Apunts Total - Esperanza PDF

Preview

Summary

Esperanza...

Description

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

SOCIOLOGIA DE LES IDENTITATS GRAU EN SOCIOLOGIA

PROF. E. FERNÁNDEZ CURS 2020/21

INTRODUCCIÓ: LES PARADOXES DE LA IDENTITAT LA IDENTITAT COM A PROBLEMA SOCIOLÒGIC

PUNT DE PARTIDA: La centralitat del concepte d’identitat en les nostres societat i, al mateix temps, les simultànies crítiques que ha rebut, tan a nivell acadèmic, com a nivell polític i social més ampli. És un concepte central, significatiu de la nostra experiència. Al mateix temps, la paradoxa inicial és que en sociologia és un concepte àmpliament criticat. L’enfocament és sociològic: la identitat abordada com a problema sociològic. ▪ La identitat no és una característica natural d’individus o grups. És una construcció social. ▪ Quan apareix? Per què és central? Un concepte que no ha existit sempre. ▪ Com s’han definit diferents identitats en referència a individus i grups, identitats sexuals, nacionals, de gènere, ètniques... ▪ És la noció d’identitat encara adequada en societats caracteritzades per una creixent individualització, així com per un alt grau d’interconnexió global? La identitat com a problema sociològic CENTRALITAT I COMPLEXITAT DEL CONCEPTE D’IDENTITAT

El concepte d’identitat que emprem avui dia, en realitat es un concepte RECENT que sorgeix a partir dels anys 50.

“Fins a la dècada de 1950, o fins i tot a la dècada de 1960 i 1970, no es va discutir sobre identitat sexual, identitat ètnica, identitat política, identitat nacional, identitat corporativa, identitat de marca, crisi d'identitat o "perdre" o "trobar" la identitat, de fet, cap discussió en absolut sobre la "identitat" de cap de les maneres que ens són tan familiars avui i de les quals, en les nostres discussions ordinàries i polítiques, ara ens costaria prescindir d’ella”. (Moran 2015:11)

És un concepte que s’utilitza tant al llenguatge comú com al llenguatge acadèmic.

2

Polisèmia del concepte. La identitat s’associa a diversos aspectes diferents que fan referència a l’estret vincle entre individu i societat, a que un no existeix sense l’altre. Però és un terme que s’utilitza de diferents maneres per referir-se tant a aspecte més lligats al ser social de les persones, com a aspectes que fan referència a grups. També abunden els usos contradictoris del concepte. Familiaritat i obvietat del concepte d’identitat. No el posem en dubte, la donem per descomptat.

DIFERENTS APROXIMACIONS A LA NOCIÓ D’IDENTITAT

1. NOCIÓ QUOTIDIANA D’IDENTITAT: allò que soc (individu) o que som (grup). Identitats són reals, naturals, genuïnes i no reflexives. ▪ ‘Conjunto de rasgos propios de un individuo o de una colectividad que los caracterizan frente a los demás’. ▪ ‘conjunto de comprensiones (casi siempre inarticuladas) de lo que significa ser un agente humano’ (Taylor 1996: 11) 2. HALL: és necessari desconstruir la noció d’identitat perquè és un concepte que en la seva forma original ja no és útil o ‘prou bo per a pensar’ . La identitat és ‘una idea que no puede pensarse a la vieja usanza, pero sin la cual ciertas cuestiones clave no pueden pensarse en absoluto.’ (2003:14 Hall: no es tracta de ‘qui som’ o ‘d’on venim’ sinó de com ens han representat i de com ens podríem representar: ▪ La identitat no es refereix a un nucli estable de la persona sinó al canvi. Identitats canviants, fragmentades i múltiples. ▪ ‘las identidades se constituyen dentro del discurso y no fuera de él’ (2003: 18).

Hall: ‘Uso «identidad» para referirme al punto de encuentro, el punto de sutura entre, por un lado, los discursos y prácticas que intentan «interpelarnos», hablarnos o ponernos en nuestro lugar como sujetos sociales de discursos particulares y, por otro, los procesos que producen subjetividades, que nos construyen como sujetos susceptibles de «decirse». De tal modo, las identidades son puntos de adhesión temporaria a las posiciones subjetivas que nos construyen las prácticas discursivas’ (2003: 20). Butler: ‘[t]here is no gender identity behind the expressions of gender; that identity is performatively

3

constituted by the very “expressions” that are said to be its result’ (1999: 34). Anderson: la nació ‘is an imagined political community - and imagined as both inherently limited and sovereign.’ (2006: 5-6).

3. És necessari eliminar tota noció d’identitat del discurs científic. ‘The main problem with the concept of identity is that identity and even identity construction are not suitable as analytic concepts.’ (Alasuutari 2004: 123) ‘"identity" is too ambiguous, too torn between "hard" and "soft" meanings, essentialist connotations and constructivist qualifiers, to serve well the demands of social analysis.’ (Brubaker i Cooper 2000: 2)

SOCIOLOGIA DE LES IDENTITATS

Diverses identitats que s’interseccionen. Enfocament sociològic sobre la identitat. Què aporta una consideració sobre la identitat a la sociologia? Relació entre individu i societat Millor comprensió de fenòmens socials contemporanis més amplis (de la individualització a la crisi de la democràcia i el populisme).

4

SOCIALITZACIÓ I IDENTITAT DEL JO ‘The self is something which has a development; it is not initially there, at birth, but arises in the process of social experience and activity’ (Mead 1934: 135) LA SOCIALITZACIÓ: IMPLICACIONS

Procés mitjançant el qual ens despertem a la realitat dels altres, a la realitat intersubjectiva, i aquesta realitat ens forma a nosaltres com a persones. El ser humà com a part prematur. El claustre social. L’individu no existeix abans de la societat (la revolució copernicana). La societat no està fora de l’individu sinó que forma part de la seva persona. La societat configura als individus i és la base d’una identitat que es percep com a coherent i estable. Al llarg de tota la vida... MEAD SOBRE LA SOCIALITZACIÓ

FASES EN EL PROCÉS DE FORMACIÓ DEL SELF: I.

LA CONVERSA DE GESTOS: procés més rudimentari, més senzilla perquè es produeix quan encara no tenim llenguatge. Allò essencial en aquesta fase es la COOPERACIÓ. ▪ Ex. Un combat de boxa (acte social comú entre dos individus que cooperen entre ells) o una manifestació.

II.

IMITAR O ADOPTAR ELS ROLS DEL ALTRES (PLAY): jocs on bàsicament aprenem el joc social a través de la imitació. A partir de imitar els rols de qui ens envolta, comencem a adquirir un coneixement sobre aquests rols. En aquesta fase allò essencial es la capacitat de POSAR-NOS EN EL LLOC DELS ALTRES. Això últim es un fenomen EXCLUSIVAMENT HUMÀ. Apareix doncs la CONDUCTA SIGNIFICATIVA.

III.

PARTICIPAR EN JOCS ORGANITZATS: tenim un concepte que s’està desenvolupant de les normes socials. Hi ha diferents papers (rols) acompanyats de normes diferents.

IV.

ADQUIRIR UN SENTIMENT MÉS AMPLI DE COMUNITAT, UNA NOCIÓ DE L’ALTRE GENERALITZAT: no és més que una noció de la generalitat de la norma social. No necessitem identificar-nos amb cap rol per tenir una consciencia d’aquesta generalitat 5

de la norma. NOMÉS UN COP IDENTIFICADA, ADQUIRIM AQUEST SENTIMENT MÉS AMPLI DE COMUNITAT/SOCIETAT. La norma social és aquella qui em “jutja” no pas els progenitors o

algú amb autoritat.

ELS ALTRES SIGNIFICATIUS I LA PRIMERA SOCIALITZACIÓ

El terme altres significatius fa referència a les persones amb qui, en els primers estadis de desenvolupament d'un infant, aquest tindrà relacions de dependència vitals i emotives i per això vincles estables i íntims, que marcaran la imatge que tindrà de si mateix i del món que l'envolta (principalment en la socialització primària i la resocialització, però també crearan els fonaments de la socialització secundària). Els altres significatius, terme creat pel sociòleg, psicòleg i filòsof estatunidenc George H. Mead, són els encarregats de conferir de cultura i d'integrar i adaptar-hi l'individu, tant en el procés de la socialització primària, on són el primer i principal agent socialitzador i on exerceixen una influència que engloba la totalitat de la persona socialitzada, com en la resocialització, on es torna a establir un fort vincle emocional que permet una nova socialització sobre la personalitat ja formada. En el procés de la socialització primària, es comencen a establir les primeres relacions, tant amb el mateix cos com amb l'ambient físic com amb els altres significatius, amb qui s'estableix una relació de dependència i uns vincles estables d'on dependrà el posterior desenvolupament de la persona i la imatge que es farà de si mateixa. En aquest procés, els altres significatius assumeixen la seva funció socialitzadora explícitament i implícitament, educant l'infant dins del conjunt de normes que regulen la vida social [1] i introduint-lo al seu context cultural. Gràcies a ells, l'infant s'identifica i juga a imitar els rols d'aquests, ja que durant aquesta primera infància s'emmiralla i aprèn dels seus familiars i de les persones més properes. La societat es pot definir com la pròpia experiència de l'ésser humà en les seves relacions amb el conjunt de persones i l'entorn on es desenvolupen les seves activitats. Per això, la societat viscuda per l'infant, l'única existent per a ell i on ocorre el primer procés de socialització de la seva vida, és la que conforma la seva relació amb aquestes persones més properes, en no haver descobert encara la societat, o el que Mead anomena l'altre generalitzat.

6

Entrem a formar part de la societat. Gran influencia dels altres significatius (progenitors i/o anàlegs), responsables de tot el que aprenem. L’ALTRE GENERALITZAT I LA IDENTITAT INDIVIDUAL

Amb la imitació dels rols de tots els altres significatius -com la família i l'escola- l'infant forma la seva identitat personal i descobreix que les normes apreses en el context immediat dels altres significatius són aplicables a la resta de les situacions socials, descobrint així l'altre generalitzat, la resta de la societat. Així, l'infant passarà gradualment d'unes relacions definides per la freqüència, la intimitat l'interès i l'afectivitat amb l'altre significatiu a unes relacions més pragmàtiques, funcionals i en les que no necessàriament hi haurà un lligam afectiu amb l'altre generalitzat. SOCIALITZACIONS SECUNDÀRIES

http://cv.uoc.edu/annotation/a3f884f518706db0ab49c84af7b69b49/527148/PID_00215429/ modul_2.html#w28aab7b9b7b9

EL LLENGUATGE

Permet tenir una perspectiva sociològica del llenguatge com a EINA SOCIAL. Per a Mead, la comunicació social està al centre de la nostra persona (SELF). El que l’interessa és l’acte de comunicació. S’interessa pel llenguatge no des del punt de vista dels significats que expressa, sinó del CONTEXT SOCIAL més ampli de cooperació grupal a través de senyals i gestos. El llenguatge no és un instrument, és quelcom casi per formar-nos com a persones quasi al centre de la identitat. (...) “La interiorització en la nostra experiència de les converses externes de gestos que mantenim amb altres individus en el procés social és l’essència del pensament; i els gestos així interioritzats són símbols significatius perquè tenen els mateixos significats per a tots els membres individuals de la societat o grup social determinats, és a dir, desperten respectivament les mateixes actituds en els

7

individus que els fan despertar en els individus que hi responen”. (1934: 47) EL LLENGUATGE COM A RELACIÓ SOCIAL. Els significats no precedeixen la interacció social, sinó

que s’elaboren a través de la interacció social. El llenguatge, com el self, no és anterior al procés social. El self no és un ser passiu que interioritza el rol dels altres. A través de la interacció social el que fa és reflectir una imatge d’hom i reflexiona sobre el que li demana els altres. Com a eterna conversa entre el ‘I’ (instancia interna de la identitat) i el ‘Me’ (expectatives internes), entre un mateix i els altres.

El llenguatge i la identitat: ‘Una persona aprèn un nou idioma i, com diem, obté una nova ànima. Es posa en l'actitud dels que fan ús d'aquest llenguatge. No pot llegir la seva literatura, no pot conversar amb aquells que pertanyen a aquesta comunitat, sense assumir les seves actituds peculiars. Es converteix en aquest sentit en un individu diferent. No es pot transmetre un llenguatge com a pura abstracció; inevitablement, en cert grau, transmetés també la vida que hi ha darrere ” (1934: 283).

EL SELF/ LA IDENTITAT

No posseïm el nostre self com una cosa que ens pertany, no és un òrgan del nostre cos; només tenim accés al self de manera indirecta a través dels altres. A través de l’activitat social, la comunicació intersubjectiva. “L’individu s’experimenta com a tal, no directament, sinó només indirectament, des del punt de vista particular d’altres membres individuals del mateix grup social o des del punt de vista generalitzat del grup social en general al qual pertany”. (1934: 138).

"El SELF, com allò que pot ser un objecte per a ell mateix, és essencialment una estructura social i sorgeix en l'experiència social." (1934: 140)

Per a Mead, el self reflecteix individualment el patró sistemàtic general del comportament social o grupal: “El que va a formar el jo organitzat és l’organització de les actituds comunes al grup. Una persona és una personalitat perquè pertany a una comunitat, perquè pren les institucions d’aquesta comunitat 8

en la seva pròpia conducta. Pren el seu llenguatge com un mitjà pel qual obté la seva personalitat i, a continuació, a través d’un procés d’assumir els diferents rols que ofereixen tots els altres, arriba a obtenir l’actitud dels membres de la comunitat. Tal és, en cert sentit, l’estructura de la personalitat de l’home”. ’(162)

EL COS COM A INSTÀNCIA SOCIAL

No només els individus tenen infància, si no també les societats. Allò que creiem més nostre, no ens pertany. Perquè el cos és un SELF només tenim una percepció a través dels altres. El cos a través de la socialització esdevé un SELF. A través de la l’experiecia social desenvolupa ... ‘The body is not a self, as such; it becomes a self only when it has developed a mind within the context of social experience.’ (Mead 1934: 50)

Elias, El proceso de la civilización (1939) Iris Marion Young, ‘Throwing Like a Girl’

NOTA:

9

GOFFMAN I LA IDENTITAT Goffman aprofundeix molt més que Mead en la identitat. L’àmbit d’estudi és la interacció social. És el primer sociòleg, impulsor, que va difondre la identitat en l’àmbit de la sociologia. Agafa el significat social del terme identitat de Erickson i la difon en el camp de la sociologia.

DRAMATÚRGIA SOCIAL

Abans de començar, aprofundiríem en el concepte dramatúrgia. Concepte central en la seva obra: Shakespeare: ‘All the world’s a stage and we are merely players’ . Goffman té molt clar que el que l’interessa són aquestes representacions socials. Una de les modificacions que fa a Shakespeare, es que el mon en realitat es com una “boda”. Un ritual que serveix per assentar la moralitat col·lectiva. A través dels rituals reafirmem el nostre món. En aquest sentit doncs: Goffman: ‘The world, in truth, is a wedding.’ (1969: 45) i ‘All the world is not, of course, a stage, but the crucial ways in which it isn’t are not easy to specify.’ (1969: 78) [1956]. (...) INTERPRETACIONS DE GOFFMAN

Un dels aspectes que caracteritza a Goffman és el seu enfocament heterodox. Es dedica a narrar les experiencias de l’estigma. (???) ‘Los materiales ilustrativos que se utilizan en este estudio pertenecen a distintas categorías: algunos provienen de autorizadas investigaciones, en las que se formulan generalizaciones positivas acerca de regularidades registradas en forma confiable; otros se basan en crónicas informales escritas por individuos pintorescos; muchos corresponden a categorías intermedias.’ (1981: 11-12) ‘...doy por sentado que cuando un individuo se presenta ante otros tendrá muchos motivos para tratar de controlar la impresión que ellos reciban de la situación. Este informe se ocupa de algunas de las técnicas comunes empleadas por las personas para sustentar dichas impresiones y de algunas de las contingencias comunes asociadas con el empleo de estas técnicas. El contenido específico de cualquier actividad presentada por el individuo participante o el rol que este desempeña en las actividades interdependientes de un sistema social en marcha no se discutirán; sólo me ocuparé de los problemas de índole dramática del participante en cuanto hace a la presentación de su actividad ante los otros. Los problemas enfrentados por el arte teatral y la dirección de escena son triviales a veces pero bastante generales; en la vida social, parecen ocurrir en todas partes, proporcionando una nítida 10

dimensión para el análisis sociológico formal.’ (1981: 26-27)

No l’interessa el grups. Si no el contacte directe els uns amb els altres. Com es comporten i les impressions que donen un dels altres. S’ocupa de trivialitats, detalls sense importància. Raó per la qual es dubta de la seva postura com a sociòleg. Es per això que s’ha malinterpretat molt cops a Goffman. En aquest sentit Giddens avisa sobre Goffman i les seves malinterpretacions. Per tant, segons Giddens: ▪ La obra de Goffman és com una sèrie d’observacions idiosincràtiques sobre aspectes trivials de la vida social; el que l’interessa es estudiar profundament, el que ell anomena, l’ordre d’interacció (cara a cara) ▪ Goffman com a espectador cínic dels costums de la societat nord-americana de classe mitjana. El que ell afirma sobre la interacció és vàlid més enllà de la societat nordamericana. ▪ Com els individus controlen la informació social que donen els altres. Això no vol dir que els actors siguin intèrprets manipuladors i egoistes (impressió). En el cas de l’estigma, molt d’aquest control de l’estigma, la intenció no és amagar informació si no que l’altre es senti còmode. Que es allò que es fa mantenir relacions socials. I el control de la informació és un aspecte que ens ajuda en la fluïdesa de les nostres relacions. ▪ Desvelar quins son els mecanismes més generals i universals. Etnografia, antropologia de la cultura.

L’ORDRE D’INTERACCIÓ SOCIAL

Goffman és un analista de la co-presència (que fem quan estem junts). I la interacció social és una interacció cara a cara fet que implica atenció a molts estímuls com es ara el cos (self – Mead), la seva disposició i exhibició (embodied messages). No és només un accessori de la comunicació si no una eina del llenguatge. Com podem complir de manera creativa i donar un segell personal a els diferents papers que representem. En realitat, tot i que hi han representacions. La persona (self) va mes enllà de la sèrie de rols que representem. Un exemple de la distància de rol és el cirurgià que està operant

11

mentre manté una conversa informal amb els seus companys de quiròfan. Es un acte que podem realitzar tots sent competents amb els papers. •

Segell personal i formes d’auto-expressió. Límits de la metàfora de la dramatúrgia: en la vida social, la persona (self) és més que la sèrie de rols que interpreta. Distància de rol!!

•

Importància del temps i l’espai per a l’activitat humana. Front i Back.

Un altre aspecte important de la co-presencia. Per tenir interaccions amb els altres monitoritzem el temps i l’espai. Som molt conscients sobre com utilitzar aquests elements. Un concepte important en aquest sentit es el de: front i back. No actuem de la mateixa manera quan estem davant dels altres, varien així com les nostres accions. •

Els individus no són simplement agents, han de demostrar la seva agència. Han de demostrar que són competents en el control de les maniobres, del cos, i en la interpretació de les comunicacions amb els altres.

No som simplement agents. No es el que fem sinó demostrar que ho sabem fer, i que ho sabem fer bé. Tenir capacitat de corregir els errors i ...