LITE Tongades PDF

Preview

Summary

apunts de les tongades de literatura catalana...

Description

Context estètic Maragall és un capdavanter del moviment modernista, que s’està proposant l’aproximació de la cultura catalana a Europa i als darrers corrents estètics imperants. Estructura del volum La part central –«Intermezzo»– conté catorze poemes en què es reflexiona sobre el pas del temps al llarg de l’any. S’hi repassen festes populars i esdeveniments quotidians, de manera que podem llegir aquests poemes com una incursió en la quotidianitat del present i les seves alteracions, les festes. Relectura dels mites romàntics El 1900, alguns dels personatges que apareixen a les «Visions» eren familiars als lectors perquè havien estat tractats pels autors de la Renaixença. Si els romàntics en destacaven els fets truculents , Maragall estudia la revolta i l’angoixa de qui els causà. Excepte en el cas de Jaume I, es dóna la paradoxa que els personatges que més interessen l’autor són els menys exemplars, i que el seu càstig destaca menys que el seu atractiu. Tipologies narratives A diferència dels autors romàntics, aquests poemes tenen una estructura molt variada i poc convencional. L’alternança entre la veu del narrador i la dels personatges és interessant, perquè progressivament aquestes s’imposen sobre aquella. En «El comte Arnau» es dóna una gran varietat de veus, que l’aproximen sovint a una obra dramàtica o al llibret operístic, amb alternança dels diàlegs i els cors. En els poemes, com ja hem dit abans, la versificació és molt lliure. Quotidianitat Molts dels poemes de l’«Intermezzo» contenen escenes quotidianes domèstiques. Clouen la secció tres poemes més fora del cicle. Els vuit poemes centrals ressegueixen,doncs, el pas del temps al llarg de l’any. Poesia de crítica política «Els tres cants de la guerra» constitueixen l’última subsecció dels «Cants». I «Cant del retorn» és la descripció del penós balanç humà dels esdeveniments de 1898, amb l’interrogant sobre la capacitat d’Espanya per regenerar-se a partir del record del passat i l’esperança en el futur.

1. EL MAL CAÇADOR No vol deixar escapar la llebre i, per tant, se’n va corrents al darrere sense que la missa hagi estat acabada i ofenent Déu per deixar-la a mitges. Per haver comès aquest pecat i per la seva avarícia personal, és un mal caçador i pagarà una condemna dictaminada per Déu. La seva pena imposada pel Pare totpoderós és perseguir eternament la llebre però mai sense arribar a atrapar-la per més que ho intentés i corregués al darrere. El caçador mira amb anhel cada any que passa. El dia de Corpus Christi, tal i com ens diu Maragall en el poema, és una de les festes religioses més importants de l’Església Catòlica Cristiana i representa la veneració i consagració, és el moment de la missa on es converteix en sagrat l’hòstia com a cos de Crist . S’entesta a voler caçar la llebre però és impossible perquè s’adona que el seu destí és immutable, perdurable, continu, que no té principi ni té

fi. Com a personatges secundaris tenim el capellà que ofereix el cos de Crist als fidels i cada dia de l’any dóna missa. També hi ha la figura dels creients, fidels cristians que escolten amb atenció la missa augusta. Com a elements simbòlics trobem la llebre, l’element que busca el caçador i el fa perdre la seva fe i mostra un descontrol. -Apareix el gos que lladra quan veu la llebre perquè, igual que el seu amo, està excitat. El caçador no té auto-domini i no es sap regular dels seus instints. A més, la llebre només pot passar per entre els boscos corrent, i és un indret natural amb molts elements naturals. El càstig és córrer sense aturar-se darrere una llebre, element que l’ha distret i ha anat a perseguir-lo per atrapar-lo. Tema principal: condemna divina del mal caçador per haver ofès al Déu en el moment de l’Eucaristia i es consagrava l’hòstia com a cos de Crist. El càstig és córrer sense aturar-se darrere una llebre, element que l’ha distret i ha anat a perseguir-lo per atrapar-lo. 2. JOAN GARÍ Fra Joan fa penitència enfilat dalt d’un cim. Està aïllat per causa dels seus pecats i no pot resistir-se als encants corporals de Riquilda, filla de Gifré el Pilós. Al final, Garí cedeix a la temptació de la noia i rep la sentència, caient daltabaix de Montserrat. Fra Garí és condemnat a caminar amb les mans i els peus a terra, per Montserrat. Finalment, Garí s’aixeca del terra perquè una veu innocent li ho diu. Aquest final té una finalitat moral, és un alliçonament. Garí és un personatge simbòlic perquè l’individu causa un pecat, pel qual haurà de pagar fins que un altre individu divinitzat no li posi un final. Al final es converteix en una nova mirada neta. Riquilda és la temptació de Garí. És la filla del famosíssim creador de les quatre barres de l’escut català, Gifré el Pilós. La veu innocent del final del poema és un personatge secundari que podria representar el germà petit de la noia. És un paratge natural, rural on Joan Garí hi viu, fent una vida contemplativa.

Tema: És el pecat, la temptació, el càstig i finalment, el perdó de Joan Garí. Aquest poema està tractat des d’un punt de vista comprensiu amb la bondat i la maldat de les accions del protagonista, destacant el pecat i el càstig, però també la necessitat del perdó. Maragall vol mostrar la visió de l’home que sobrepassa els límits. El poeta ofereix les claus de la superació, de l’esforç i la lluita dels pecats de l’individualisme.

3. EL COMTE ARNAU Els pagesos de les contrades agafen temor davant la seva presència. Quan arriba al convent, Adalaisa ja l’espera mig desmaiada. És un encanteri i una bruixeria del Comte. Al entrar dins la cambra de l’abadessa, ella mig riu i està eufòrica, i amb la seva mirada tan afable. Ara és ell qui li demana que es tregui el manto, però ella li reclama que és l’abadessa de Sant Joan. Arnau vol viure per sempre, eternament, i no voldria morir mai, perquè tota la naturalesa és immortal. Adalaisa és tota pel comte Arnau. Ella es queda adormida a la cambra i el comte Arnau se li acosta a la cara i veu en ella, la fruita madura de l’arbre.

L’endemà, el comte es lleva i corre i corre per sempre cada vegada amb més delit. La passada nit, Adalaisa va quedar embarassada. Totes les altres monges del convent s’hi van acostar a veure què passava i van veure com la cintura se li havia deformat i com l’infant creixia dins el ventre d’Adalaisa. Però l’Arnau no hi era. És un cavaller amb una gran potència espiritual, que al principi vol ser immortal, però al final s’adona que no és així, i vol arribar a ser mortal. El comte representa la llibertat i és amic del dimoni. Adalaisa és l’abadessa que domina l’esperit i els impulsos del comte Arnau. Hi ha la petició de l’esperit per part d’ella. Aquestes característiques físiques són comparades al final del poema amb el ventre engrandit i la cintura deformada per l’infant. Al final, mor a la seva cambra, i això significa pel comte, el triomf de la idea vitalista. Aquests tenen una mica de por envers Arnau que a la contrada és molt respectat i considerat per la seva classe social, pel seu tarannà i les seves amistats amb el dimoni . És un lloc idíl·lic que es pot comparar amb els espais de Montserrat de Joan Garí. També hi ha presents els camins per on arriba fins al monestir per anar a veure Adalaisa, i quan marxa després de deixar-la embarassada. Tema: És el triomf del vitalisme i la defensa a ultrança davant d’un espiritualisme quietista. Per això, el comte Arnau és representat com un heroi relacionat amb la dimensió nocturna. El comte Arnau apareix el progrés i el canvi gràcies al vitalisme. El text és un diàleg, una lluita entre la vida del comte Arnau i la vida d’Adalaisa.

4.

L’ESTIMADA DE DON JAUME

Don Jaume se’n va a l’illa de Mallorca per fer possible els seus propòsits, i només de posar el peu a terra, ja se’n sent conquistador. Mallorca és la seva estimada i ara pot gaudir d’ella. Finalment, don Jaume passejant per un Poblet es girà pensant que tornaria a veure l’illa estimada, i d’aquest desig, va morir. El rei d’Aragó és un heroi que forma part de la història i és un personatge vitalista. Jaume I el Conqueridor continua amb les instruccions de la llei d’amor respecte a la personificació humana de Mallorca, que fou conquerida per don Jaume el 1229. La relació amb la terra és una relació amorosa de comunió i per això, Mallorca és l’estimada. El record de la plenitud de la conquesta i la terra conquerida actua com a paradís. És el personatge per excel·lència de Catalunya i amb el que s’identifica més. Els cavallers de don Jaume lluiten contra els sarraïns que estan atemorits davant l’exèrcit d’aquest. Aquests territoris formaven part del rei don Jaume que havia anat conquerint a poc a poc terreny del seu voltant i engrandint l’expansió de la catalanitat. Tema: És l’exaltació de Mallorca i l’expansió de la catalanitat, duts a terme per don Jaume en les seves conquestes. És un poema molt positiu perquè pretén fixar una idea d’individualisme productiu en relació de l’expansió de la catalanitat, durant l’Edat Mitjana.

5. LA FI D’EN SERRALLONGA El primer pecat que té i que n’està tan es penedeix és de l’orgull. El rei d’Espanya ha omplert el país de gent estranya, i a Serrallonga no li agrada la societat del moment. En Serrallonga ha fet el que ha

volgut i ha incomplert la llei. Déu el perdona. El segon pecat és la ira. Déu també el perdona. El tercer pecat és l’enveja i la mala bava per trencar la glòria dels altres. El quart pecat és l’avarícia. Tot i que en Serrallonga no li faltava mai de res, es sentia pobre. El cinquè, sisè i setè pecat són la peresa, la gola i la luxúria. Aquests pecats l’han plagut deixar la fúria dels combats. Es mofava de la guerra i dels seus, i tant se li’n donava la terra. Tots aquests coses el relaxaven i era el millor consol. Déu l’absol de tots els pecats perquè veu com Serrallonga demana perdó amb el cor i ho fa amb voluntat de canviar i millorar com a persona. Era un personatge maldat que vivia d’una manera prepotent, arrogant i amb totes les comoditats del món. És un personatge modernista perquè s’enfronta amb la societat i desobeeix l’autoritat i les lleis jeràrquiques. El diàleg incorpora la idea de divinitat redemptora i serveix per fer un decàleg dels pecats propis de l’heroi modernista.

Tema: És el penediment del pecador, Joan Sala, conegut amb el seu cognom Serrallonga. El poema mostra com ell assumeix tots els seus pecats i combrega amb el Credo. El penediment ha esta l’eix organitzador del poema, però la màxima final torna a ser una afirmació del vitalisme sexual i material. INTERMEZZO 6. A LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT Resum: Aquest poema té una perspectiva religiosa en la qual el poeta ens explica quins respectes té cap a la Mare de Déu de Montserrat. S’encanta quan la mira, es queda encisat. El poeta queda reduït davant la seva figura i la seva magnífica obra divina. I aquest fet es constata mitjançant la contemplació. La busca per entre els boscos i la seva imatge li sembla graciosa. Personatges: La Mare de Déu de Montserrat és la Verge que resideix a Montserrat i com bé diu el poema, és negra, del blanc vestit. El poeta diu que l’ha guaitat i té una dolça cara i un caràcter maternal i segur. Apareix la figura dels escolanets i els monjos. Cal destacar que qui contempla la seva perfecció en la manera d’obrar és el propi Joan Maragall. Lloc: Les Muntanyes de Montserrat és on s’esdevé l’acció, pels seus camins plens de boira però on s’hi respira la pau i on els aucells volen pacíficament. Tema: El tema principal és el sentiment de la contemplació de la imatge, com a via de regeneració individual. Aquesta mirada és contemplativa, derivada d’un estat d’encantament que té molt a veure amb aquesta figura tan maternal i reial.

7. LA CANÇÓ DE SANT RAMON Resum: Joan Maragall explica en aquest poema que un dia escoltà cantar una cançó que li cantaven quan era petit perquè la seva mare li cantava. Ara de gran, una dona russa, també canta aquesta

cançó anomenada de Sant Ramon, un fill de Vilafranca, però no es sap amb claredat el que diu la història de la cançó. Maragall quedà tan sorprès de la seva perfecta vocalització que queda meravellat per la interpretació i afectivitat que hi posava. Personatges: La dona eslava/russa deixa boca obert al poeta quan canta la cançó de Sant Ramon amb una perfecta vocalització del català i amb una expressivitat adequada. Sant Ramon de Penyafort, fill de Vilafranca, és el protagonista d’aquesta cançó dedicada, possiblement, a algun fet destacable de la seva vida, però això no ho sabem en certesa. Tema: Es el record de la cançó de bressol i l’exaltació del poder musical. La cançó provinent de l’imaginari català traspassa fronteres del país, fins arribar a Rússia. Maragall s’adona de la universalitat de la poesia popular catalana i de la seva productivitat. Té amagat una funció del catalanisme d’arrel popular. 8. EN LA MORT D’UN JOVE S’explica la mort del cunyat de Joan Maragall, Willy Noble, que caigué fulminat després de fer uns exercicis violents. Maragall recorda la seva figura ressaltant els seus músculs i la seva força física. El poema se centra en el plany per la pèrdua, però el poeta aprofita per subratllar el caràcter lluitar i violent de l’homenatjat. Déu va voler que marxés amb una edat tan jove i sense haver pogut gaudir de la plenitud de la vida i del futur que l’esperava. Com diu el poema, les seves galtes i els seus músculs somreien i exaltaven la seva força física. La pèrdua sobtada d’un ésser estimat que se’n va quan menys t’ho esperes i en la primavera de la vida, la joventut, fa reflexionar Maragall. Tema: Sens dubte és una reflexió sobre la caducitat humana, un tema tractat molt abastament per altres poetes de la Renaixença. Maragall no hi introdueix gaires canvis. La pèrdua sobtada l’afecta considerablement amb un sentiment d’enyorança i és per això que escriu aquest poema tan èpic, digne d’un heroi. Toca també el vitalisme, l’energia activa i compromesa del personatge descrit. La influència de la Renaixença es manifesta en aquest poema en la concepció lleument èpica i gegantina de la natura i els fets naturals. L’home es redueix davant de la magnanimitat, aquesta grandesa d’ànim, del paisatge. 9. ELS REIS Resum: Narra l’emoció i el nerviosisme viscuda pels nens després que els Reis hagin passat pels balcons de les cases de tots els infants. Maragall pregunta als infants si han sentit el rastre màgic que han deixat ses majestats els Reis d’Orient. Explica que han portat regals a tots els nens a les seves cases per a fer realitat els seus somnis. Afegeix que ara se’n tornen cap a Orient, per adorar l’infant fill de Maria, guiats per un estel; li portaran or, mirra i encens, i per això els pregunta si han notat aquests elements. Personatges: Els Reis Mags, com a figura principal i divina que reparteix joguines. Són el Gaspat, el Baltasar i en Melcior. Els nens també són personatges principals perquè esperen amb delit, entusiasme poder obrir tots els regals i gaudir-los. És un dia màgic i especial per a totes les llars del món on se celebra aquesta tradició tan antiga.

Lloc: surten esmentats els balcons i l’Orient, cap a on se’n tornen per visitar Jesús recent nascut, el Messies, l’enviat per Déu. Tema: La festivitat porta Maragall a potenciar un món càndid d’il·lusió que no va més enllà d’aquesta il·lusió i de la religiositat implícita. Hi ha el record d’aquesta festivitat que tan entusiasmava els petits per saber què havien portat els Reis com els grans a preparar-ho.

10. SOL, SOLET… Resum: El sol produeix un efecte joiós per les festes de Sant Josep en un carrer arraulit, negre i estret on vivia el poeta. El sol tornarà viu el carrer i l’encendrà gràcies a la claror. Personatges: El nen que és el poeta sent una esgarrifança de goig i alegria quan el sol l’enlluerna. El sol, també com a element simbòlic, dóna llum, l’escalfor, l’alegria i la vida. Enlluerna el carreró fosc, sense circulació de persones. Lloc: El carreró on viu el poeta. Tenia un mur humit, era molt estret i fosc, i hi vivia aquest nen que no se sentia agradable mentre no surtis el sol a escalfar-lo. Tema: És l’interès per un món infantil i harmònic i per la cançó popular que lliga els esperits. Maragall pretén la reelaboració de la imatgeria popular. 11. DIMECRES DE CENDRA Resum: Se’ns parla del primer dels quaranta dies d’austeritat i dejuni de la Quaresma. Aquest dia és realment especial pels cristians catòlics perquè té lloc la cerimònia de la benedicció i imposició de la cendra com a signe de penitència. Es refereix a una dona que li diu que no es faci posar cendra perquè no li correspon. Personatges: A la noia que l’adverteix que no es posi cendra perquè no té res a veure amb ella. La cendra també és un element important, obtinguda per la cremació de llorers i palmons beneïts el diumenge de Rams anterior. Tema: La intenció és la de crear un “patró” i d’advertiment a la noia sobre la cendra. 12. LO DIVÍ EN EL DIJOUS SANT Resum: El Dijous Sant és el dia de la Setmana Santa dedicat a la commemoració del Sant Sopar i de la institució de l’eucaristia. Personatges: L’únic personatge esmentat i a qui fa referència és Josep Soler i Miquel, amic de Maragall, que suïcidà. Aquesta mort premeditada va afectar personalment però també literàriament i religiosament. Tema: Aquest poema suposa una correcció del vitalisme vagament carnal i s’instal·la en la creença que la vida dura més enllà del cos, gràcies a l’ànima i als sentiments que són alliberats del cos. Maragall oscil·la cap a una visió de la divinitat com a suavitzant de les imperfeccions i dels dolors humans.

13. L’AUFÀBREGA

Resum: Tracta d’una festa pagana, la nit de Sant Joan, però especialment d’una planta molt important d’aquesta festivitat, que té un efecte màgic, aromàtic, amorós. Maragall explica que amb aquesta mata tan olorosa, si és regalada pels nois a les donzelles, ajudarà a l’enamorament però pel matí, aquesta flaire s’escamparà amb les altres aromes i s’oblidarà el que haurà passat. Personatges: L’alfàbrega és la mata que fa una flaire dolça, agradable, suau i fresca, que té uns dons “divins” o virtuts màgiques. Per la nit de Sant Joan, escampa la seva olor amb molta més força que la resta de l’any. Els nois enamorats regalen un brot d’alfàbrega a les seves estimades i són correspostos. L’alfàbrega és també com a símbol d’amor durador. Tema: l’alfàbrega amaga aquesta sensualitat i omple tot el poema d’aquesta olor tan plaent i agradable. El poema, provinent de l’imaginari popular, es concentra en remarcar un paisatge sensitiu que justifiqui i reforci l’encís, captivar amb un poder atractiu, la nit màgica de Sant Joan. Hi ha aquesta ànima de les flors. 14. A MUNTANYA Resum: Maragall observa com la gent de la vila, persones forasteres, del camp, veuen amb atenció la tempestat allunyant-se d’on es troben, retrunyint algun llampec. L’huracà ha deixat els cims assolats, malmetent els ramats i els boscos. Personatges: La gent de la vida i del pla observen sobre la tempesta, l’altre element simbòlic d’aquest poema. L’huracà ha arrasat per on passava però quan s’allunya paulatinament, la gent que queda parada perquè no havia vist mai això, reflexiona. Apareix la figura d’un pastor, també és un element simbòlic a destacar en aquest breu poema. Lloc: Se situarà, sense cap mena de dubte, en un espai rural, amb boscs i molt color verd. Les muntanyes, les profundes gorges, les valls ens confirmen per on passa l’huracà. Podríem pensar que passés a Puigcerdà ja que l’autor el va escriure en aquest indret d’alta muntanya català. Tema: El que destaca en aquest breu poema és la descripció minuciosa de l’escena de la tempesta allunyant-se de la vila però que hi ha deixat efectes perquè ha caigut sobre el cim i després sobre el poble. Maragall vol marcar amb claredat l’energia de les forces còsmiques i els seus efectes en els éssers humans. El poder de la naturalesa actua com a correlat de les transformacions interiors de l’individu, i es preocupa i, per tant, es posa a pensar sobre això. Aquest poema, igual que el següent, esdevenen poemes més intemporals i simbòlics.

15. DESPRÉS DE LA TEMPESTAT Resum: Quan la tempesta ja ha marxat de la ciutat, els homes ja poden respirar tranquils i sortir al carrer i tornar a gaudir perquè de nou, s’ha fet de dia i retorna l’alegria. E...