Mercè Rodoreda: «Jardí vora el mar» PDF

Preview

Summary

Apunts de «Jardí vora el mar», de Mercè Rodoreda: introducció, temes a desenvolupar i punts per fer un comentari (llenguatge, estil, personatges, conclusió…)....

Description

Literatura Catalana VI. Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

VI. JARDÍ VORA EL MAR Jardí vora el mar és una novel·la escrita per Mercè Rodoreda, que començarà l’any 1959 a Ginebra, Suïssa, però la deixarà aturada fins el 1966, quan l’autora treu el manuscrit del calaix, decideix refer-lo i, finalment, acabar-lo un any més tard. L’obra forma part de la represa de la novel·lista a l’exili, ara molt més madura i preparada que als anys 30: Jardí vora el mar és la transició entre la etapa de maduresa de l’escriptora i la de vellesa. Joan Sales, el seu editor, i Armand Obiols, el seu amant, van ésser els dos únics homes que van ajudar i aconsellar l’autora durant tot el procés d’escriptura i els únics als qui Rodoreda confiava les seves obres. Els dos homes, a més, seran els que assessoraran la novel·lista quant al títol de l’obra: després de diferents propostes (com ara L’últim estiu o Últim setembre) i quan ja és a punt d’imprimir-se, Rodoreda i Obiols decideixen que durà per nom Jardí vora el mar, un títol que Sales acceptarà de seguida perquè és més comercial. Mercè Rodoreda construeix l’obra a través d’elements del fulletó, un tipus de novel·la popular de temàtica amorosa apareguda al segle XIX. Sovint utilitza tècniques emprades pel cinema, una de les seves grans passions i un dels temes que es manifesten a la novel·la. Entre les influències literàries de l’autora cal destacar Josep Carner, Carles Riba i Jacint Verdaguer, aquest últim amic de la família. Rodoreda, a més, escriurà Jardí vora el mar sota el pes de Colette i Katherine Mansfield, dones que, com ella, vivien dedicades a la literatura, i en especial Virgina Woolf, que la influencia directament en el tractament del mar a la novel·la, amb obres com El far o Les ones i amb la seva idea de «l’habitació pròpia». SIMBOLOGIA: EL JARDÍ I EL MAR Atenent a la llengua, cal destacar l’ampli coneixement de Rodoreda envers la botànica, una passió heretada del seu avi que es manifesta al text amb l’ús abundant de paraules del camp lèxic de les flors. Aquí cal afegir-hi, aleshores, la importància del símbol de les flors a l’obra, del jardí-refugi on viu i treballa el jardiner, un símbol del món feliç i innocent de la infantesa, d’aquest «paradís perdut» de Rodoreda que recrea en la majoria d’obres com a leitmotiv autobiogràfic, com un embolcall necessari per sobreviure, que li vindrà influenciat pel seu avi i que serà, doncs, un espai lligat a la pau, la serenor i la felicitat. El jardí, per al jardiner dels Bohigues, és l’espai on pot retrobar la puresa que la Cecília representava. De fet, el títol ja és carregat de simbolisme: el jardí es converteix com a sinònim d’edèn, de paradís, que suggereix la puresa original, és a dir, la ingenuïtat i la plenitud infantils representats pel caràcter del jardiner, mentre que el mar connota mort i disgregació del personatges. Així, doncs, el títol

Literatura Catalana VI. Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

concentra en un sol sintagma el cicle vital (principi i final biològics) i el novel·lístic (amor adolescent i suïcidi posterior i clausura de la ficció). D’aquesta manera, l’aigua és un motiu recurrent a la novel·la, que reflecteix no només la mort sinó també la metàfora de la felicitat i llibertat perdudes, que a més es vincula amb la infància idíl·lica dels herois (que reguen el jardí junts, es banyen plegats...). Altres símbols que cal destacar són l’eucaliptus, símbol de l’estoïcisme que caracteritza el jardiner, que és una projecció del narrador i que és el que el manté viu i lligat al jardí i a la seva dona morta, la Cecília; l’ocell, símbol de la mort desesperada d’un adult ancorat a la infantesa; la rosa amb espines, símbol d’una bellesa que pot arribar a fer mal. L’AMOR I LA CONSCIENCIA DE LA MORT Atès que Rodoreda afirma que l’amor és una idealització de l’ésser humà, cap de les relacions amoroses a Jardí vora el mar té viabilitat i totes acaben provocant la infelicitat i tornant-se impossibles, bàsicament per dos motius: la infidelitat i la mort. El triangle amorós RosamariaEugeni-Francesc en presenta ambdues: la Rosamaria escull un matrimoni d’interès per materialisme i desig de seguretat econòmica; aquesta infidelitat dóna peu a la mort, al suïcidi de l’Eugeni, fruit del fracàs amorós, verbigràcia que l’amor es torna tràgic. El suïcidi és un dels temes recurrents a la novel·la, sobretot de persones que fracassen en l’amor. D’altra banda, tot això contrasta amb el record feliç de l’amor que té el jardiner vers la joveníssima Cecília; una història que, de fet, és de tendresa, asexual, i la pena d’amor que el jardiner viu el manté lligat al jardí.

Literatura Catalana VI. Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

A MANERA DE COMENTARI INTRODUCCIÓ El fragment que ens ocupa pertany a la novel·la Jardí vora el mar de Mercè Rodoreda, que, tot i ésser excel·lent, sovint se l’anomenarà «novel·la eclipsada», atès que algunes obres mestres amb les que l’autora encara triomfa en el moment de publicació li han fet obra. L’escriptora va començar la novel·la l’any 1959 a l’exili a Ginebra, Suïssa, però la deixarà aturada fins el 1966, quan treu el manuscrit del calaix, decideix refer-lo i, finalment, polir-lo un any més tard, el 1967. Així, Jardí vora el mar forma part de la represa de la novel·lista a l’exili, ara molt més madura i preparada que als anys 30. ESTRUCTURA I REFERÈNCIES ESPACIOTEMPORALS La novel·la està dividida en sis capítols, que corresponen a sis estius (i un hivern, inclòs en el quart capítol) que el jardiner explica servint-se de tot el que observa dels senyorets Rosamaria i Francesc. El narrador, el jardiner, fa memòria de tot el que recorda uns quants anys enrere (d’algunes coses se n’oblida, o les recorda lleugerament) i explica, de manera ordenada, el pas del temps des del primer estiu, en què els senyors compren la casa, fins el sisè, en què venen la casa i cada personatge fa camins separats: tota la història és, per tant, una gran retrospecció, un flashback. Val a dir, però, que els tres primers estius la casa s’edifica de mica en mica, per la qual cosa l’Eugeni encara no hi viu; els tres darrers, molt més extensos, ja hi resideix, amb tota la visió del passat que la seva vinguda desencadena. En canvi, l’espai i el temps són força indefinits; hi ha una absència de referents històrics i d’un mapa geogràfic. Sembla que l’obra està ambientada als anys 20 o 30 i l’acció transcorre en un poble costaner prop de Barcelona (a cinc minuts), rialler, però no se’ns dóna cap detall. TEMES PRINCIPALS — El gaudi encara feliç de l’amor de la parella de recent casats i l’harmonia del paisatge que es relaciona amb aquest estat de felicitat conjugal; això sí, no gaire duradora, com veurem més endavant. — El rebuig de la maternitat, que es veurà més tard quan la mare de l’Eugeni diu que, de petits, els banyava i els posava una fulla de ruda, una planta amb què es fan infusions per avortar; en tot cas, l’heroïna és òrfena i fou criada amb la seva tia, i aquesta absència de pares durant tota la ficció resulta que ella tampoc no decideixi tenir fills.

Literatura Catalana VI. Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

— L’enveja, la xafarderia, la diversió. — El valor el jardí. — El pragmatisme que uneix la Quima, la Mariona i el jardiner. — El suïcidi de personatges joves que fracassen estrepitosament en l’amor, que va lligat amb la impossibilitat de recuperació d’un passat idíl·lic però inabastable que els personatges sempre tindran present fins que decideixen renunciar a les seves vides. D’aquí ve el símbol del fantasma, la Rosamaria, que és al balcó perquè el record del passat sovint la desvetlla; vet aquí que l’únic espectre en la història és el passat. — Així, el record de la infantesa, d’aquell paradís perdut relacionat amb la pau, la serenor i la felicitat que s’acabarà en el moment en què els personatges esdevenen adults i perden la innocència. — L’oci, el sentit lúdic de la vida i el materialisme que es reflecteix en les constants referències als diners. Això els condueix a la crueltat, les ganes de molestar de manera conscient i voluntària, una mena de passatemps que tenen per entretenir-se. — La pintura, un tema autobiogràfic ja que Rodoreda també s’hi va dedicar, de l’Eulàlia i Feliu. És una pintura totalment diferent, que ha portat a l’Eulàlia a l’èxit, una fama impressionant ja que connecta amb la modernitat, però que ha conduït a en Feliu al fracàs, tot i que hi porta dedicat molt més temps. — La pèrdua d’un ésser estimat PERSONATGES Pel que fa als personatges, cal esmentar que aquesta és una novel·la coral i que, per tant, n’hi apareixen molts al llarg de la història, cadascun amb un paper determinat. A més, és evident el disseny sistemàtic de parelles antagòniques; és a dir, hi ha dos àmbits socioeconòmics oposats (els amos, entre els quals, val a dir, la Rosamaria, l’Eugeni i el senyor Bellom i els servents), dos jardins esplèndids però d’aspecte contrari (boscós un, ras el veí), dos jardins ostentosos (Bohigues i Bellom) enfront un de força modest (domicili patern d’Eugeni), dos jardiners dissemblants (el narrador, amatent a les flors naturals; en Josep, fanàtic dels manuals de jardineria teòrica), dos estils pictòrics (el figuratiu i tradicional de Feliu i la pintura moderna d’Eulàlia), doble encontre entre el jardiner i els pares d’Eugeni (primer, a la torre d’estiueig, buscant notícies del fill extraviat; després, a Barcelona, per ennovar-los-en de la mort). La dualitat amor pur i passional (Rosamaria i Eugeni) i matrimoni interessat (Rosamaria i Francesc; Eugeni i Maribel, entre d’altres), lligada sempre als enriquiments llampec, és un dels clixés recurrents a l’obra.

Literatura Catalana VI. Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

— El jardiner dels Bohigues, el narrador de l’obra, un home vell que és contractat per cuidar les plantes del gran jardí de la casa arran de mar. És una persona força sociable, sincera i senzilla, que sap escoltar la gent i no es complica la vida. És de bon conformar, força solitari i s’entrega del tot a la seva vida de jardiner i a les plantes, les quals cuida amb molt d’amor i dedicació. — Eulàlia: una amiga de la família que hi va sempre, a la casa. És blanca de pell i negra de cabell, i és la dona d’en Sebastià. Es fa pintora amb un estil més abstracte, i acaba tenint èxit al món de l’art perquè connecta amb la modernitat: fa una exposició a Nova York i hi ven tots els seus quadres. — Maragda: amiga de la família que també hi ve sempre. És modista i havia estat mestressa de la Rosamaria, amb la qual es coneixien perquè havien treballat juntes temps enrere. No s’hi fa gaire amb el jardiner i això fa que no sigui un dels personatges principals de l’obra. — Eugeni: descrit com un «ocell desesperat», és un noi alt i magre amb el ventre llis, cames llargues i una mica corbat per vergonya de ser tan alt. És amable. De petit havia estat veí de la Rosamaria i hi estava enamorat, però ella es casa amb en Francesc i, per tant, fracassa en l’amor, cosa que provoca que se suïcidi cap al final de l’obra. — Feliu Roca: és un galant xicot amb cabell ros i ulls blaus. És pintor, però només del mar, el qual pinta de totes les maneres possibles, però no hi té èxit ja que no connecta amb la modernitat. — Quima: cuinera de la casa que contracten a l’estiu. Manté una bona relació d’amistat amb el jardiner, que junts tafanegen sobre els amos. És trempada i li agrada que la gent gaudeixi del seu menjar. Té la cara rodona i blanca, amb un ull alegre i l’altre trist, i és rima de cama amb uns pits bastant grossos. — Miranda: cambrera de la casa, brasilera, és descrita com una autèntica femme fatal, amb els trets característics d’aquesta: té el cos prim com una serp, té la pell de color de pegadolça i és una dona maca i desvergonyida disposada a seduir els homes que fes falta. Quan veu un home, es torna boja, però segons la Mariona, és un tros de pa. És provocativa i temptadora, sensual. És un dels tocs d’erotisme escampats a la novel·la; traspua erotisme. — Francesc Bohigues: és el senyor propietari de la casa vora el mar. És un dels homes més ric de Barcelona i és molt confiat, nerviós i amb molt de geni. Amb el jardiner sempre s’ha portat molt bé. — Rosamaria: és la senyora a la qual pertany la casa vora el mar. És descrita com una rosa amb espines: maca però que pot arribar a fer mal. És la dona d’en Francesc, però el seu amor platònic és l’Eugeni. És molt maca i delicada, bella.

Literatura Catalana VI. Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

— Mariona: és una de les cambreres de la casa, una noia de poble molt joveneta, petita i polida. Té esperances de ser modista en un futur. És un personatge que evoluciona al llarg de la història, ja que més tard serà una dona casadora que fa goig, que es casa amb en Mingo i se’n va a viure amb ell. — Senyora Pepa: primera propietària que va conèixer el jardiner, senyora amb un geni com un dimoni i molt vella. — Senyor Rovira: altre dels propietaris que havia conegut el jardiner, que era un tros de pa i no es ficava mai en res. — Senyor Bellom: home propietari de la casa veïna dels Bohigues. És un indiano que havia anat a Argentina temps enrere i havia guanyat molts diners. És amable i somrient, còmic sense voler i l’element més grotesc de Jardí vora el mar. Nou-ric sense complexos i amb un punt d’animalitat, només pensa en exhibir els seus diners. Beu massa, s’emborratxa i vomita «com un toro». — Maribel: dona aviciada que quan es fica una cosa al cap no hi ha manera de treure-la-hi. Es casa amb l’Eugeni finals del primer any. En té 20 i físicament és igual que la seva mare (la qual va morir en el part), però de caràcter és com el pare. No és gaire agradable i li costa parlar. — Cecília: dona del jardiner que va morir feia uns 20 anys. Sempre duia vestits de color lila. Tenia els ulls verds, menuts i molt lluents. Era baixa i molt prima, de pell torrada. Era rossa, amb cabells fins i llargs. Tenia 16 anys quan es va conèixer amb el jardiner, que en tenia 35. — Sebastià: marit de l’Eulàlia que caça lleons a l’Àfrica. Té uns 35 anys ben portats i sembla més jove. És ros d’ulls grisos, prim i alt. És molt divertit —és el personatge més còmic de l’obra— amb moltes ganes de riure i de fer bromes. Mor en un dels seus viatges a l’Àfrica. — Toni: home petit de mitjana edat que s’encarrega a cuidar dels cavalls. És professor d’equitació que de jove havia guanyat carreres i havia estat molt conegut. Era presumit i li agradava donar-se importància. — Fill d’en Toni: que li porta molts problemes al seu pare, perquè s’havia escapat. — Lucifer i Fletxa: cavalls dels senyors. El primer, negre amb una taca blanca al front, el muntava en Francesc. El segon, blanc, el muntava la Rosamaria. — Mingo: paleta jove, honrat i senzill que festeja amb la Mariona i al final s’hi acaba casant i independitzant-se amb ella en una casa que li cau d’herència. — Antònia: tia de la Rosamaria que havia anat a viure a casa seva per una temporada. Segons la Mariona, «no era persona per aquella casa».

Literatura Catalana VI. Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

— Rosalia: cuinera que a l’estiu se’n va al poble. — Tití: mona que porta el germà de la Miranda del seu poble. És menuda i joveneta, té els ullets vius i plens de malícia. Causa molts problemes a la casa que els personatges aniran recordant al llarg de l’obra. — Guy: home que cuidava els cavalls del senyor Bellom, era mig francès i mig americà. En Toni li tenia enveja. Era un poca-vergonya. — Andreu: pare de l’Eugeni. Home vell amb petit bigoti blanc, igual que els cabells. Viu a Sant Gervasi, al carrer Ríos Rosas, amb la seva dona. — Paulina: mare de l’Eugeni. Li agrada fer mitja. — Jordi: jardiner del senyor Bellom, una mica pesat i jove, sense gaire experiència. — Bergadans: cambrer i amo d’un hostal que porta el seu nom. És una persona gran i xerraire, amiga de tothom. — El noi dels patins: que ensenya a patinar sobre l’aigua als senyors en el seu temps lliure. És un minyó quiet, molt jove, parent de la senyora Maragda que estudiava per ésser advocat. — Senyor Maurici: senyor de més de cinquanta anys, d’estatura mitja, afaitat de cara i amb uns cabells molt negres. Vestia bé i duia bastó, i té llogades dues habitacions a casa dels pares de l’Eugeni. Li agrada fer trucs de màgia. — Humbert: amic d’en Feliu que fa pel·lícules. És un minyó d’uns trenta anys, baixet, una mica calb de darrera. Té els ulls blaus i sortits, molt nerviós de moviments. Fuma sense parar. Grava una petita pel·lícula a casa dels Bohigues cap al final de l’obra. No té cap punt de comparació amb el Sebastià: ell era molt avorrit. ESTIL, LLENGUA I TÈCNIQUES NARRATIVES Quant a l’estil, al començament de la seva etapa literària, Mercè Rodoreda va procurar buscar-ne un de particular, però la manca d’experiència i una situació personal desfavorable va fer que es mogués una mica a les palpentes. Nogensmenys, quan escriu Jardí vora el mar, Rodoreda ha madurat com a persona i com a escriptora i ja té un estil propi que triomfa amb novel·les com El carrer de les Camèlies i La plaça del Diamant. Malgrat les circumstàncies, Rodoreda aconseguirà finalment treballar la llengua catalana «amb la paciència i la dedicació d’un orfebre», segons les paraules de Roser Porta, la seva biògrafa, i no l’abandonarà gràcies a l’ambient culte que sempre hi ha hagut a casa seva. Així, doncs, són sempre presents força trets autobiogràfics de l’escriptora, tant pel que fa a la botànica, una passió heretada del seu avi, com pel que fa al barri de Sant Gervasi de Barcelona, on Rodoreda va viure durant la seva infantesa: representa, en tot cas, el paisatge infantil enyorat, idealitzat.

Literatura Catalana VI. Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda

Selectivitat 2016 Mario Güera Duch

Atenent al treball de la llengua, Mercè Rodoreda utilitza un fals registre col·loquial —i realista— per part de la gent del servei, i del jardiner sobretot, que utilitza frases fetes, comparacions, expressions populars i diminutius, fruit de la perspectiva adoptada de discurs oral davant d’un hipotètic interlocutor (escriptura parlada). Aquest registre es diferencia d’un de més formal per part dels amos, que es dirigeixen amb el tracte de vostès. Hi trobem, també, algunes frases llargues amb un polisíndeton, que doten de dinamisme a la lectura. Jardí vora el mar es caracteritza per un llenguatge líric, distintiu de Mercè Rodoreda, on s’explica una realitat brutal i decebedora amb uns personatges molt materialistes. És evident, en tot cas, la intenció de l’autora d’allunyar-se d’un sentimentalisme propi de les novel·les de fulletó a través de l’humor i la ironia, figures retòriques que l’acompanyaran al llarg de l’obra (amb la Tití o el Sebastià); però també a través de la intriga i el misteri, amb l’ús de frases retrospectives i anticipants. En relació amb les formes de discurs en l’obra, l’autora fa ús del diàleg, tot i que no n’és partidària. L’atractiu formal més important de Jardí vora el mar, tanmateix, és el punt de vista triat per l’escriptora: Rodoreda escull un personatge secundari de la història, un observador de lluny, testimoni dels fets, i el converteix en un focus parcial per a la narració, que explica allò que coneix per mitjans naturals de manera objectiva i en primera persona; d’alguna manera, és com si portés una càmera de vídeo per l’escenari i captés les coses visibles. Aquesta tècnica se l’anomena behaviorisme, un corrent literari nord-americà que donarà un toc completament innovador a l’obra. Malgrat tot, el jardiner-narrador no ho sap tot de primera mà, i s’assabenta de les coses que no veu per si mateix gràcies a altres punts de vista, altres personatges que li narren fragments de la història (en especial, la Quima), i ell sol anirà muntant aquesta mena de puzle literari de tots els fets que ocorregueren en un passat; així, Rodoreda fa notar un caràcter parcial de la història, plena de buits, interrogants i episodis ocults per al narrador, i...