Salvador Espriu - Crítica del poem Assaig de Càntic en el temple PDF

Preview

Summary

Crítica del poem Assaig de Càntic en el temple...

Description

Salvador Espriu Assaig de Càntic en el Temple

Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu, així l’home que se’n va del seu indret”, mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l’antiga saviesa d’aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni I em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un

desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

Si hagués de ser fidel a la

dactar la seva biografia seria

d’allò més avorrit i poc interesant, ja que afirma: “D’aventura personal, no en tinc, sóc un home sense biografia, sóc l’home més avorrit i ensopit del món”. Però tot i això, és necessari avaluar i donar un cop d’ull als aspectes més destacables de la seva vida per tal de poder encaixar els significats de les seves paraules i entre línies. Així doncs, Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners el 10 de juliol de 1913 entre les comoditats d’un família de caire burgès. Però la capital espriuana, si més no, es localitza en Arenys de Mar. Fou allà on Espriu acostumava a passar alguns estius en una casa pairal. Aquesta Sinera es convertí en el seu món literari en la qual hi cobraven vida els seus personatges. Passà le seva infància a Barcelona però, aquesta, fou amenaçada per una malaltia que l’acompanyà a les portes de la mort. A més a més, va patir nombroses pèrdues familiars i que, tot plegat, produí en Salvador Espriu una sèrie de conseqüències: s’habituà al sofriment, a la lectura i a la soledat. Fou llavors quan se li despertà la necessitat de meditar sobre la mort, el leitmotiv de la seva obra. Però no podem ignorar la vinculació que va fer Espriu entre la poesia que escrivia amb els coneixements que adquirí durant la seva etapa universitària. Fixem-nos en els seus estudis oficials: història antiga, llengües clàssiques i egiptologia (i Dret, però sense rellevància en l’aspecte literari). Aquests són els fonaments i, partint d’ells, analitzarà aspectes històrics de diferents cultures mediterrànies partint d’una herència pertanyent als dies de l’antigor. De fet, en el nostre poema, veurem l’ús freqüent de termes històrics i mitològics. No és estrany, així doncs, observar que un gran punt d’influència en la poesia del nostre autor fou la Bíblia i altres passatges de la literatura clàssica com vindrien a ser el Quixot i Guerra i pau, de Tolstoi. Tot i que, d’altra banda, Espriu reconeixia que “no m’ha influït ningú d’una manera directa”. 2

Per poder descriure el corpus literari que usava l’autor, no n’hi ha prou en incloure’l en un mateix moviment literari. Salvador Espriu va forjar el seu propi “isme”, un nou enfocament molt personalitzat en el que ell és qui tria el punt de vista, temàtica, filosofia i estil alhora d’escriure. La particularitat d’aquest, però, és que finalitzà amb ell, sense continuadors. Tanmateix, és cert que les seves obres presenten clars trets simbolistes i post-simbolistes, doncs procurava capturar l’essència de la realitat i mostrar, fent ús de metàfores i el vers lliure, la veritat. En paraules textuals d’Espriu, “la mitologia és per mi un recurs estilístic.” Ara bé, tot i ser una poesia de símbols, Espriu mai va donar gaire importància a la musicalitat i l’harmonia. Però el pal de paller que va fonamentar gran part de la seva poesia posterior a la guerra civil, fou el compromís de salvar els mots que adoptà en veure el perill en què es trobava el català davant l’amenaça feixista. Per lluitar-hi i fer-li front, va optar per l’exili interior en comptes d’abandonar el país. És per això que encobrí la seva escriptura en un codi intel·ligible per tal de no pecar en contra de la “Sección de Inspección de Libros”, la censura. Va voler emplenar estèticament i de manera racional aquesta obsessió d’arrel política, però sobretot ètica. Doncs afirma: “jo vaig reaccionar des del primer dia contra la intolerable arbitrarietat que suposa perseguir una llengua; va donar la casualitat que fos la meva, la catalana, però crec que hauria reaccionat de la mateixa manera contra la persecució de qualsevol altre llengua”. Més endavant veurem també el seu fidel lligam amb la terra i la seva gent. Abans d’endinsar-nos pròpiament en l’anàlisi del poema Assaig de Càntic en el Temple, és important remarcar unes notes prèvies al llibre en què en forma part, “El caminant i el mur”, degut a la relació que té el significat del títol amb el mateix poema. En aquest, hi trobem dos elements simbòlics remarcables: caminant i mur. Caminant correspon a la representació que fa Salvador Espriu de nosaltres mateixos, les persones. Som conceptuats com a viatgers que hem emprès un viatge comú: la vida i, d’això, no se’n lliura cap mortal. En relació amb els estudis egipcis i històrics que he mencionat amb anterioritat, ja en veiem una evident relació. És un descabdellament del tòpic de l’Homo viator, comú en moltes cultures. Aquest representa el viatge de l’ànima cap al món d’ultratomba, el dels morts. És la persona conceptuada com a perpetu caminant, trobador irresistible de continues reflexions, compromisos i aprenentatges. 3

El segon mot del títol, mur, constitueix un ventall de significats que no s’exclouen entre ells. En l’Antic Testament, és considerat com el punt o barrera on el camí de l’existència humana s’acaba i, a més a més, és un pas fronterer entre els dos móns. Ho podem interpretar, llavors, com la mort. També representa l’escenari de la vida humana. En ell, els vivents procurem saber què hi ha a l’altra banda del mur. És a dir, maldem per conèixer el sentit de la vida i del més enllà. Per altra banda i en estreta relació amb el famós mite de la caverna de Plató, en el mur s’hi representen els esdeveniments que ocorren a partir de les ombres projectades pel Sol. Els humans, que només podem veure aquestes representacions, anem insegurs i guiats per interpretacions fal·laces de la realitat. Així doncs, “El caminant i el mur” són les reflexions i vivències que tenim les persones sobre la humanitat, la vida i la mort, que són els tres grans misteris. És un anhel de recuperar la llibertat. L’estructuració que presenta el llibre també té un toc de Simbolisme. Aquest està dividit en tres tríades, forma que ens recorda un tret indiscutiblement religiós: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Altra volta, els símbols continuen en dues de les tres tríades que inclouen dotze poemes. Aquest nombre té un lligam molt estret amb una rondalla que figura en l’Antic Testament, en què dotze foren els fills de Jacob que establiren les dotze tribus. El nostre poema es troba en la tercera part del llibre, formada per vint composicions i anomenada “El Minotaure i Teseu”. Tal i com hem vist amb el títol del llibre el qual pertany el nostre poema, Assaig de Càntic en el Temple també conté un gran valor significatiu. Així doncs, abans de passar a l’anàlisi del poema mateix, n’avaluarem els aspectes externs. El títol del poema ens fa pensar en els salms (composicions religioses) que es cantaven en els temples del poble d’Israel. Novament, Espriu aplica detalls històrics d’altres cultures per després construir un joc de metàfores i comparacions. A més a més, podem desplegar dos simbolismes més: càntic i temple. El primer terme és un tema molt repetitiu en l’obra d’Espriu. Aquest significa i representa l’expressió dels propis sentiments i conviccions a un mateix i a la vegada a un col·lectiu d’una manera molt poètica, solemne, pública i espiritual. Per altra banda i en relació al terme anterior, el temple és el lloc religiós on els practicants es reuneixen en assemblea per establir 4

comunicació amb Déu. Salvador Espriu en destacava el component comunitari més que no pas el diví. Amb aquests elements hem vist clarament les característiques més vitals del Simbolisme basant-nos en l’expressió mitjançant l’ús simbòlic. En aquest Càntic, el poeta fa una confessió de lleialtat a Catalunya, la seva pàtria, i ens mostra un compromís amb el poble malgrat la mala condició en què aquest es troba. De fet, si ens llegim un poema del mateix llibre anomenat Una vella resposta que t’haurà de servir, n’entreveurem una relació. Si més no, podem considerar el nostre poema com una resposta que dóna Salvador Espriu d’aquest esmentat. Tot i el mal comportament i actitud que el seu poble ha adoptat (paral·lelisme que estableix amb Israel) i l’oblit que ha tingut sobre el seguiment del recte camí, ell es mostra compassiu i lleial. Els aspectes temàtics, així doncs, els hem d’encaixar dins del context històric del Franquisme. L’Espanya de llavors patia un endarreriment polític i social fora de mida en comparació amb els països nòrdics i democràtics que formaven part d’una Europa canviant. D’aquest fet, veurem com Salvador Espriu en fa una important reivindicació i ens convida a reflexionar sobre aquest mal tràngol. Assaig de càntic en el temple és una composició de vint versos que pot ser catalogada com a poesia de vers lliure. No té rima i el ritme és predominantment binari (amb la intercalació d’alguns ternaris). Consta d’unes particions de versos bastant freqüent. Aquesta no és deguda a la mètrica sinó amb la finalitat de separar sintagmes i fer coincidir els punts amb el final del vers. El tret estructural més destacat, llavors, és l’antonímia constant d’adjectius: covarda/noble, salvatge/culta, bruta/neta, pobra/rica, dissortada/lliure i trista/feliç. Són parelles oposades referents a la terra d’aquí, Catalunya, i els països de més el nord. Tots ells formen l’esquematisme entre la realitat desagradable i el somni meravellós, és a adir, un joc de contrastos. Cal afegir també que, per designar la pròpia contrada, Espriu fa ús de paraules com: terra, niu, indret, poble o pàtria. Per destacar algun mot en concret, veiem que hi ha un seguit de particions que consten d’encavallaments. Pel que fa a l’anàlisi del poema, el podem dividir en segments i, d’aquesta manera, descobrir-ne els seus significats: 5

“Oh , q u ec a n s a t e s t i cd el ame v a c o v a r d a , v e l l a , t a ns a l v a t g et e r r a , i c o mm’ a g r a d a r i aa l l u n y a r me ’ n , n o r de n l l à , o nd i u e nq u el ag e n t é sn e t a i n o b l e , c u l t a , r i c a , l l i u r e , d e s v e t l l a d ai f e l i ç ! ” vv1-7. El poema comença amb una interjecció que ens aporta sentiment i emoció. En aquests set versos el poeta ens descriu el cansament que sent de la seva terra i desitjaria anarse’n a països de més el nord on sembla que trobaria gent millor. Aquestes regions (França, Bèlgica, països nòrdics...) són desitjades per l’autor a causa del seu tarannà democràtic. Hi podem destacar un acusat contrast entre el joc d’adjectius que utilitza per definir el seu país, de caire negatiu, amb els que aplica als països del nord, de caracteritzacions hiperbòlicament positives i referencials. Aquesta disparitat veurem com donarà més valor a la decisió final. Es reflecteix, llavors, el miratge del nord, és adir, l’admiració cap aquestes regions vistes com el paradigma de gent cultivada culturalment i social i el sobretot, lliures. Amb l’adjectiu covarda ens defineix Catalunya com un país que ja no lluita contra l’opressor sacríleg, una regió cansada i sense esma per defensar el que li pertoca. Fent ús dels mots salvatge i vella opina que hi hauria d’haver una modernització general. Tot i que aquest últim qualificatiu tampoc pot ser considerat despectiu, ans al contrari, indica que el país posseeix una cultura antiga. Aquest fet remarcarà, més endavant, la necessitat de no deixar perdre la seva particular vàlua. “Al e s h o r e s , al ac o n g r e g a c i ó , e l sg e r ma n sd i r i e n d e s a p r o v a n t : “ Co ml ’ o c e l l q u ed e i x ae l n i u , a i x í l ’ h o meq u es e ’ nv ad e l s e ui n d r e t ” ,

6

me n t r ej o , j ab e nl l u n y , e mr i u r i a d el al l e i i d el ’ a n t i g as a v i e s a d ’ a q u e s t me uà r i dp o b l e .” Vv.8-13 Aquesta fugida individual anunciada anteriorment, reprèn un caràcter col·lectiu patent a partir del vers 8. Hi trobem tot de ressonàncies bíbliques i es manté un lligam amb els símbols israelites del títol. La “congregació”, o reunió en el temple, “dels germans” és una metàfora religiosa. Els germans tenen un origen, una història i unes creences i tradicions comunes. Per aquesta raó, la congregació desaprovaria totalment l’abandó per part d’un dels seus. Just després, apareix un altre símbol amb la frase pronunciada pels germans als vv. 9-10. Aquesta, que és un plagi que apareix en un llibre bíblic de l’Antic Testament anomenat Proverbis, és aprofitada per Espriu per fer una crítica a la tradició. Doncs reconeix que, en cas de partir a l’estranger, es riuria de tot el que hauria deixat. El mot àrid, ens mostra una nova metàfora amb el poble d’Israel on compara el desert i l’aridesa d’una Catalunya devastada per la Guerra Civil. “ Pe r òn oh ed es e g u i r ma i e l me us o mn i I e mq u e d a r éa q u í fi n sal amo r t . Ca r s ó ct a mb émo l t c o v a r di s a l v a t g e i e s t i moamé sa mbu n d e s e s p e r a t d o l o r a q u e s t ame v ap o b r a , b r u t a , t r i s t a , d i s s o r t a d ap à t r i a . ”Vv. 14-20 En aquest últim segment, Salvador Espriu pren la decisió de romandre en el seu país degut a l’amor dolorós que hi té causat per la ofensa que pateix, descrita en l’últim vers del poema. Assegura que, malgrat les adversitats que invaliden el país, restarà fidel al seu servei fins la fi. És palpable, així doncs, un canvi psicològic que es produeix en l’ànim de l’autor al llarg del poema. De la “terra” del vers 2, passa a la pàtria del vers vint; i del “cansament” del vers 1 a l’ “estimació” del vers 17. Abandona el rebuig inicial que mostra envers la situació actual de la qual se’n burla, passant a la 7

pronunciació d’un cant desesperat d’amor a la seva terra. També podem concloure que, a diferència d’altres passatges més impressionistes, Assaig de càntic en el temple és un poema clarament expositiu on les idees són enllaçades mitjançant nexes (i, on, aleshores, mentre, però...). Assaig de càntic en el temple ha estat una de les composicions més conegudes i traduïdes de Salvador Espriu. Idiomes com el francès o l’italià n’han permès una difusió contagiosa. Estem parlant, així doncs, d’una obra d’àmbit local però també internacional. Però, de fet, tota la seva trajectòria fou eterna. Si més no, el poeta i sociolingüista Francesc Vallverdú, el qual mantenia una estreta confiança amb el nostre poeta, puntualitzà la presència d’Espriu en la història catalana d’aquesta manera: “Jo defineixo Espriu com un escriptor apassionat per l’escriptura; i dic escriptura deliberadament, no solament en el sentit dels estructuralistes, sinó en un sentit més restrictiu, és a dir, escriptura com una inscripció a la pedra, per dir-ho així, una cosa perdurable.” En síntesis, el poema que hem desxifrat no s’esgota en sí mateix, sinó que adopta la forma d’una peça única i s’encaixa en el puzle que Espriu desplegà. En aquest, ens mostra la visió humil que té de sí mateix, de les persones que ja no escolten i parlen en excés, del món, de Déu i del nostre petit país malmès per un crim encara per pagar. Però no ens hem de confondre ja que, tot i ser d’aparença recta i precisa, és en realitat un gran cúmul de reflexions i paradoxes que ens desvirtuen la coneixença translúcida que donàvem per vàlida, mostrant-nos la realitat simbòlica de la vida. A més a més, tenint en mà unes excel·lents qualitats per escriure i descriure, Salvador Espriu adoptà una obsessió amb la llengua. Aquesta el va conduir a la recerca d’una màxima perfecció en els seus escrits. Qualsevol coma que prenem per insignificant, recobra sentit en una escriptura tan erudita com la d’Espriu.

8...