Renaixement a Itàlia PDF

Preview

Summary

L'art italià en el Renaixement...

Description

EL RENAIXEMENT ITALIÀ Context històric - Començament XV i dura fins finals del següent// XV només a Itàlia, la resta encara gòtic fins anys 90 del XV. - Sorgiment a Itàlia s’explica per: Canvis socioeconòmics de la baixa edat mitjana: creixement econòmic espectacular de moltes ciutats italianes gràcies a la indústria i el comerç  sorgeix aristocràcia mercantil poderosa i rica, amb una visió burgesa del món que va desplaçar els valors tradicionals de la vella aristocràcia eclesiàstica i nobiliària.  Organització política en ciutats-estat: Florència (Mèdici), Milà (Visconti o Sforza)...  Tradició viva de l’antiguitat clàssica: consciència d’un passat gloriós que es pretén recuperar i fins tot superar. - A més d’aquests factors específicament italians, a mitjan XV va tenir lloc la invenció de la impremta de caràcters mòbils  difusió fàcil i ràpida dels escrits antics i de les noves teories, cosa que va contribuir a potenciar el clima de debat intel·lectual sobre la cultura i l’art. Una nova mentalitat i un nou concepte de l’art - Renaixement va comportar un canvi profund de mentalitat que es pot resumir en tres característiques essencials:  Un interès renovat per l’home, que, com en l’antiguitat clàssica, es va convertir en la mesura de totes les coses, cosa que no implicava un rebuig de la religió sinó només una revaloració de la raó humana davant de la visió teocèntrica medieval.  Un afany de conciliar el pensament antic amb el cristianisme. Els mites pagans i la filosofia antiga podien complementar perfectament al cristianisme. Així, en aquest sentit, es fundà a Florència l’Acadèmia Neoplatònica.  Secularització de la cultura i el triomf del pensament humanista. L’església perd l’autoritat ideològica vers els filòsofs antics. Igualment, segons l’humanisme renaixentista, l’home ideal seria aquell que es consagrés amb esperit crític i racional a l’observació científica del món i a l’estudi de la filosofia, història, literatura... - El Renaixement va aportar també un plantejament artístic totalment diferent a la renovació pictòrica que s’estava produint a Flandes durant les mateixes dates. D’una banda, mentre la renovació flamenca es limitava només a l’àmbit de la pintura i el gravat, el Renaixement italià comprenia totes les manifestacions de l’art. Però encara més importants eren les seves diferències qualitatives, perquè la pintura flamenca no va introduir un canvi de mentalitat respecte del gòtic, sinó només innovacions tècniques, encara que sens dubte fonamentals; en canvi, el Renaixement defensava una concepció de l’art diferent que gravitava al voltant de la recuperació del món antic:  Els admirats models antiguitat clàssica es convertiren en la font d’inspiració principal i, en conseqüència, van ser objecte d’estudi permanent. No obstant això, en cap cas es va pretendre limitar l’art a una mera imitació.  S’aspirava a la bellesa formal, com en l’antiguitat grecoromana, en contraposició a la tradició medieval.  El concepte mateix de bellesa coincidia també amb el de l’antiguitat: proporció, harmonia i ordre de totes les parts en el conjunt de l’obra. Els artistes i els clients - S’hi incorpora la rica burgesia que, amb la seva visió nova, contribuí molt a renovar l’art. - Veneració del món antic fa tornar el mecenatge: els rics fomenten l’art i la cultura mantenint entre els seus cercles els artistes i intel·lectuals més famosos (destaquen al XV els Mèdici: sobretot Llorenç el Magnífic). - Artistes lluitaren amb afany per diferenciar-se socialment dels artesans, ja que les arts plàstiques eren considerades com a arts mecàniques per ser executades amb el treball manual (considerat indigne). - Així, reivindicaren la natura intel·lectual del seu art: abundància de tractats sobre teoria artística, intentant demostrar la necessitat de coneixements matemàtics i científics per poder realitzar l’obra. - Finalment aconseguiren el seu objectiu: Renaixement marca inici ascens individual de l’artista en la societat.

La periodització de l’art renaixentista italià 1. Quattrocento (‘’segle XV’’). Etapa d’indagació i experimentació del nou llenguatge artístic i va tenir en la Florència dels Mèdici el seu focus més important. 2. Cinquecento (‘’segle XVI’’), en el qual es distingeixen dues etapes:  Classicisme (fins anys 20), moment de màxima esplendor (Bramante, Leonardo, Rafael, Miguel Àngel). Roma focus principal, en especial durant el papat de Juli II (principis XVI).  Manierisme, començament del qual coincideix amb la crisi de la cristiandat per la reforma protestant i amb els conflictes bèl·lics entre França i Espanya pel control d’Itàlia. El món ordenat i optimista del Renaixement es va començar a esquerdar i sorgí un art intel·lectual i efectista que s’apartava de les normes clàssiques, i que en reflectia a la seva manera la inquietud i la crisi de valors de l’època. Durant molt temps es va aplicar el terme amb sentit pejoratiu, considerat imitador de l’estil (maniera) de les grans figues del classicisme. 1. El Quattrocento L’arquitectura - Rebutgen art gòtic i es dediquen a estudiar l’antiguitat clàssica a través dels edificis romans conservats i del tractat sobre arquitectura de Vitruvi.  resultat: reinterpretació de l’antiguitat, la concepció arquitectònica de la qual va ser adaptada lliurement a les noves necessitats// sense caure en la imitació. - Ajudant-se a l’ideal de bellesa clàssica (harmonia, ordre i proporció) les construccions aspiraven a ser conjunts harmoniosos (parts ordenades segons proporcions matemàtiques).  es feia servir un mòdul, que determinava les mesures de tot l’edifici. - Recuperació elements vocabulari arquitectònic clàssic: arcs de mig punt, columnes, volta de mig canó amb cassetons, cúpules... - S’estableix diferència: projecte/ execució de l’obra  sorgeix la figura de l’arquitecte en el sentit modern. - Filippo Brunelleschi, l’autèntic iniciador (va descobrir la perspectiva moderna i la va aplicar a la representació del Baptisteri i del Palau de la Signoria de Florència en dues taules que s’han perdut), i Leon Battista Alberti (teòric de l’art més important del període, mostra preferència per la cúpula i el pilar). També hem de destacar Michelozzo, deixeble de Brunelleschi. L’escultura - No representa cap ruptura amb la tradició artística anterior (d’influència clàssica, romana) tan clara com en l’arquitectura// reivindicació explícita de l’antiguitat es troba en l’origen de les seves característiques essencials:  Es valorava més la perfecció de les formes, davant de la funció docent i religiosa medieval.  Motiu principal: figura humana, ajustada a un correcte sistema de proporcions, com en l’antiguitat.  Recuperació del nu, retrat i estàtua eqüestre, freqüents en l’art clàssic.  En el relleu, com en la pintura, es va aplicar la perspectiva per representar les figures i l’espai tal com apareixen davant els nostres ulls en la realitat.  Materials preferits: marbre i bronzo, també per influència dels models clàssics. - Florència també bressol de l’escultura del Renaixement. Artistes més significatius en la 1a meitat XV: Ghiberti, erudit i de plantejaments artístics moderats, i Donatello, home del poble, de gran personalitat artística i plantejaments innovadors. Aquest últim és considerat el més important de l’escultura del Quattrocento. La pintura - Pintura no tenia models antics per inspirar-se  influència només en temes mitològics o històrics. Els models de veritats van ser l’home i la natura, en la seva aparença real. - Quattrocento: etapa d’investigació, formulació teòrica i experimentació del nou sistema de representació pictòrica, basada en els principis de l’òptica i la geometria. Aquest esperit científic i teòric diferenciava la pintura renaixentista italiana de la flamenca contemporània. - Objectiu: reproduir en el pla pictòric el món real tal com el perceben els nostres ulls, substituint la ‘’mirada interior’’ de l’art medieval. Per a això la investigació es dirigí en tres direccions:  La representació correcta de la figura humana.  La utilització de la llum com a creadora de volum i espai.



La representació científica de l’espai tridimensional, que va portar a elaborar la teoria de la perspectiva artificial o lineal, basada en el principi de la piràmide visual, les línies de la qual conflueixen en un punt de fuga únic.

- Tècniques: manteniment de la pintura mural al fresc (ja que gòtic poc arrelat), pintura de cavallet sobre taula al tremp en un principi, i a partir meitat segle, per influència flamenca, a l’oli. - Temes: a més dels religiosos, cada vegada més els profans o mitològics, encarregats per nobles o burgesos. - La Florència dels Mèdici també va ser en pintura el centre artístic principal, encara que cal distingir els artistes innovadors (Masaccio, iniciador del Renaixement en pintura, i Piero della Francesca, teòric de la perspectiva artificial en pintura) dels conservadors (Fra Angelico), que van anar incorporant lentament a les seves obres les innovacions dels altres. - Encara que Florència fou el centre artístic del XV, no s’han d’ignorar els regionals. Un bon exemple n’és Andrea Mantegna, pintor de Pàdua influït per l’ambient humanista i de culte a l’antiguitat de la universitat de la ciutat. Botticelli (1444-1510) i el neoplatonisme - Codificat el nou llenguatge per part dels innovadors de les dues primeres generacions, darrer quart de segle els pintors van parar més atenció a la renovació temàtica. - Obres caràcter religiós encara abundants// moltes en escenaris contemporanis o incorporen detalls anecdòtics i quotidians. A més, obres de tema profà o mitològic. - Botticelli, més representatiu. No cercava, a diferència pintors que el precediren, la versemblança en els aspectes formals. Fins i tot s’ha definit el seu estil, potser impròpiament, com a ‘’neogoticisme’’: es va despreocupar de la perspectiva i les proporcions humanes, les seves figures són estilitzades i curvilínies, i acusa un gust molt marcat per tot allò decoratiu i la bellesa delicada. - Encara que va treballar molt el tema religiós, va destacar sobretot en el camp de la renovació temàtica, amb quadres profans i mitològics (filosofia neoplatònica). Pertany al cercle intel·lectual de Llorenç el Magnífic. - L’Acadèmia Neoplatònica, fundada a Florència, reunia un conjunt d’intel·lectuals i artistes al voltant del seu ideòleg principal, Marsilio Ficino, i presenta conciliar el cristianisme amb la filosofia antiga, mitjançant la recuperació del pensament de Plató i l’escola neoplatònica d’Alexandria. - Botticelli pintà dos quadres mitològics de gran format per al cosí de Llorenç el Magnífic, amb Venus com a figura principal i centre de la composició: La primavera i El naixement de Venus. La interpretació dels dos està relacionada amb la teoria neoplatònica de l’amor. - Neoplatonisme: corrent filosòfic segons el qual la bellesa dona i natura és un reflex o emanació de la llum divina.  La teoria neoplatònica de Ficino sobre l’amor 2. El Cinquecento Context - 1494 exèrcit francès entra a Florència i, sota la seva protecció, el dominic purità i rigorista Savonarola, encapçala rebel·lió popular  expulsió dels Mèdici: instauració república teocràtica. - //Roma ressorgeix sota patronatge artístic dels papes Juli II i Lleó X, que pretenen tornar antiga esplendor ciutat i s’envolten dels millors artistes del moment.  XVI Roma relleva Florència com a centre artístic principal, i poc després s’hi uneix Venècia. També: Renaixement deixa de ser només italià i estén la seva influència per Europa. Estretament vinculat al pensament humanista, aquest moviment cultural i artístic aporta un canvi fonamental en la mentalitat de l’època. - ‘’Segle XVI’’, es distingeixen dues etapes:  Classicisme o alt Renaixement (fins anys 20 aprox.), moment de màxima esplendor. Bramante, Leonardo, Rafael, Miguel Àngel. Roma focus principal, sobretot durant papat de Juli II (1503-1513).  Manierisme. Començament coincideix amb crisi cristiandat (reforma protestant) i conflictes bèl·lics entre Espanya i França pel control d’Itàlia. Món ordenat/optimista Renaixement es comença a esquerdar i sorgeix art intel·lectual i efectista que s’aparta de les normes clàssiques, i que reflecteix a la seva manera la inquietud i la crisi de valors de l’època. Manierista amb sentit pejoratiu: considerats mers imitadors de l’estil (maniera) de les grans figures del classicisme// avui es sosté, fins i tot alguns: estil independent...

L’arquitectura - Comparació amb Quattrocento// més monumental i més sòbria pel que fa a la decoració. , alhora que optava preferentment per la planta centralitzada amb cúpula als edificis religiosos// a partir anys 20, la crisi general de la cristiandat es reflectí en l’art a través del manierisme com a crisi del llenguatge classicista:  L’arquitecte rebutjava la norma en favor seva llibertat individual i seu concepte subjectiu de bellesa.  Conceptes d’harmonia, ordre i proporció cediren el pas a la lliure juxtaposició dels elements arquitectònics. Es manté vocabulari clàssic però es combina sovint de forma capritxosa o arbitrària, cercant la novetat. - // temples i edificis públics s’aparten menys, en general, de la sobrietat i l’equilibri clàssics; mentre que als palaus i vil·les privades s’experimentaven ben sovint formes lúdiques i efectistes. Destaquen en aquest sentit: jardí manierista (jocs d’aigua, laberints...). - Destaquen:  Bramante, representat més genuí de la sobrietat clàssica (Templet de Sant Pietro in Montorio de Roma, Projecte per a la basílica de Sant Pere del Vaticà...).  Miguel Àngel, una de les figures més genials de la història de l’art (primer pintor i escultor després també feina com arquitecte), d’ell arrenca manierisme arquitectònic, ja que anteposa seu estil personal a les regles clàssiques (Sagristia de San Lorenzo o Capella Medicea de Florència, basílica Sant Pere del Vaticà...).  Vignola, un dels grans tractadistes teòrics del XVI a més d’arquitecte (Regla dels cinc ordres de l’arquitectura, difusió enorme per tota Europa; Església d’il Gesù de Roma...).  Palladio. Obres principals a Venècia i Vicenza. Arquitecte més classicista d’aquest període i també el que contribuí més a difondre el Renaixement arquitectònic fora d’Itàlia (Els quatre llibres de l’arquitectura). Influència arquitectura anglesa XVII i fins i tot Neoclassicisme del XVIII i XIX (Església de San Giorgio Maggiore de Venècia, Vil·la Rotonda de Vicenza...). L’escultura - Tema principal: figura humana nua. Gran transcendència: descobriment grup de Laocoont, així com a moltes altres peces antigues  van exercir una gran influència en els artistes de l’època. - També es cerca més la grandiositat que el detall ornamental i, a partir dels 20, l’escultura manierista es decantà per tot allò nou i sorprenent. - Figura indiscutible: Miquel Àngel. Obra parteix de plantejaments classicistes i culmina en un estil personal independent de qualsevol norma  també el podem considerar iniciador manierisme escultòric.  Home profundament religiós i passional. Practica totes les arts// vocació de veritat: escultura en marbre.  Opinió: idea es troba tancada dins el bloc i que la feina consisteix a alliberar la forma de l’embolcall.  Aprenentatge a Florència: cercle neoplatònic Llorenç el Magnífic// Roma 1a gran obra: la Pietat del Vaticà.  Obres destacades: Pietat, David, Moisès i esclau, Tombes Medicees... - Giambologna. Origen flamenc. Marbre/bronze. Dels més importants del manierisme. El rapte de les sabines. La pintura - Més interès pels continguts temàtics que pel sistema representació, ja plenament dominat (:artistes Quattrocento). - // S’hi aprecia millora tècnica  personatges es mouen amb més naturalitat en l’espai, aconseguint integració perfecta de les figures i fons// rigidesa algunes obres Quattrocento. - Des dels anys vint, morts Leonardo i Rafel, la pintura, com altres arts  manierisme, que en les seves pretensions d’originalitat va recórrer a procediments artificiosos com l’alteració de proporcions anatòmiques, els jocs de llums espectaculars, o les composicions recarregades i sense equilibri. - Pintors més destacats: Leonardo da Vinci, Rafael i Miquel Àngel. Leonardo da Vinci (1452-1519) - Vinci// viu Florència. Vida de desplaçaments constants, amb estades al servei de poderosos i influents de l’època. - Fama sobretot pintor// poques obres realitzades i menys conservades. Model d’home renaixentista per excel·lència pel seu paper destacat en els camps més diversos de la ciència, l’art i el coneixement en general.

- Pintor entre Florència, Milà i França, on va morir. Cridat per Francesc I França després d’una breu estada a Roma en la que coincideix amb Bramante, Rafael, Miquel Àngel...// ell no rep cap encàrrec dels papes. - Ús de la perspectiva aèria disminuint la intensitat dels colors i la pèrdua de definició dels objectes amb la llunyania. Tècnica del sfumato, efecte. La mare de Déu de les roques, Santa cena, La gioconda... La peculiaritat de la pintura veneciana - Fins XV Venècia, per les seves relacions comercials, havia estat més bolcada cap a Orient  pervivència prolongada de la influència bizantina i tardana penetració del nou llenguatge renaixentista. - // finals segle i XVI sorgeix escola pictòrica que la converteix en el segon gran centre artístic després de Roma.    

El color preval sobre el dibuix: produeix una pintura més sensitiva que intel·lectual, a diferència de la florentina o romana. El paisatge es tracta amb gran lirisme i no com a simple fons espacial. La riquesa i el luxe inunden de detalls les composicions, en una visió sensual i plaent de la vida. Són molt freqüents els temes profans o mitològics.

- Del XVI arrenca de Giorgione. Gran qualitat i caràcter innovador, teòric. La tempesta, Venus adormida... - Ticià. Altre gran renovador de la pintura veneciana. Un dels artistes més famosos i cotitzats de la seva època. Elements mitològics, religiosos i, sobretot, retrats: gran reputació. L’assumpció de la Mare de Déu, Carles V a Mülhlberg... - Tintoretto. Deixeble de Ticià. Millor representant del manierisme a Venècia. Considerava que la perfecció de la pintura era unir el dibuix de M. Àngel i els colors de Ticià// estil personal s’aparta dels dos. Obres més importants de caràcter religiós. Lavatori dels peus, Retrobament del cos de Sant Marc... - Il Veronese. Més bé reflecteix el luxe i riquesa dels ambients venecians, en marcs arquitectònics colossals que recorden Palladio, i prenent com a models personatges de la societat del seu temps. Majoria producció religiosa// tractament aparentment profà: problemes Inquisició. Estil més pròxim al classicisme de Ticià. Noces de Canà......