Assaig sobre la lucidesa, José Saramago PDF

Preview

Summary

Primer treball de l'assignatura...

Description

Comentari d’ Assaig sobre la lucidesa  de José Saramago, representat a Teatre Akademia Descripció de l’escenari L’escenari, l’espai físic on es desenvolupa l’activitat teatral, presenta forma rectangular. Crida l’atenció que es troba a la mateixa altura —  o fins i tot més avall depenent del seient escollit— que el públic, de manera que l’obra és contemplada des d’una posició d’igualtat o inclús des d’adalt, fugint de la ubicació clàssica que suposa l’escenari com a element elevat, al qual s’accedeix a través d’una petita escalinata. A més, es troba envoltat de tres conjunts de seients (amb diverses files) a cada banda —  excepte a la part de darrera, que limita amb la paret—, per la qual cosa tot espectador disfruta d’una visió idonea d’allò que succeeix. La configuració de l’escenari està condicionada per l’utilització d’una sèrie d’elements i recursos, que contribueixen a esbossar el perfil de l’obra Assaig sobre la lucidesa, més enllà dels entramats temàtics de què fa gala. Un d’ells és el joc que s’estableix a partir de la combinació de llums (amb focus però també amb làmpades) i ombres, en un mostra de brillant capacitat metafòrica, doncs llum i ombra representen la dicotomia entre la ceguesa i la lucidesa entorn a la qual oscil·la la trama. Un altre recurs, que sorprèn a l’espectador als pocs segons de començar la funció, és l’ús del fum com a element per captar l’atenció, d’una banda i, per l’altra, emfatitzar determinats aspectes del decurs de l’argument. La realització de dibuixos —executats per part dels actors durant el propi transcurs de la representació— amb retoladors fosforescents sobre el sòl de l’escenari per al·ludir a símbols i objectes d’allò que es va narrant (verbigràcia, un paraigües mullat durant el diluvi del dia electoral, o els noms propis de les diverses víctimes de l’atemptat a l’estació de metro) resulta un recurs, si bé no del tot innovador, sí prou útil i il·lustrador. El mobiliari emprat durant la funció és més aviat escàs: es limita a tres cadires, un telèfon, una tauleta amb una llum, una tassa de cafè i una ràdio. No obstant, la exigüitat d’elements mobiliaris no fa sinó incrementar la impecable actuació per part de l’elenc. Treball dels actors En primer lloc, cal esmentar la relació entre els personatges i els actors que els interpreten a Teatre Akadèmia: l’actriu Maria Ribera fa el paper de l’única dona que es va salvar de la ceguera de quatre anys abans; Marc Pujol, d’alcalde de la capital afectada; Xavier Casan, de primer ministre; Xavier Torre, de ministre de l’interior i també de primer ceg; Elena Fortuny, de ministre de cultura, de periodista i de narradora principal —si bé quasi tots ells es dediquen a narrar els esdeveniments en determinats moments de la funció—.

1

Per oferir un ràpid esbós del perfil dels cinc personatges ens podem remetre a l’obra de José Saramago en la qual es basa l’espectacle, doncs la versió dirigida per Roger Julià —que executa un rol de director ilustrador, ja que no afegeix nous elements ideològics a l’obra— i adaptada per Jumon Erra resulta, grosso modo , força fidedigna. Així, el primer ministre esgrimeix un caràcter fort i intransigent, propi del cap de govern d’un Estat caigut en la decadència moral a causa dels errors de l’executiu, mentre que el tarannà de l’alcalde es contraposa, doncs de seguida que s’adona que les accions del govern estan perjudicant al poble s’afanya a dimitir i a desvincular-se del poder, a més de patir una important crisi personal —en la versió teatral, però, continua intervenint pressionat pel primer ministre, mentre que en la novel·la original simplement se’l deixa d’esmentar—. El personatge del ministre de cultura també encaixa dins aquesta idiosincràsia més honrada, mentre que la figura del ministre d’interior torna a assemblar-se més a la del primer ministre, obcecat i sense escrúpols. El personatge de la dona que ho va veure tot, així com el del primer ceg, resulta molt més complex de descriure: a simple vista se la pot definir com una dona decidida i valerosa (tret patentitzat, per exemple, en l’assassinat que va cometre contra l’home que violava a les dones recloses a canvi de menjar al manicomi durant les setmanes de ceguesa), si bé a mesura que avança l’argument es torna evident la naturalesa polifacètica i quasi enigmàtica de la dona, la qual cosa en dificulta el seu anàlisi. A nivell de l’actuació, podem dir que els actors són simbolistes, doncs es dóna èmfasi al llenguatge corporal i a l’estètica de l’escena (evidenciada per trets com il·luminació o l’ús de recursos com el fum), mentre que allò que es representa no es desenvolupa de manera aliena a l’espectador, sinó que se l’apel·la directament. A més, resulta notable la capacitat de només cinc actors per interpretar més d’un paper, per una banda, i de condensar el gruix de fets i emocions complexes, per altra banda, brindant a l’espectador una experiència estètica que a l’hora convida a una profunda reflexió moral i social. La forma d’actuar de l’elenc, lluny de resultar histriònica, sí que es mostra verosímil i fins i tot exagerada voluntàriament en aquells punts de l’argument que ho requereixen —verbigràcia, per manifestar la locura que sembla dominar als personatges en determinats moments, fruit dels insòlits esdeveniments—, tot això en sintonia amb el to tràgic i alhora irònic amb el qual es revesteix el relat. Tema de l’obra L’inici de l’obra es produeix quan els ciutadans de la capital acudeixen a les urnes a votar massivament en blanc, comportant el desencadenament d’una greu crisi política i social. Els dirigents polítics, convençuts de que rere dels insòlits esdeveniments s’hi troba un grup terrorista disposat a enderrocat el govern, declaren l’estat de setge a la ciutat, opten

2

per traslladar la capital política a una altra ciutat i inicien una sèrie de moviments per, si no capturar als culpables, al menys trobar un boc expiatori per retornar la calma a la capital. En aquesta direcció, el primer ministre urdeix un atemptat a l’estació de metro, que es cobra més de trenta morts i que pretén atribuir als presumptes terroristes. Tal i com s’explica després, la febre del vot en blanc sembla estar vinculada amb una ceguesa general que va afectar als habitants de la ciutat quatre anys enrere (esdeveniments narrats a la novel·la de Saramago Assaig sobre la ceguera ) i que havia estat un tema tabú fins al moment. Així, el primer ministre reb una carta d’un ciutadà on s’explica que hi va haver una dona que fa quatre anys no es va quedar cega i que per tant va poder ser testimoni de tot el que succeia mentre la ciutat estava sotmesa en una profunda ceguesa. L’executiu relaciona ràpidament l’excepcionalitat de la qual fou protagonista la dona amb els inusitats esdeveniments que s’estan produint, i envia a l’alcalde (en la novel·la de Saramago, a tres policies) a parlar primer amb l’home que havia enviat la carta, que resulta ser el primer afectat per la ceguera, i després amb la dona que ho va veure tot quatre anys enrere. En una mostra de la manipulació mediàtica per part del govern, una fotografia de la dona apareix a la portada de tots els diaris juntament amb un text on se l’acusa d’haver concebut l’atemptat del metro i d’haver dirigit l’allau de vots en blanc. Només un diari, que ha fugit de la censura, presenta una versió lleugerament diferent, que ràpidament es difón per la ciutat abans de ser destruida, deixant una escletxa a través de la qual s’entreveu la veritat. Finalment, el govern opta per assassinar a la única dona que ho va veure tot fa quatre anys, per tal de callar-la i de poder seguir manipulant lliurement al poble. En definitiva, a Assaig sobre la lucidesa e  s barreja el tractament de diversos temes: la crisis moral i social que assola a la comunitat, la decadència del sistema democràtic o l’afany de manipulació per part de l’elit governant. És evident que conté una crítica afilada contra aquells mecanismes de control que fan servir els dirigents per legitimar el seu abús de poder, alhora que reflexa el recel i el desengany d’un poble que ha deixat de confiar en la democràcia, fet que es manifesta a través de l’allau de vots en blanc. Revestit d’un to satíric i calamitós a parts iguals, la versió teatral de Saramago ens convida ineludiblement a submergir-nos en una profunda reflexió sobre la legitimitat dels fonaments sobre els quals s’erigeix el nostre sistema polític. Assaig sobre la lucidesa és una obra absolutament actual, de caire verosímil —si bé tenyit d’aspectes ficticis— i que s’ens mostra com un risc del que podria arribar a esdevenir la nostra democràcia, aparentment sòlida però en realitat tan fràgil. Acàs no som testimonis dia rere dia de situacions que ens remeten a la comunitat, potser no tan ficticia, que mostra Saramago?

3...