Assaig: Desolació de Joan Alcover PDF

Preview

Summary

Download Assaig: Desolació de Joan Alcover PDF

Description

“Desolació” de Joan Alcover

Cristina Nieto i Mancho Literatura catalana - Grup 2 Humanitats 2017 – 2018

Al llarg del següent comentari analitzarem “Desolació”, un dels poemes més importants dels elaborats per Joan Alcover i que forma part de Cap al tard, l’obra mestre del poeta mallorquí que va ser publicada a l’any 1909. La composició en si mateixa consta de quatre parts: Cançons de la serra, Endreces, Juvenils i finalment Elegies, fragment que inclou el poema escollit com objecte del nostre comentari. Per tant, “Desolació” és una elegia, és a dir, una composició de caire melancòlic que acostuma a tractar temes relacionats amb la mort i el pas del temps. En aquest sonet de versos alexandrins format per dos quartets i dos tercets i caracteritzat per un gran simbolisme, Alcover ens farà testimonis d’un jo poètic devastat, trencat. El títol “Desolació” és una completa declaració d’intencions. És a dir, sense haver llegit el poema ens vaticina allò en que estem a punt de submergir-nos. Tot i així, no és fins després d’haver explorat els versos que el segueixen, que ens adonem de lo curós que va ser Alcover amb l’elecció del títol. Aquest, plasma en tan sols una substantiu allò que el poeta desenvolupa al llarg del sonet, és a dir, un complert sentiment de desesperació, tristesa i pèrdua que fan que el protagonista es senti com preveu el títol, dessolat. Escrit en primera persona, el poema està constituït per una al·legoria continuada que identifica el jo poètic amb un arbre, eina que Alcover usarà per tal de descriure el sentiment que el protagonista experimenta. Com veurem, en aquest poema l’autor dona una gran importància a la simbologia de l’arbre, que en aquest cas respon a l’ésser humà. Tot i així, cal tenir en compte que no es tracta d’un fet puntual sinó que en altres de les seves composicions poètiques també usa la figura de l’arbre per tal de recordar una realitat, evocar un sentiment o experiència. Un exemple proper el trobem a “La Relíquia”, un poema que de la mateixa manera que “Desolació”, forma part de les Elegies a Cap al tard, i on en aquest cas, Alcover usa un oliver com a instrument d’expressió simbòlica. Cal tenir en compte que l’arbre gaudeix d’una llarga tradició simbòlica dins de la major part de les cultures, i per tant no és d’estranyar que el poeta mallorquí el prengués com a objecte d’algunes de les seves composicions. En aquest sentit, Joan Alcover reprèn la tradició de l’arbre a la poesia de Mallorca, inaugurada per Pons i Gallarza amb “L’olivera mallorquina” i continuada per Costa i Llobera amb “El pi Formentor”. Però contràriament a ambdós poetes, l’arbre d’Alcover presenta algunes diferències importants. Mentre al poema de Pons i Gallarza l’arbre és la tradició del poble de Mallorca i en Costa i Llobera l’arbre esdevé símbol de la llibertat i la glòria que aspira assolir, en “Desolació” es produeix una identificació total del poeta amb l’arbre ─”jo só […]”─. A més a més, Joan 1

Alcover no s’identifica amb un arbre sencer, sinó amb “l’esqueix d’un arbre”, la qual cosa ens connota una vida mutilada (Perelló i Femenia, 1999: 151-152). “Desolació” s’inicia com hem dit amb la identificació del jo poètic amb un arbre que a més a més, es mostra malenconiós degut a l’enyorança que li provoca el pensar en els bons temps. Es lamenta recordant com abans era un arbre digne d’ostentació que havia fet d’ombra per als treballadors quan descansaven. Seguidament parla sobre les branques que tenia i ens explica com degut a la tempesta va anar perdent-les una a una fins que finalment un llamp va partir-lo per la meitat, convertint-lo en un “esqueix” d’allò que havia sigut, en un supervivent. Per tant hi ha un ahir passat que xoca amb un present on el jo poètic ha canviat, ja no és el que solia ser. Al segon quartet el jo poètic se’ns mostra destrossat, abatut i ferit, però no mort, encara viu. Ens exposa de quina manera les que eren les seves fulles ara ja perdudes, coronen els seus restos. Afirma haver vist com es cremava i de la mateixa manera que el fum, desapareixia allò que era la millor part de sí mateix. Aquesta menció a les restes de les seves fulles i a l’alçament del fum, ens recorda com segons la tradició cristiana, l’ànima s’enlaira mentre el cos resta a la Terra després de la mort. Alcover ens introdueix a un “jo” que acaba de perdre el que més s’estimava i conseqüentment es sent gairebé buit, plenament infeliç. Arribats a aquest punt, el protagonista ens descriu com tot i així la vida se li aferra, una vida que ara és amarga. Exposa com sent que la saba circula com sang pel seu cos i com les seves fulles segueixen brotant, fent que segueixi creixent, vivint. Es d’aquesta manera que espera l’alba, el moment en que surti un sol que li doni conhort, l’exhorti. El poeta es mostra defallit, però és en aquesta situació que s’adona que la vida no s’atura, que les coses segueixen el seu camí i per tant, encara hi ha alguna possibilitat. D’aquesta forma quedarà a l’aguait d’un sol o esperança que l’ajudi a digerir allò que sent. Podem interpretar aquest sol o el raig d’esperança com l’escriptura, l’acte d’escriure que és qui l’ajudarà a calmar-se, a pair el seu turment. Finalment ens trobem amb un jo poètic que es mostra a sí mateix com a únic testimoni d’allò que ha perdut. És qui queda per parlar d’allò que tant l’importava i que ara ja no té. Conclou el poema afirmant que ell viu tan sols per deixar constància d’allò que era i ja no és. Per tant el protagonista acaba acceptant allò que li ha passat, la pèrdua, i de la mateixa manera s’adona que ara viurà amb la finalitat de mantenir present allò que ja ha 2

marxat, les branques que ha perdut. Però com ho farà? Seguint la interpretació que abans havíem proposat, podem entendre que serà mitjançant l’escriptura. Aquesta es convertirà en la seva via d’escapament, l’instrument a través del qual deixarà testimoni d’allò que ha perdut per sempre i que sens ell cauria en l’oblit. Així trobarà la seva raó d’ésser: recordar allò perdut que tant estimava, la part d’ell ara morta i ja esfumada. Com hem vist es tracta d’un sonet ple de simbolisme i amarat de sentiments on Alcover aconsegueix transmetre a la perfecció allò que el jo poètic experimenta. L’autor resulta exitós en la seva intenció de despertar en nosaltres com a espectadors, un sentiment d’empatia vers al protagonista del sonet, així arribem a entendre el seu patiment i som capaços d’apreciar la bellesa i la sinceritat amb la qual l’autor ho transmet a en els versos de “Desolació”. Mitjançant l’ús de recursos literaris com l’anàfora, metàfores, hipèrbatons i paral·lelismes, aconsegueix elaborar descripcions vívides i crear una atmosfera de tristesa, plena de dramatisme. La franquesa que trobem en els sentiments de dolor i pèrdua dels que som testimonis a “Desolació” units a l’afany de gran part dels lectors per trobar un rerefons al poema, fa que com succeeix amb altres grans obres literàries, s’obri el debat que posa en qüestió quina és la millor estratègia per tal d’analitzar l’obra de la forma més acurada. Dins d’aquest debat per una banda, hi ha qui defensa la importància de conèixer i tenir en compte la biografia de l’autor, en aquest cas d’Alcover, per tal d’entendre millor allò que l’autor plasma a l’obra; mentre que d’altra banda es defensa l’anàlisi purament literari i no biogràfic de l’obra, estratègia mitjançant la qual no es tindria en compte quins fets podrien haver portat a l’autor a produir la peça en qüestió. Si fóssim partícips de la primera forma d’anàlisi, seria d’importància ser conscients que Alcover va escriure “Desolació” en un moment molt dur de la seva vida, desprès de la mort de la seva filla i el seu primogènit i havent sofert ja per la pèrdua d’una esposa. Seria a través d’aquesta explicació que entendríem el motiu que va dur a l’autor a escriure uns versos tan amargs. Tot i així, el nostre comentari aposta per la segona forma d’anàlisi, és a dir, deixant de banda les vivències i successos que van tenir lloc a la vida de Joan Alcover i centrant-nos en la precisió i el talent que l’autor demostra en “Desolació”. Caracteritzat com un colorista en la descripció per Josep Maria Capdevila (Carreres i Péra, 2003: 352), és gràcies al geni literari d’Alcover que podem enfonsar-nos en un sentiment tan autèntic i que pot arribar inclús a despertar en cadascun de nosaltres, lectors, 3

un record o vivència personal. “Per a Alcover l’art i la poesia no poden ser expressions gratuïtes de la bellesa, sinó que han d’afectar l’home d’alguna manera, ja sigui aportantli consol, emocions, ensenyament, etc. L’art, en definitiva, ha de ser útil, i la seva utilitat és el progrés i el millorament humans.” (Malé, 2008: 44). Gràcies aquest principi entenem la precisió i el detallisme del que gaudeixen les seves composicions, que pretenen causar un impacte en el lector i fer-lo reflexionar. De nou citant a Capdevila, aquest descriu la poesia d’Alcover com “una pròpia de l’home reflexiu que no s’allunya dels altres, sinó que expressa, fins quan parla d’ell, sentiments i pensaments comuns d’una humanitat profunda que penetra i enlaira la vida col·lectiva.” (Carreres i Péra, 2003: 350). A “Desolació” ens trobem amb un Alcover abocat a “les rompents de l’infinit”, seduït pel misteri de la mort, per la flama incerta dels éssers enyorats […]. Tanmateix, enmig del seu desesper, el poeta trobarà conhort en la poesia, com a bàlsam de les seves ferides i com a única via de perpetuar la memòria dels seus morts (Perelló i Femenia, 2007: 216). Aquests sentiments, és a dir, la manera en que el jo poètic se’ns mostra, poden resultar familiars als lectors i sobretot a les persones que hagin viscut, sentit o experimentat en les seves carns unes emocions semblants a les que emanen del poema. D’aquesta manera, “Desolació” podria inclús convertir-se en una eina d’alleujament, un flascó ple de serenitat per aquells que el prenen. Així Alcover aconsegueix que la poesia enriqueixi la nostre vida, que es converteixi en un amiga a la que acudir no només pel plaer que ens retribueix, sinó com aliada, com a flotador enmig del mar o aigua en el desert.

4

BIBLIOGRAFÍA CARRERES

I

PÉRA, (2003). Josep Maria Capdevila. Ideari i Poètica. Barcelona:

Publicacions de l’Abadia de Montserrat. MALÉ, Jordi (2008). Joan Alcover: Humanització de l’art. En Jordi Malé i Laura Borràs (eds.), Poètiques catalanes del segle XX (1a ed., p. 35-45). Barcelona: Editorial UOC. PERELLÓ

I

FEMENIA, Maria Antònia (2007). El poeta i la poesia a Cap el tard. En

Margalida Pons i M. Isabel Ripoll (eds.), Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera i els llenguatges estètics del seu temps (1a ed., p. 211-221). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. PERELLÓ I FEMENIA, Maria Antònia (1999). Jardí desolat. Antologia poètica. Barcelona: La Magrana.

5...