La ciutat dels morts Cementiri DE Montjuic PDF

Preview

Summary

Cementiri de Montjuic- Barcelona 1900...

Description

La ciutat dels morts. El cementeri modernista Importància de la cronologia. 1880 inauguració del cementiri de Montjuic. Fins els anys 10-15. Importància dels gèneres, com es representa a través de l’escultura. La mort, els difunts i alhora els retrats... CONTEXT Al segle XIX l’actitud occidental davant la mort s’adequa als qüestionaments d’una societat industrial en el pas d’una visió més personal de la mort. La mort com una de les grans obsessions. Hi ha una preocupació de la salubritat de la ciutat per allò es crea el cementiri, sent una de les seves cases. La primera legislació respecte els cementiris es realitza a la reial cèdula del 3 d’abril de 1787: les ciutats petites i grans deuen de fer els seus cementiris fora exceptuant les petites poblacions. Un dels grans beneficis era qüestió higiènica pública. L’església en contra, ja que perd influència. Poc a poc perd la relació, el significat religiós per anar poc a poc en fer-se en més intimista i familiar. “El exili dels morts” durant el segle XIX. Es produeix un canvi de mentalitat en la burgesia, qui vol allunyar la visió de la mort de la vida quotidiana. Les grans ciutats creen cementiris fóra de la ciutat. Serà una replica similar a la ciutat dels segles XIX-XX, similar a l’Eixample que s’estava creant. Als pobles rurals es mantenen els cementiris, les grans ciutats construeixen les ciutats a les afores de la ciutats, convertint-se en una rèplica de la ciutat dels vius. Burgesia com a desig de procurar una vida eterna a la que tenen en vida. Arquitectes, escultors s’encarreguen de les grans obres. Concepció de l’art total. Durant la segona meitat del segle XIX cementiris són ciutats en miniatura. Encàrrecs funeraris a arquitectes, escultors i decoradors on resideix la creativitat allunyada de les restriccions autoimposades en la societat. IMATGE. Mare que mort i el nen que busca la seva mare per alimentar-li.

CEMENTIRI EN LA BARCELONA CANVI DE SEGLE: EL CEMENTIRI DE MONTJUIC Inaugurat per Rius i Taulet. Projecte de l’arquitecte municipal Leandre Albareda (1883) 1 Es tracta d’un “monument de monuments”. Dignificació d’un espai que tenia una connotació “desagradable. Molts arquitectes, escultors, menestrals que construeixen la Barcelona moderna, la ciutat dels vius. Trobem tot tipus de manifestacions artístiques (pintures, vidrio, Hierro). Respecte a la composició es pot parlar de pintoresc ja que les parets estan compostes per blocs de pedra sense tallar en els murs de contenció. Imatge pintoresca del cementiri. Necròpolis que es compon per esquemes diagonals. ESTRUCTURA EN PLANTA. -Ciutat en miniatura, es creen carres, vegetació, places... -Procedeix a una dignificació i monumentalització. Característiques generals del monument funerari: -En molts dels casos treballen conjuntament escultors i arquitectes. Molt en relació amb els escrits de John Ruskin, consonància entre l’arquitectura i l’escultura. Unió visible a Montjuic. -Monuments funeraris diferents tipologies: panteons, hipogeus (sota terra) y nínxols. Totes complexen a la funció del monument, recorden a algun del passat. -Predomini dels estils revivals (egipci) encara que també apareixen obres modernistes, que de la mateixa forma els seus arquitectes també es caracteritzen per la recuperació d’estils medievals com Puig i Cadafalch. -Evolució d’una concepció triomfalista de la mort a una visió intimista i personal. Tomba de Leandro Albareda arquitecte-dissenyador. Apareix un obelisc, vincle amb la visió triomfant egípcia. Un món de significats. Simbologia de les escultures i significats. Una escultura de Campeny Santamaria: Aurèlia Joseph (1901) , dona que representa la Metamorfosis, en aquest context, es vincula amb les ales a anar a un altre món. L’escultura va perdre les ales i s’han reconstruït en l’actualitat. Un dels temes recurrents: l’àngel de la mort.2 1

Arquitecte, urbanista… va tenir una gran implicació en el cementiri de Montjuic. Realitza escultures com: Sepultura Leal Da Rosa (1903) o el panteó de la seva família Panteón Albareda (1889). 2

Evolució de l’àngel de la mort, en l’època del modernisme es pasa dels àngels masculins andrògins a àngels femenines, àngels femenins sense ales.

Cas tardà però significatiu. Jaume Barba. (creat en el seu taller) El petó de la mort. (1930) Poblenou. Endolceix la mort. Estan inspirades en la font dels versos de Jacint Verdaguer, escrits a la banda inferior. Obra que millor el tema. L’àngel o la mort? Es passa de la daga al petó que simbolitza el nou món. El concepte intimista de la mort. El concepte de la religió perd influencia, molt més familiar a partir d’ara, més intimista. El panteó/hipogeu/ nínxol de família es representa l’expressió més clara de la burgesia front la mort. Escultures que fan referència a la vida privada front la religió.* (IMATGE). Obra de Manuel Maucci. Tres fills de la família que van morir joves. Vestits a l’època, un d’ells porta un llibre que remet a l’activitat editorial de la família.3 Tots els panteons o els nínxols ens remeten a la visió familiar de la mort que caracteritza el canvi de segle. Corroboren aquesta idea els escultors que inclouen famílies i que representen les virtuts domestiques, les virtuts paternals (responsabilitat) o maternals (protecció) o la pèrdua d’un fill, vista des de el desconsol dels adults. Absència de la l’església, reduint la mort a la intimitat de la família vinculada també amb el caràcter tràgic de fi de segle. Antoni Pujol. Sepulcre de Nicolau Juncosa. (1913-1914) Era un industrial i polític, sepulcres que evoquen la seva vida. S’aprecia una evolució de la burgesia de cap el triomf burgés a una visió intima. Àngels Solà parla dels caràcters dels burgesos barcelonesos qui reflexiona també sobre l’empresari del segle XIX. En 1850-1880 l’empresari va voler exaltar el seu treball. Com en aquest exemple on es mostra la seva tasca en vida. El panteó com a tipologia que representa aquesta actitud elitista. Actitud que queda reflectida també a través de les capelles per exemple evoquen la grandesa dels propietaris. Estètica de fi de segle reprodueix la influència del decadentisme i esteticisme, moviments que busquen busca les relacions entre bellesa/faltat, veritat/mentida mort/vida... La necrofília, la repugnància física, l’angoixa front la mort... temes recurrents en literatura de l’època, relacionat amb familiaritat amb la 3

Fuster, Francisco (2015). «Semblanza de Manuel Maucci (1859-1937)». En Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes - Portal Editores y Editoriales Iberoamericanos (siglos XIX-XXI) - EDI-RED: http://www.cervantesvirtual.com/obra/manuel-maucci-1859-1937-semblanza/

mort no conegudes des de l’Edat Mitjana que s’aconsegueix a través de la individualització de la mort. Els panteons perden el caràcter monumental sense renunciar a les seves característiques revivalistes, s’optarà per llenguatges individualitzades, o que reviuen aspectes religiosos com el neogòtic. El 1895 Vilaseca i Casanovas, autors de l’arc de Triomf, projecten el panteó de la família Batlló. Estil egipci. Albareda fa us del l’estil bizantí i egipci per dignificar la imatge de la figura enterrada. Mort triomfal. Estil egipci, bizantí... són estils triomfalistes que es deixen d’emprar a partir de 1900 en l’arquitectura funerària. Proliferen els estils inspirats en l’art Medieval, vinculada al modernisme. En l’àmbit funerari: Panteó familiar Coromina. (1906-1907) Leandre Albareda. Un dels més interessants. Hipogeu. Es tracta d’una plaça. Escultura, un àngel de la mort. Panteó tridimensional, manté la capella funerària camuflada sota la superfície plana. Plaça al voltant de bancs a la qual s’accedeix per una escalinata. Àngel vinculat a l’àngel de la mort realitzat per Rafael Atché, monument que ha perdut la relació triomfalista i religiosa, un llenguatge abstracte, més concret en tant arquitectura com escultura. Relació entre arquitectura i escultura. Cada vegada figura menys masculina sent més femenina, pensativa, simbòlica... Diàleg íntim entre l’home i la mort. On s’aprecia els canvi d’actitud s’observa és en els canvis ideològics de l’escultura, es manté una iconografia tradicional amb símbols com la resurrecció, el ciri, el calze o el l’anyell que al·ludeixen a la immortalitat de l’ànima sempre viva. Temes “macabres”, el decadentisme no contribueix. La creu és el símbol més identificat en els paisatges catòlics com protestants. En molts casos envoltada amb una enrederadera vinculat també a l’arbre de la vida. Doble lectura: vida/mort. Un dels escultors més famosos i importants respecte escultures funeràries és Josep Llimona. Monuments de l’escultor que evolucionen: Primers encàrrecs semblen àngels de la mort a final realitza figures andrògines i després 100% femenines, simbolistes, al·legòriques... es converteixen en el valor i la resignació a través de la figura femenina. Figures cada vegada més etèries.

Panteó Campassol Borrel. Marbre (1903) Llimona. Es tracta d’un àngel andrògin, certa musculatura, cara dolça, conserva les ales. Panteó M. Casas de Vilanova. Llimona (1903) PEDRA. Inspirada en Rodin. Va ser ideada amb el títol “Dolor i resignació”. Feta en pedra. Representació dels sentiments davant de la mort. Dolor/resignació. Dona asseguda amb una altra desconsolada. Obra molt repetida. L’any 1907 en que presenta en la V EXPOSICIÓ Museu de Belles Arts de Barcelona. Deu anys després es realitza una rèplica més gran per la Ciutadella. Aflicció, desesperança, desconsol... Utilitza aquesta obra per altres monuments funeraris i també per la representació a Maria Magdalena en el claustre de la Catedral de Barcelona. Sant Llei. Desconsol. Josep Llimona, s’inspira per la realització de l’obra. En aquest cas està sola, nua i realitzada en marbre l’anterior amb pedra. Actualment al MNAC. (1907) Hipogeu de la Casa de Rialp. Montjuic. Resignació (1906) Llimona. Figura femenina. Una de les diverses. Totes amb una gran similitud. Es representa dona pensativa, trista, passivitat, resignació davant de la mort sobretot en figures femenines. L’àngel s’extingeix. Sobretot en figures de Llimona i Clarasó. Enric Clarasó un dels escultors més importants del modernisme i de l’escultura funerària. Memento Homo. Enric Clarasó. (1902) Obra representada a l’exposició Universal de 1900 a Paris. Guanyadora de la medalla d’or. Gran reconeixement internacional. Representa un personatge semi nu, punt d’interès resideix en la tasca que realitza: on pica pedra. Treball interessant respecte l’anatomia, musculatura en tensió. Diverses copies de l’obra com en el cementiri de Saragossa, en Solsona i el parc de Montjuic. Influència de Rodin, sobretot es destacable la musculatura. Vinculat amb el viatge, aquell moment ambigu en el que l’anima ha abonant el cos però el seu destí es incert.

Panteó Antonio Leal De Rosa. Clarasó (escultor) Leandre Albareda (arquit.) (1903) Àngel que perd les ales es converteix en una figura femenina. Gran valor simbòlic. Us de la imatge de la figura femenina. Àngels de dona que representen Llimona i Enric Clarasó representen el dolor i el desconsol de la mort i també la por en quant allò desconegut. Dona que ens rebel·la un sentiment íntim i menys triomfant, la pèrdua d’algú estimat. Dissenyat amb una columna, capitell decorat de forma profusa amb motius vegetals modernistes. Model serà una constant al cementiri de Montjuic que es repeteix en altres. Apareix una figura femenina estilitzada, esculpida en marbre blanc recolzada sobre la columna. És una dona evanescent, ingràvida... Moviment ascensional. Gaudí deia que el moviment ascensional per excel·lència era l’espiral, en les simulacions de la túnica de la dona... Ulls clucs, les mans als pit... simbolitza l’ànima del difunt en ascensió. Una de les grans obres de Clarasó. La unificació dels municipis de Barcelona no es fa fins 1897, cada municipi conserva els barris de Barcelona, tenen un cementiri propi. Cementiri de les Corts, Sarrià... diferents cementiris, interès pel record la memòria dels difunts... de determinades famílies... Pas de l’eclecticisme de la dècada dels 80 fins el 90 del modernisme-simbolista. Sobretot destacats Llimona i Clarasó....