Hermenèutica part teòrica PDF

Preview

Summary

Warning: TT: undefined function: 32HERMENÈUTICA LITERÀRIA Què és l’hermenèutica? Història de la hermenèutica de Maurizio Ferraris: L’hermenèutica no és en cap moment una teoria, no es tracta d’una metafísica, d’una observació de tot allò que és immutable, d’essències, d’allò etern, si no que és tot ...

Description

HERMENÈUTICA LITERÀRIA 0. Què és l’hermenèutica? Història de la hermenèutica de Maurizio Ferraris: L’hermenèutica no és en cap moment una teoria, no es tracta d’una metafísica, d’una observació de tot allò que és immutable, d’essències, d’allò etern, si no que és tot allò que exerceix una funció de pont i que s’alterna. L’hermenèutica no té una part teòrica ja que tot és pràctic, però si es pot teoritzar sobre l’objecte en qüestió. La part teòrica no és només teòrica i la part pràctica no és només pràctica. L’hermenèutica faria el paper de llenguatge, d’Hermes que en cap cas crea una totalitat, si no que té en compte aquests dos pols i manté el cel al cel i els homes al terra. Això no vol dir que no hi hagi la possibilitat de fer-se càrrec d’un pol i de l’altre però si que s’estableix un marge comunicatiu, marca els límits. Hermes marcava amb pedres els límits de les propietats: d’aquí que s’hagin de posar límits, reconèixer quins son els límits i com es podrien superar. Quan parlem de l’hermenèutica com quelcom mutable, hem de parlar de la idea de mutabilitat. El fet de contemplar un temps o uns temps respecte d’una essència o una eternitat farà que la necessitat de fer hermenèutica sigui necessària quan ha passat un temps i una sèrie de textos. Aquests textos no s’entenen per la funció que tenen si no que s’han d’adaptar a un nou context. Es per això que el pas del temps s’ha de considerar. Què és l’hermenèutica? Una reflexió pel sentit, un pensar la comprensió pel sentit. És una tasca auto reflexiva que és bàsica, sobre tot, a l’hermenèutica ontològica del segle XX, que es pregunta per la comprensió del món. En el segle XVII, l’hermenèutica consistia en una seria de regles per la correcte interpretació dels textos. Era un mètode que ajudava a excitar errors en la interpretació. Fins al romanticisme tenia un propòsit tècnic, l’hermenèutica era una sèrie d’instruccions metodològiques de les ciències interpretatives. Podríem pensar en les gloses, anotacions que es situaven al costat dels textos que explicaven el que volia dir cada paràgraf. La tasca de l’hermenèutica era, doncs, prevenir l’arbitrarietat, prevenir una interpretació arbitraria. L’alegoresi es dona d’es d’un principi i suposa un salt interpretatiu perquè suposa interpretar quelcom que no està al text. Com era fàcil caure en l’arbitrarietat hi havia la necessitat de posar normes. Quan parlem d’exegesi parlem d’una interpretació dels textos sagrats únicament. L’hermenèutica seria una tasca interpretativa més ample. Aquesta tasca normativa i tècnica per evitar arbitrarietats, era una disciplina auxiliar, en tant que eren unes normes que ajudaven a comprendre el text. Però el fet que fos auxiliar no volia dir que fos secundaria (per la càrrega que hi ha al rere). L’hermenèutica techné que es dona a finals del segle XVII no té res a veure amb el que es dona a nivell universal. No vol dir que es doni arreu , si no que no es limita a una camps sagrats com anteriorment. L’hermenèutica universal és una hermenèutica molt més ample, entén que sempre estem dins d’un acte de comprensió. No és quelcom que s’utilitzi per aclarir passatges que són foscos si no que la característica de l’hermenèutica contemporània és reconèixer que en tot moment estem comprenent. L’autoreflexió consisteix en ser conscient de quins son els processos de la comprensió. L’hermenèutica regional és a dir, les hermenèutiques particulars d’un camp concr et, s’amplia a una pregunta molt mes general: què vol dir comprendre, què fem quan comprenem? L’hermenèutica contemporània és el conjunt de teories de la comprensió. L’hermenèutica té sempre a veure amb un intent d’aproximació. Un intent que mai serà definitiu. Això és el que Schleiermacher creia i a més a més mai imprimia les seves

1

obres perquè creia que l’hermenèutica mai s’acaba i mai assoleix la seva totalitat. És per això que l’hermenèutica té a veure amb un intent, amb un assaig. Sempre serà la reflexió del sentit de comprendre. Distingim entre l’hermenèutica sacra (teològica) i les hermenèutiques profanes com ara les jurídiques o les literàries on tindríem un marc general aplicat a un cas concret. Des dels inicis de l’antiguitat hi havia un sentit universal a l’hermenèutica perquè dins de les hermenèutiques regionals hi havia el sentit de traducció, de translació a un llenguatge de comprensió. De quelcom que és fosc i que per tant no és acte hermenèutic. La tasca hermenèutica té a veure amb perquè em d’entendre més enllà del que sens pregunta literalment, quins són els mecanismes a partir dels quals podem entendre aquests processos. Això té a veure amb l’eina lingüística. Aristòtil ja va escriure un tractat hermenèutic que es deia De la interpretació i tenia a veure amb la lògica de l’oració, amb la lògica del llenguatge. Si el llenguatge és interpretació, una teoria de la interpretació seria una teoria del llenguatge, del coneixement. Aquest acte ens fa veure com des dels inicis, estem comprenent i interpretant. La interpretació és necessària quan llegim alguna cosa que sens fa estranya. És cert que l’hermenèutica és necessària en els moments de visagra, tal com diu Grondin. És necessària sobretot en els moment de canvi, com va ser la Segona Guerra Mundial o en el naixement de Jesucrist, fet que va suposar un canvi immens a l’hora de llegir els textos fundacionals. Gadamer diu que la universalitat, el saber (sempre estem comprenen) es dona perquè ens adonem o sabem que comprenen sempre que deixem d’entendre. Sempre estem comprenen (aquesta és la universalitat de l’hermenèutica) però no ens adonem. Ens adonem que sempre estem comprenen quan deixem de comprendre. Sempre s'està produint comprensió però ens adonem quan el text falla. El fet d’aturar-se vol dir que hi ha una mala interpretació i això és el que va introduir Schleiermacher. Ell explica que la possibilitat de malentès hi és sempre, ens hem de fixar en que sempre podem no comprendre, No vol dir que comprenen sempre i utilitzem l’hermenèutica en moments puntuals sinó que em de dubtar de la nostra interpretació sempre perquè podrem sempre no comprendre. Una de les dificultats té a veure amb el distanciament és a dir, amb aconseguir distanciar-se. L’hermenèutica mostra tot allò que ja està passant, allò que ja està succeint, allò que tenim davant però que pel fet de tenir-ho davant podem no veure-ho. En aquest sentit allò familiar pot ser allò més difícil de pensar. Allò que es contempla coma a obvi, potser no és tant evident. L’hermenèutica ha d’aconseguir el distanciament de tasques quotidianes com és la comprensió dels efectes del temps. En tot aquests casos el que hi ha en joc és un sentit. Sentit implica sempre una cosa respecte d’una altre. Un sentit és quelcom que emet a una altre cosa. Un sentit té a veure amb la manera de relacionar-se de l’ésser amb el món, la manera amb que nosaltres com a subjectes ens relacionem amb el món de manera individual i col·lectiva. El sentit és perspectiva, d’aquí la necessitat de distanciament. La paraula sentit implica referir-nos a la realitat d'una manera simbòlica i lingüística i implica que ens relacionem amb el món a través de representacions i quan parlem de representacions parlem de tenir en compte que una representació no és una simple copia exacte de la natura si no que representació implica transformació i això seria el sentit, és una humanització. Hi ha l’element de metàfora, de signe, de metonímia... són elements que remeten a una altre cosa com el martell de Heidegger i això es relaciona amb la intencionalitat. Tenim

2

més expectatives sempre davant d’una cosa. Les interpretacions no són sempre vàlides s’han d’anar revisant perquè les normes són caduques. L’hermenèutica ha de considerar el món tal qual és en cada moment. Qüestió del mètode: una de les tasques més importants de l’hermenèutica és considerar els límits del mètode. L’hermenèutica es pregunta els límits de les ciències de la natura en contraposició amb les ciències de l’esperit i per això hem de tractar el mètode. Si ens acostem a un mètode vàlid per tots els objectes, perdem la idea d’individualitat. Quan parlem de mètode científic parlem d’un instrument aplicat a diferents objectes per diferents subjectes el resultat del qual sempre és objectiu. Cada objecte demana una aproximació diferent. Gadamer parla de la primacia de la pregunta i la primera pregunta sempre ha de ser intuïtiva. Com començar doncs un estudi rigorós si la primera pregunta es sempre intuïtiva. La lectura hermenèutica sempre consisteix en que el text ens faci preguntes. Un comprendre sempre implica un voler comprendre i una voluntat de comprendre i d’aproximació si no evidentment, l’hermenèutica no es dona. Hem d’aventurar-nos, de fer aquesta aproximació i voler comprendre. L’hermenèutica en cap cas nega el límit i el mètode si no que considera que si es pot donar un mètode, hi han límits. L’aplicació del mètode pot ajudar a uns resultats que mai seran satisfactoris. La raó és el resultat de dos que dialoguen com diu Gadamer, dos que parlen i que enraonen, una pronunciació que té un sentit. Si parlem de l’etimologia de la paraula hermenèutica ens ajuda a saber de quina manera comprenem l’antiguitat. La base teòrica lingüística de Veritat i mètode es basa en Sant Agustí. Tant el text de Grondin com el text de Ferraris ens dona les eines per pensar l’antiguitat a traves també de l’etimologia de la paraula hermenèutica. - Elocutio. - Sermo. L’hermenèutica es vincula directament amb el llenguatge: amb expressar i amb traduir. L’arrel d’aquestes paraules tenen a veure amb els tres sentits o problemes de comprensió, és a dir, de fer comprensible i de fer explicable el sentit. L’elocutio es una interpretació de l’estat de les coses a través de les paraules. Quan parlem d’explicar parlem d’aclarir i d’interpretar alguna cosa que s’ha dit prèviament mitjançant una explicació i quan parlem de traduir parlem d’interpretar una cosa dita d’una llengua desconeguda a una coneguda. Ebeling diu que hi ha dependència entre aquestes tres qüestions que contribueixen tres aspectes inesperables de l’hermenèutica. Des dels inicis, l’hermenèutica tenia un sentit religiós i ja posava un mediador entre els deus i els homes. Hermes era un mediador que dona bones noticies, algú que anuncia, que explica i que tradueix el llenguatge humà. Aquest intermediaris ja estan vinculats des de el principi i més tenint en compte que Hermes era el Déu de la eloqüència. És algú que sap mantenir els límits, ja que traduir és en certa manera explicita. Ebeling simplifica aquest explicar: després de traduir a un únic sentit trobaríem l'expressar. Ens trobaríem amb l'expressar (moviment de dins cap a fora, que

3

exterioritzem) i amb l’explicar i traduir que tindria a veure amb la interpretació. A partir d’aquí considera que l’hermenèutica és en realitat un sistema a partir del qual mostrar el moviment de l'expert. Considera que l'hermenèutica remet a un moviment de l'esperit que remet a una comprensió total. Interpretar vol dir buscar el sentit, té a veure amb un moviment de l'esperit que es dona de fora a dins. La primera vegada que apareix la paraula hermenèutica és amb Plató, concretament en el llibre polític de Les lleis. La paraula apareix per designar l'art de la traducció o la transmissió en l’àmbit religiós. Plató situa la hermeneutiké (capacitat de traducció) al costat de la mantiké que és l'art de la endevinació religiosa. Aquestes dues formes tenen un contingut de coneixement però en cap cas aquest coneixement no arriba mai allò que reclama Plató que es la Sophia o veritat. No són formes de veritat. Ió de Plató: diàleg entre Sòcrates i un rapsode. Presenta Ió com un personatge pretensiós que acaba demostrant que només té coneixement dels textos homèrics i això per Sòcrates és una gran feblesa. Parla del magnetisme i el vincula a la irracionalitat de l’ànima. Hi ha una cadena interpretativa. Hi ha uns profetes que posen en relació els dos mons però sembla que els poetes també tenen la funció d'Hermes, que és la de conèixer les muses que inspiren i traduir a un llenguatge que els homes coneguin. Tothom acaba sent intèrpret de tothom i aquesta tasca acaba sent infinita perquè sempre hi ha més a aclarir i aquesta interpretació es pot donar amb altres matisos. Timeu de Plató: És una reflexió i un anàlisis. Vincula els òrgans del cos amb l’ànima humana. La part menys noble té contacte amb l’endevinació. La paraula també apareix en Aristòtil en un text titulat Per Hermeneis o de la interpretació que tracta sobre la lògica d'un enunciat i que per tant aquest sigui verdader o fals. Aristòtil posa un accent en aquesta primera fase de l'hermenèutica. L'hermenèutica té a veure amb la possibilitat de que l’enunciació sigui lògica i en aquest cas que la funció mediadora no és el poeta el rapsode o l'hermenèutica si no que la funció mediadora és ocupada per l'enunciat que trasllada els pensaments de l’ànima a un llenguatge exterior. Es mitjancer entre l'ànima i el destinatari de manera que el llenguatge serà el propi logos, serà la tasca hermenèutica. Durant tota l’antiguitat el sentit de l’hermenèutica s’amplia al sentit del logos com a paraula en quant meditada, com a paraula en quan raonada. De la extraña faena del hablar de Félix Duque: Duque vincula com a llenguatge, com a enunciat tot allò que ens fa humans és a dir, tot allò que fa la necessitat de parlar. La tasca hermenèutica no és metafísica i sempre hi ha una necessitat hermenèutica mitjancera entre dos elements. 1. Recorregut històric. Teories de la interpretació i La interpretació al·legòrica a l’antiguitat. La primera vegada que apareix la paraula hermenèutica apareix en contextos religiosos referint-se al poder de transmetre el missatge dels Déus als humans. Els textos que s’han d’interpretar en aquest context són elementals per la constitució de la autoritat 4

religiosa. L’hermenèutica religiosa no és l’únic camp ja que també eren importants els textos jurídics. Es creia que transmetien la veritat i es consideraven clarividents. L’hermenèutica teològica està vinculada a la hermenèutica jurídica que es vincula de la mateixa manera com a model de comportament que ha de ser comprés i que ha de tenir un valor etern. Aquesta llei i aquesta paraula absoluta sempre ha de ser així i quan l’afecta el pas del temps, ja que la societat canvia, aquests textos s’han de traduir perquè el valor continuï sent vigent i bàsic i doni la sensació de que és un text present. La tercera branca és l’hermenèutica filològica i també necessita d’aquest trasllat al present, ja que eren els que transmetien el coneixement a través dels mites que tenen un valor transcendent. Tots aquests textos fundacionals eren necessaris i havien de sobre viure al pas del temps i s’havien de vincular al pas del temps. Dintre d’aquests textos cal evitar l’ambigüitat i han de ser claríssims i cal evitar les confusions, les ambigüitats i l’arbitrarietat per no alterar la validesa del text. Les ambigüitats poden portar a una manca de significat i sentit i per tant no poden donar-se en aquests entorns. A partir del text de Ferrariz es marca aquest paràmetre de la hermenèutica entre historicitat, comprensió i temporalitat. Un text que parla de qüestions bàsiques de la historia d’un poble com la Ilíada i que es transmet oralment finalment queda per escrit i per tant passa per un procés en el qual el relat queda modificat. Quan queda per escrit i tenint en compte que el món ha canviat al llarg del temps aquest text arriba en un context del qual no forma part ja que ja han passat quatre segles i per tant hi ha una distància abismal i es necessita l'hermenèutica per comprendre’l, ja que es pot convertir en un text estrany i incomprensible degut a que pot contenir coses irreconciliables amb els nous valors de l’època. A partir d’aquest punt el text obliga a construir un pont entre el text i el món contemporani que segueix considerant canònic aquest text i cal, per tant, canviar paraules i expressions per salvarlo de l’error i de la incomprensió. Quan els textos deixen de ser naturals per la persona que els intenta entendre és quan comença la historia de la hermenèutica ja que tenen espais obscurs i necessiten fer-se comprensibles producte dels efectes de la temporalitat. Existeixen dues tasques que conviuen en el temps i sovint actuen contraposades i tenen a veure amb la qüestió de la temporalitat: la primera sorgeix a Grècia quan la llengua d’Homer no és comprensible pels Atenesos del segle VI i es necessita un mitjancer entre passat i present i es necessita que l’hermenèutica reconstrueixi lingüísticament i gramaticalment el text. L’objectiu consisteix en la determinació d’una paraula que no s’entén i que precisa que es tradueixi a un llenguatge contemporani. Aquesta aproximació es coneix com SENSUS LITTERALIS, és a dir, com a sentit literal o gramatical ja que aquestes traduccions són purament gramaticals. Aquesta primera tasca consisteix en fer llegible el text mitjançant paraules que s’adaptin als usos lingüístics del lector. Tot això té a veure amb l’envelliment de la llengua, ja que fa que aquestes sobres envelleixin i per tant també el seu sentit i cal que l’hermeneuta tradueix el llenguatge literari i això comporta una espècie de aproximació científica en tant que era una tasca objectiva ja que se seguia un criteri rigorós, aquests hermeneutes escamotegen la distància històrica i converteixen de nou el text en essencial. S’oculta amb el procés el temps passat i el situa com si sempre fos vàlid. La segona tasca que es contraposa sovint al sentit literari i gramatical, se situa una mica més tard i té a veure amb quan el text ja es pot comprendre perquè s’ha adaptat lingüísticament però no entenem el contingut, això fa referència al SENSUS ESPIRITUALIS, és a dir, a la interpretació al·legòrica. Aquestes dues tasques formaran

5

les dues grans tendències de la hermenèutica i responen al mateix fenomen: fer perviure un text en un moment cultural canviant. Pel que fa a la interpretació al·legòrica dels mites grecs, comprenien especialment els textos d’Homer i la Teogonia d’Hesíode. Els textos d’Homer es consideraven portadors d’una veritat i la seva poesia era clau en l’educació dels joves de la polis i eren, per tant, els textos que estudiaven i aquestes obres eren les seves enciclopèdies on es trobaven totes les respostes. Al segle VI aC hi ha una corrent racionalista i comencen a haver-hi unes variacions i es rebutja el mite a través de la filosofia, un d’ells és Xenòfanes de Colofó ja que considera que Homer i Hesíode atribueixen als Déus un comportament humà reprovable i poc modèlic. Aquets Deus son lladres, maten, son adúlters... a més a més creu que la representació antropomòrfica traiciona el que és específic de la seva naturalesa divina ja que es perd allò propi de la divinitat que és no ser humà. Per els filòsofs la veritat està en un altre lloc i no en el mite, ja que el llenguatge mític ja no es pot llegir d’una manera literal ja que creuen impossible que els Déus es comportessin d’aquesta manera i comencen a llegir els textos d’una manera racionalitzada: segueixen tenint la veritat però no és literal. És una reacció al·legòrica i racional que continua tenint un valor molt potent en el segles I i II dC. Aquesta interpretació al·legòrica també es dona en l’hermenèutica hebrea i cristiana. L’alegoresis funciona amb unes formules fixes per donar un contingut nou i contemporani, per mantenir la vigència. Aquesta manera d’interpretar va ser encunyada per Pseudo-Heràclit ja que permetia dir alguna cosa que alhora n’insinuava una altre. L’al·legoria és inherent al llenguatge com diu Nietzsche i per tant ens trobem davant de la impossibilitat de comunicació (perquè el llenguatge es metafòric), amb aquesta afirmació ens trobem amb la mateixa qüestió que amb Pseudo-Heràclit. Durant tota la història la interpretació hermenèutica té a veure amb la recerca d’un sentit més profund que el sentit literal. L’alegoresis no llegeix la lletra si no que consisteix en buscar un sentit que es troba més enllà de lo visual i aparent. Ja que es buscava un sentit més profund el perill eren les múltiples interpretacions i per tant s’imposa una regla: partir sempre del sentit literal i quan aquest no es pot interpretar es pot fer un salt. Un recurs molt comú és el recurs de l’etimologia ja que pe...