Bloc2-flexio-nominal apunts i excercicis. fet a classe PDF

Preview

Summary

2. La flexió nominal2 Introducció: la flexió 2 La flexió nominal: el gènere 2 La flexió nominal: el nombre 2 Recapitulació i pràctica 2 Reflexions per al portfolio2. Introducció: la flexió Compara les dues columnes de la graella següent i repassa què impliquen els processos morfològics denominats fl...

Description

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 2

2. La flexió nominal 2.1 Introducció: la flexió 2.2 La flexió nominal: el gènere 2.3 La flexió nominal: el nombre 2.4 Recapitulació i pràctica 2.5 Reflexions per al portfolio

2.1. Introducció: la flexió 1. Compara les dues columnes de la graella següent i repassa què impliquen els processos morfològics denominats flexió i derivació : La flexió és aquell procés morfològic que implica l’afegiment d’un afix a un radical que pot coincidir amb l’arrel, i aquest afegiment suposa un canvi de la informació gramatical de la paraula. No només varia el gènere i el nombre com veiem en català i espanyol, en el cas del llatí trobem la informació gramatical de cas. La flexió de cas dona la informació gramatical sintàctica, quin comportament té la paraula dins d’una oració. En el cas de l’anglés, la s dona informació gramatical de la persona. La derivació és aquell procés morfològic que implica l’afegiment d’afixos, sufixos o prefixos, derivatius. L’afegiment d’aquestos implica gairebé sempre un canvi de les propietats gramaticals de la paraula, pot implicar el canvi de tipus de paraula. (calor – subs > calorós – adjectiu). Implica el desplaçament de l’accent, perquè a diferència dels afixos flexius, els afixos derivatius, sobretot els sufixos, solen ser tònics.

a) cat.: alta, ferros

a) calorós

b) llat.: puellam, lupe

b) rojor

c) ang.: he stops

c) catalanitzar

d) esp.: perro

d) naixement

1

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 2

Recordes quins són els morfemes flexius del català (associa’ls al tipus de paraula)? Recordes què era el paradigma (flexiu) d’una paraula? Cf. què és el terme família de paraules. Subs i adjectius: Genere i nombre, persona: singular i plural. Verbs: vocal temàtica, tma, persona Pronoms: persona, nombre, gènere Pronoms personals febles: persona, nombre, gènere, cas Els adjectius i els noms tenen felxió nominal, de gènere i de nombre. En català tenim gènere i nombre masculí i femení, singular i plural. En els verbs, VT, TMA i PN (vocal temàtica, temps mode i aspecte; persona i nombre). Els pronoms personals tònics tenen els morfemes de persona, gènere i nombre. Els febles tenen els morfemes de persona, gènere, nombre i la propietat gramatical sintàctica: el cas. Com per exemple, hi o ho. El paradigma flexiu d’una paraula és el conjunt de totes les possibilitats flexives o gramaticals d’una paraula. Per exemple, alt: alt, alta, alts, altes. Per exemple, si agafem un verb trobarem més de cent possibilitats. La família de paraules és un concepte que es relaciona amb la derivació, és el conjunt de paraules que comparteixen la mateixa arrel. Roig: rojor, roget, rogenc...

Ja saps que els paradigmes flexius presenten un grau de complexitat divers en funció de la quantitat d’oposicions que presenten. Recorda quantes formes té el paradigma flexiu d’un adjectiu i el d’un verb. El paradigma fexiu de la paraula és el conjunt de totes les possibilitats flexives d’una paraula. El desplegament de tots els elements gramaticals, els adjectius en tenen 4 i els verbs més de 100, tota la flexió verbal. 2. Quan s’estudia la flexió dels mots –especialment en l’anàlisi de la flexió dels pronoms personals– en català també se sol parlar del cas recte i del cas oblic. N’has sentit a parlar alguna volta? Mira els exemples de la taula següent i intenta deduir què són: El cas és una propietat gramatical que implica funció sintàctica. En l’anàlisi de la flexió dels pronoms personals tònics i àtons es gasten estos termes: 2

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 2

cas recte cas oblic llatí: rosa llatí: rosam, rosae espanyol: tú espanyol: ti, contigo català: jo català: mi Cas recte: és una propietat gramatical que fa referència a aquells elements que fan funció de subjecte. En l’estudi de la flexió dels pronoms personals, aplicarem el terme cas recte per a referirnos als pronoms que poden funcionar de subjecte. Cas oblic: és una propietat gramatical que fa referència a aquells elements que fan funció de complements verbals. L’aplicarem per a aquells pronoms que funcionen darrere de preposició. Només l’estudiarem en els pronoms personals. *El si està en retrocés perquè per al sistema és més fàcil sistematitzar un únic pronom per als dos casos, que filtrar una forma per a cada cas. Les llengües flexives tendeixen a la regularitat. *Els mallorquins tampoc fan la distinció entre jo – mi han sistematitzat el pronom del cas recte per a tots els casos. En català: Cas recte Cas oblic Jo

Mi

Tu

Ti (fins al segle XIII)

Ell – ella

Si (recíproc i en retrocés)

3. Les llengües flexives no manifesten la capacitat flexiva per igual i en totes les possibilitats que presenta aquesta propietat morfològica. Fixeu-vos: encara que l’anglés i el català són llengües flexives, com expressen el comparatiu (o el superlatiu): de manera analítica o fent servir la flexió? Posem-ne exemples. El català té la seua propia flexió, l’espanyol la seua i l’anglés la seua. Cada idioma té les seues propietats flexives. En un paradigma verbal regular per a expressar temps (present, passat i futur), quina llengua de les dues és flexiva i quina és analítica? Posem-ne exemples. Ho veiem en els següents casos:

3

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 2

-

De manera analítica (les propietats gramaticals s’expressen amb paraules) – el futur en anglés “I will”. Mentre que el català ho fa de manera flexiva (afegint afixos) – “cantaré”.

-

En el cas del passat, el català el fa de manera analítica “vaig cantar”; mentre que l’anglés ho fa de manera flexiva “sing, sang, sung”.

Del conjunt de propietats flexives, cada idioma té els seus recursos. El que en un idioma és flexiu en altre pot ser analític, i viceversa.

4. De segur que has sentit parlar dels mots defectius. Explica el concepte a partir d’exemples següents: la flexió del verb caldre que trobaràs a continuació, l’adjectiu embarassada o bixest i els noms ulleres o queviures i humanitat o est. Per als noms, introduïm els conceptes pluralia tantum i singularia tantum. Mot defectiu: és aquell tipus de mot que no presenta totes les propietats flexives o gramaticals que li podrien correspondre, com per exemple els verbs de fenòmens meteorològics [tronar, ploure...], el verb haver-hi (només es pot usar en tercera persona del singular hi ha). Només es pot conjugar en tercera persona del singular i en tercera del plural, en present d’indicatiu. De la mateixa manera que el verb ploure. En el cas dels adjectius embarassada i bixest, són mots defectius per qüestions semàntiques. Semànticament embarassada només pot estar una dona i bixest només pot ser l’any. Tot i que, per naturalesa podrien tenir totes les propietats flexives, no ho fan per qüestions semàntiques. També ocorre aquesta part semàntica en els verbs de fenòmens meteorològics. Ulleres o queviures, pantalons, prismàtics, pinces, apunts, postres, escacs, calçotets, sostenidors, alicates, tisores. Aquests mots s’anomenen pluralia tantum. Grup 1: Ulleres Grup 2: Queviures Pantalons, calçotets, sostenidors, tisores, Apunts, postres, escacs, diners. alicates, prismàtics. Grup 1: Són defectius també aquells substantius que formen part del pluralia tantum que amaguen en el singular plurals fixats, que amaguen un grup d’elements que sempre van en paral·lel, que funcionen de manera indestriable.

4

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 2

Grup 2: són defectius perquè aquests substantius sempre van en plural. També formen part del grup pluralia tantum. **En el cas de postres, de vegades s’empra en singular “el postre” tant perquè el català és una llengua flexiva que busca la regularitat. A més, s’ha de sumar la influència del castellà i, per això, en la llengua quotidiana s’empra en singular. També en el cas de pantalons > pantaló, la llengua tendeix a la regularitat morfològica de les paraules. La necessitat de buscar la regularitat. Els casos de singularia tantum, com est o humanitat, sempre s’expressaran en singular, no tenen forma en plural. No podem dir nords o ests. De vegades, amaguen col·lectius, però sempre s’expressen en singular. També són mots defectius perquè no és possible tenir la flexió completa.

5

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 2

- D’altra banda, les preposicions, els adverbis, les conjuncions i les interjeccions són mots invariables. Intenta definir el terme. No s’han de confondre els mots defectius amb els mots invariables. Els mots invariables són aquells que només tenen la forma original, és a dir, no tenen cap possibilitat de flexió. 5. Amb independència del grau de complexitat, els paradigmes flexius tendeixen a seguir uns patrons i uns principis d’organització interna semblants que tenen a veure amb la forma i la funció dels mots flexionats. En el primer cas actuen els principis de regularitat i d’estabilitat; en el segon, els d’iconicitat i de transparència . Quan parlem de flexió hem de tindre en compte dos principis que actuen, el de regularitat i estabilitat, les llengües tendeixen a evitar les excepcions, tendeixen al sistema dominant. Principi de regularitat i estabilitat dels paradigmes flexius: en el cas d’alt, alta, alts, altes. Però en el cas de feliç, la llengua popular fa feliç-feliça. Açò ocorre per la llei de l’economia lingüística, no cal pensar tant. Dins d’aquest principi trobem el cas de faig – faça, per què fem faja? Tot el present de subjuntiu es forma a partir de la primera persona del present d’indicatiu, per exemple: puc – puga, perd – perda, vaig – vaja, veig – veja. El segon principi fonamental, és del d’iconicitat i transparència, on cada forma té la seua funció. Fabra va apostar per un sistema transparent i icònic en el cas dels pronoms, on forma li correspon una funció. (li la, li’l, li’ls occ. vs l’hi or.) Dilluns – paraula sincrètica, una mateixa forma té dos valors funcionals o gramaticals diferents. La llengua defuig del sincretisme, col·loquialment diem el dilluns i els dillunsos. En l’àmbit de la morfologia flexiva, aquests principis estan relacionats amb les oposicions (binàries) de marcatge, de manera que s’estableixen combinatòries de formes marcades i formes no marcades. Segons aquesta manera d’analitzar la flexió sempre trobarem una moneda amb dues cares, masculí-femení, singular-plural, passat/present-futur. Hi ha un element principal que és el no marcat (bàsic, primitiu) i el marcat (no és el bàsic, fins i tot, pot no existir) és el que es forma a partir del no marcat.

6

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 2

Per a identificar una forma com a marcada o no marcada, s'utilitzen els cinc criteris següents: a) Criteri formal: no té marca explícita o sol ser de menor entitat fònica. (la forma, el que es pronuncia)

a) Criteri semàntic: significat més bàsic i, de vegades, inclusiu. b) Criteri textual: major freqüència d'ús. Criteris funcionals

c) Criteri psicolingüístic: s'assoleixen abans en el procés d'adquisició del llenguatge, no solen ocasionar errors lingüístics i són bastant resistents als processos d'afàsia. d) Criteri històric: són més resistents als canvis i solen ser la base sobre la qual es modifiquen els termes marcats.

Posem-ho en pràctica. Indica quina forma és la marcada i quina és la no marcada, explica per què i posa’n exemples: a) el singular o el plural El singular en català es caracteritza per ser zero, per tant serà l’element més bàsic i no marcat. Criteri semàntic, com “a quant va la creïlla?”(en el mercat, un singular que es refereix a tot el plural). Criteri textual, el singular és el més freqüent. S’assoleixen abans les formes no marcades, no solen ocasionar errors lingüístics i són bastants resistens als processos d’afàsia. Les unitats no marcades són més resistents als canvis i solen ser la base amb la qual es modifiquen els termes marcats. El plural és la forma marcada perquè és més llarg i li posem una /s/ o una vocal + /s/. b) el femení o el masculí El masculí és el no marcat, és el més breu i l’inlcusiu. A més, és el més usat, segons el criteri de textos. Que siga inclusiu fa que siga més habitual en el nostre discurs. S’assoleixen abans les formes no marcades, no solen ocasionar errors lingüístics i són bastants resistens als processos d’afàsia. Les unitats no marcades són més resistents als canvis i solen ser la base amb la qual es modifiquen els termes marcats.

7

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 2

El femení és l’element marcat, es forma a partir del masculí, és més llarg, afegim una /a/ a la paraula original per formar-lo. 6. Com podem veure a partir dels exemples anteriors, el marcatge o no marcatge formal tendeix a reproduir icònicament el marcatge o no marcatge funcional. D’aquesta manera, les formes menys marcades formalment (= sense marca o marca de menor cos fònic) són també les menys marcades funcionalment (= tenen significat bàsic i/o inclusiu, s’usen més, s’assoleixen abans, resisteixen més); per altra banda, les formes marcades formalment (= amb marca) són també les marcades funcionalment (= no tenen significat bàsic i/o inclusiu, no s’usen tant, tarden més a adquirir-se, no són resistents). La iconicitat, per tant, és el resultat de la relació que hi ha entre les propietats formals i les funcionals dels elements sotmesos a les oposicions del marcatge. Es pot establir una jerarquia d'iconicitat, que dona compte dels diferents tipus d’oposicions morfològiques i la tendència que la forma reflectisca la funció. Uneix cada cas amb els exemples corresponents i explica per què ho has fet així. 1 2 foot, feet (angl.) / moro, mora màxima iconicitat mínima iconicitat 2 4 el currículum, els currícula manca d'iconicitat o sincretisme 3 1 hort, horts contraiconicitat 4 3 (el) llapis, (els) llapis *màxima d’iconicitat – diferència formal entre singular i plural. Les llengües flexives tendeixen a la màxima iconicitat. *contraiconicitat – no és habitual en les llengües flexives; perquè no és normal que els plurals siguen més curts que els singulars. *mínima iconicitat – mínima diferència, perquè sabem que el masculí ha de ser més breu, i ací són iguals. La jerarquia d’iconicitat marca una pauta d’estructuració dels paradigmes i també una pauta dels canvis històrics que a vegades es produeixen en els paradigmes. Explica-ho a partir d’aquests casos del català. Has d’utilitzar els conceptes: sincretisme (o forma sincrètica) i analogia: a) llapis > llàpissos

8

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 2

Segons el criteri històric, quan hi ha modificacions sempre actuaran en l’element marcat, en el femení i en el plural. En aquest cas hem operat en el plural per evitar el sincretisme. És el mateix cas que Dilluns. Es fan sobre la forma menys freqüent. b) cat. antic francés 'francés, francesos' > cat. antic franceses 'francesos, franceses' > cat. actual francés/francesa, francesos/franceses. Els canvis es produeixen en les formes marcades. La forma no marcada francés queda amb un sol significat amb la creació de franceses. Després la paraula, evolucionarà sobre les formes marcades, el femení en un primer lloc i en el plural en el català actual. Per a evitar el sincretisme. c) present d’indicatiu: cante, cantes, canta / canto, cantes canta | present de subjuntiu: cante, cantes, cante / canti, cantis, canti [canvi incial – canti, cantes, cante] Als segles XIII-XIV hi havia un sistema lleugerament diferent de conjugar el present d’indicatiu, la primera persona tenia la marca zero. Aleshores el català, llevat de l’illenc, va decidir posar una vocal de suport. Present d’indicatiu: Segons els criteris funcionals, si ens fixem en un text, la tercera persona serà la més utiltizada. Com que la tercera persona és la forma marcada, per evitar el sincretisme en la pronúncia oriental, la primera persona [forma marcada] va passar a canto. El present de subjuntiu, una part del català oriental va passar a dir canti en la primera persona del singular del present de subjuntiu [la forma marcada]. I va quedar canti, cantes, cante. (pensar en la pronúncia oriental per a entendre l’exemple)

7. Però hi ha excepcions a aquesta tendència a la regularitat de les llengües flexives. Què fa que els verbs ser, haver, poder, tenir/tindre i anar mantinguen les irregularitats i no es deixen dur pels paradigmes regulars? En canvi, es regularitzen (algunes són formes acceptades, d'altres no) rist, extret, molt, promés, rot i traure per rigut, extragut, molgut, prometut, romput i tragut. Per cert, recordeu quines són normatives?

9

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 2

La freqüència d’ús dels primers verbs és molt alta, per tant, d’usar-les molt es fixen. Si es mantenen les irregularitats és perquè es tracta de formes molt freqüents que han quedat fixades. Per això es mantenen els paradigmes irregulars dels primers verbs i es regularitzen els participis. Normatives: rist/rigut, extret, tret (tragut i extragut no són normatives són analògiques), molt (molgut regularització analògica), promés (prometut analògica no normativa), rot/romput.

10. Les relacions implicatives ajuden a l'estabilitat del sistema perquè permeten recordar amb facilitat on hi ha una forma irregular (això és, menys freqüent). Expliqueu l'evolució d'aquestes formes verbals del català utilitzant aquest concepte i indiqueu quines són normatives a hores d’ara: a) jo faç / que jo faça (val. fins al segle XIX) b) jo faig / que jo faça (val. fins a mitjan segle XX) No compleix el principi de regularitat del sistema, les relacions implicatives. c) jo faig / que jo faja (val. actual) Es tracta de regularitzar un sistema que era irregular. La primera persona del present d’indicatiu marcarà la forma d’altres formes verbals. Aquesta forma pertany al col·loquial, no és normativa. A banda de les relacions implicatives entre el dos presents, n’hi ha més en la conjugació verbal. Intenta trobar-les a partir de l’exemple següent: voldre (‘voler’). Les relacions implicatives marquen que en un paradigma flexiu hi ha formes que es consideren primitives i formes que es consideren derivades, o que parteixen d’aquestes formes primitives: -

L’imperatiu és un temps verbal que es forma amb formes del present d’indicatiu i del present de subjuntiu.

-

L’infinitiu, el futur simple i el condicional simple han de tenir la mateixa forma. En el cas de voler, la d ix de la relació entre infinitiu, futur i condicional.

-

Primera persona del present d’indicatiu és la base que genera la forma d’altres temps verbals: [verbs: poder, beure] o present de subjuntiu o imperfet de subjuntiu o passat simple

10

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 2

o participi 

Verb entendre participi entés, però la regularitat del paradigma ens porta a dir “entengut”, que no es normatiu. Analogia a la regularitat del paradigma i les relacions implicatives.

Observeu el paradigma del verb fer segons la GNV de l’AVL i la GIEC de l’IEC. Que s’afija a la primera persona la forma faç, és necessari perquè és a partir de la qual es forma el present de subjuntiu.

11

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 2

12

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 2

Acareu també la flexió del verb voler.

La gramàtica valenciana deicideix posar la velar en el present d’indicatiu per a seguir les relacions implicatives i fer que el sistema siga estable. La forma vullc no és recomanable, vull és la forma més recomanable.

13

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 2

En el cas del diec no apareix la velar de vulgui/vulga en el present d’indicatiu. El sistema no és regular.

14

MORFOLOGIA CATALANA. BLOC 2

2.2 La flexió nominal: el gènere 1.

S’ha dit que el concepte de gènere és complex d’estudiar, especialment en els

noms que fan referència a ésser inanimats o asexuats. Heus ací alguns motius que s’hi han adduït: a) el gènere és convencional. Explica-ho a partir d’aquest...