Planetes i el sistema solar PDF

Preview

Summary

Download Planetes i el sistema solar PDF

Description

ELS PLANETES

Enric Baldrís Mira 1r Batxillerat C 1r Batxillerat “C”

INTRODUCCIÓ Un planeta és un cos sense llum pròpia (que no és, per tant una estrella) que gira al voltant d'una estrella; que és abastament massiu per tenir forma esfèrica, o quasi esfèrica; i que és l'element principal dins la seva òrbita; segons la definició de la reunió de la Unió Astronòmica Internacional de Praga, de l'any 2006. Així, es denomina planeta a cadascun dels cossos que descriuen òrbites el·líptiques al voltant del Sol o, en general, d'un estel. Són planetes del sistema solar: Mercuri,Venus, Terra, Mart, Júpiter , Saturn, Urà i Neptú. No ho són Ceres, que es considera un planeta nan ni Plutó, considerat el paradigma dels planetes nans transneptunians molts dels quals encara sense nom. Amb l'adveniment de la teoria heliocèntrica de Copèrnic (1543) (que té un precedent en la d'Aristarc de Samos) la Terra va ser considerada com a planeta, i el Sol i la Lluna van deixar de ser-ho. Per tant, el nombre de planetes va

ser

reduït

a

sis.

L'any 1781 William

Herschel va

descobrir Urà,

l'any 1846 Johann Galle va descobrir Neptú i l'any 1930 Clyde Tombaugh va descobrir Plutó, que va ser considerat un planeta fins a l'any 2006, any en què la Unió Astronòmica Internacional canvià la definició de planeta i creà la classe d'objectes denominats planetes nans. Actualment, els planetes que millor coneixem són els del nostre Sistema Solar que són vuit: Mercuri, Venus, la Terra, Mart,Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Però s'han descobert altres planetes. Es coneixen com a «planetes extra solars». Són planetes que orbiten al voltant d'altres estrelles que no són el Sol.

El sistema solar és el Sol i els objectes que l'orbiten al voltant. Per tant, és un sistema planetari de vuit planetes i diversos cossos secundaris, planetes nans i objectes menors del sistema solar que orbiten el sol directament, com també els satèl·lits (llunes) que orbiten molts planetes i objectes més petits. El sistema solar es va formar fa 4.600 milions d'anys a partir del col·lapse gravitatori d'un núvol molecular gegant. La gran majoria de la massa del sistema és al sol, amb la major part de la massa restant continguda a Júpiter. Els quatre planetes interns més petits, Mercuri, Venus, Terra i Mart, també anomenats els planetes tel·lúrics, es componen sobretot de roca i metall. Els quatre planetes exteriors, anomenats els gegants gasosos, són substancialment més massius que els terrestres. Els dos més grans, Júpiter i Saturn, estan compostos principalment d'hidrogen i heli, els dos planetes més externs, Urà i Neptú, es componen en gran part de les substàncies amb punts de fusió relativament alts (en comparació amb l'hidrogen i l'heli), anomenats gels, com ara aigua, amoníac i metà, i es refereixen sovint per separat com a "gegants de gel". Tots els planetes tenen òrbites gairebé circulars que es troben dins d'un disc gairebé pla anomenat el pla eclíptic. El sistema solar també conté regions poblades d'objectes més petits. El cinturó d'asteroides, que es troba entre Mart i Júpiter, majoritàriament conté objectes compostos, com els planetes terrestres, de roca i metall. Més enllà de l'òrbita de Neptú, hi ha el cinturó de Kuiper i el disc dispers, vinculats amb poblacions d'objectes transneptunians compostos principalment de gel. Dins d'aquestes poblacions són diverses desenes a més de deu mil objectes que poden ser prou grans com per haver estat arrodonits per la seva pròpia gravetat. Aquests objectes es denominen planetes nans. Entre els planetes nans identificats s'inclouen l'asteroide Ceres i els objectes transneptunians Plutó i Eris.

El vent solar, un flux de plasma que ve del sol, crea una bombolla en el medi interestel·lar coneguda com la heliosfera, que s'estén fins al límit del disc dispers. El núvol d'Oort, que es creu que és la font de cometes de període llarg, també poden existir en una distància prop de mil vegades més lluny que l'heliosfera. La heliopausa és el punt en què la pressió del vent solar és igual a la pressió oposada del vent interestel·lar. El sistema solar es troba situat dins d'un dels braços exteriors de la Via Làctia, que conté aproximadament 200 bilions d'estrelles.

Un planeta extra solar o exoplaneta és un planeta que orbita al voltant de qualsevol estrella que no sigui el Sol i, per tant, forma part de sistemes planetaris diferents del nostre. Tot i que se'n sospitava l'existència des de feia temps, no es van començar a descobrir fins a la dècada de 1990, gràcies a la millora en les tècniques de detecció. El primer planeta extra solar descobert orbitant una estrella de la seqüència principal va ser 51 Pegasi b, descobert el 1995 per Michel Mayor i Didier Queloz de l'Observatori de Ginebra. Aquest planeta té una massa comparable a la de Júpiter. Des de llavors més d'un centenar de planetes han estat descoberts per diferents grups internacionals. Un estudi del 2013, dirigit per François Fressin del Centre d'Astrofísica de la Universitat Harvard, conclou que hi ha un planeta per cada estrella, malgrat que n’hi podria haver molts més. S’estima que la nostra galàxia conté al voltant de 100.000 milions d’estrelles.[1] Segons aquest estudi la Via Làctia contindria com a mínim 17.000 milions de planetes amb una mida similar o propera a la de la Terra, això no significa que tots ells siguin habitables. Per a ser habitable, un planeta ha de trobar-se a una distància de la seva estrella que permeti temperatures en la seva superfície ni massa fredes ni massa calentes perquè l’aigua pugui existir en estat líquid i fer això, possible la vida. El 7 de gener de 2013, l'equip de la missió espacial Kepler va anunciar la candidatura del exoplaneta KOI-172.02 a albergar vida extraterrestre, al situarse a la zona d'habitabilitat.

Amb data febrer de 2013 es coneixen 864 planetes extra solars, en un total de 679 sistemes planetaris.

MERCURI Mercuri és el planeta més proper al Sol i el més petit del Sistema Solar. Dóna una volta al Sol cada 88 dies. Mercuri és brillant quan es veu des de la Terra, , però no es veu fàcilment, ja que la seva separació angular amb el Sol és molt petita. Mercuri, en aparença, és similar a la Lluna ja que té molts impactes de cràters ni tampoc té cap satèl·lit natural ni gairebé no té atmosfera. Però, al contrari de la Lluna, té un nucli de ferro que genera un camp magnètic més o menys un 1% tan fort com el de la Terra. És un planeta excepcionalment dens a causa de la gran mida del seu nucli. Les temperatures de la superfície varien entre els −183 i 427 °C. Es coneixen observacions enregistrades de Mercuri des del mil·lenni I aC. Ja abans del segle IV aC, els astrònoms grecs creien que el planeta no era un sinó dos objectes diferenciats: un de visible a l'alba, que anomenaven Apol·lo, i l'altre, visible només a la posta, que anomenaven Hermes. El nom català pel planeta prové dels romans, que el van anomenar així en honor del déu Mercuri.

Mercuri és conegut almenys des de fa 5.000 anys. Amb anterioritat al segle V aC, els grecs creien que eren dos cossos diferents i li van donar dos noms: Apol·lo, quan era visible en el cel del matí, i Hermes, quan apareixia al capvespre. Va ser Pitàgores el primer a suggerir que, en realitat, es tractava d'un únic cos que es feia visible en dos moments diferents del dia. Heràclit es va avançar al seu temps creient que Mercuri i Venus orbitaven el Sol, i no la Terra com es pensava aleshores. El 1631, Pierre Gassendi, que va observar el trànsit de Mercuri predit per Johannes Kepler, va ser la primera persona a observar el trànsit d'un planeta per davant del Sol. El 1639, Giovanni Zupi, utilitzant un telescopi, va descobrir que el planeta tenia fases orbitals similars a les de Venus i a les de la Lluna. Aquesta observació va demostrar de forma concloent que Mercuri orbitava al voltant del Sol.

Mercuri és un dels quatre planetes tel·lúrics del Sistema Solar, i per tant és un cos rocós com la Terra. És el planeta més petit del Sistema Solar. Tot i que té més massa és, fins i tot, més petit que els satèl·lits naturals més grans del Sistema Solar, com Ganimedes i Tità. Mercuri està compost en un 70% de material metàl·lic i en un 30% de silicats. La densitat de Mercuri és la segona més alta del Sistema Solar ,poc menys que la densitat de la Terra. Si es descomptés l'efecte de la compressió gravitatòria, els materials que componen Mercuri serien més densos. La densitat de Mercuri es pot fer servir per inferir-ne detalls de la seva estructura interna. Mentre que l'alta densitat de la Terra en bona part és el resultat de la compressió gravitatòria, sobretot al nucli, Mercuri és molt més petit i les seves regions internes no estan ni de bon tros tan comprimides. Per tant, per tenir una densitat tan alta, el seu nucli ha de ser gros i ric en ferro.

VENUS Venus és el segon planeta en proximitat al Sol, orbitant-lo cada 225 dies terrestres. El planeta s'anomena així en honor a Venus, la deessa romana de l'amor. Sense comptar la Lluna, és l'objecte natural més brillant al cel nocturn. Com que Venus és més interior que la Terra, sempre apareix a prop del Sol. La brillantor màxima de Venus és poc abans de l'alba o poc després de la posta, raó per la qual de vegades se l'anomena L'estrella del matí o L'estrella de la tarda. Es classifica com a planeta terrestre, i de vegades se l'anomena el "planeta germà" de la Terra, perquè són similars en mida, gravetat, i composició general. Venus està cobert per una capa opaca de núvols altament reflectors d'àcid sulfúric, cosa que impedeix l'observació de la superfície amb llum visible. Venus té l'atmosfera més densa de tots els planetes terrestres, que consisteix principalment de diòxid de carboni, perquè no té ni cicle del carboni ni vida orgànica per absorbir-lo en forma de biomassa. Es creu que Venus, en temps antics, tenia oceans semblants als de la Terra, però aquests es van evaporar completament quan la temperatura va augmentar, deixant una capa desèrtica amb roques en forma de lloses. Probablement l'aigua s'ha dissociat, i, com que Venus no té camp magnètic, el vent solar s'ha endut l'hidrogen cap a l'espai. La pressió atmosfèrica a la superfície del planeta és 92 vegades la de la Terra. La superfície de Venus va ser subjecte d'especulació fins que alguns dels seus secrets van ser descoberts a finals del segle XX. El Projecte Magellan en va fer una cartografia detallada entre el 1990 i el 1991.

El sòl mostra proves de vulcanisme, i el sofre de l'atmosfera podria indicar que hi ha hagut erupcions recents. Però, encara és un enigma per què no es troben rius de lava al

voltant de cap de les calderes visibles. Hi ha un baix nombre de cràters d'impacte, cosa que mostra que la superfície és relativament jove, amb una edat d'aproximadament 500 milions d'anys. No hi ha cap indici de tectònica de plaques, possiblement perquè la seva escorça és massa dura per subduir sense aigua que la faci més fluida. En comptes d'això, és possible que Venus vagi perdent la seva escalfor interna en episodis periòdics de renovació en massa de la seva superfície. L'adjectiu venusià s'utilitza normalment per a objectes relacionats amb Venus o per referir-se als seus hipotètics habitants. Venus és l'únic planeta del sistema solar anomenat en honor a una figura femenina, tot i que tres planetes nans Ceres, Eris i Haumea també tenen noms femenins.

TERRA

La Terra és el tercer planeta en distància respecte al Sol, el més dens i el cinquè en mida dels vuit planetes del sistema solar. És també el més gran dels quatre planetes terrestres del sistema solar. De vegades s'anomena món o el planeta blau. Hi habiten milions d'espècies, inclosos els humans; i és l'únic astre on se sap que hi ha vida. El planeta es va formar fa 4.540 milions d'anys, i hi va aparèixer vida en mil milions d'anys. La biosfera de la Terra ha alternat significativament l'atmosfera permetent la proliferació d'organismes aeròbics i la formació de la capa d'ozó que, juntament amb el camp magnètic terrestre, bloqueja la radiació solar perjudicial. Les propietats físiques de la Terra, així com la seva història geològica i òrbita, han permès que la vida persisteixi durant aquest període. S'espera que el planeta pugui tenir vida durant com a mínim 500 milions d'anys més. L'escorça terrestre es divideix en diversos segments rígids, o plaques tectòniques, que es mouen per la superfície al llarg de molts milions d'anys. Un 97% de la superfície està coberta per oceans d'aigua salada, mentre que la resta consisteix en continents i illes que tenen llacs i altres fonts d'aigua que formen la hidrosfera. No se sap res de l'existència d'aigua líquida en equilibri, que és necessària per a tota forma de vida coneguda, a la superfície de cap altre planeta. Els pols estan coberts principalment de gel sòlid o banquises. L'interior del planeta roman actiu, amb una capa gruixuda d'un mantell relativament sòlid, i un nucli format per dues part, l'extern, que és líquid i genera un camp magnètic, i l'intern de ferro sòlid. La Terra interacciona amb altres objectes de l'espai, especialment el Sol i la Lluna. Actualment, la Terra orbita el Sol un cop cada 366 vegades que rota sobre el seu propi eix, que és equivalent a 365 dies solars. Com que l’eix terrestre esta inclinat respecte la perpendicular del pla orbital, produint variacions estacionals a la superfície del planeta. L'únic satèl·lit natural de la Terra, la Lluna, que va començar a orbitar-la fa uns 4.530 milions d'anys, crea les marees, n'estabilitza la inclinació axial i alenteix gradualment la rotació del planeta.

La Terra és un planeta terrestre, la qual cosa significa que és un cos rocós, en lloc d'un gegant gasós com Júpiter. És el més gran dels quatre planetes terrestres del sistema solar en mida i massa. D'aquests quatre planetes, la Terra també té la densitat més gran, la gravetat superficial més alta, el camp magnètic més fort i la rotació més ràpida. També és l'únic planeta terrestre amb tectònica de plaques activa.

MART Mart és el quart planeta del sistema solar segons la distància al Sol i el segon planeta més petit, després de Mercuri. El seu nom ve del Déu de la guerra romà, i sovint se'l descriu com al "planeta vermell" o "planeta roig" a causa de la seva aparença vermellosa. És una planeta tel·lúric amb una tènue atmosfera, i té característiques superficials que recorden als cràters

d'impacte de la Lluna i els volcans, valls, deserts i els casquets polars de la Terra. El període de rotació i els cicles estacionals de Mart són prou similars als de la Terra, ja que és a causa de la inclinació que hi ha estacions. A Mart hi ha Olympus Mons, la segona muntanya més alta del sistema solar. Mart té dues llunes anomenades Fobos i Deimos, que són petites i de forma irregular. És possible que es tractin d'asteroides capturats. Fins al primer sobre vol que es va dur a terme a Mart el 1965 per la Mariner 4, molts especulaven sobre la presència d'aigua líquida a la superfície del planeta. Aquesta suposició estava basada en les variacions periòdiques de llum i taques fosques, particularment a latituds polars, que semblaven ser mars i continents. Evidència geològica proporcionada per missions posteriors suggereix que Mart va estar cobert per aigua en algun punt de la seva història. El 2005, dades de radar van revelar la presència de grans quantitats de gel d'aigua als pols i a latituds mitjanes. El rover Spirit va analitzar compostos químics que contenien molècules d'aigua el març de 2007 i la sonda Phoenix va agafar una mostra de gel d'aigua directament en terreny superficial de Mart el 31 de juliol de 2008. A Mart hi ha set naus funcionals, cinc en òrbita com són Mars Odyssey, Mars Express, MarReconnaissance, MAVE N i Mars Orbiter Mission i dues a la superfície com son Opportunity El 2014, el rover Curiosity de la NASA va descobrir que el terra marcià conté entre un 1.5% i un 3% d'aigua per massa .

JÚPITER Júpiter és el planeta més gran del sistema solar i el cinquè segons la seva distància al Sol. Té un diàmetre de 142.984 km equivalent unes 11 vegades el de la Terra. La seva òrbita se situa aproximadament a 750 000 000 km del Sol, entre les òrbites de Mart i Saturn. És un gegant gasós format superfície interior definida.

principalment

per hidrogen i heli sense

una

La seva característica més destacable és la Gran Taca Vermella, un enorme anticicló situat en les latituds tropicals de l'hemisferi sud. Va ser descobert a l'antiguitat i rep el seu nom del pare dels déus de la mitologia romana, aquell al que els grecs anomenaven Zeus i els romans Júpiter. És el planeta amb el nombre més gran de satèl·lits coneguts, amb un total de 63. Els més importants són els quatre satèl·lits galileians anomenats Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo.

SATURN Saturn és el sisè planeta en ordre de proximitat al Sol i el segon més gran del sistema solar, després de Júpiter. Es classifica com un gegant gasós o jovià, que significa semblant a Júpiter. S'anomena així en honor al déu romà Saturnus. El planeta Saturn està compost d'hidrogen, amb petites proporcions d'heli i d'altres elements. L'interior consisteix en un petit nucli de roca i gel, envoltat

d'una capa gruixuda d'hidrogen i una capa gasosa exterior. L'atmosfera exterior té una aparença generalment uniforme. A Saturn, els vents poden arribar a una velocitat de 1.800 km/h, i són significativament més ràpids que els de Júpiter. Saturn té un camp magnètic planetari d'intensitat intermèdia entre el de la Terra i el més potent de Júpiter. Saturn té un sistema d'anells prominent, que consisteix principalment en partícules de gel amb una menor quantitat de roques petites i pols. Es coneixen seixanta-un satèl·lits que orbiten el planeta. Tità, la lluna més gran de Saturn i la segona més gran del sistema solar, és més gran que el planeta Mercuri i és l'única lluna del sistema solar que posseeix una atmosfera significativa.

URÀ És el setè planeta segons la seva distància al Sol, el tercer més gran i el quart amb major massa del Sistema Solar. S'anomena en honor de la divinitat grega del cel Urà. Encara que és visible a ull nu com els altres cinc planetes clàssics, mai no va ser reconegut com a planeta pels observadors antics a causa de la lentitud de la seva òrbita.

Herschel va anunciar el seu descobriment el 13 de març de 1781, expandint els límits coneguts del Sistema Solar per primera vegada en la història moderna. També va ser el primer descobriment d'un planeta utilitzant un telescopi. Urà és similar en composició a Neptú, i els dos tenen una composició diferent dels altres dos gegants gasosos, Júpiter i Saturn. Per això, els astrònoms de vegades els classifiquen en una categoria diferent, els gegants gelats. L'atmosfera d'Urà, tot i que és similar a la de Júpiter i Saturn pel fet d'estar composta principalment d'hidrogen i heli, conté una proporció superior de gels, com ara aigua, amoníac i metà, juntament amb altres d'hidrocarburs. Té l'atmosfera planetària més freda del Sistema Solar, amb una temperatura mínima de −224 °C. Té una estructura de núvols, on es creu que els núvols més baixos són d'aigua, i els més alts de metà. L'interior d'Urà està compost principalment per gels i roca. Com els altres planetes gegants, Urà té un sistema d'anells i satèl·lits nombrosos. El sistema d'Urà té una configuració única respecte als altres planetes perquè el seu eix de rotació està molt tombat, gairebé fins al seu pla de revolució al voltant del Sol. Per tant, els seus pols nord i sud es troben on la majoria dels altres planetes tenen l'equador. Vistos des de la Terra, els anells d'Urà poden semblar que volten el planeta com una diana, i que els satèl·lits roden al seu voltant com les agulles d'un rellotge.

NEPTÚ Neptú és el vuitè planeta en distància respecte al Sol i el més llunyà del sistema solar. S'anomena en honor al déu romà del mar, i és el quart planeta en diàmetre i el tercer més gran per massa ja que la seva massa és 17 vegades la de la Terra i lleugerament més massiu que el planeta Urà, que té 15 veg...