L’evolució del cànon de bellesa femení PDF

Preview

Summary

Treball sobre l'evolució del cànon de bellesa...

Description

L’evolució del cànon de bellesa femení De l’art romànic fins a l’art barroc

Aina Felipe Falgàs B2B

ÍNDEX -

-

Introducció Hipòtesis El cànon de bellesa Evolució del cànon de bellesa femení: - Art antic - Art medieval: - Art romànic - Art gòtic - Art modern: - Art renaixentista - Art barroc Taula comparativa Conclusions Bibliografia Annex: fitxes tècniques de les obres

Introducció És evident que el cos femení que actualment considerem “ideal” no ha sigut sempre així. La idea de cos perfecte ha anat evolucionant al llarg dels anys, i aquestes transformacions que ha anat experimentant la idea de bellesa va lligada als canvis que s’han anat produint en el pensament de la societat. Per això en aquest treball, a part de poder establir les característiques dels canons femenins dels estils romànic, gòtic, renaixentista i barroc, vull descobrir quins són aquests canvis social que han fet que hi hagi un canvi en la visió dels humans i en la concepció de bellesa i perfecció.

He escollit aquest tema, perquè és un tòpic que trobem molt en l'actualitat, a més, opino que la millor manera de poder analitzar l’evolució que ha tingut el cos bell femení al llarg dels anys és a través de l’art, concretament, amb l’escultura i la pintura.

Abans de començar amb el treball he plantejat tres hipòtesis: -

En l’art medieval, no trobem representacions nues dels cossos femenins perquè és un període molt religiós i que per tant no les admet.

-

El cànon de bellesa femení de l’art renaixentista és molt semblant al dels estils clàssics.

-

A mesura que anem avançant en l’art, el cos ideal de la dona és cada vegada més gras, ja que mostra el nivell de riquesa i de classe social.

Per tant, a part de respondre a les hipòtesis, els principals objectius del treball són: -

Poder establir quin és el cànon de bellesa femení de l’estil romànic, gòtic, renaixentista i barroc.

-

Trobar quins són aquests canvis en la societat que ha fet que el cànon evolucioni.

-

Poder comparar quines són les diferències entre els diferents estils, pel que fa al cànon de bellesa femení.

La metodologia aplicada en el treball serà la següent: de cada estil artístic, buscaré un parell o tres obres per a poder analitzar quins són els trets i les característiques dels canons femenins del període, i establiré una relació amb el context de l'època, per així poder veure com han influït en l’art i que ha fet que els cànons siguin com són. Al final de cada apartat estilístic, faré una petita conclusió i diré les principals diferències amb els estils anteriors. A partir de les conclusions obtingudes de cada estil artístic, faré una taula comparativa comparant els cànons de bellesa del romànic, gòtic, renaixentista i barroc, per poder veure clarament quina ha estat l’evolució. A l’inici del treball, pensava començar parlant dels cànons de bellesa de l’art medieval (deixant de banda la prehistòria, l’art grec, el romà…). Pero vaig pensar que si l’art renaixentista s’inspirava en les formes clàssiques, havia de parlar també de Grècia i Roma. Així que vaig decidir fer una petita introducció dels cànons de bellesa femenins de l’art prehistòric, egipci, grec i romà.

El cànon de bellesa Entenem l’art com a un procés o activitat creativa feta amb la finalitat d’expressar emocions, realitats o idees. Aquest pot ser manifestat de infinites maneres, a través de la música, la literatura, la pintura, el cinema, l’escultura... I no sempre és percebut igual per a tothom.

Podem parlar de l’art també com a l’expressió per mitjà de la qual l'ésser humà manifesta la seva “tendència natural” cap a la bellesa. El fet que una obra artística sigui considerada bella per l’artista, no implica que també ho sigui per qui la percep. Al contrari, al llarg dels anys, hi ha hagut artistes que no han volgut seguir els ideals de bellesa dels seus temps i han innovat, encara que des d’un principi no agradrés al públic. Aquestes “rebel·lions” contra els cànons i ideals de bellesa, han sigut la raó per la qual l’art ha evolucionat. Per tant, considerem que els cànons de bellesa són fruit de l’evolució que ha tingut l’art al llarg dels anys.

La paraula “cànon” prové del grec kanon, que vol dir regla. És un concepte que es refereix al conjunt de normes o principis que serveixen com a guia per al comportament humà, per un moviment artístic o per a qualsevol activitat determinada. Per tant, entenem al cànon estètic o de bellesa com a aquestes regles o característiques que la societat en general considera belles en relació a l’art, des de la pintura fins a l’arquitectura. Però com bé hem dit, l’art evoluciona, i per tant els cànons també, és per això que el que avui nosaltres considerem “bell”, fa segles no estava ben vist.

Evolució del cànon de bellesa femení Art Antic: Abans d’entrar en l’art medieval i l’art modern, faré una petita introducció amb l’art prehistòric, l’equipci i el grec. Ja que com he dit, per analitzar l’art medieval i modern, abans haurem de parlar sobre les influències que tenen. Per això és necessari analitzar aquests estils anteriors, sobretot l’art grec, ja que aquest ha servit de model i de referència per les reinterpretacions renaixentistes.

LA PREHISTÒRIA (40.000-5.000 a.C.) En l'època prehistòrica, ja existia un cànon de bellesa sobre les dones, però aquest era molt diferent del que tenim actualment. Trobem molts exemplars de petites escultures anomenades venus esteatopígies que es creu que fan al·lusió a la fertilitat, i que es caracteritza per la representació d’un cos femení amb grans adipositats, pits, ventre, malucs i natges molt desenvolupades. Les més conegudes són les Venus de Willendorf, Lespugue, Savignano i Lauselle. En general, aquestes escultures tenien més la intenció d’expressar el concepte de fecunditat que no de representar una persona en concret, ho sabem perquè en algunes escultures com la Venus de Willendorf, s’anul·la el rostre, tapat amb una mena de cercles concèntrics.

Venus de Willendorf (c. 24000 a.C.) EGIPTE (2955 - 332 a.C.) La característica principal de l’escultura egipcia és el hieratisme, frontalitat i rigidesa de les figures. Per als egipcis, la bellesa es basava en l’harmonia i la perfecció. Els cànons de bellesa tant femenins com masculins es basaven en cossos prims i esvelts, i les faccions del rostre, com són els llavis, les celles o els ulls estaven molt marcats i definits. Les dues figures femenines més importants de la cultura egípcia i que van marcar els cànons de bellesa de la civilització, van ser Nefertiti ('esposa del faraó Anemofis I) i Cleopatra (última reina d'Egipte, de la dinastia hel·lènica dels Ptolemeu).

Nefertiti: Representa perfectament el cànon de bellesa de l'època; figura i coll esvelt i crani allargat. La bellesa del rostre i l’elegància de la figura, mostren ser d‘un estil més humà, que trenca amb l’estil de la tradició artística. Cleopatra, reina a tan sols 17 anys d'edat i casada amb el seu germà seguint la tradició egípcia, va ser coneguda per la seva saviesa i poder de seducció, encara que no complia del tot els ideals de bellesa de la época: era caracteritzada pel seu nas aguilenc. …………………………………………………………………...Bust de Nefertiti (c. 1370-1330 a.C.) GRÈCIA (S. VIII - I a.C.) L’art grec es fonamenta en els pilars bàsics de natura, home, raó i bellesa. La frase del filòsof Protàgores “l’home és la mesura de totes les coses”, sintetitza les bases de l’art grec, en concret l’art hel·lènic. El tema central escultòric era sempre la figura humana, es representaven déus, deesses, herois i heroïnes de la mitologia clàssica i atletes (considerats el model de bellesa física i espiritual). Per tant, podem dir que en l’art grec, un cos era considerat bell si aquest era proporcionat i simètric, tant en homes com amb dones. En general, el cànon de bellesa femení era d’una dona prima, amb els melucs amples i cuixes força grans, el cabell era llarg i ondulat, els ulls grans i atmetllats i el nas afilat. Dividim l’art grec en tres períodes: l’arcaic, el clàssic i l’hel·lenístic: En el període arcaic, les figures humanes femenines de l’escultura grega eren les Kórai, que eren generalment sacerdotesses. Les Kórai eren estatues votives que es dedicaven al culte, normalment portaven fruita o flors en una mà, sempre eren representades vestides. Aquestes escultures reflecteixen la influència del models orientals del’antic Egipte: la rigidesa i la frontalitat del cos. Eren geomètriques i simètriques. Els trets típics arcaics eren: somriure forçat, ulls molt marcats i amb forma d'ametlla i cabell geometritzat, entre d’altres, en general molt inexpressives i poc naturals.

Koré del pèplum (500 a.C.)

En el període clàssic es mostra la preocupació per reproduir l’anatomia humana amb proporcions completament equilibrades, i s’intenta assolir l’ideal de bellesa humana. S'aconsegueix aquest equilibri i bellesa amb una postura més natural, assolida amb la tècnica del contrapposto (figura en repòs) o la corba praxiteliana. En aquesta etapa es perd la frontalitat i la rigidesa, i s’introdueix un cànon de proporció matemàtica entre el cap i la resta del cos. L’expressió facial comença a ser una mica més expressiva, les escultures tenen una expressió més serena i idealitzada. En l’escultura d’Afrodita de Cnidos, de Praxíteles, L'estàtua representa a Afrodita, la deessa grega de l'amor, la bellesa i la fertilitat femenines, és la primera representació nua coneguda de l’escultura grega, ja que en l’art grec només els homes podien estar representats nuus, en el cas de les figures femenines, només era representada nua la deessa Afrodita).

Afrodita de Cnidos (360 a.C.) ñ Praxíteles P En el període hel·lenístic es trenca el cànon de serenitat i equilibri clàssiques amb les composicions dinàmiques de l’escultura. L’ideal d’harmonia i proporcionalitat encara és visible, però ara apareixen noves formes caracteritzades per la tensió i el moviment. Els rostres són molt expressius, hi ha una gran exaltació del patiment (pathos), que és degut als episodis bèl·lics que han tingut lloc a Grècia, que es veuen influenciats en l’art. Un gran exemple d’escultura hel·lenística és la Victòria de Samotràcia, que representa les característiques hel·lenístiques: tensió i moviment. Amb la tècnica que s’utilitza dels draps molls, es fa visible l’anatomia del cos, que dona una notable sensualitat.

Victòria de Samotràcia (200-190 a.C.) Pitòcrit de Rodes

ROMA La cultura i l'art de l'antiga Roma tenen un origen molt eclèctic perquè barrejen influències dels diversos pobles conquerits. Tenen influències etrusques, gregues, de l'Orient Pròxim i d'Egipte, en l'escultura romana sobretot veiem la influència de l'art etrusc i grec. La principal diferència que podem trobar amb l’art grec és que l’art romà té un caràcter més utilitari i funcional. Però pel que fa al cànon de bellesa femení, l'art romà i el grec tenen bastantes semblances, ja que igual que els grecs, buscaven la simetria, l'harmonia i la proporció la forma del cos. Les dones fossin de constitució petita, primes, amb espatlles estretes i cuixes amples, en el rostre prevalien els ulls grans ametllats, el nas afilat…

Afrodita de Cnidos còpia ………………………………………...romana d'una original de Praxíteles

El cànon de bellesa en l’art romànic i gòtic L’Art medieval L'Edat Mitjana és una època de gran extensió temporal, ja que recull des del segle V al segle XV. Són deu segles on l'art i el cànon de bellesa canvia. Genèricament parlem de l'Alta Edat Mitjana, que comprèn dels segles V al IX i de la Baixa Edat Mitjana, del segle XI al XV. Però si hi ha alguna cosa comuna entre tot el període de l’Edat Mitjana, és que és un període completament relacionat i controlat per l'Església catòlica on tot estava en unitat amb Déu. Així, la bellesa, també provenia de Déu. L'església va ser determinant en el paper que se li donaria a la dona, va construir de diverses figures que la identificarien: Maria representant de la Virginitat, la mare i la virtut com a esposa. I Eva, la causa del pecat original, que va provocar l'expulsió del paradís. Per tal s'exaltaven els valors de la virginitat i al seu torn es considerava a la dona inferior a l'home des de la creació. L'estètica medieval estava basada en el símbol i, per tant, era abstracta. Allò que importava era el concepte que transmetia l'art, i no pas que aquest fos un reflex exacte de la natura. Les vestimentes femenines durant l'Edat Mitjana són extremadament recatades. El cos, només en el cas de la dona, esdevé un instrument de provocació i de pecat, i encara que les verges siguin adorades, les dones havien de viure dominades per uns codis de vestimenta que estaven enllaçats amb la tradició cristiana del pecat. Aquesta “identitat moral” havia de ser respectada, perquè si no portava al càstig i a la condemna eterna.

Les dones, en les seves representacions artístiques, se'ns presentaven com a dones rosses, de pell extremadament pàl·lida (símbol de la puresa de la dona), i d'extremitats llargues i primes. Amb cares ovalades, pits petits i malucs estrets, ulls i nas petits i uns llavis carnosos i rosats. Una gran característica del cànon de bellesa femení de l’art medieval és el ventre voluminós de les dones com a símbol de fertilitat.

Com a curiositat, es destaca el complet desús del maquillatge, ja que l'home de l'Edat Mitjana rebutjava qualsevol tipus de manipulació a la natura, encara que fos simplement per pintar la cara de la dona, perquè la naturalesa és un àmbit que depèn completament de Déu, i l'home no té cap dret a modificar-la. Així la dona, encara que tingués aquest “estigma” del pecat, també va tenir un cànon de bellesa al voltant d'ella, que es va anar repetint al llarg de tota l'Edat Mitjana i que a més va ser el cànon amb què es va representar a les verges i a les santes durant tot aquest període.

El cànon de bellesa en l’Art romànic Entre els segles X i XIII es va desenvolupar a gran part d’Europa l'estil artístic del romànic. Aquest període s’inicià amb l’aparició dels estaments socials i del feudalisme. La gran importància de la religió a la societat medieval i el poder de l’Església van fer que les manifestacions artístiques d’aquella època fossin essencialment religioses. Podem dividir el període romànic en tres etapes: -

Primer romànic (final del segle X i segle XI)

-

Romànic ple (final del segle XI fins a mitjans del segle XII)

-

Romànic tardà (mitjans del segle XII als inicis del segle XIII)

En un context dominat per la religió i regit pel neoplatonisme, el romànic és l'art del símbol per excel·lència, amb una missió pedagògica i doctrinal. En aquest període, la majoria de representacions de figures femenines que trobem són de Mare de Déu. L’escultura romànica es caracteritza per les seves figures antinaturals, esquemàtiques i hieràtiques; cossos desproporcionats, manca total de perspectiva; i personatges superposats, estàtics, frontals i perfectament simètrics. Els ulls i les mans humans, allò considerat més espiritual, adquireixen dimensions desproporcionades. Aquest antinaturalisme és intencionat i representa la realitat veritable i transcendent de Déu, enfront del món natural, només aparença imperfecta d'allò que és diví. La funció d’aquestes figures era bàsicament didàctica i simbòlica, es busca la representació de l’essència religiosa dels símbols allunyada del món físic i quotidià. La Maria com a Sedes sapientiae (tron de la saviesa), eren unes escultures devocionals que es representaven la imatge de la Mare de Déu amb Jesús infant assegut a la falda. Eren representades sempre vestides amb una túnica llarga, amb una corona metàlica normalment i assegudes en un tro amb el nen Jesús assegut als genolls. Els trets de les verges són ulls atmetllats, nas i cara allargada i la boca petita. En quant a la constitució, podem dir que eren primes i esveltes, però tampoc podem apreciar molt la figura femenina ja que sempre anaven tapades, i les úniques parts que podem veure al descobert són les mans i la cara.

La Verge de Ger, una talla en fusta de la segona meitat del segle XII que prové de l’esglèsia parroquial de Santa Coloma de Ger, és un gran exemple d’escultura romànica, per la inexpressivitat i sobretot per l’antinaturalisme i la desproporcionalitat del cos, veiem que les seves mans i el cap són molt grans en proporció amb el cos. Verge de Ger, anònim

La Mare de Déu de Veciana datada entre el segon i el tercer quart del segle XIII, és un gran exemple del hieratisme romànic, però que alhora va adoptant una certa serenitat i dolçor que humanitza les figures. El gest protector de la mà de la mare a la cama del fill, anticipa la relació mare fill, que fa que ens apropi cada vegada més a l’art gòtic fa que ens apropi a l’èstil gòtic. És per aquesta tendència humanista que fa que la considerem una obra dels inicis de la transició romànic-gòtic. En la Mare de Déu de Veciana podem veure els trets del cànon de bellesa femení de cara allargada, nas allargat, ulls ametllats, cos prim i molt tapat. Mare de Déu de Veciana, anònim

En conclusió, encara que les representacions de figures femenines en l’art romànic siguin bàsicament verges, podem establir un cànon de bellesa femení, ja que també va ser seguit per les verges i les santes del període. Com he dit anteriorment, aquestes verges tenien una funció simbòlica i didàctica, per tant no buscaven la bellesa, la perfecció o la proporcionalitat com feien els grecs, era una escultura completament al servei de la religió i de l'església.

El cànon de bellesa en l’art gòtic L'arc gòtic va néixer a França, des d'on es va estendre per l'Europa occidental, i va ser adaptat de diferents maneres a cada país. S’extén entre mitjans de segle XII i principis de XIV. Mentre que a països com Portugal, Espanya o Anglaterra es va mantenir fins al segle XV, a Itàlia el gòtic va ser substituït pel Renaixement als inicis d’aquest mateix segle. L’art gòtic, a diferència del romànic, es centra més en la funció decorativa que en la narrativa, per aquest motiu es representen les figures més humanes, expressives i naturalistes (ja no es deformen els cossos). Per tant, podem considerar l'escultura gòtica com a una evolució de la romànica en què també donarà la seva visió del cristianisme, però perfeccionat les figures, ja que ara són més humanitzades: expressen actituds, emocions, gestos…

En la Mare de Déu de Sanaüja, podem veure la clara evolució que han tingut la representació de les verges amb el nen: l’art romànic es caracteritzava pel hieratisme, rigidesa i al inexpressivitat de les figures, com veiem a la Mare de Déu de Veciana, en aquesta escultura gòtica percebem una certa expressivitat i connexió entre mare i fill, a part s’intenta donar més dinamisme a la figura amb la tècnica del Hanchement (desplaçament del maluc cap a un lateral per a fer un trencament de la simetria). Marededéu de Sanaüja, anònim Durant els segles XII-XIV, hi va haver un canvi en la concepció de la dona: es va voler demostrar que la naturalesa de les dones no és perversa ni tenien un caràcter malèfic. Es va defensar aquesta idea en obres com La ciutat de les dones de la poetessa Cristina de Pisán (1364-1430). Per tant, veiem que en l’art gòtic es comença a deixar enrere la concepció de dona com a pecat, que és com s’havia vist durant tot l’art medieval. Cristina de Pisán (1364-c. 1430) en la instrucció d'un grup de homes.

De la mateixa manera que hi ha un canvi de la visió de la dona en la societat també veiem un canvi en la manera de representar-la. Hi ha una major familiaritat amb el nu (que no havia estat mai acceptat en l’art romànic), però encara no estàn acceptat del tot, es considera com un fet accidental i no com la veritable i ideal contextura del cos humà. En tot cas, el nu mostrava la línia desitjable en la dona: prima, de pits menuts i ventre prominent.

En el Retaule de Gant de Jan van Eyck, veiem a Eva representada nua. El cos d...