Preguntas PAU Estellés respondidas PDF

Preview

Summary

Llibre de meravelles , Vicent Andrés Estellésper Júlia Albiach MontanerPREGUNTA 3 (relativa a l’anàlisi del fragment o de l’obra)1 referents o elements de la realitat trobem (persones, noms de lloc, esdeveniments, objectes...) en aquest fragment? Tenen relacióamb el marc espaciotemporal general de l...

Description

Llibre de meravelles, Vicent Andrés Estellés per Júlia Albiach Montaner

PREGUNTA 3.A (relativa a l’anàlisi del fragment o de l’obra)

1. Quins referents o elements de la realitat trobem (persones, noms de lloc,

esdeveniments, objectes…) en aquest fragment? Tenen relació amb el marc espaciotemporal general de l’obra (època i espais)? UN ENTRE TANTS Aquest poema obri la primera part del llibre, “Teoria i pràctica de la flor natural”, constituïda per deu poemes. Malgrat que el poema ens situa en el moment present i en el context de la postguerra, no trobem referències d’espais concrets. A més, aquest és el primer poema de tot el llibre i fixa l’anonimat del protagonista, indefinit, com un membre representant anònim d’una col·lectivitat que espera continuadament quelcom i mentrestant roman en silenci. Òvbiament, encara que sense referències específiques, tot el poema té relació directa amb el marc espaciotemporal general de l’obra ja que queda palesa l’època en què es va escriure, cap al 1958: la postguerra a València, com hem dit més amunt. [116] NO ESCRIC ÈGLOGUES Aquest és el primer poema de la segona part del llibre. El protagonista, mitjançant els referents, se situa a València durant la postguerra. Així ens ho mostren topònims com la ciutat de València, amb la seua Albereda, i pobles valencians com Serra, Gandia o Paterna; o les referències “anys de presó”, “guerra” i “els hòmens que carreguen lentament els camions” - aquesta darrera en una clara alusió l’estraperlo. Apareixen els noms propis de Francisco de la Torre i Ausiàs March. El primer, poeta castellà del Renaixement i escriptor d’èglogues, assenyala directament a aquest tipus de composició que apareix en el títol del poema i també al garcilasismo dominant en el context de la primera poesia de postguerra. El mateix Estellés, malgrat la negació del títol, també componia èglogues en el mateix període que escriví aquest poemari. No obstant això, l’aparició de March ens mostra clarament que aleshores Estellés ja optava pel poeta del XV i,

de fet, des de llavors, una bona part dels seus textos s’ompliren de citacions marquianes. [169] DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ En aquest fragment trobem alguns referents a la realitat de l’època. “Demà serà una cançó” recrea i poetitza molts indrets de la ciutat València amb la intenció d’elaborar una crònica de la capital durant la postguerra. Per això, en aquests versos s’exemplifiquen alguns records del passat: les sessions de cinema, l’Albereda, les granotes del riu Túria, la fira i la pirotècnia de la nit de Sant Josep durant les Falles i l’amor a la terrassa de l’atic del carrer Misser Mascó de València, on el poeta va viure entre els anys 1955 i 1959. [94] ELS AMANTS En aquest fragment trobem alguns referents a la realitat de l’època. En primer lloc, hi ha l’al·lusió a la ciutat de València, com a marc espacial on s’ubica el poema, i també el poemari. “Els amants” recrea i poetitza molts indrets de la capital valenciana amb la intenció d’elaborar una crònica de la capital durant la postguerra; és a dir, en el context valencià de la segona meitat del segle XX. En segon lloc, s’esmenta Josep Maria López Picó, un poeta català noucentista que proposava una visió recatada i espiritual de l’amor, molt allunyada de l’amor passió d’Estellés. Per això el vers “(i que ens perdone els cast senyor López-Picó)” pretén contrastar irònicament les dues perspectives sobre l’enamorament. Igualment, s’esmenten l’amor ideal de Petrarca per Laura, l’amor intel·lectual de les Estances de Carles Riba i l’amor romàntic de Gustavo Adolfo Bécquer; tots ells de tractament amorós diferent a l’amor passional del nosaltres protagonista. Les referències intertextuals remeten a unes concepcions amoroses distants i allunyades de la plantejada al text que, a més, són models literaris del tractament amorós. [181] L’ESTAMPETA “L’estampeta” recrea i poetitza molts indrets València amb la intenció d’elaborar una crònica de la capital durant la postguerra; és a dir, en el context valencià de la segona meitat del segle XX. En primer lloc, hi ha els topònims i els noms concrets de cinemes de València, que ancoren encara més aquest poema en el món real que Estellés compartia amb els seus conciutadans:

València, Bétera; el Coli, el Metropol, el Tyris i el Goya. En segon lloc, el marc temporal del poemari ens queda clarament delimitat per diverses referències: les que hi al·ludeixen directament, com “postguerra”, “estraperlo” o “guerra”; les “prades de Garcilaso”, que remeten al model estètic imposat pel franquisme; “l’estampeta”, aquell xicotet document recordatori de la primera comunió, tan característic també d’aquesta etapa. La menció de Súnion connecta directament amb les Elegies de Bierville de Carles Riba, que converteix aquest temple grec en símbol de llibertat i de dignitat per als exiliats. Estellés no va patir exili físic, però aquesta cita demostra que compartia amb els exiliats la desolació personal i col·lectiva i la crisi davant una realitat mísera. [185] CANT DE VICENT Els topònims referits a la ciutat i a la seua comarca són una mostra d’aquesta voluntat d’Estellés de fer una crònica de les realitats circumdants: els carrers de Pelayo o Gil i Morte, les torres de Serrans, el port o aquella lleteria de Sant Vicent de fora, comparteixen presència amb els pobles de l’Horta, com Alboraia, Benimaclet o Burjassot, on va nàixer. L’al·lusió a esdeveniments autobiogràfics situen plenament el poema en el marc espaciotemporal general de l’obra. Per exemple, la casa nova del carrer Misser Mascó; la nit del naixement d’un fill - la seua filla Isabel, el 1955. Per últim, comentarem una referència que no té relació directa amb el marc espaciotemporal de l’obra, però de vital importància. El títol d’aquest poema, igual que el de l’obra, mostren el lligam i la connexió amb Ramon Llull, escriptor mallorquí del segle XIII. Estellés s’inspira en el Llibre de meravelles lul·lià no sols en el títol del poemari sinó que també fa el seu “Cant de Vicent” a l’estil del “Cant de Ramon” ja existent set segles abans. I la cita concreta “la Resurrecció de la Carn”, també apareixia anteriorment al poema de Llull, però referint-se a Jesucrist. [199] TEMPS “TEMPS” recrea i poetitza molts indrets València amb la intenció d’elaborar una crònica de la capital durant la postguerra; és a dir, en el context valencià de la segona meitat del segle XX.

Els topònims referits a la ciutat i a la seua comarca són una mostra d’aquesta voluntat d’Estellés de fer una crònica de les realitats circumdants: Paterna, Godella, l’Alqueria del Pi, la séquia de Tormos, la séquia de Montcada, Carpesa, Poble Nou, Borbotó. La “guitarra”, mot recurrent en tot el poema, ens remet directament al poema de Lorca “La Guitarra”, de l’obra Poema del cante jondo (1931). En ambdós casos, la guitarra plora. Així mateix, els detalls concrets recordats ens situen en l’inici de la Guerra Civil: “camions, pistoles i banderes”, “bombardeig”. I els morts tenen noms concrets perquè Estellés vol reflectir les morts reals, de persones conegudes i estimades: “Antònia, Maria, Antoni, Joan, el Saboner”. Fins i tot hi ha el clam al poeta saguntí Jaume Bru i Vidal, company de generació i amic d’Estellés, perquè no el deixe sol i abandonat entre tanta barbàrie. [178] ACÍ L’adverbi del títol, repetit insistentment, reflecteix el desig d’Estellés de descriure el lloc on viu i també remet directament a la casa on va viure Ausiàs March, el gran poeta del segle XV (nom repetit fins a sis vegades al llarg del poema). La figura d’Ausiàs March, central en aquest poema, té una presència constant en el poemari, amb citacions, intertextualitats i múltiples referències. D’aquesta manera, Estellés connecta amb tota una tradició que no vol que s’oblide, malgrat l’obscurantisme de la postguerra. Per això, la presència constant de topònims remeten directament a València i als carrers per on passejava el poeta medieval i per on el portaren quan va morir: carrer de Cabillers, la plaça de l’Almoina, el carrer de la Mar, el de les Avellanes, l’Horta de València i la Seu (amb el quadre de Jacomart sobre Sant Vicent). També apareixen els altres llocs de la vida del March: el seu Beniarjó natal i Gandia, on evoquen també l’altre gran referent de la nostra literatura medieval, Tirant lo Blanc. [170] PER EXEMPLE Aquest poema és un retrat clar i directe de la postguerra, nom que apareix repetit fins a cinc vegades al llarg de la composició. Es tracta d’un dels poemes que millor condensa i il·lustra aquell temps de foscor i amargor que fou el franquisme, sobretot durant dos moments: el del passat i el del present. Si els vint-i-set primers versos definieixen en passat la primera postguerra, els darrers cinc versos ens situen en el present més immediat que encara

perllonga aquesta postguerra; un present situable en el moment de la redacció del poema i, per tant, en l’horitzó cronològic de l’acabament dels anys cinquanta o el canvi de dècada. [112] ASSUMIRÀS LA VEU D’UN POBLE Aquest poema és el segon de la tercera part del llibre, “Propietats de la pena”, constituïda per cinc poemes. Malgrat que no trobem referències espaciotemporals concretes, el nom “poble” repetit fins a huit vegades en tot el poema- ens situa clarament en la postguerra. Ara, el poeta esdevé el líder messiànic que ha de guiar la seua comunitat per superar una època fraudulenta ide repressió cap a un futur més digne i més lliure. El poeta parla itreballa amb la paraula, que esdevé símbol i senya d’identitat d’un poble. Per això, trobem la referència “paraula viva”, una clara al·lusió a la “Teoria de la paraula viva” de Joan

Maragall, poeta modernista que defensava una manera de fer poesia senzilla,

entenedora, autèntica i comunicativa: com la del poble. Òvbiament, encara que sense referències específiques, tot el poema té relació directa amb el marc espaciotemporal general de l’obra ja que queda palesa l’època en què es va escriure, cap al 1958: la postguerra a València, com hem dit més amunt. [171] 2. Quina temàtica pròpia de l’obra es veu en aquest fragment? Quines altres

temàtiques són característiques d’aquesta obra? UN ENTRE TANTS La temàtica pròpia de l’obra que es veu en aquest fragment és la poesia compromesa i nacional. Així doncs, el poeta planteja de combregar amb la col·lectivitat anònima de què ell forma part i denuncia com aquesta viu a oprimida en un context hostil i repressiu. La frase “un entre tants”, per tant, ens situa en el temps present i en el context de la postguerra. Aquesta poesia de denúncia juntament amb la poesia amorosa i la poesia quotidiana configuren els tres àmbits temàtics principals en Llibre de meravelles i en l’univers poètic estellesià. [95] NO ESCRIC ÈGLOGUES DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ

ELS AMANTS L’ESTAMPETA CANT DE VICENT TEMPS ACÍ PER EXEMPLE ASSUMIRÀS LA VEU D’UN POBLE 3. Analitza la mètrica d’aquest fragment. És aquesta la mètrica dominant en Llibre de meravelles? Hi ha altres formes mètriques en els poemes seleccionats d’aquest llibre? Raona la resposta. UN ENTRE TANTS El poema està format per vint-i-un versos, on s’alternen els decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba i els tetrasíl·labs. Aquests últims sempre corresponen a la mateixa frase «un entre tants», que també es correspon amb el primer hemistiqui de tots els versos de deu síl·labes. Per tant, trobem repeticions constants de la frase que hem esmentat («un entre tants») en els versos 2, 4, 6, 7, 9, 11, 13, 14, 16, 18, 20 i 21. Els versos decasíl·labs s’agrupen de tres en tres, amb una rima consonant: callen-treballen-badallen, gemeguen-s’ofeguen preguen, callen-tallen-callen. En els altres poemes seleccionats - i també en tot el poemari, sobretot en la part central predomina el metre alexandrí amb cesura a la sisena síl·laba. El seu origen està en la literatura culta i ja va ser usat per molts autors nostres i d’altres territoris des de l’època medieval. En canvi, també trobem el poema “Assumiràs la veu d’un poble”, de versos octosíl·labs, metre dominant a la tercera part del llibre. [178] NO ESCRIC ÈGLOGUES DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ ELS AMANTS L’ESTAMPETA

CANT DE VICENT TEMPS ACÍ PER EXEMPLE ASSUMIRÀS LA VEU D’UN POBLE 4. Identifica una figura retòrica (metàfora, comparació, etc.) que trobes en aquest fragment i explica què aporta al text. Quines altres figures retòriques són habituals en Llibre de meravelles? Relaciona-les amb l’estil de Vicent Andrés Estellés. UN ENTRE TANTS Els recursos literaris usats per l’autor en aquesta composició estan centrats en l’abús de la repetició, com hem pogut observar també en els apartats anteriors sobre la mètrica i l’estructura. Li serveixen per a vertebrar i construir sòlidament el poema. L’anàfora i el paral·lelisme sintàctic («Un entre tants com esperen, treballen/ Un entre tants com esperen badallen») són els més presents, sense oblidar les repeticions lèxiques dels mots clau del poema: esperar i callar. L’asíndeton també s’emprarà per a trencar la lògica expressiva, per a agilitzar la dicció poètica i per a destacar els verbs que finalitzen molts dels versos («esperen, barallen»). [103] NO ESCRIC ÈGLOGUES DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ ELS AMANTS L’ESTAMPETA CANT DE VICENT TEMPS ACÍ PER EXEMPLE ASSUMIRÀS LA VEU D’UN POBLE

5. En quin (sub)gènere, model o corrent situaries aquesta obra? Explica les

característiques bàsiques d’aquest (sub)gènere, model o corrent. Podem situar Llibre de meravelles dins el model del realisme històric o poesia social, concretament en el corrent neorealista, de denúncia humanitarista. Estellés encetava i avançava amb aquesta obra tot una evolució poètica en incorporar com a univers referencial la quotidianitat personal i compartida de postguerra, amb una actitud testimonial i alhora compromesa. Les característiques bàsiques del realisme històric són: a) l’actitud social del poeta, que és un més, solidari amb la resta; b) la reflexió del poeta sorgia de l’experiència real; c) el discurs poètic és unívoc, concret, amb un to directe i col·loquial; d) el protagonista del poema és una persona corrent, immersa en l’anonimat de la vida quotidiana; e) la funció social de la poesia, per alliberar les persones de les opressions; f) el destinatari de la poesia realista pot ser qualsevol lector, no només les persones cultes i amb formació literària. [140] PREGUNTA 3.B (relativa a la contextualització) Respecte al context històric i literari propi de l’obra i a la ubicació d’aquesta en la trajectòria de l’autor o de l’autora. 6. En quin context històric i cultural se situa l’escriptura d’aquesta obra?

La major part dels poemes de Llibre de meravelles van ser redactats al voltant del 1958, però no es varen publicar fins a l’any 1971. El poemari connecta el present, època nefasta per a la cultura catalana dins el context franquista, i el passat, que s’emmarca en l’edat mitjana, el temps fundacional de la cultura catalana que apareix com un model per al futur anhelat. La seua professió com a periodista ajudà en aquesta literatura testimonial que reflectia les realitats d’una època de repressió que el règim franquista va imposar sense pietat. I, des d’un altre punt de vista, és un homenatge poètic a la ciutat de València i a la seva llengua i cultura.

[115] 7. Situa aquesta obra en la trajectòria de l’autor (etapes o blocs) i digues algunes

característiques de l’etapa o bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs). Podem situar Llibre de meravelles cap al final de la dècada dels cinquanta (1958) quan Estellés fou apel·lat com al “poeta de la postguerra valenciana”. Algunes característiques confirmen un salt qualitatiu respecte a l’etapa anterior pràcticament tota en castellà- per l’accentuació de l’univers temàtic de la quotidianitat, observada testimonialment i vista des d’una actitud de crisi; per l’expressió literària, basada en el registre col·loquial; pel predomini del llarg metre alexandrí; per un realisme compromés amb relacions paleses entre la literatura, el periodisme i el cinema; per la presència dels clàssics catalans medievals i per l’abundant intertextualitat. L’etapa posterior, ja com a “poeta nacional dels valencians”, va suposar un període d’obertura i ampliació de les seues orientacions estètiques (realisme compromés, simbolisme, poesia innovadora) i fou aleshores quan acabà d’enllestir Llibre de meravelles, entre 1968 i 1969. [137] 8. Quines característiques generals presenta el gènere poètic en el context

d’escriptura de l’obra? La injustícia social i la manca de llibertat reclamaven la necessitat d’una literatura compromesa amb la realitat circumdant. En aquest context, es conreava el postsimbolisme , una poesia allunyada dels problemes i de les misèries humanes. Per això, calia restablir la comunicació entre l’escriptor i la col·lectivitat i, amb aquesta finalitat, va néixer el realisme històric, una tendència literària que es proposava identificar-se amb la societat i esdevenir portaveu dels seus problemes. La poesia realista, contràriament a la simbolista, posa l’accent en el contingut més que en la forma. Per això utilitza un llenguatge senzill, col·loquial i rebutja l’ampul·lositat retòrica. S’abandonen les formes estròfiques clàssiques i es tendeix al vers lliure i al versicle. El poema se situa en espais de la realitat quotidiana. Es conrea el vers lliure amb omissió de la rima i el poema esdevé narratiu. [140]

9. Quins altres autors o autores destaquen en el context d’escriptura de l’obra

(dins del gènere)? (mínim dos autors o autores). Aporta algunes dades sobre l’escriptura (títols destacats i/o característiques bàsiques) d’aquests altres autors o autores. En el context d’escriptura de l’obra, el realisme històric o social, destaquen molts altres autors, entre els quals destacarem Salvador Espriu o Miquel Martí i Pol. Amb La pell de brau (1960), que presenta la tragèdia de Sepharad (Espanya, en hebreu), Espriu inicia una nova etapa de poesia cívica, amb un to social, de denúncia i de compromís polític. Tracta el tema de la mort, però també analitza la Guerra Civil i defensa la concòrdia entre tots i una convivència pacífica. Amb els seus llibres de poemes El poble (1966) i La fàbrica (1970), Miquel Martí i Pol ens mostra el contrast entre la descripció de la dura vida de l’obrer i el tractament humà, d'una gran tendresa, una de les característiques més originals d'aquesta poesia, expressada amb un llenguatge directe i assequible. [133] 10.Quins altres models o corrents trobem en el context de l’obra (dins del

gènere)? Explica les seues diferències respecte al model o corrent en què s’inscriu l’obra. En el context de la immediata postguerra, es perllongà el conreu de la poesia postsimbolista (Riba) justament perquè el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua havien de ser els fonaments per redreçar el país. Paral·lelament a aquesta línia, n’hi ha una altra aplegada entorn de Foix, que reivindicava la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes. En la literatura catalana dels anys seixanta es va viure un gran debat, que va enfrontar l’estètica de tradició simbolista, allunyada de la societat, amb una altra que concebia la literatura com una forma de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social - on s’inscriu Llibre de meravelles-, que reivindicava la participació de la literatura en la lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser humà. [140] Respecte al context anterior o posterior propi de cada obra

11.Com evoluciona el gènere poètic amb posterioritat al context d’escriptura

d’aquesta obra? Quines característiques presenta? Cap al 1970, es gestà el relleu generacional més important de la segona meitat del segle XX. Un grup de poetes representaren el gir des d'uns inicis militants al servei del realisme històric fins a la recerca d'una veu singular i la troballa del seu propi espai poètic. Aquesta nova vessant realista, batejada com a poesia de l’experiència, s’oposava al realisme històric - en crisi- i s’encarava més aviat a una reflexió moral, a una visió íntima del món i de la vida a partir de la quotidianitat (Narcís Comadira, Lluís Alpera, Marta Pessarrodona). D’a...