Módulo 1 ppsp PDF

Preview

Summary

resúmenes módulo 1
...

Description

Què és la prevenció del delicte? La prevenció del delicte es considera qualsevol activitat beneficiosa a la reducció d’aquest. Crawford destaca que la prevenció del del delicte és un concepte molt elàstic el qual pot ser definit com a un concepte molt estricte i al seu torn també com a un concepte molt ampli. Per a algunes persones, sobretot per la majoria de juristes i legisladors, les polítiques de prevenció del delicte equivalen únicament a la política criminal, és a dir a aquelles polítiques que es troben en el sistema de justícia i que s’encarreguen de detenir, processar i castigar als delinqüents. El missatge que es pretén enviar amb les polítiques de prevenció del delicte és el fet de que cometre delictes és inacceptable i que la persona que en comet, ho acaba pagant. Per tant, el fet d’aplicar penes amb la severitat adequada i condemnar als delinqüents amb la pena de presó, es considerarien mitjans eficaços per reduïr la delinqüència. No obstant això, moltes persones encara es qüestionen l’eficàcia preventiva de la justícia penal ja que un percentatge relativament petit dels delictes més comuns arriben a la policia. Ç D’altra banda, hi ha que una de les característiques principals de la prevenció del delicte és que aquesta té lloc fora dels aparells formals de la justícia penal (Welsh i Farrington). Hi ha qui equipara la prevenció del delicte amb una bona política social i econòmica. Hi ha motius per pensar que aquelles societats que es consideren més equitatives, tenen un index molt inferior de certs delictes comuns i problemes socials. El problema que té aquest enfocament de la prevenció del delicte és que: -

Al final no tenim criteris suficientment clars per a distingir què és la prevenció del delicte. Ignora el fet de que certes polítiques socials puguin generar oportunitats delictives. Pot contribuir a contaminar la política social (criminalització de la política social).

Per tant, quan parlem de prevenció del delicte, parlem de polítiques juridicopenals i polítiques socials com a mecanismes que poden ajudar a controlar la delinqüència amb unes mesures específiques. Classificació dels models de prevenció (Tonry Farrington): 1. Prevenció a partir del sistema de justicia penal (fa referència a l’ús de la disuassió, incapacitació i rehabilitació com a estratègies del sistema penal) 2. Prevenció situacional del delicte (intervencions dirigides a reduir el comportament antisocial i delictiu) 3. Prevenció comunitària (intervencions orientades a canviar les condicions socials i les institucions socials, influeixen en els comportaments antisocials i delictius de diferents grups de persones) 4. Prevenció durant la infància i l’adolescència ( estratègies orientades a prevenir el comportament delictiu i reduir els factors de risc i ampliar els factors de protecció)

Qui fa la prevenció del delicte? La prevenció del delicte, implica el desenvolupament d’un sector en concret dins de l’aparell institucional i organitzatiu de l’estat. Aquest conté organismes, agències, programes i polítiques orientades a la prevenció del delicte. Existeixen diverses organitzacions com per exemple la policia comunitària dels Estats Units, les plataformes de prevenció i col·laboracions multiagencia al Regne Unit o la governança de les xarxes socials defensada per Jonshton i Shearing. Plantegen: - Reconfiguració de la governança local i control de la delinqüència. - Reivindicació més o menys rigorosa segons el cas, complta amb la participació de part de la ciutadania i de diferents organitzacions. - Replantejament del paper de l’estat en la seguretat ciutadana. Malgrat tots els desenvolupaments que s’han fet, l’èxit de les polítiques preventives no ha estat massa brillant. Els britànics tenen una idea de govern nomenat ‘govern integrat’, que consisteix en l’actuació conjunta de diferents parts de l’administració juntament amb el govern vigent per tal de solucionar problemes utilitzant també la participació ciutadana per tal de desenvolupar estratègies locals de prevenció. Aquestes col·laboracions entre els diferents components de l’Administració, normalment provoquen confrontacions d’aquestes mateixes amb el govern integrat. Eficàcia, efectivitat i difusió (o divulgació) La Societat per la Recerca de Prevenció, distingeix aquestes tres fases en els seus ‘estàndards de prova’. Aquests tres conceptes tenen el seu origen en el camp de salut pública però també es poden utilitzar si parlem de criminologia. 1. Eficàcia: grau en que una intervenció produeix més resultats favorables que desfavorables una vegada s’ha posat en marxa. Per tal d'assegurar amb fermesa que un procediment, servei, programa, etc… és eficaç, aquesta conclusió s’ha de basar en una sèrie de proves rigoroses. 2. Efectivitat: tot i que sembla que té un significat igual al de ‘eficàcia’, hi existeixen diverses diferències entre aquestes dues paraules. L’efectivitat fa referència als beneficis que s’adquireixen quan les intervencions proposades es desenvolupen en les condicions que es consideren més típiques, és a dir, l’efectivitat fa referència als efectes beneficiosos que es produeixen en condicions reals. 3. Difusió: implementació a gran escala (tant a escala nacional com a escala internacional)

Política i ciutadans enfront de la prevenció La delinqüència com a problema dins d’una societat, no es troba sola en l’àmbit de situacions preocupants dins d’aquesta mateixa sino que competeix amb diversos problemes més com per exemple l’atur.

El tipus de resposta que la societat li donarà al problema de la delinqüència serà depèn de l’escala d’importància que se li doni, però també per les diferents preferències i creençes socials i polítiques sobre les diferents respostes possibles que es puguin donar al delicte. La classe política És evident que la qüestió delictiva ha estat polititzada durant les últimes dècades encara que això principalment va sorgir com a una estratègia de diferents partits de dretes per a guanyar protagonisme dins de la societat. Tony Blair (primer ministre britànic i líder del Partit Laborista) proposa famós eslògan: ‘dur amb la delinqüència, dur amb le causes del delicte’. Volia fer entendre a l’electorat que no es conformaria amb les polítiques toves de prevenció de delicte sinó al contrari. PSOE Rodriguez Zapatero, va intentar ‘plagiar’ aquest eslògan proposat per Blair ‘cap impunitat per al delicte, cap indiferència davant les víctimes i les causes del delicte’ t ambé pretenia que tant el seu partit com la societat en general tingués mà dura amb el delicte. Normalment molt política espanyols diuen que existeixen millors maneres i més ‘eficaces’ de prevenir la delinqüència i solen votar a les corts l’enduriment de les penes com a mecanisme de control del delicte. Un dels problemes que ens trobem, és el fet de que els cicles polítics condicionen de manera molt notòria el desenvolupament de polítiques ja que moltes d’elles requereixen una inversió a llarg termini però ens trobem que gairebé cap partit polític vol pagar inversions a llarg termini, per tant, trobem un fort ‘curtterminisme’ que pot resultar perillós i problemàtic. Moltes persones creuen que això és degut a diversos factors com per exemple el buidament dels partits, o els pactes que normalment s’efectuen entre partits de dreta i partits d’esquerra. Per tal de solventar aquests diversos problemes, el que hauria de passar és la formació d’una estratègia comuna amb els partits diferenciats. Un altre dels problemes que es troben de manera comú en el nostre país, és el fet de donar suport a iniciatives col·lectives sense reflexionar prèviament amb els recursos que es necessiten per dur-les a terme. Dins de la criminologia hi ha un debat general que busca quina és la millor manera de contrarestar la limitada influència política de la criminologia i sobre com es podrien solucionar alguns dels problemes que trobem en el marc polític que l’afecten. Alguns autors han proposat la creació d’agències nacionals de prevenció que puguin coordinar aquests tipus de polítiques seguint els passos de diverses iniciatives preventives. Aquestes agencies, seguint el model del Consell Nacional de Prevenció de la Delinqüència a Suècia podrien contribuir a desenvolupar un model nacional de prevenció. Altres autors, en canvi, prefereixen com a model, l’Institut Nacional per la Salut i l’Excel·lència Clínica (NICE). Aquesta agència opera en el camp de la salut i ofereix consells als pacients o metges sobre quins tractaments son efectius i també determina quins son els medicaments

pagats pel sistema públic de salut. Amb aquesta referència es diu que també podria existir un Institut en Excel·lència en Justícia Penal per tal de que trobessin quins son els mitjans més eficients per la confrontació de la delinqüència i també, decidir quins programes finançar. Clarke i Newman Han defensat la necessitat de que els governs establissin una sèrie d’unitats orientades a promocionar productes més segurs per: - Evitar que la criminalitat augmentés. - Desenvolupar la capacitat de detectar problemes i així produïr solucions ràpides.

3. Experiències amb la implementació de polítiques de prevenció: aprendre dels errors Dins de la societat, tant els polítics com el públic en si, necessiten encara molta més informació sobre com seria la manera totalment correcta de poder aturar el màxim número de delictes dins d’una comunitat. A més a més, sabem que existeixen una sèrie de maneres eficaces per tal de fer això però tot i així, dubtem de la seva capacitat d’efectivitat i difusió. Un dels principals problemes de la implementació de polítiques preventives, és la naturalesa multicausal i complexa de la delinqüència, per això és necessària la implicació directa de molts organismes, agències i comunitats per completar aquests programes i que arribin a ser competents. Aquest conjunt d’estructures i organismes s’anomena multi-agency partnership al Regne Unit, i als Estats Units s’anomena community comprehensive pertnerships. Trobem que la terminologia americana, identifica tres ingredients que es consideren imprescindibles: - Participació comunitària (necessitat de col·laboraació a causa de la complexitat causal que té la delinqüència) - Respostes holístiques que intentin modificar diferents determinants de la delinqüència de manera simultània. - Consorcis entre diverses agències que prenguin responsabilitat en la matèria (policia, serveis de salut, transports…) Aquests consorcis… ● Tenen la capacitat de respondre millor a les necessitats i a les prioritats de la comunitat que qualsevol agència que actui de manera aïllada. ● Ajuda a que els ciutadans també hi participin i per tant generarà més legitimitat. ● Té capacitat per elaborar diverses estratègies. ● Augmenta el poder polític i la visibilitat del grup ● Permet la millor coordinació de les estratègies.

Experiència nord-americana amb comprehensive community partnership Des dels inicis de la criminologia nord-americana, aquesta ha estat compromesa amb una serie de programes destinats a canalitzar nombroses iniciatives per tal de fer participar a noves agències en col·laboració. En aquella temps, els criminòlegs nord-americans diuen que és molt complicat (per no dir impossible) de canviar el marc econòmic i polític del país, però que el que si que és possible de fer, és: - Reduïr abandonament de les comunitats marginades. - Reforçar els serveis que es prestes a les famílies. - Dotar de més recursos organitzatius i política aquestes comunitats. Un dels problemes als que més atenció s’ha prestat és a les bandes juvenils.  l qual ensistia en Irvin Spergel va crear un model el qual va ser anomenat model Spergel e diverses estratègies d’intervenció i es caracteritza per diversos elements distintius: - Posa èmfasi en els joves individuals (les persones que hi pertanyen, son joves que estàn en bandes o bé, que tenen un risc elevat d’entrar en alguna d’aquestes. Per a aquests es creen una serie de serveis ajustats a les necessitats d’aquests joves per tal de que no cometin cap error) - Pretén introduir un enfocament de caràcter comprensiu, individualitzar i coordinat el qual impliqui diverses agències. - Vol adoptar un model flexible de resolució de problemes i també un procés de construcció de consens entre els diferents integrants del programa. - Creu en que una de les agències que està involucrada en el programa tingui el lideratge d’aquest (ha d’existir un comitè directiu per facilitar la comunicació i la coordinació entre els diferents membres del consorci) - Procura integrar a exmembres de bandes en els equips d’intervenció del programa - S’ofereix una formació intensiva i un assessorament tècnic d’experts a les demés persones que hi vulguin participar En tres de les sis comunitats en les que es va implementar per primera vegada aquest programa, aquest va obtenir resultats positius per als joves que formaven part del grup experimental mentre que en les altres tres comunitats no es va aconseguir cap resultat positiu malgrat la gran inversió que es va fer. Es deia que la causa de que no haguessin aconseguit resultats positius, era perquè no es va reproduïr el programa amb total fidelitat al model principal d’Spergel. Posteriorment, aquest programa es va extendre a sis comunitats més gràcies a una iniciativa federal anomenada ’Safe Futures Program’, però novament va fallar a causa de la implementació. Es deia que la majoria dels joves que formaven part del grup experimental, no van rebre l’atenció i els serveis especialitzats que realment necessitaven. Posteriorment, es va tornar a intentar implementar aquest programa en 4 localitats diferents. La única diferència que hi havia amb les dues últimes vegades que això es va produïr, és que aquesta vegada no solament atenien a joves que estaven integrats en bandes, sino que van

obrir el ventall d’ajuda a molts més casos generalitzats en la societat en la que vivien. Els resultats que es van obtenir van tornar a ser mixtos. Diversos autors van estudiar el perquè de que aquest programa tingués resultats tan baixos i van sorgir diverses raons: - El model teòric es massa pobre - Els dissenyadors dels esquemes no van utilitzar la prova científica sobre la prevenció - Els consorcis no han funcionat bé o no han estat implementats amb èxit - Els programes no han durat prou - Els mètodes s’avaluació que van fer servir, van ser inadeqüats. Chaskin considera que a part d’aquests, també hi ha més aspectes que contribueixen als mals resultats, com per exemple el fet de que es tracti d’intervencions que han de ser capaçes d’adaptar-se i compten amb una sèrie de programes que son desenvolupats a partir de processos locals i això complica el fet de que la intervenció es compleixi de manera fidedigna i per tant compromet la validesa externa dels resultats. Realment trobem una gran dificultat per trobar un consens entre agències amb diferents interessos, missions, etc… Chaskins també destaca que aquest tipus d’intervencions complexes que es desenvolupen en comunitats, son molt vulnerables a influències externes que les poden canviar. Molts dels problemes que els barris o àrees marginades tenen, son el fet de que tenen deficiència de capital social i la manera en que els actors externs condicionen el seu creixement. A més a més, trobem que el govern local no actua de cap manera per intentar ajudar-les ja que la seva capacitat per resoldre problemes de pobresa i de desigualtat estan limitades considerablement. Malgrat tots aquests problemes, també existeixen una sèrie d’experiències molt positives com per exemple el programa anomenat ’Comunities that Care’ (CTC) ja que fa servir un enfocament de la salut pública per tal de prevenir els problemes entre joves. Aquest model té vincles amb grups prosocials i estàndards els quals constitueixen comportaments saludables i per tant es consideren que ajuden a mantenir en disminució tots aquells comportaments problemàtics. El CTC és un model estandarditzat que ajuda a membres de la comunitat a formar i organitzar i formalitzar una coalició que sigui capaç d'avaluar els problemes de la comunitat i de dissenyar un pla d’intervenció adequat aixi com triar els mecanismes d’intervenció necessaris per disminuir els problemes juvenils. - Tenen objectius clarament identificats - Usen intervencions que han estat considerades segons la recerca científica - Avaluen la intervenció usant mesures que tenen sentit per la comunitat El CTC proporciona una estructura, és a dir, una serie de processos i eines que estan especialment dissenyades per facilitar la prevenció. Aquest programa s’implementa a partir de 5 fases que poden durar entre un i dos anys. CTC (Hawkins)

1. Fase d’inici: es valora el grau en que la comunitat està preparada per tal de desenvolupar col·laboracions preventives. En aquesta fase s’identifiquen els líders de la comunitat interessats pel benestar dels joves. 2. Fase d’organització: els líders es comprometen amb els objectius del CTC i es forma la coalició preventiva i representativa anomenada ‘consell comunitari de prevenció’ 3. Fase de valoració de necessitats: es fan servir instruments per evaluar els problemes que afecten a la comunitat i també s’identifiquen les prioritats d’intervenció. 4. Fase de planificació: es trien les polítiques i programes de prevenció que es voldran aplicar. 5. Fase d’implementació i avaluació: s’implementen les noves estratègies de manera congruent amb la teoria del canvi de programes i els seus continguts. S’avalua els progrés de les intervencions i els resultats. El CTC també requereix que es contracti a una persona que operi com a coordinador del programa de cada comunitat a la qual es coopera. Aquest programa va ser iniciat a petita escala per tal de posar a prova la seva eficàcia i posteriorment es va sotmetre a una avaluació per tal de provar la seva efectivitat. Característiques d’organitzacions com Communities That Care son: - Vissió i missió clares i ben definides - Planificació adequada dels canvis organitzatius i comunitaris requerits. - Lideratge sòlid - Documentació adequada i sistemes apropiats - Accés a assistència i assessorament tècnic - Recursos finançers i adequats - Mecanismes per garantir que els objectius de la intervenció constitueixin una prioritat per les agències més rellevants del consorci Rosenbaum i Schuck creuen que existeixen tres factors que contribueixen a l’èxit de consorcis col·laboratius de naturalesa preventiva: 1. Els consorcis han d’estar compromesos amb la noció de pràctica professional inspirada en la prova i en el procés estratègic de planificació que sigui capaç de facilitar un entreteniment adequat als factors de risc i de protecció. 2. El consorci ha d’estar disposat a rebre assistència tècnica per resoldre problemes, planificar estratègies i gestionar relacions. 3. Ha de tenir un lideratge robust que promogui el compromís amb la prova i tingui confiança amb els diferents membres del consorci.

Experiència britànica El Regne Unit té una llarga experiència en iniciatives de prevenció del delicte. Alguns dels programes que destaquen son: Crime Reduction Programme: era un programa comprensiu i bastant ambiciós que pretenia basar les pràctiques de prevenció en l’experiència acumulada internacionalment sobre ‘el que

funciona’. La idea d’aquest projecta era el fet de que diverses persones treballéssin de la mà per assegurar-se que les inciatives pensades, ajudarien a produir canvis en la societat i per tant, possibles millores. Els recursos es destinarien on podrien tenir un impacte més considerable. No obstant la bona planificació que aquest programa va tenir, també va sofrir greus problemes en la implementació, el programa va fracassar perquè no hi havia suficient personal amb les habilitats que es necessitaven per aconseguir que els consorcis col·laboratius funcionéssin. Aquest programa utilitzana una àmplia varietat de mesures i estava organitzat entorn a 5 temes generals: 1. 2. 3. 4. 5.

Treballar amb famílies i nens per prevenir que els joves es convertissin en delinqüents. Treballar a les comunitats per reduïr la delinqüència Desenvolupar productes i sistemes resistents al delicte per mitjà del disseny Promoure les pràctiques punitives més efectives Treball resocialitzador amb delinqüents.

Bàsicament el programa demanava canvis fona...