està unida directament a la tija, sense pecíol, es diu sèssil. Si el pecíol és molt petit, es diu subsèssil. -La fulla pot ser simple: té només 1 limbe, és una sola estructura formada per un pecíol, 1 estípula i un limbe. I si hi ha més d’una “fulla”, que en aquest cas es dirà folíol que estan units per l’estípula és una fulla composta, i llavors els folíols s’uneixen a l’estípula pel raquis. Fulles simples: les que tenen un limbe sense partir o, encara que aquest limbe està partit, les divisions no arriben fins al nervi principal. Són fulles compostes, aquelles en les que el limbe està dividit en fragments que arriben al nervi principal; a cada una d’aquestes parts, que són com fulles, els anomenen folíols. Si el nombre de folíols és parell: paripinnada i si és senar, imparipinnada. Després hi ha les palmiticompostes, amb una mà i a cada dit un folíol. -Disposició de les fulles: poden ser esparses (disposició helicoide irregular, no segueixen cap mena d’ordre), alternades (surten en una quantitat d’una en una per cada nus i cada cop en un cop oposat del tall), oposades (estan col·locades en un nombre de dos per cada nus i cada una en el cos oposat de la tija de l’altre), dessucades (com les oposades, però no tenen pecíol, el que els hi fa estar en un angle de 180º) i verticil·lades (són les que neixen a la mateixa altura de la tija en grups de més de 3 i van descrivint com una espècie d’anell al voltant de la tija. És a dir, hi ha com pisos de fulles i hi ha varies fulles en un mateix punt d’inserció). -Tipus de nervadura: pinnada (hi ha una disposició al llarg de l’eix, apareix un nervi principal del que surten els nervis secundaris com si es tractés de les barbes d’una ploma), palmada (són aquelles en les que els nervis de la fulla ens recorden la forma de la palma de la mà. Del centre de la palma surten els nervis cap a fora com si fossin els dits) i paral·lela (són aquelles en les que els nervis són aproximadament paral·lels uns d’altres). -Una planta perennifòlia és aquella que conserva les fulles al llarg de tot l'any. Això contrasta amb les plantes caducifòlies, que perden totes les fulles en certes èpoques de l'any. Hi ha molts tipus de plantes perennifòlies, entre les quals destaquen la majoria d'espècies de coníferes. Sempre són verdes perquè renoven les plantes de forma progressiva. - Una planta caducifòlia a la planta que perd les seves fulles durant una part de l'any. En la majoria de casos la pèrdua coincideix amb la temperatura hivernal, però en els climes àrids també perden les fulles algunes plantes. Les plantes que no són caducifòlies s'anomenen perennifòlies. *La bràctea és una fulla que acompanya a òrgans sexuals, com la flor. -Tipus de plantes segons el seu cicle vital: Anual: realitzen tot el seu cicle en un període de temps inferior o igual a un any. Biennal: viuen dos anys. Vivaç: tenen la part aèria anual i òrgans subterranis pluriennals. Perenne: tant la part aèria com la subterrània viuen tres o més anys. -Les tipus de fulles es poden diferenciar per la forma del limbe, forma de l’àpex, forma de la base i divisió del marge. -La informació que falta es troba al quadernet de pràctiques.

VEGETAL + info.: apunts dels M2 o capítul 3 del Tratado de botànica d’Strasburger.

-Teixit: grups de cèl·lules similars entre si, que es presenten agrupades en masses importants amb un origen, una estructura i funció comunes. Necessitats bàsiques dels vegetals per a colonitzar el medi terrestre: limitació de les pèrdues d’aigua, absorció, conducció i eliminació de l’aigua i l’augment de la solidesa del vegetal. Hi ha aplicacions a les ciències farmacèutiques. Els teixits s’agrupen formant els sistemes de teixits. Ara veurem aquests sistemes: 1)Sistema meristemàtic: funció de creixement...