Història Selectivitat PDF

Preview

Summary

Download Història Selectivitat PDF

Description

LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA Es divideix en dues etapes: 1.

2.

Primera etapa del 1875 al 1902. Restauració Borbònica a. Regnat d’Alfons XII fins el 1885 b. Regència de Maria Cristina fins el 1902 Segona etapa del 1902 fins el 1931. Crisi de la Restauració Borbònica a. Regnat d’Alfons XIII fins el 1931 b. Crisi del sistema fins el 1923 c. Dictadura de Primo de Rivera del 1923 al 1931

Es restaura la monarquia borbònica al 1874 i el rei és Alfons XII. Cánovas del Castillo és el promotor de la Restauració: va organitzar un sistema polític basat en una monarquia parlamentària, conservadora i oligàrquica que aspirava a mantenir l’ordre social i econòmic existent. La política es basava en un sistema bipartidista per a garantir l'alternança pacífica del poder entre conservadors i liberals gràcies al frau electoral. [Objectius de Cànovas: fer una constitució i pacificar la guerra Carlina i la guerra de Cuba] Quan al 1898 es perden les últimes colònies espanyoles s’entra en una crisi i es desintegra el sistema Manifest de Sandhurst És escrit per Cánovas i fa propaganda d’Alfons XII. Reivindica el poder monàrquic parlamentari i diu que està disposat a governar amb el poble, i el gran endarreriment d’Espanya respecte altres països, el qual amb una monarquia parlamentaria es podria solucionar. Aquest regnat dura fins la mort d’Alfons XII (1885) i comença la regència de Maria Cristina. Les claus del nou sistema polític Els polítics conservadors, homes de negocis i militars van promoure la Restauració de la monarquia. El nou règim polític va ser dissenyat per Cánovas del Castillo perquè volia superar els problemes del regnat d’Isabel II. Aquesta nova etapa es fonamenta sobre una Constitució moderada i en la creació d’uns sistema bipartidista on els partits polítics s’alternen el poder pacíficament (torn dinàstic) → militars absents en la vida política. Es té en compte a l’hora de fer la Constitució Bases ideològiques: -

Defensa de l’ordre social i de la propietat Monarquia Borbònica: garantia d’estabilitat Unitat de la pàtria Religió catòlica

Constitució de 1876 És la que ha durat més en la història d’Espanya. Tenia un caràcter conservador però era molt flexible per a garantir l’estabilitat fins i tot amb els canvis de govern. Aportava principis generals que cada partit podia desplegar segons la seva ideologia sense haver de canviar la llei cada cop que canviessin de govern. -

Sobirania compartida entre el rei i les Corts. Afavoreix a la monarquia que pot constituir i destituir governs.

-

Àmplia declaració de drets i deures (impremta, expressió, associació i reunió), però limitats pel poder executiu de cada govern. Conservadors → més restrictius. Liberals → més amplis i permissius Corona = poder executiu. Pot nomenar els caps de govern i els ministres. Corts bicamerals = funció legislativa, amb un Senat per designació reial o indirecta i un Congrés elegit per sufragi directe Rei = poder moderador: no és responsable davant les Corts i elegeix el cap de govern El poder judicial té la potestat d’aplicar les lleis en els judicis i els jutges s’escullen per mitjà d’oposicions.

-

-

No es pronuncia sobre el sufragi (el decidirà cada govern) ni el procediment electoral (1878 = vot censatari i 1890 = sufragi universal masculí). Catolicisme com a religió oficial de l’Estat però es toleren altres religions (sempre que aquestes tolerin la catòlica i es manifestin en la intimitat). Paper destacat de l’Església en l’educació i garantia de pressupost per sostenir el culte i el clero. Ajuntaments i Diputacions sota control governamental, que les dirigirà de manera centralista. Es suprimeixen els furs bascos i garantia de la vigència i unitat de les lleis a tot el país.

Centralisme: a tota Espanya es governa de la mateixa manera. Fi dels conflictes bèl·lics (pacificació) El final de les guerres carlines i cubana van afavorir a l’estabilitat del règim. 3ª Guerra Carlina: 1872-1876. Els carlins són derrotats per l’organització de l’exèrcit liberal. A l’any 76 Carles, el pretendent a la corona, s’exilia i la guerra es dona per acabada. Immediatament es va abolir el règim foral però al 1878 es va estipular un sistema de concerts econòmics que donava autonomia fiscal a les províncies basques, segons el qual pagarien una quantitat determinada de diners a l’Administració anualment. A partir d’aquí, el carlisme reconeixerà el rei i s’integrarà dins el sistema de la Restauració com a partit polític. Guerra de Cuba: 1868-1878. (La guerra dels 10 anys). Martínez Campos és enviat a pacificar l’illa i aconsegueix firmar la Pau de Zanjón. Anys més tard, torna a esclatar la guerra per l’incompliment d’aquest pacte. El sistema bipartidista Es el sistema creat per Cánovas segons el qual el govern s’alterna entre dos partits sense necessitat d’intervencions militars. Aquests dos partits, coneguts com a dinàstics són: P. Conservador Líder

P. Liberal

Cánovas

Sagasta

Dirigents

Antics moderats i unionistes

Antics progressistes, demòcrates i republicans moderats

Ideologia

Sufragi censatari, immobilisme social, desconfiança de l’ampliació de llibertats, estat confessional catòlica i suport a l’Església

Sufragi universal, reformisme social, ampliació de drets i llibertats, societat laica i restricció de privilegis de l’Església.

Aristocràcia, alta burgesia i jerarquia eclesiàstica.

Mitjana burgesia i classes mitjanes

Bases socials

Funcionament del torn i frau electoral Aquest es basa en el tornisme entre els partits dinàstics (alternança regular entre liberals i conservadors). Quan els partits consideren necessari un relleu pacten amb el rei el nou govern, de manera que el nou president de govern sempre és el líder de l’oposició. Aquesta alternança entre partits evita que un de sol monopolitzi el poder i que l’altre partit tingui temptació de recórrer a l’exèrcit per governar, i també impedeix que partits aliens al règim (republicans i carlins) arribin al poder. El procés de preparació d’aquestes “eleccions” comença amb el nomenament del cap de govern i l’encasellat per part del Ministeri. El cap de govern és una persona influent que controla els electors d’una zona i també s’encarrega del control del vot. L’encasellat són les llistes que els cacics fan servir per tenir el control sobre el vot: el Ministeri omple les caselles als districtes electorals amb els noms dels diputats que s’ha pactat que

surtin elegits. El governador civil ha d’ajustar els resultats de les eleccions amb les instruccions que li arriben del Ministeri → tupinada (trampes) → compra de vots, coacció, falsejament del sufragi, manipulació del cens, llàtzers … ) Desenvolupament del torn Entre 1876 i 1898, el torn va funcionar amb regularitat. Comencen governant els conservadors, que dissenyen la Constitució del 76. Al 1885 mor Alfons XII → Pacte d’El Pardo. Els dos partits es comprometen a donar suport a la regent Maria Cristina i continuar amb el sistema (tot i les pressions republicanes i carlines). Passen a governar els liberals per mantenir el pacte. Govern llarg liberal: del 1885 al 1890. Es regula i s’amplia la llibertat de premsa, d’expressió i d’associació. -

Llei d’associacions 1887 → legalització de sindicats i partits Llei de jurat 1888 → estableix la celebració de judicis per jurats Abolició de l’esclavitud 1888 Codi civil 1889 (nou) Aprovació del sufragi universal masculí 1890 → eleccions generals per a homes +25 Les forces polítiques marginades del sistema La Restauració va marginar del sistema amplis sectors socials i polítics: republicans, carlins, socialistes i nacionalistes.

El Republicanisme: Malgrat les divisions internes, els partits republicans comparteixen: - República com a forma d’Estat (nova estructura) - Reformes socials → intervenció de l’estat, cooperativisme, concessió de crèdits barats, … - Fe en el progrés científic i educatiu (foment de l’educació) - Laïcitat Propaganda com a mitjà per a difondre les seves idees → premsa, ateneus, escoles,… El sufragi universal al 1890 facilita la formació de la Unió Republicana. Podem distingir 4 tendències: possibilistes → Castelar (la més moderada), progressistes → Ruíz Zorrilla (insurreccional), unitaris → Salmerón (centralista) i Federals → Pi i Margall. La base social del republicanisme està formada de la petita burgesia, classes mitjanes i populars urbanes i treballadors industrials. El carlisme: Després de ser derrotat el 1876 triga a tornar a organitzar-se i només té certa força a les províncies forals. L’aliança entre l’Església i el règim de la Restauració deixa al carlisme sense part dels suports nacionals. Li donen suport el clero, les classes altes i les classes mitjanes rurals. Bona part del clero es va allunyant del carlisme i es mostra partidari de la integració dels catòlics en el sistema de Cánovas → Unió catòlica. Vázquez de Mella intenta modernitzar el partit carlí → Acta de Loredan, proposa mantenir el caràcter catòlic i tradicionalista, compromís amb la recuperació dels furs però no accepta el nou ordre liberal-capitalista. A l’altre extrem hi ha una escissió del sector integrista → Nocedal La jerarquia eclesiàstica catalana pressiona el clergat perquè abandoni el carlisme. Així molts capellans renuncien a donar suport al carlisme insurreccional (tot i mantenir la visió tradicionalista en qüestions doctrinals) i accepten la col·laboració amb el sistema liberal. A partir del 1890 el carlisme es re-constitueix amb l’aspiració de convertir-lo en un partit de masses i organitzat en assemblees locals (cercles carlins) → Comunió Tradicionalista, grup actiu d’oposició al Sistema de la Restauració. Crisi d’ultramar (Cuba i Filipines) - Guerra de Cuba La crisi del 98 és provocada per les guerres colonials a Cuba i Filipines, les quals provoquen la frustració nacional i la crisi del sistema. Anava al revés que la resta de potències europees: mentre Espanya perd territori, a la resta d’Europa en guanyen o el mantenen.

Els dos territoris (Cuba i Filipines) són tractats com a colònies i no tenen cap dret a enviar representants a les Corts espanyoles ni a tenir institucions de govern o intervenir en l’elaboració de les seves pròpies lleis. Filipines: La població espanyola és escassa i els interessos econòmics es basen en la producció de tabac i amb els intercanvis amb el continent asiàtic. Cuba és la colònia més important ja que hi ha molta emigració espanyola, ingressos i negocis. La principal font d’ingressos per a l’Estat i algunes empreses espanyoles és l’exportació de sucre, cafè i tabac. Els aranzels espanyols converteixen aquestes illes en mercats captius on vendre els teixits catalans; a més a més, la legislació espanyola els dificulta l’exportació cap a altres llocs d’Europa o Estats Units. Hi ha un conflicte entre EEUU i Espanya degut a que els criolls prefereixen fer negocis amb EEUU perquè els preus són més baixos, estan més a prop geogràficament i es senten identificats; tot i això EEUU no intervé perquè creu que Cuba es deslliurarà d’Espanya però pressiona a l’estat espanyol perquè elimini aquests aranzels. Es perd el negoci amb les esclaus perquè s’aboleix l’esclavitud però no s’impedeix el comerç d’aquells que ja ho eren. Problema Cubà La independència de Cuba s’aconsegueix per mitjà de 4 guerres: - Guerra dels 10 anys (68-78) - Guerra Chiquita (79-80) - Guerra de Cuba (95-98) - Guerra hispano-nordamericana (1898) Un dels motius de Cuba per independitzar-se, és perquè Espanya cada vegada posa aranzels més proteccionistes; perquè no hi ha cap tipus de representació cubana a les Corts espanyoles, i perquè Espanya considera a Cuba un territori més d’expoli. Cuba també es veu perjudicada per la mecanització ja que cada vegada es necessiten menys esclaus. Tarden tant a independitzar-se perquè pels criolls, l’Estat espanyol servia de garantia per a mantenir el sistema d’explotació esclavista. La resta d’Amèrica llatina es va independitzar. Guerra dels 10 anys: Va començar al 1868 com una insurrecció i va acabar convertint- se en una guerra colonial que dura fins 10 anys més tard. Aquest conflicte és dirigit per criolls que aspiren a reformes econòmiques i polítiques → tenir autonomia i representació política a Espanya, abolició de l’esclavitud (suport popular). Els espanyols amb interessos a Cuba s’hi oposen i exigeixen al govern espanyol una resposta militar forta i decidida contra els insurgents. La guerra es va convertir en un greu problema militar, econòmic i polític. El Conveni de Zanjón de 1878 pacta una sèrie de mesures per aconseguir la independència de Cuba de forma gradual: • Autonomia de Cuba, participació en el govern (ho volen els criolls) • Abolició de l’esclavitud • Presència de diputats cubans al Parlament espanyol (les Corts) • Llibertat de comerç El sector que s’oposava a les reformes era format principalment per espanyols i van formar el Partido Unión Constitucional. Els grups més progressistes eren partidaris de l’autonomia i eren formats sobretot per criolls, aquests van formar el Partido Liberal de Cuba. Degut a que les mesures del Conveni de Zanjón no es van complir i que es va imposar l’aranzel Cánovas (un impost a la importació de productes no espanyols) va començar a créixer un malestar en la població cubana. L’aranzel Cánovas és proteccionista, dirigit als productes que s’exporten, no als que poden importar-se. El 1894 la majoria d’importacions són espanyoles però les exportacions són principalment cap a EEUU, que a partir de la imposició d’aquest aranzel es sent incòmode per l’elevat cost que li suposava comprar els productes cubans. A causa d’aquest

aranzel començaran els conflictes amb Espanya. Guerra Chiquita 1879-1880: Està dirigida per grups que no accepten la Pau de Zanjón, però són ràpidament derrotats per l’exèrcit espanyol. Demanen la independència de Cuba i són els que més endavant la proclamaran. José Martí n’és la figura més important, és qui va liderar aquesta guerra i la independència. Els que van sobreviure a l’enfrontament amb Espanya es van exiliar cap a EEUU ja que el govern americà tenia interessos posats en Cuba i protegeix els independentistes per poder controlar millor l’illa. Al 1893, José Martí funda el Partido Revolucionario Cubano, de caràcter clarament independentista. Guerra de Cuba 1895-1898: Esclata el conflicte de nou al 1895 - a el Baire amb José Martí com a líder degut a la no compleció de les mesures pactades en el Conveni de Zanjón (excepte l’esclavitud al 1888); als aranzels cada vegada més alts, i el suport estatunidenc → amenaces dels EEUU (com a protesta davant les mesures del govern espanyol) sobre no comprar productes cubans si no podia exportar a l’illa. Llavors els productors agrícoles que feien negoci amb EEUU s’allunyen cada cop més del govern espanyol i s’apropen a idees independentistes. Espanya intenta posar fi a aquest conflicte i combina el diàleg de Martínez Campos amb la forta repressió del general Weyler. El general creu que la guerra es dona sobretot als camps, així que va fer 2 plans: -

-

Agrupa els camperols en determinats pobles en una mena de “camps de concentració” amb l’objectiu d’agrupar-los a tots i castiga els rebels presoners. Aquesta situació provoca la pèrdua dels mitjans de subsistència → condicions molt dures que fan augmentar la mortalitat del poble civil de Cuba (epidèmies de malalties i fam) → augmenta l’odi cap als espanyols. Demana més tropes per distribuir-les en trotxes per a compartimentar l’illa, construir un fortí perquè els espanyols controlin la zona, … Moltes vegades els militars no són capaços de mantenir els rebels i mica en mica aquests van tornar a ocupar l’illa. A tot això, als espanyols no els ajuden les malalties tropicals i la falta de servei mèdic, ja que la majoria de soldats van emmalaltir o morir.

Al 1897 assassinen a Cánovas i Sagasta es converteix en el nou president. Aquest inicia una estratègia de conciliació: destitueix el general Weyler, decreta l’autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l’autonomia aranzelària. Aquestes mesures van arribar massa tard i no va convèncer els partidaris de la independència. A la península hi havia diferents actituds davant la guerra: Foment del Treball Nacional defensava la política de guerra del govern espanyol per mantenir el darrer mercat colonial; i el catalanisme -tot i posicionar-se a favor de la política bèl·lica al principi- van assenyalar que ja era molt tard quan Sagasta va iniciar l’estratègia de conciliació i calia negociar la pau directament amb els cubans (Crítica al govern espanyol). Guerra hispano-nordamericana i pèrdua de les últimes colònies: La insurrecció cubana va ser la oportunitat dels EEUU per donar suport als independentistes cubans. Al 1897, el president McKinley -que enviava armes als rebels per via marítima- decideix intervenir directament. Els EEUU fan servir l’enfonsament del Maine com a pretext: al 1898 el cuirassat Maine va ser enviat des d’Estats Units fins a Cuba per protegir els seus interessos. El vaixell va ser enfonsat i el govern dels Estats Units va culpar al govern espanyol de l’atac. Espanya va negar ser responsables i va proposar una comissió per a investigar els fets. Estats Units va llençar un ultimàtum a Espanya davant la negativa a la venda de l’illa on exigien que renunciessin a la sobirania de Cuba. En l’ultimàtum del Senat i la Cambra de Representants diuen que, arran de la destrossa del Maine i la ofensa moral que deriva de les males condicions en les que viu l’illa, Espanya té una data límit per aconseguir la pau amb l’illa i sinó el president d’EEUU prendrà el poder i l’autoritat. La Guerra entre Estats Units i Espanya va ser molt ràpida i va tenir lloc al mar. Comença a les Filipines amb la destrucció de la flota espanyola a Cavite. Llavors Estats Units desembarca a Cuba i ocupa tota la illa després de destruir tota la flota espanyola (dirigida per l’almirall Cervera). Al mateix temps, tropes provinents d’Estats Units desembarquen a Puerto Rico i aconsegueixen dominar l’illa en poc temps. El Tractat de París va cedir Cuba, Puerto Rico i les Filipines als EEUU. Les últimes illes del Pacífic van ser venudes a Alemanya i, al no poder mantenir-les, van ser ocupades. Així va ser com es van perdre les últimes

colònies espanyoles. Conseqüències de la crisi del 98 - pèrdua de Cuba A la pèrdua de les últimes colònies espanyoles se la coneix com el desastre del 98 i té conseqüències com la frustració entre la població i el sorgiment d’un grup de pensadors anomenat la Generació del 98. Aquests analitzen el problema d’Espanya des d’un punt crític, però la guerra també ajuda que el país s’obri a nous bancs i comenci la regeneració econòmica d’Espanya gràcies a que els negociants que eren a Cuba tornen a Espanya amb capital per invertir. RESUM GUERRA DE CUBA I CONSEQÜÈNCIES La independència de Cuba s’aconsegueix per mitjà de 4 guerres: la Guerra dels 10 anys (1868-78), la Guerra Chiquita (1879-80), la Guerra de Cuba (1895-98) i, per últim, la Guerra Hispano-nordamericana (1898). Des del 1824 Espanya tenia Cuba, Puerto Rico, Filipines i altres illes del Pacífic sota la seva sobirania. El principal motiu de la guerra de Cuba va ser perquè es volia independitzar d’Espanya però l’estat espanyol no ho volia perquè era la colònia on hi havia més fonts d’ingressos i negocis. Per impedir que Cuba importés o exportés productes cap a Europa o Estats Units i quedar-se tot el mercat cubà, els espanyols van imposar uns aranzels molt alts, cosa que va molestar als habitants de l’illa. Els cubans també els molestava que no tinguessin cap representant a les Corts espanyoles. Per aquests motius, els cubans cada vegada sentien més odi pels espanyols. EEUU va recolzar als independentistes cubans perquè també tenia interessos a l’illa. Al 1878, a la fi de la Guerra dels 10 anys, es va signar el Conveni de Zanjón, que pactava una sèrie de mesures per facilitar la independització cubana: autonomia de Cuba i participació en el govern, abolició de l’esclavitud, representació cubana al Parlament espanyol i llibertat de come...