Comentari de text Desolació - Joan Alcover PDF

Preview

Summary

Comentari de text de l'obra Desolació, amb detalls i contingut d'examen....

Description

Àlex Català B1B

COMENTARI DE TEXT DESOLACIÓ Joan Alcover, poeta, assagista i polític Mallorquí, fou l’autor del poema. Aquest pertany a la seva obra mestre Cap al tard, un recull de poemes dividits en tres parts i publicats el 1909. Tot i nàixer en l’illa, Joan va estudiar dret a Barcelona on va estar en contacte amb el moviment de la Renaixença. Va dur a terme aquest poema en un període on la seva vida estava marcada per donar exclusivitat a la llengua catalana i per una forta tristesa a causa de la mort d’uns familiars, com també va sofrir el seu company coetani Miquel Costa i Llobera. Incloem Desolació en el gènere de la lírica per la seva expressió del món interior i per la utilització del jo poètic a través de la primera persona amb un to subjectiu i afectiu. Podem concretar dient que pertany al subgènere de tradició culta i força utilitzat dins els Països Catalans a L’Edat Mitjana, l’elegia, composicions melancòliques on es pretén presentar els sentiments de l’autor després d’una desgràcia, normalment tractant el tema del pas temps i de la mort. Respecte al moviment literari l’afegim a la il·lustració, moviment lligat al renaixement i que, per tant, trencava amb la visió Barroca del món. Les creacions relacionades amb aquesta mentalitat mantenien un esperit crític basat en l’experiència, fàcilment ho podem observar en aquest poema on es tracta la mort per part d’una persona que ha perdut a la seva dona i a dos fills. A més a més, és inclòs en la il·lustració, pel fet que tracta el tema de la recerca del sentit de la vida. Només amb la lectura del títol -Desolació- ens arriba una idea de l’estat anímic de l’autor. Alcover parla d’una desesperació que l’aclapara i descriu, amb l’ajut de la metàfora i la comparació, els seus sentiments. L’autor -un arbre- abans era ple de vida i goig junt amb la seva família -les branques-, i es veu atacat per la misèria i la mala sort -representades a través de la tempesta- i la mort -en forma de llamp-, provocant que es parteixi. Encara totes aquestes adversitats l’arbre ho aguanta tot i segueix en peu per no oblidar tot el que ha viscut “jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort” i també gràcies a un “sol” o raig d’esperança, que el podem interpretar com l’escriptura. Només són dues coses que fan que Alcover es mantingui amb vida: la seva memòria i les seves obres. El tema principal de l’obra és la mort i el sentit de la vida. Com ja he comentat abans aquests són temes, lògicament, amb el gènere i el moviment de l’obra. Pel que fa a l’estructura: 1. En el primer quartet exposa el tema comparant-se amb un arbre quasi abatut per una tempesta. 2. En el segon quartet el complementa i el matisa explicant com se sent per la desgràcia. 3. En el primer tercet ordena i interpreta els fets exposats. 4. En el segon tercet fa una conclusió on ens diu que el seu objectiu és viure per

Àlex Català B1B

expressar i transmetre dolor. Per tant, podem fer una petita conclusió, les dues primeres estrofes tracten dels records i les dues últimes dels seus sentiments actuals. Mètricament parlant, ens trobem enfront un sonet, dos quartets i dos tercets, constituïts per versos alexandrins, de 12 síl·labes amb una cesura en mig, transformant, per tant, els versos en dos hemistiquis de 6 síl·labes. La rima és consonant i femenina excepte en la rima A que és assonant i masculina. L’estructura del poema és ABBA - ABBA - CCD - EED. Pel que fa als elements formals en general el poema és entenedor sense necessitar un gran nivell de la llengua, la gramàtica utilitzada no és gaire densa, encara que trobem paraules mitjanament complexes com “conhort” o “plànyer” el que ens indica que Alcover era un autor culte. Respecte als verbs, com ja que dit abans, tots són en primera persona, això té una justificació bastant lògica, ell és el protagonista del poema, ell és qui viu totes aquestes desgràcies, ell és qui sent dolor. També he trobat que en el primer tercet utilitza el verb “haida” del qual desconec el significat, només puc intuir-lo analitzant el vers, i en una recerca a internet només he trobat que és el nom d’un poble indígena, pel que puc deduir que possiblement és una paraula llatina adaptada al català de l’època o algun préstec lingüístic. L’autor utilitza l’ajut de figures retòriques per expressar tot el dolor que té dins. Podem remarcar-hi: -

Una gran al·legoria que es manté durant tot el transcurs de l’obra, entre l’arbre i la seva família, per comparar-nos el pitjor que li pot passar a un arbre, amb les desgràcies que a ell ha passat.

-

Dins la primera estrofa hi troben una personificació “L’esqueix d’un arbre” que explica els seus sentiments d’una manera humanitzada i, al final, hi utilitza un hipèrbaton que li dóna més dramatisme al sentiment.

-

En el segon quartet hi trobem un encavellament que reforça la sensació de drama i tensió gràcies al ritme que agafa el poema.

-

Fixant-nos més concretament en la segona estrofa, en el seu segon i tercer vers, utilitza una altra vegada un hipèrbaton per expressar-nos la pèrdua d’una manera més notòria i, a la vegada, en comenta a través de la metàfora amb el fum que els seus estimats se n'han anat al cel.

-

Ja en el primer tercet, Alcover torna a fer que augmenti la tensió amb el paral·lelisme del segon vers de l’estrofa i, amb la utilització del polisíndeton a través de les conjuncions (i, de) fa que el dramatisme arribi al seu punt màxim.

Àlex Català B1B

-

En general tot el poema és una hipèrbole, però la trobem en la seva màxima esplendor en l’últim vers, on fa que realment els lectors entenguem tot el dolor que porta i la seva única raó de viure.

En conclusió Joan ens deixa un missatge que no ha de passar per desapercebut, ell viu per recordar aquells qui estima i ha vist morir, ja que ningú mor en la nostra memòria, les persones moren quan deixen de ser recordades. Moltes persones del nostre segle en la seva situació probablement hagueren optat per la solució “fàcil” per allunyar-se del dolor, el suïcidi, però ja sigui per l’època que vivia l’autor, on pràcticament tothom era creient, o pel desig de l’autor que la seva dona i el seu fill segueixin vius al seu cervell, es va mantenir fort i ens va regalar una sèrie d’obres literàries plenes de sentiment autèntic que han passat a la història de la llengua catalana, poemes que a més a més el van ajudar a mantenir-se amb vida. La seva manera de traspassar els seus sentiments a través del paper és magnífica, o almenys en aquest elegia, aconsegueix, amb l’ajut d’elements estilístics i de la seva paraula, explicar-nos el que sent en el més profund de la seva ànima....