Resum T-11 La ciutat - apunts geo PDF

Preview

Summary

TEMA 11 - LA CIUTAT1. EL CONCEPTE DE CIUTATNucli de pob és considerat ciutat o no segons les circumstàncies de cada país i de la gent, de manera que no a tot arreu hi ha un mateix criteri per diferenciar un poble d’una ciutat.Els criteris que defineixen la ciutat: L’ús d’uns determinats criteris (re...

Description

TEMA 11 - LA CIUTAT 1. EL CONCEPTE DE CIUTAT Nucli de pob és considerat ciutat o no segons les circumstàncies de cada país i de la gent, de manera que no a tot arreu hi ha un mateix criteri per diferenciar un poble d’una ciutat. Els criteris que defineixen la ciutat: L’ús d’uns determinats criteris (relatius) ajuda a definir quins són els trets essencials de la ciutat i del que és urbà. La gran majoria de les ciutats responen a tots els criteris, tot i que per participar del fet urbà no cal complir-los tots. El nombre d’habitants Sembla un criteri clar perquè l’aglomeració urbana sigui considerada ciutat en lloc de poble, però entre diferents regions no hi ha unanimitat a l’hora d’establir el nombre mínim d’habitants. La concentració de l’hàbitat, la densitat i la continuïtat: ● Concentració: és una característica del centre de les ciutats, en un espai reduït s’hi concentren molts habitants, habitatges, activitats… hi ha una densitat elevada. Alguns barris residencials, formats per cases unifamiliars, tenen una estructura discontínua i aïllada, i es consideren tmb ciutat, encara que de densitat baixa. ● En el medi rural s’hi observa tmb un hàbitat concentrat i dens. Es tracta d’un criteri cada cop menys decisiu per determinar el fet urbà. L’activitat econòmica de la població: ● Les act es fan als nuclis rurals estan relacionades amb el sector 1, es pot caracteritzar per la diversitat d’act dels seus habitants, amb predomini de les ocupacions vinculades a l’administració, els transport, el comerç, la indústria i els serveis més variats. L’organització i la influència territorial: ● A part de funcions econòmiques, la ciutat n’arriba a concentrar moltes més que la converteixen en un centre de poder, de creativitat i d’oportunitats. Gràcies a aquesta centralització d’activitats i funcions, la ciutat aglutina fluxos (mobilitat de persones, productes, capitals o idees) = per això és fàcil que les ciutats es converteixin en nodes molt ben connectats mitjançant moltes vies de comunicació i altres mitjans de transport. L’arquitectura i l’urbanisme: ● Els edificis alts i les avingudes llargues i amples es localitzen a les ciutats. Les grans aglomeracions urbanes se solen expandir + ràpidament que els pobles. Els estils de vida i de relacions socials: ● Actualment els mitjans de comunicació tendeixen a homogeneïtzar els estils de vida i les formes que adopten les relacions socials, les ciutats es caracteritzen perquè hi ha més+ tolerància i dinamisme,  per més possibilitats pel que fa a les relacions socials i persones i per + oportunitats creatives, innovadores i de desenvolupament personal. La concentració funcions: ● Funcions que predominen en una ciutat són determinades per les act i les professions que exerceixen els habitants. Aquestes funcions urbanes justifiquen, l’existència i el desenvolupament de la ciutat i aporten els recursos necessaris per a la vida urbana.

2. ELS AGENTS PRODUCTORS DE CIUTAT Ciutat: és un espai complex modelat per diversos agents i forces socials, cada un dels quals manté els seus interessos i objectius, que a vegades resulten contraposats entre ells. Els agents socials productors de la ciutat: Agents socials urbans: persones, grups i institucions que intervenen en la creació i la producció d’espai urbà. ● Propietaris privats del sòl urbà: ○ Opten per construir edificis es converteixen, a més en promotors immobiliaris disposats a vendre o llogar el sòl i les edificacions. Són persones o empreses molt poderoses i influents que únicament miren de fer el millor negoci possible per mitjà de la compravenda de terrenys i edificis = hi especulen. ○ Els beneficis que n’obtenen es poden ampliar si els solars i les construccions contenen alguna qualitat específica (renda diferencial) o gràcies a la bona ubicació. Tendeixen a pressionar els ajuntaments i les institucions perquè modifiquin els plans urbanístics o millorin els equipaments. ○ És fàcil que totes les persones, encara que no siguin grans empreses immobiliàries, es converteixin en petits especuladors. ● Els empresaris: ○ Els empresaris industrials i de serveis busquen la millor ubicació per a les seves fàbriques, i com que creen llocs de treball, reclamen que l’administració els construeixi infraestructures. ○ Moltes fàbriques antigues que estaven situades al centre de les ciutats s’han desplaçat als polígons industrials de la perifèria o han plegat l’activitat, i deixen grans espais al centre que se solen vendre i els utilitzen uns altres agents. ● Els poders públics: ○ Els ajuntaments, les diputacions i els governs autonòmics fan un paper molt especial en el desenvolupament urbà. Com que representen el conjunt dels habitants i tots els interessos de tots els agents, haurien de tenir un rol arbitral. ○ Amb els plans d’urbanisme, els poders públics són els encarregats de decidir quins usos s’atribueixen a cada tros del sòl urbà i quina orientació s’ha de donar a l’expansió de la ciutat. ○ Aquests tenen capacitat per legislar i planificar i, mitjançant la construcció d’equipaments, infraestructures, béns i serveis públics, ajuden a definir aquest creixement, a regular els desequilibris interns de les ciutats i a resoldre el problemes i les necessitats de tots els ciutadans. S’encarreguen de l’organització social de la ciutat de manera que s’asseguri el benestar col·lectiu i intervé com a àrbitre quan sorgeixen conflictes. ● Els moviments socials urbans: ○ Ciutadans: essencial en la producció de la ciutat: miren de satisfer-ne les necessitats bàsiques. Volen maximitzar-ne el benestar i minimitzar els aspectes negatius. ○ El paper dels ciutadans com a agents urbans depèn molt de quina classe social són i quin barri viuen: és en funció d’això ○ Els ciutadans poden expressar individualment, però sovint s’organitzen en associacions de veïns, en grups de defensa de valors ecològics o per reclamar algun servei o equipament, en moviments socials i grups de pressió.

3. L’ESPAI URBÀ: ESPECULACIÓ, VALOR D’ÚS, VALOR DE CANVI: En el sist.capitalista la ciutat s’ha convertit en una mercaderia més que es produeix, es compra, es ven i que sobretot es desenvolupa segons les lleis del mercat. La ciutat i el mode de producció: ● Amb la R.Industrial el capitalisme introdueix a les ciutats alguns dels seus mètodes i sist.de producció (fàbriques i act.industrial), ja que era on es podia trobar la mà d’obra necessària, el mercat òptim per a la comercialització i el consum industrial. La ciutat era un centre de comunicacions des d’on es distribuïen les mercaderies i a on arribaven les matèries primeres i l’energia → modificació de la ciutat preexistent. ● Conseqüència per al sist.capitalista: la ciutat va adquirir un caire mercantil, perquè es pot comprar i es pot vendre. Transformant-la mitjançant infraestructures, equipaments o millorant l’estètica es pot valorar + i vendre-la a preu + alt, és a dir, el sòl urbà, que era considerat únicament pel seu valor d’ús, ara tmb és considerat pel seu valor  de canvi, és a dir, urbanitzar-lo i construint-hi a sobre, s’hi aplica capital i treball, com també passa amb qualsevol altra mercaderia industrial, fins a incrementar-ne el preu final. ● Llavors va començar una espiral d’especulació immobiliària: la ciutat i els seus elements es van convertir en mercaderia que s’intercanviava a uns preus lliures fixats per l’oferta i la demanda del mercat etc, com qualsevol altra mercaderia. El valor del sòl: ● El sòl urbà és una mercaderia que es compra i es ven a preu de mercat, però amb 1 diferència: té unes limitacions clares → no es pot produir un sòl urbà nou, perquè la superfície d’un territori és la que és i tampoc es pot transportar. El valor de la mercaderia ciutat és donat per 3 elements: ○ Situació: localització del sòl dins del conjunt urbà. En funció d’on estigui localitzat i de les característiques d’aquesta localització (ben comunicada o no, amb molts equipaments i serveis, o pocs) el preu del sòl serà + o - elevat. ○ Edificabilitat: els ajuntaments, amb els plans d’urbanisme, poden decidir a què dediquen cada parcel·la del sòl: si hi construiran escoles, fàbriques o habitatges. Una ciutat ha de tenir de tot, però als propietaris privats del sòl i als promotors immobiliaris els interessa + poder construir habitatges o centres comercials, pq d’aquest tipus d’edificis poden treure + guanys per inversió feta = així un promotor aconseguirà + beneficis si pot construir + pisos en un mateix solar, i com + cèntric sigui aquest solar millor. ○ Ocupació: condicionen l’altura d’un edifici. 4. L’URBANISME I L’ORDENACIÓ DEL TERRITORI: El territori, sobretot l’urbà, és una realitat complexa sobre la qual intervenen diversos agents amb interessos i pressions determinats, per això és imprescindible establir regles que imposin ordre (ordenació del territori, en ciutats, urbanisme). Objectius de l’urbanisme: ● Urbanisme i ordenació del territori: procediments tècnics i polítics amb l’objectiu de posar ordre al desenvolupament urbà d’un poble/ciutat/territori, es pretén corregir els dèficits i conflictes existents i planificar, preveure i orientar l’evolució futura de la ciutat establint pautes necessàries per fer un ús racional, equilibrat i just del sòl urbà. ● Encara que a cada país i a cada comunitat autònoma aquests plans reben noms diferents, sempre hi ha dos tipus: plans urbanístics o territorials

Plans territorials: Afecta a un territori o comarca, és més extens que el pla urbanístic. Plans urbanístics: Documents tècnics que tenien tmb una dimensió política i legal, pq es concentren totes les disposicions i propostes relacionades amb el creixement i evolució de la ciutat. Als plans es plantegen quins han de ser els llocs, pautes i ritmes d’expansió de la ciutat, i tmb els procediments per renovar els barris ja construïts, modernitzar-los o resoldre’n problemes heretats. Per tant, un pla urbanístic pot ser de diferents tipus depèn lo proposat: ○ Condicionat: parteixen d’una situació preexistent que no es pot ignorar. ○ Correctiu: miren de corregir deficiències i resoldre problemes. ○ Prospectiu: fan una planificació o previsió d’inversions i d’actuacions que dibuixen un futur possible i desitjable per a la ciutat en relació amb zones, els tipus i ritmes creixement. ○ Normatiu: llei de compliment obligat per part de tothom. ● En aquests plans té molta importància els transports públics i el desenvolupament viari de circulació privada: pensar per on han de circular els vehicles, quines dimensions han de tenir els carrers i avingudes i sobretot planificar la necessitat futura dels transports públics. ● Els plans preveuen l’aprovisionament de serveis i d’equipaments  en funció de la pob que ocuparà els nous barris que es projecten. Inclouen les normatives i les ordenances d'edificabilitat, els estàndards d’habitabilitat de les cases i el nº mínim i màxim d’habitants per cada equipament, alçada i tipologia d’edificis, etc. ● Els ajuntaments són responsables d’elaborar plans urbanístics que afecten el conjunt del municipi. Aquests plans necessiten plans parcials, que permeten desenvolupar amb + detall zones concretes de la ciutat, siguin barris sencers o places petites. ● Un pla ha de ser ferm (propostes clares i definides, ser estricte davant les pressions i interessos particulars), però tmb ha de ser flexible, ja que les circumstàncies i les necessitats d’una ciutat poden canviar. ● Cada ajuntament, en funció de les necessitats i de la ideologia política dels seus governants estableix l’orientació o la qualificació que vol donar al seu pla urbanístic i per tant l’evolució futura de la seva ciutat. Classificació del sòl: Segons les noves legislacions i el que s’aprova en cada comunitat (canvia) a Esp els plans d’urbanisme classifiquen el sòl en 3 grans categories: ● Sòl urbà: sòl construït i urbanitzat que té carrers traçats i amb subministrament d’aigua, electricitat i clavegueram. És la part de la ciutat que disposa de tot el que és necessari perque s’hi pugui construir. ● Sòl urbanitzable: terrenys que en un futur + o - immediat podran ser urbanitzats i construïts fins a conformar sòl urbà i siguin part de la ciutat. ● Sòl no urbanitzable: sòl que no es podrà urbanitzar mai ni s’hi podrà edificar per cap concepte, sigui perquè es tracta de zones protegides pels seus valors ambientals, o bé pq són àrees on es produeixen riscos naturals o per altres raons de benefici col·lectiu. ● Sistemes generals: terrenys destinats al funcionament general del municipi, com a xarxa viària, zones verdes…

5. MORFOLOGIA URBANA: EL PLA DE LA CIUTAT: A totes les ciutats els carrers no són només espais públics comuns per on es circula i s’accedeix a les zones, sinó que són l’element clau que organitza els barris i dóna forma a la mateixa ciutat. Amb els plans i la trama urbana s’analitza la forma o morfologia urbana d’una ciutat i s’entén quina ha estat la seva evolució històrica i quina és la situació actual. Emplaçament i localització: ● Emplaçament: lloc físic concret on es troba una ciutat (ex. sobre un turó o a la costa) ● Localització d’una ciutat: situació respecte a altres llocs. La seva situació està relacionada amb la funció que exerceix envers l’entorn geogràfic. Tipus de plans: Pràctiques urbanístiques de creació de ciutat han anat canviant al llarg de la història a mesura que s’anaven modificant les necessitats dels habitants, millorant els mitjans de transport, canviant les preferències artístiques i estètiques… Així cada pla i trama urbana solen ser representatius d’una època concreta. ●

Pla irregular: ○ El món occidental aquest pla correspon a la part antiga de les ciutats i fa referència a la ciutat preindustrial d’origen romà o medieval. A vegades encara és possible resseguir el traçat d’antigues muralles, que abans feien de barrera infranquejable per a qualsevol creixement urbà i senyalava el límit precís amb el món rural. ○ Delimitació marcada per muralles provocava que s’aprofités tot l’espai interior disponible, de manera que morfològicament el resultat acabava sent un conjunt caòtic d’edificis alts i sense un ordre fix, carrers estrets i irregulars amb un traçat tortuós. Ex. Lugo, Granada… ○ El pas del temps, els incendis i les destruccions produïdes per les guerres van introduir canvis que van deteriorar aquests barris antics. En la mesura possible els carrers s’han adaptat a les exigències del trànsit i una part dels habitatges s’han remodelat i s’han dotat dels serveis indispensables. Els sectors monumentals solen estar ben adequats perquè són zones d’interès artístic que arriben a convertir-se en barris museu per a turistes i per als escassos residents.

●

Pla ortogonal: ○ Ex: Grècia i Roma clàssiques i tb a les ciutats colonials, aquest tipus de pla es va desfer muralles i dissenyar eixamples. ○ Tb es diu pla reticular o en quadrícula i presenta una forma simple: carrers es tallen perpendicularment entre ells. Això fa que les illes de cases siguin quadrades o rectangular i que els edificis tinguin una disposició molt ordenada. ○ La forma reticular facilita la parcel·lació dels terrenys i el traçat de carrers amples, airejats i assolellats. La quadrícula pròpia d’aquest tipus de pla afavoreix els desplaçaments pels eixos verticals i pels horitzontals però complica els trajectes transversals, això es corregeix amb l’obertura de vies en diagonal. ○ S.XIX → els eixamples es van destinar a residència de la classe mitjana i burgesa, però en una època en que no hi ha ascensors, els pisos més alts eren + barats i s’assignaven a les classes populars. L’Eixample de Bcn és un dels més coneguts, no sols per l’extensió sinó pq abans de ser aprovat el 1863, el

○

●

dissenyador, Ildefons Cerdà, havia fet notables estudis sobre les necessitats i les expectatives de la ciutat de manera que el pla era molt rigorós. Al s.XX alguns barris perifèrics de nova planta es van dissenyar seguint un pla ortogonal, però diferent del s.XIX.

Pla radiocèntric: ○ A vegades és tal la centralitat d’algun edifici o monument històric (catedral, castell o gran plaça de mercat) que arriba a condicionar la forma d’ordenament del pla d’una ciutat o barri. Des d’aquest punt central surten carrers i avingudes que com si fossin radis, s’allunyen del centre fins als diversos espais en què s’articula la ciutat: és el pla radial o radiocèntric. ○ l pla radial es completa i perfecciona amb l’obertura de vies concèntriques, a manera de cinturons urbans, que permeten la connexió entre els diversos barris sense necessitat d’haver de passar pel centre de la ciutat. No obstant, a vegades els encreuaments entre els carrers radials i els concèntrics són bastant complicats. ○ Aquesta forma urbana sol ser molt impactant pq afavoreix una visió centralitzada de la ciutat i el fet que es concentrin al centre urbà una bona part de les act i de les comunicacions. Moscou, París o Amsterdam són bons exemples de plans urbans radiocèntrics, parcialment Pamplona i Tgn.

La morfologia urbana al s.XX: Dos models bàsics d’arquitectura i d’urbanisme que caract. la ciutat del s.XX: la ciutat jardí i la ciutat funcionalista o racionalista → van sorgir al món occidental, però es van expandir pel planeta, però amb morfologia i característiques allunyades del disseny inicial. Ciutat jardí: ● Final del s.XIX l’urbanista Howard es va adonar dels problemes de la ciutat industrial, va elaborar una proposta per construir ciutats noves al marge de les que existeixen = creació d’una trama de carrers irregulars que integressin habitatges de tipus unifamiliar, amb pati i jardí, amb activitats productives i serveis, i que havia de ser autosuficient. Màxim podia tenir 30.000 hab per evitar problemes i dèficits del creixement descontrolat i per assegurar el contacte amb la natura. ● Aquest model va ser manipulat i se’n van tergiversar els objectius inicials: les ciutats jardí es van construir com urbanitzacions destinades a 2a residència que consumien molt espai. ● A EUA, aquestes urbanitzacions “suburbia” són el resultat de l’actuació d’empreses privades i estan formades per cases individuals amb jardí que s’estenen al llarg de les vies de comunicació. Conformen un contínuum urbà de baixa densitat que fins i tot arriba a unir ciutats i obliga a fer llargs desplaçaments en cotxe entre el lloc on es viu i el lloc on es treballa. A la pràctica es converteixen en ciutats dormitori. ● Els barris de cases adossades de moltes ciutats espanyoles són herència alterada d’aquelles cases jardí angleses de la primeria del s.XX. A vegades a causa de la dispersió i l’aïllament respecte als equipaments i a les act, han esdevingut ciutats de baixa densitat.

Ciutat funcionalista o racionalista: ● A la primeria del s.XX Le Corbusier i altres urbanistes van rebutjar la proposta anterior com a solució per a les problemàtiques de la ciutat industrial. Gràcies a les noves possibilitats tècniques que oferia el formigó, van proposar construir alts blocs de pisos amb l’objectiu d’alliberar sòl per dedicar-lo a zones verdes i obertes → hi prevalia la racionalitat i la funcionalitat,  es creia que l’arquitectura necessitava ser útil, pensar en les seves funcions. Abans que la bellesa, calia pensar en les formes. Segons aquests, s’havien de resoldre els problemes de manera racional, utilitzant criteris homogenis i estandarditzats per construir els habitatges i equipaments. ● A Esp 1960-80 → el model inicial de ciutat funcionalista o racionalista va ser manipulat. Avui hi ha molts barris o polígons residencials que són una concentració de blocs de pisos de baixa qualitat, amb pocs equipaments i sense espais lliures destinats a zones verdes i obertes, a diferència del previst. El 1990 la qualitat general dels blocs de nova construcció va millorar. ○ Carta d’Atenes (1941) → carta on es proposen 95 punts per establir una ciutat racionalista ideal, els quatre principals se centren en l’habitatge, la circulació, el treball i la planificació. ○ Brasilia, capital de Brasil, es creada a partir d’aquesta carta, seguint tots els aspectes possibles. 6. FUNCIONS URBANES: Són les activitats que la pob fa cada dia i que condicionen la utilització de l’espai de la ciutat. Activitats i funcions urbanes: com + gran és una ciutat + funcions té i + complexes són. Sovint alguna funció específica es troba a l’origen fundacional...