Guia de lectura de Fonamentació de la metafísica dels costums PDF

Preview

Summary

Kant...

Description

Guia de lectura: Fonamentació de la Metafísica dels Costums

Guia de lectura de Fonamentació de la metafísica dels costums INMMANUEL KANT En aquesta obra intenta elaborar la base d’una moral universal i entendre com la raó pràctica pot guiar en les nostres accions en tant que som éssers racionals morals. Secció Primera Allò que és realment bo, sense cap restricció, és la bona voluntat. La bona voluntat és la condició indispensable d’allò que ens fa feliços. Hi ha qualitats com la gràcia, el valor, la decisió, la moderació i l’autodomini que semblen que són bones però no ho són sense cap restricció. Necessiten el fonament d’una bona voluntat per a no esdevenir dolentes. [Característiques d’una “bona voluntat”] La bona voluntat és bona en si i, considerada en si mateixa, ha de ser apreciada per ella mateixa i no per ser capaç d’obtenir qualsevol fi proposat. La voluntat és bona no perquè ens aconsegueix una o una altra cosa, ho és per ella mateixa. [“Bona voluntat” i deure] Per desenvolupar el concepte de bona voluntat com a apreciada en ella mateixa, anem a estudiar el concepte deure. El deure és un concepte que implica el de la bona voluntat. No analitza ni les accions contràries a deure perquè actuar contra el deure és una acció directament immoral. Ell parla d’altres dues accions: acció conforme a deure i les accions per deure. Aquests últimes seran les vertaderament morals. Les accions conforme a deure comporten una inclinació, una intenció subjectivament egoista. Així la màxima no és moral. Posa dos exemples d’accions conforme a deure (i que no són morals per a Kant):botiguer, benefactor que troba gaudi en la seva acció). Posa un exemple d’una acció per deure i que té un autèntic valor moral per a Kant): filantrop que no li impulsa cap inclinació. El valor moral i que és incomparablement el suprem és el valor propi d’aquell qui fa el bé, no pas per inclinació (-no pas per un motiu aliè-) sinó per deure. Allò que determina si una acció meva és moral o no MAI ho són les conseqüències o els resultats de les meves accions, tampoc ho determina si jo sóc més o menys empàtic. On recau el valor moral d’una acció? Només en la intenció o propòsit del que ha fet l’acció, el fet que ha portar a realitzar tal o qual acció. No ha d’haver cap interès i el subjecte l’ha d’haver fet per deure. Llavors és moral i bona. Ni la felicitat ni l’amor han de ser vistos com a inclinacions de les nostres accions. S’ha de fer el bé per simple deure, quan cap inclinació no hi impulsa, quan fins i tot s’hi oposa una aversió natura i insuperable, és un amor pràctic (que depèn de l’activitat racional] i no patològic [que depèn de la passió], un amor que rau en la voluntat i no pas en la tendència de la sensibilitat, un amor que rau en principis de l’acció i no pas en una compassió. Únicament aquest amor pot ser manat. Secció segona La naturalesa esta regida sota unes lleis necessàries i aquestes lleis són conegudes per l’àmbit de la sensibilitat i de l’enteniment (veure teoria de coneixement). Només un ésser racional té la facultat d’actuar segons principis. Només l’ésser humà racional té una voluntat (és moral). La voluntat, la raó pràctica, deriva

1

Guia de lectura: Fonamentació de la Metafísica dels Costums

les accions de lleis. La voluntat és una facultat d’elegir només allò que la raó, independentment de la inclinació, reconeix com a pràcticament necessari, és a dir, com a bo. Un principi objectiu és un manament (de la raó) i es formula a través d’imperatius. Tots els imperatius són expressats per “deure”. Actuar per deure implica un caràcter obligatori i imperatiu. Les lleis morals tenen un caràcter d’exigència. Els imperatius ( mandats)poden ser de dos tipus: Imperatius hipotètics: un imperatiu hipotètic representa la necessita pràctica d’una acció possible com a mitjà per aconseguir una altra cosa que es vol (o que almenys és possible que es vulgui). L’acció és bona com a mitjà per a una altra cosa. La forma que utilitzen és “si vols....., llavors has de fer ....:” • Un imperatiu d’habilitat o tècnic: ens parla de la tècnica o regla que hem d’adquirir per tenir una habilitat. Ex el que hem de fer per guarir un malalt (metge) o matar a una persona (enverinador) •

Un imperatiu pragmàtic: ens dona consells de la prudència per a ser feliços, ens diu que hem de fer per aconseguir un fi: la felicitat per exemple.

Imperatius categòrics: un imperatiu categòric és aquell que representa una acció com a necessària per si mateixa, sense referència a un altre fi, com a objectivament necessària. L’acció és bona en si, consegüentment com a necessària en una voluntat conforme en si mateixa a la raó i sense altre fi. Té un valor apodíctic (que és demostrable) i la seva forma és: les 5 formes dels imperatius categòrics. Aquest imperatiu pot anomenar-se l’imperatiu de la moralitat. Els manaments (els imperatius) són lleis que han de ser obeïdes, és a dir, que han de ser seguides fins i tot contra la inclinació. [Possibilitat a priori d’un imperatiu categòric] Com són possibles tots aquests imperatius? Imperatius d’habilitat : si jo vull una cosa, vull l’acció que comporta la conseqüència determina. Imperatius de prudència: si vol el fi, vol també (necessàriament, segons la raó) els mitjans indispensables per aconseguir-ho. (felicitat) Imperatiu categòric. Els imperatius categòrics són lleis. Són els únics que implica en si mateix aquella necessitat que exigim per a les lleis. No és tema fàcil explicar i entendre què és un imperatiu categòric. [Definició d’imperatiu categòric] Les formes de presentar-se o formular-se l’imperatiu categòric són: • Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal. • Actua com si la màxima de la teva acció degués convertir-se per la teva voluntat en llei universal de la naturalesa. Exemples: 1. Un home que vol llevar-se la vida. 2. Un individu que vol que li prestin diners.

2

Guia de lectura: Fonamentació de la Metafísica dels Costums

3. L’home amb talent. 4.Un individu que li va tot bé i que no vol aportar res al benestar. S’ha de poder voler que una màxima de la nostra acció esdevingui una llei universal: aquest és el cànon de judici moral de la nostra acció en general. Els dos primers exemples s’oposen al deure estricte o rigorós mentre les dues segones s’oposa només al deure ampli (meritori) i tots els deures, pel que fa a l’espècie d’obligació. Per consegüent, Hem aconseguit provar que només els imperatius categòrics són lleis morals. Però encara no ha arribar a demostrar a priori que existeixi veritablement tal imperatiu, que hi hagi una llei pràctica que mani per si mateixa absolutament i sense cap mena de mòbil, i que l’acatament d’aquesta llei sigui un deure. [...] [L’home com a “fi en si”] Tots els fins que un ésser racional es proposa al seu albir com a efectes de la seva acció són en conjunt només relatius. Tots aquests fins relatius només són el fonament dels imperatius hipotètics. La universalitat de l’imperatiu categòric exigeix no tracta a l’home com a mitjà, com a objectes sinó com a fi en si mateix. L’home existeix com a finalitat en si mateix. Els éssers irracionals són mitjans (coses) però els ésser racionals (persones) són per naturalesa fins en si mateixos, és a dir,no poden ser emprats simplement com a mitjà, que limita en la mateixa mesurat tot lliure albir. Així l’imperatiu també es pot formular : • Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a fi, mai simplement com a mitjà. Aplica aquesta formulació de l’imperatiu categòric als quatre exemples anterior i fa un anàlisi d’ells. Així, universalitat i humanitat són les principis fonamentals de l’imperatiu categòric. Aquestes dos característiques són impensables sense l’autonomia de la voluntat. L’autonomia per a Kant es basa que la llei moral, l’imperatiu, sorgeix del propi subjecte i no Cap condicionament exterior. Aquest és el problema de les ètiques anteriors, segons Kant, totes elles buscaven el motiu de la voluntat en alguna cosa exterior: la felicitat, la bondat. Per tant, totes les ètiques anteriors són subjectives i heterònomes. Tercer capítol (no s’ha de llegir, però serveix per acabar d’entendre la moral kantiana) La llibertat és la condició de possibilitat de l’imperatiu categòric i com aquesta és un postulat de la raó pràctica, no podem demostrar la seva existència. Només suposem la llibertat com l’existència del món i la immortalitat de l’ànima. La voluntat és autònoma perquè ella mateixa es dona la llei que ha d’obeir i la voluntat es sotmet a la llei moral perquè la voluntat és autònoma, és lliure. Per a Kant, voluntat lliure i voluntat sotmesa a la llei moral és el mateix.

https://sites.google.com/site/filosokant/fonamentacio-de-la-mtesafisica-dels-costums

3

Guia de lectura: Fonamentació de la Metafísica dels Costums

La Fonamentació de la metafísica dels costums és la primera obra moral que escriu Kant i que, juntament amb la Metafísica dels costums, serveixen de preparació, la primera, i de complement, la segona, per a una de les obres més importants del filòsof alemany, la Crítica de la raó pràctica. Editada l’any 1785, la Fonamentació de la metafísica dels costums és un intent de fonamentar l’ètica, i del com la raó ens pot guiar en les qüestions pràctiques, en el nostre actuar en tant que agents morals. Una de les qüestions que Kant tracta d'una forma central en aquesta obra és la voluntat. Pel filòsof, una voluntat no és bona per la utilitat d’allò que ha fet o pel que pugui haver aconseguit, ni tampoc ho és pel fet d’haver seguit una inclinació o haver buscar un benefici. Això és així perquè tant les conseqüències, com les inclinacions, com la sensació de benestar, el plaer, la utilitat o els beneficis són quelcom que pertanyen a allò material i que, per tant, queden subjectes a la lleis de la naturalesa, de manera que tot queda condicionat per aquestes. La moral no es pot determinar per res que estigui condicionat, i el món empíric queda sempre condicionat per les lleis de la naturalesa i, en conseqüència, és impossible identificar clarament fins a quin punt les conseqüències o les inclinacions, que formen part d’aquest món empíric, han estat resultat de la nostra acció, de les lleis naturals o d’ambdues coses alhora. Per tant, és un àmbit que no participa d’allò absolut, sinó més aviat d’allò contingent. La fonamentació de la moral ha de ser quelcom absolut i no subjecte als canvis de l’home i, de la mateixa manera, allò bo ha de ser bo sense restriccions, ha de ser bo d’una manera absoluta i universal. Per aquest motiu Kant afirma que allò que fa bona una voluntat és el fet que aquesta sigui bona en si, considerada en si mateixa; la voluntat és bona perquè actua pel principi del voler, del voler actuar correctament. Com que allò bo ha de ser bo d’una manera universal, allò que ha de guiar la voluntat ha de ser capaç de proporcionar-li un fonament objectiu, universal i absolut, i aquest instrument és la raó. Una voluntat bona, doncs, és una voluntat que es deixa guiar per la raó, que actua segons el que la raó li dicta, és a dir, pel deure. I per això el voler actuar pel deure determina que una voluntat sigui bona. Tota bondat d’una acció, per tant, queda condicionada al fet de si aquesta acció ha estat duta a terme a partir d’una voluntat bona, que és pura perquè es basa en la raó. La voluntat, doncs, és pensada com una facultat de determinar-se un a si mateix, a obrar conforme a la representació de certes lleis elaborades per la raó, i que tan sols es pot donar en els éssers racionals. Per tant, la voluntat és autònoma, doncs cada ésser racional és lliure d’escollir actuar correctament o no, és lliure de deixar-se guiar per principis universals, dictats per la raó, o per principis subjectius determinats pel desig o les inclinacions. Per això és important separar l’àmbit formal del material, l’objectiu del subjectiu, de manera que la voluntat es regeixi tan sols per la mera raó, per aquelles lleis que tenen un caràcter objectiu i universal i que són diferents de les altres finalitats subjectives que no tenen un caràcter universal, com les tendències, les inclinacions o les emocions. El principi de la voluntat és una llei donada per la raó que la voluntat adopta com a pròpia i s’autoimposa com a principi del voler com allò que estableix el que s’ha de voler, i aquesta acceptació d’aquesta llei absoluta, que és una acceptació lliure, és el que Kant anomena una voluntat bona. La llei és absoluta, universal, a priori perquè la tenen tots els éssers humans i, per tant, tots els éssers racionals. Aquest principi no ve donat de fora perquè és a priori, no és subjecte a les lleis de la naturalesa perquè és una llei i un principi de la pròpia raó, universal en tots els homes. Aquesta llei ha de ser formal precisament perquè permeti l'abstracció de totes les coses subjectes als sentits. La llei no ens diu com hem d’actuar, sinó com hem d’escollir com hem d’actuar: “Actuar de tal manera que pugui voler també que la meva màxima es converteixi en una llei universal”. Actuar segons aquest principi ètic universal és un procediment per poder deduir tots els deures i, per tant, l’ètica pròpiament dita ha de ser una ètica deontològica. D’aquest principi universal se’n poden derivar tots els deures. Actuar èticament, doncs, és voler actuar per aquesta voluntat regida per aquest principi ètic i pel deure, i no pas pel càlcul de les conseqüències o per les inclinacions. Podem fer càlculs pragmàtics que, per molts ordres de la vida, poden ser interessants, però quan ens preguntem per allò ètic, Kant contesta

4

Guia de lectura: Fonamentació de la Metafísica dels Costums

que el que caracteritza una conducta correcta és actuar amb una voluntat bona, és a dir, actuar pel deure, i això ocorre quan la nostra voluntat accepta aquest principi universal de la raó: l’imperatiu categòric. Per tot això, la voluntat bona és la consideració de la voluntat en si mateixa com un valor absolut i no com un mitjà per aconseguir altres coses, sinó com un fi en si mateixa, i que per tant posseeix el seu ple valor. El valor moral d’una acció no pot recaure mai en les conseqüències o els propòsits, sinó en la màxima que l’ha portat a realitzar-la, i això depèn només del principi del voler, prescindint completament de les inclinacions, els desigs i les conseqüències. Podem afirmar que l’ètica kantiana gira, també, entorn de tres elements fonamentals: l’autonomia, la llibertat i la raó. Autonomia i llibertat van de la mà, tot i que cal tenir clara la distinció que s’estableix entre aquests dos conceptes. L’autonomia és la capacitat de la voluntat, és a dir, la capacitat de l’elecció a l’hora d’actuar, mentre que la llibertat és una idea que ens ve proporcionada per la raó i que és la garantia per poder parlar d’una voluntat autònoma. El fonament de la moralitat pertany al món intel·ligible, de la raó, i per això el paper d’aquesta és transcendental a l’hora d’entendre l’ètica. És aquesta raó la que ofereix a l’ésser racional les lleis per les quals s’ha de regir, la que guia i orienta les accions i la que proporciona els conceptes necessaris per dur-les a terme, com el de la llibertat. Per ser precisament la raó l’eina bàsica que ens dicta els mandats a seguir, Kant parla sempre d’una ètica objectiva i universal, doncs la raó és quelcom comú a tots els éssers racionals i capaç de proporcionar conceptes a priori. Per tant, la moralitat forma part de l’ésser transcendental dels homes, del seu món intel·ligible, perquè és a través de les estructures a priori de la raó que es fonamenta i per les quals s’ha de regir tota conducta humana. L’experiència ens diu el que hi ha, la realitat, el que ens ve donat, però només la raó pot dir-nos el que hi ha d’haver. Aquest haver de formula una obligació, un deure, un imperatiu. El text parla precisament d’un imperatiu, el categòric. Podem distingir entre dues classes d’imperatius: l’imperatiu hipotètic i l’imperatiu categòric. El primer és entès com un condicional, és a dir, que ens ofereix una solució a una situació hipotètica, ja sigui en un sentit de possibilitat merament hipotètica o en un sentit més real o concret. En aquest cas, l’acció és bona només com a mitjà per aconseguir un fi qualsevol. Representa la necessitat pràctica i per tant és un plantejament bàsicament instrumental. Dins d’aquest camp podem trobar també l’imperatiu d’habilitat, que serveix per a fins merament tècnics o pragmàtics i que ofereix o explicita tècniques i mitjans necessaris per a complir aquests fins. Per altra banda tenim l’imperatiu categòric. Parlem d’aquest imperatiu quan existeix un compromís ètic seriós, i ens indica el procediment a seguir a l’hora d’actuar en aquest cas, allò que és bo voler i que en últim terme és la pregunta fonamental de l’ètica. És la resposta al per què uns objectius són bons o dolents, a allò que hem de voler i no pas els fins que hem d’aconseguir. Perquè l’imperatiu categòric representa la necessitat d’una acció per si mateixa, sense referència a cap altre fi, és a dir, com a objectivament necessària. L’acció és representada com a bona en si, com a necessària en una voluntat conformada en si amb la raó. La distinció entre aquests dos imperatius és necessària per determinar en cada cas en quin àmbit ens trobem, ja sigui pràctic o ètic, i que per tant puguem actuar segons el que aquests imperatius ens dicten. Dins el camp ètic, el que caracteritza una conducta bona o correcta és el fet d’actuar pel deure, és a dir, seguint l’imperatiu categòric, doncs la moralitat consisteix en el compliment de la llei moral. Es diu que l’imperatiu categòric és únic perquè només existeix un principi ètic universal pel qual regir-se per actuar correctament: “actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal". Kant formula de tres maneres diferents aquest mateix principi tot i que totes vénen a expressar el mateix: la universalitat de la màxima per la qual s’actua. Aquest principi anuncia que s’ha d’actuar de tal manera que la màxima la qual mou l’acció no pugui ser contradictòria amb allò que un desitja que sigui una llei universal; és a dir, que allò que vols per tu puguis voler-ho també per la resta d’éssers racionals. Per tant, seguint aquest principi, el mentir és una conducta incorrecta, doncs el mentider ha de pressuposar la veracitat en la resta d’individus i ha de desitjar la confiança en aquesta per tal que la

5

Guia de lectura: Fonamentació de la Metafísica dels Costums

seva mentida tingui l’efecte desitjat. En aquest cas, es troba en contradicció amb si mateix doncs, per una banda desitja la mentida però per l’altra espera que la resta d’homes siguin veraços i que confiïn en les seves paraules. A més, l’imperatiu categòric ens imposa deures també cap a nosaltres mateixos i no només envers els altres, doncs per la nostra dignitat no podem instrumentalitzar-nos, no podem utilitzar-nos com a un mitjà sinó sempre com un fi. Això és així perquè tots els éssers racionals pertanyen al regne dels fins, on la màxima llei és l’imperatiu categòric i on cada individu ha de tractar-se a si mateix i als demés mai com un simple mitjà sinó sempre com un fi en si mateix. Perquè una persona no es substituïble com ho pot ser una cosa ja que posseeix dignitat humana, és a dir, es troba per sobre de qualsevol preu. Allò que és un fi en si mateix no té merament un valor relatiu, un preu, sinó que té un valor interior: la dignitat. Per aquest motiu existeixen els deures cap a un mateix, doncs no és moral atemptar contra la pròpia dignitat. L’ésser humà es caracteritza per regir la seva conducta des de la seva pròpia voluntat, que és causa de les accions de l’individu. La màxima sorgeix d’aquesta voluntat, que és bona quan fa seva la llei de la raó que és l’imperatiu categòric. L’ésser humà és legislador de la seva conducta perquè es dóna la seva pròpia llei i, per tant, ell mateix és la causa de les seves accions. La moralitat és la relació de les accions a l’autonomia de la voluntat, és a dir, la possible legislació universal per les màximes de la mateixa (volun...