COMENTARI TEXT 2 PDF

Preview

Summary

Download COMENTARI TEXT 2 PDF

Description

Tinc un germà gran, en Marc, que té vint-i-quatre anys i és autista. El fet que ell sigui més gran que jo ha fet que, per mi, no hagi suposat res fora del normal tenir un germà tan especial com ell. Em refereixo que, per exemple, hi ha molta gent que troba que aquestes persones són “diferents” o “anormals”, només perquè tenen unes característiques específiques que surten del que la societat, erròniament des del meu punt de vista, anomena “normalitat”. Clar que són diferents, però el fet és que tots ho som, absolutament tots. Penso que no hi ha ningú que es pugui considerar “normal” o “anormal”, simplement, la societat denomina normal allò que és més comú o allò a què està acostumat a veure. Però bé, explicaré una mica l’experiència del meu germà amb l’educació. En el cas del meu germà, li van diagnosticar un trastorn de l’espectre autista, tot i que en un principi els va costar trobar-ne un diagnòstic acurat. Ell va anar a l’escola ordinària fins al curs de cinquè de primària. Fins a quart, va seguir el ritme dels seus companys a part d’anar a vegades a aules de reforç amb la psicòloga del centre. Però el seu últim curs a l’escola ordinària, cinquè, va tenir el reforç d’un vetllador. Tenia un noi que estava per ell durant unes hores del dia. Per tant, en Marc estava a la classe, seguia les explicacions de la mestra (no sempre, ja que els nens autistes es caracteritzen per aïllar-se en el seu propi mon) i, mentrestant, el vetllador l’ajudava i reforçava. Però finalment, a finals del cinquè curs, la psicòloga de l’escola va aconsellar als meus pares de portar a en Marc a una escola d’educació especial. Pel que em va explicar la meva mare, els van dir que allà en Marc rebria molta més atenció de la que rebia a l’escola ordinària i que estaria molt millor. Així doncs, el curs següent va començar a anar al CEE Mare de Déu del Mont de Vilafant. Allà estava en una classe amb dos nens més que eren bessons. Tenien una mestra i una auxiliar per a ells tres. El meu germà seguia estudiant com a l’escola: li compràvem llibres de text i exercicis i anava fent de mica en mica mentre que els altres dos alumnes feien altres activitats, ja que no havien arribat a aprendre a llegir. La veritat és que el meu germà va aprendre molt i bé durant els anys que va estar a l’escola ordinària. Sap llegir i escriure perfectament i sap fer les operacions matemàtiques bàsiques (suma, resta, multiplicació i divisió).

D’aquesta manera, en Marc va estar anant a l’escola especial des dels onze anys fins als divuit. Van ser uns anys molt bons per ell i per la família. La veritat és que li agradava molt anar a l’escola i era feliç. Però, ara bé el dilema: va ser bona idea canviar-lo a l’escola d’educació especial o podria haver seguit a l’escola ordinària i, més tard, a l’institut? Bé, personalment jo tinc una opinió que divaga una mica entre les dues possibilitats. Per una banda, penso que la decisió dels meus pares va ser encertada perquè al final va resultar que en Marc es va adaptar perfectament a la nova escola i va estar-hi durant set anys. Estava atès per especialistes que sabien com tractar amb ell i es feia amb tots els seus companys, amb uns més que amb altres, però això li passa a tothom. Però, per altra banda, no sé com hauria sigut la seva evolució si hagués seguit a l’escola ordinària. Podria haver sigut positiu o podria haver estat un desastre. Sincerament, penso que potser la primària sí que la podria haver acabat al centre ordinari, ja que tan sols li quedava un curs i amb l’ajuda del vetllador ho podria haver fet satisfactòriament. Però crec que per anar a l’institut ja no hauria estat tan fàcil. És un espai totalment diferent de l’escola, les relacions són diferents, hauria d’haver-se adaptat a nous companys, nous mestres i a metodologies que, des del meu punt de vista, no estan preparades per persones amb necessitats especials com ell. Si l’institut hagués tingut recursos i hagués estat preparat per a rebre alumnes amb necessitats especials no hi hauria hagut cap problema perquè hi anés. Amb tot això em refereixo que la meva postura està entremig de les dues escoles. Crec que el fet de portar els nens que tenen necessitats educatives especials a altres escoles és una manera de “separar-los” o “diferenciar-los” de la resta d’alumnes. S’hauria de tenir en compte que tots els nens i nenes són diferents, tots tenen necessitats educatives específiques, encara que no tinguin l’etiqueta d’un trastorn com en aquest cas. Per tant, penso que les escoles haurien de tenir prou recursos per a poder oferir una educació de qualitat a tots els nens i nenes. La solució seria incloure a les escoles especialistes que puguin ajudar a tots aquells nens i nenes que ho necessitin.

D’aquesta manera, estaríem creant una escola inclusiva, on tots els alumnes conviurien els uns amb els altres i interactuarien entre ells. A més, es podrien ajudar els uns als altres. Sempre he pensat que a les escoles s’hauria d’aprofitar més l’heterogeneïtat i fer que els alumnes es puguin ajudar entre ells. Però, a part d’incloure recursos per a tothom, s’hauria d’educar als alumnes des de ben petits sobre totes les diferències que hi ha entre ells i ferlos-hi veure que això és el que els enriqueix: les diferències. Però bé, sembla que aquesta idea d’escola inclusiva és més aviat una utopia, ja que és molt difícil canviar la mentalitat de tota la societat i també es necessiten molts més recursos dels que es tenen actualment a les escoles. Ja no només pels nens amb necessitats educatives especials, sinó per tots els alumnes, ja que tots i cadascun d’ells són diferents i tots tenen necessitats diferents en alguns moments. Sé que canviar el sistema integrador que tenim actualment al sistema inclusiu no és fàcil però espero i desitjo que això algun dia es compleixi. D’aquesta manera, totes les persones que actualment són etiquetades de ser “diferents” o “rares” anirien a l’escola com qualsevol altra persona i podrien aprofitar, aprendre i gaudir molt més dels anys escolars....