Resum - 50 Grandes mitos de la psicologia popular PDF

Preview

Summary

Download Resum - 50 Grandes mitos de la psicologia popular PDF

Description

RESUM 50 MITOS DE LA PSICOLOGÍA POPULAR. LLIBRE DE LECTURA INTRODUCCIÓN. El ancho mundo de la Psicomitología -Tot allò que els nostres familiars ens han intentat inculcular com a vertader són coses totalment falses. Com per exemple; que els contraris no s’atrauen, el càstig físic no provoca efectes positius en el comportament d’un nen, normalment preferim les coses que hem vist mil vegades i no les que són totalment noves, etc. Nosaltres rebem molta informació a través de programes de televisió, ràdio, pel·lícules, llibres d’autoajuda provinents de la indústria de la psicologia popular i que ens diuen que: només utilitzem un 10% de la nostra capacitat cerbral, que la nostra memòria funciona com una gravadora de vídeo, que la gent tendeix a actuar de forma extranya quan hi ha lluna plena, etc. Realment aquesta indústria de la psicologia popular conté tanta desinformació com informació. Un dels temes principals d’aquest llibre és que tots podem ser presa d’afirmacions piscològiques errònies. Durant una bona part del segle XIX, els frenòlegs creien que determinades capacitats específiques com el talent poètic, l’amor pels nens,,e tc. estaven localitzades en determinades regions cerebrals. No obstant, la frenologia va resultar ser un exemple molt clar de psicomitologia a mesura que diversos estudis van anar mostrant que les lesiones en les àrees cerebrals identificades pel frenòleges casi mai causaven els dèficits psicològics que ells tant confiadament havien predit que produirien. Gran part de la psicologia quotidiana consisteix en “induccions informals”: suposicions a prop de la conducta humana basades exclusivament en les nostres intuicions. La història de la psicologia ens ensenya un fet innegable: encara que les nostres intuicions poden ser immensament útils per generar hipòtesis que poden ser després verificades utilitzant mètodes d’investigació rigurosos, sovint són deplorablement errònies com a forma per determinar si tals hipòtesis són correctes o no. Això és degut a que el cervell humà s’ha desenvolupat evolutivament per entendre el món que l’envolta, no per entendre’s a sí mateix. Un de les possibles raons de perquè creiem en la psicomitologia és perquè quadre amb el nostre sentit comú. Segons un autor, tots naixem amb una sèrie d’intuicions de sentit comú les quals són la millor manera d’arribar a conèixer algunes veritats fonamentals sobre el món. No obstant, el sentit comú no és tant comú. Contràriament al que deia aquest autor, els estudis psicològics que contradiuen el nostre sentit comú són a vegades vertaders. Com han dit diversos autors la ciència és poc comú; és a dir, requereix que deixem de banda el sentit comú a l’hora d’avaluar la evidència. Per entendre-la, hem de desaprendre els hàbits vells del pensament per poder aprendre els nous. No hi havia un fet més clar que el de que la Terra era plana i giràvem al seu voltant, no obstant, es va desmentir per la qual cosa el sentit comú ja no és d’utilitat per governar el món. “Ver es creer, pero ver no es siempre creer correctamente”. Això ho expliquen a partir de l’exemple de les dues taules o del tub en forma d’espiral i la bola, són ilusiones cognitivas -creences que enganyen als nostres processos de raonament-. Raons per les quals hem de tenir coneixement d’aquests mites psicològics:

1. Los mitos psicológicos pueden ser perjudiciales: Per exemple: uns pares que incorrectament considerin que el càstig és un medi afectiu per canviar la conducta a llarg termini, poden pegar als seus fills cada vegada que es portin malament. 2. Los mitos psicológicos pueden causar daños indirectamente. Per exemple: les persones que creguin equivocadament que les cintes subliminals d’autoajuda són un medi afectiu per perdre pes poden estar invertint una gran quantitat de temps, diners i esforços en una invenció útil. 3. La aceptación de los mitos psicológicos puede dificultar nuestro pensamiento crítico en otros ámbitos. El nostre fracàs a l’hora de distingir el mite de la realitat en un àmbit del coneixement cientític, pot extendre’s en un fracàs a l’hora de distingir els fets de les ficcions en altres àrees vitalment importants en la societat moderna. Les deu fonts dels mites psicològics: 1. El boca-a-boca. Confiem més en el que ens diu la gent del nostre cercle social i el que sentim a dir que no pas el que ens diu una revista científica. El fet de que haguem escoltat explicar moltes vegades una història no la fa necessàriament vertadera. 2. El deseo de respuestas fáciles y soluciones rápidas. Tenim una “pereza” cognitiva. Ens costa molt elaborar pensaments racionals. Nadie sabe nada pero un prejucio o estereotipo hace que se vaya extendiendo a causa de esta pereza cognitiva. 3. Percepción y memoria selectivas. Com ja hem vist, rarament percibim la realitat com és, si és que ho fem alguna vegada. No obstant, la majoria de nosaltres ignorem totalment fins a quin punt les nostres creences influeixen en les nostres percepcions. El psicòleg Lee Ross va bautitzar la errònia suposició de que veiem el món exactament com és amb el nom de realismo ingenuo; que no només ens fa vulnerables als mites psicològics sinó que ens incapacita per reconèixer-los com a tals. Un exemple d’aquest tercer punt seria la nostra tendència a centrar-nos en els acerts i oblidar els fallos. Quan hi ha un partit de futbol NO és cert que hi ha menys gent a urgències o quan hi ha lluna plena que n’hi ha més. Ja que així ho demostren les estadístiques. Ja sí un dia de lluna plena n’hi ha molts ho recordarem però si no n’hi ha gaires no recordarem aquest fet perquè no recordem els fallos sinó els acerts. Aixó sovint provoca una correlación ilusoria; percepció equivocada de que dos fets estadísticament no estan relacionats quan sí ho estan. És a dir, ens poden portar a veure associacions que en realitat no existeixen. 4. Inferir una causación a partir de una correlación. És possible trobar una correlació entre dues coses però que no es pugui explicar en termes de causació. Ex: agressió física del pare al fill no és transmesa obligatòriament al fill. Per tant, CORRELACIÓ NO SIGNIFCA CAUSACIÓ. 5. Razonamientos post hoc, ergo popter hoc(=després d’això, llavors a conseqüència d’això). Moltes vegades traiem la conclusió de que com que A és anterior a B, A té de ser la causa de B. Però molts aconteixements que succeixen

abans que altres no són la causa d’aquests. El fet de que algunes persones es sentin menys deprimides poc després d’ingerir una tisana d’herbes no significa necessàriament que la tisana hagi causat o contribuit en la seva millora. Aquestes persones podrien haver-se sentit menys deprimides inclús sense prendre la tisana. O potser la ingestió de la tisana els va produir una sensació d’esperança que va tenir com a resultat el que els psicòlegs anomenen efecto placebo. 6. Exposición a una muestra sesgada. En els mitjans de comunicació i en molts altres aspectes de la vida sovint estem exposats a una mostra no aleatoria -el que els psicòlegs anomenen sesgada. Molts psicoterapeutes consideren que una persona fumadors no és capaç de deixar l’hàbit de fumar per ella sola, a diferència del que demostra la investigació, que la gran majoria de persones que ho deixen és per voluntat pròpia. Aquests psicoterapeutes, doncs, són víctimes del que es denomina com a ilusión clínica; tendència que tenen els professionals mèdics a sobreestimar la cronicitat d’un problema psicològic degut a la seva exposició selectiva a una mostra crònica. 7. Razonamiento por representatividad. Sovint, valorem la similitut entre dues coses sobre la base de la seva semblança superficial. Els psicòlegs es refereixen a aquest fenomen com a representatividad heurística; atajos mentales para llegar a soluciones. No obstant, no totes les coses que tenen una semblança superficial estan relacionades, de manera que aquest terme últim ens pot enganyar. Segons ells, els tests de la família, la casa, l’arbre, etc. no serveixen ja que la investigació no recolza aquestes suposades associacions. 8. Descripciones erróneas en el cine y en los medios de comunicación. En moltes pel·lícules, per exemple, es descriu el síndrome del sabi en autistes adults però a la realitat no arriba ni a un 10%. 9. Exageración de una verdad mínima. Alguns mites no són enterament falsos. Són exageracions d’afirmacions que contenen un nucli de veritat. És probable, que l’existència d’unes quantes diferències en els interessos i trets de personalitat dels dos membres d’un parella pugui donar “sabor” a la relació. Això no implica, però, que els contraris s’atrauen. 10. Confusión terminológica. El terme “esquizofrènia” significa “ment dividida”. A causa d’això, moltes persones consideren que tenir aquest trastorn significa tenir més d’una personalitat. Els esquizofrènics posseeixen només una personalitat però que està mal integrada.

1. CAPACITAT CEREBRAL. MITES RELACIONATS AMB EL CERVELL I LA PERCEPCIÓ Mito nº1. La majoria de la gent només utilitza el 10% de la seva capacitat cerebral. És un mite molt extens arreu del món ja que molta gent, inclòs, estudiants de psicologia pensen que els humans només utilitzem un 10% de la nostra capacitat cerebral. Fins i tot, un 6% de neurocientífics creu el mateix. Els investigadors creuen que un 90% del nostre cervell està silenciós, no l’hem après a utilitzar. Quines són lesr raons que han portat als investigadors a creure això? El nostre cervell ha estat creat per la selecció natural. El teixit cerebral és molt car: costa molt desenvolupar-lo i fer-lo funcionar; amb només un 2-3% dels nostre pes corporal, consumeix més del 20% d’oxigen que respirem. Però resulta difícil de creure que l’evolució hagi permès mantenir un òrgan que es té tant infrautilitzat. Perdre molt menys d’un 90% del cervell degut a una lesió neurològica o un accident sempre té conseqüències catastròfiques. Terri Schiavo va estar en estat de coma durant 15 anys. Va patir una parada cardíaca fet que li impedia que l’arriba d’oxigen al cervell, aquest fet li va destruir un 50% del seu cervell. Part superior de l’encèfal, responsable de la consciència. A conseqüència, perd la capacitat de tenir pensaments, percepcions, records i emocions. De manera que si el 90% del cervell fos innecessari aquest cas no s’hauria donat. La investigació posa de manifest que cap part del cervell pot ser destruida per una embòlia o un traumatisme cranial sense deixar als pacients amb greus dèficits funcionals. D’altra banda, l’estimulació elèctrica de zones del cervell durant operacions de neurocirugia no ha demostrat l’existència “d’àrees silencioses” en les que el subjecte no experimenti cap percepció, emoció o moviment quan s’hi apliquen aquestes corrents. Gràcies a l’obtenció de tecnologies molt sofisticades els investigadors han aconseguit relacionar un gran nombre de funcions psicològiques amb àrees específiques del cervell. NO hi ha àrees silencioses esperant que se’ls hi assigni una funció. Fins i tot, les tasques més senzilles necessiten la contribució d’àrees de processament distribuides pràcticament per tot el cervell. Les àrees del cervell que han patit alguna lesió i degut a això no s’utilitzen, o bé es degeneren o són reemplazades per àrees properes. És poc probable que un teixit cerebral en bones condicions estigui molt de temps sense utilitzar-se. El còrtex associatiu és de vital importància pel nostre llenguatge, pensament abstracte i la realització de complexes tasques sensorials motores. Les cèl·lules gliales són cèl·lules cerebrals que superen en nombre a les neurones. Les neurones fan la feina dura, és l’escenari on succeix l’acció respecte al pensament i altres activitats mentals i les gliales realitzen una funció auxiliar essencial per les neurones. Mito nº2. Algunes persones són cerebralment dretanes i altres cerebralment esquerranes. Els dos costats del cervell, anomenats hemisferis, difereixen en les seves funcions. Algunes habilitats es veuen més afectades per les lesions que es produeixen en un costat del cervell que en l’altre. Quan la gent porta a terme diferents activitats mentals els dos hemisferis difereixen entre ells en la seva activitat. Per estudis fets per Roger Sperry s’ha pogut comprovar en pacients de cervell escindit, els dos hemisferis treballen de manera individual i independents entre ells. L’hemisferi dret rep informació i controla els moviments del costat esquerra del cos i l’hemisferi esquerra del costat dret del cos. En pràcticament la majoria dels dretans i esquerran les principals àrees per la recepció i la producció del llenguatge es troben a l’hemisferi esquerra. De manera que, si restringim la informació nova a l’hemisferi dret, l’esquerra serà incapaç de dir-nos quin ha estat l’INPUT i es quedarà perplexe al veure com la mà esquerra actua en funció d’aquest coneixement segregat per raons que no pot comprendre. Els dos hemisferis difereixen més en COM processen les tasques que en les tasques que processen. En molts casos, però, no és que un hemisferi no pugui realitzar una determinada tasca sinó que un d’ells la pot

realitzar de manera més ràpida i millor que l’altre. La investigació mostra que els dos hemisferis es comuniquen rutinàriament durant la majoria de tasques. No obstant, després d’una operació de cervell fisionat, aquesta cooperació ja no és possible i han de solucionar els problemes cadascun per ells mateixos. No obstant, els dos hemisferis són més similars que diferents en les seves funcions. Possiblement, el desig de la psicologia popular d’atribuir totes les habilitats mentals únicament a l’hemisferi dret o esquerre té més a veure amb política que no pas amb ciència. Mito nº3. La percepció extrasensorial (PES) és un fenomen científicament ben establert. Una falsa associació que es feia passar per parapsicòlegs va timar a molts clients i els va robar una enorme quantitat de diners per cada trucada que feien ja que la gent que trucava es pensava que els revelarien aspectes relacionats amb el seu futur. La creença en les habilitats psíquiques dels mediums i en la percepció extrasensorial està fermament arraigada en la societat moderna. I de fet, els millons de persones que trucaven creien que la PES és un fet científicament ben establert. El terme PES ha arribat a significar coneixement o percepció sense l’ús de cap dels sentits. Segons una enquesta, el 41% dels 1.002 enquestats nord-americans creuen en el PES. La PES inclou: telepatia (lectura amb la ment), clarividència (coneixement de l’existència de persones o objectes amagats o llunyans) i precognició (predicció del futur utilitzant mitjans paranormals). Hi ha una gran quanitat de científics que també creuen en el PES. No obstant, les proves fetes sobre els poders psíquics foren escasses i poc convincents. Però, la PES està extesa entre les persones cultes. Per tant, es planteja la següent qüestió: per què hi ha tanta gent que creu en la PES si el recolzament científic és tant pobre? Possiblement perquè des de molts petits som bomberdejats del mitjans de comunicació acrítics d’experiències paranormals, que presenten la PES com una part de la vida cotidiana. La creença en lo paranormal es veu reforçada per la forta necessitat que tenim de creure en algo superior a nosaltres, un realitat que es troba més allà del que “els sentits poden experimentar”. Però el que probablement porta més a difondre la PES és el fet de que les nostres experiències personals a vegades són tant extraordinàries que semblen desafiar qualsevol explicació ordinària. L’impacte emocional que produeixen les coincidències dramàtiques i inesperades és un dels motius de que hi hagi tanta gent que cregui en la PES. Tots tendim a subestimar lo probables que són les coincidències i a atribuir per això falsos significats “paranormals” a aquests aconteixements. Si estem pensant amb la nostra amiga Jessica, que fa molt que no la veiem, etc. i l’endemà ens truca ho interpretarem com un aconteixement paranormal i no com una mera casualitat que és el que és. Per aquest motiu, si setmanes després ens pregunten si creiem en la PES direm que sí. Mito nº4. Les percepcions visuals van acompanyades d’unes diminutes emisions que surten dels ulls. El mite comença fent-nos fixar amb un objecte que tinguem al voltant i ens pregunta si al mirar-lo surt alguna cosa dels nostres ulls. Aquest fet és degut a que molts adults creuen que les nostres percepcions visuals van acompanyades d’unes petites emissions que surten dels nostres ulls. Això també succeeix en universitaris, que la gran majoria d’ells quan els pregunten, escullen les opcions en què les emissions surten dels nostres ulls. El psicòleg Jean Piaget (1929) afirma que aquesta creença comença molt aviat a la vida. I de fet alguns filòsofs, com Plató, Euclides,…recolzaven la “teoría de la visión por extramisión”. Aristòtil la va rebutjar. Les creences del mal de ojo han estat molt exteses arreu de diversos països. Els poetes han escrit sobre el poder de l’ull per induir profunds efectes psicològics. De les expressions “nos ha perforado con la mirada”, “una mirada penetrante o cortante”,…és possible que generalitzem aquesta creencia literal que dels ulls surt alguna forma d’energia. Els psicòlegs no entenen perquè la gent creu en la

extramisión, però sí tenen algunes pistes. 1ra: la cultura popular exemplificada per la visió de raigs X de Superman tot i que no s’explica l’origen d’aquestes creences en les cultures antingues. 2n: tots nosaltres hem experimentat “fosfenos”, percepcions de llum. Alguns autors afirmen que els fosfenos poden contribuir a la creencia de que l’ull emet diminutes partícules per detectar objectes. 3r: els ulls de molts animals posseeixen una capa reflectant darrera o en l’interior de la retina, de manera que ha portat a pensar que aquesta experiència pot afavorir la falsa impressió de que els ulls generen emissions. No obstant, aquestes tres especulacions no han estat verificades per tant no ens permeten afirmar res. A primera vista no sembla ser que a través de l’educació es puguin canviar les creences en la extramissió. No obstant, la investigació mostra que si als estudiants se’ls explica com NO funcionen el ulls, és a dir, que no emeten raigs ni partícules, en comptes de, com funcionen, porten a curt termini les creences en la extramissió. Aquestes reduccions, però, no són duraderes, desapareixen al cap de 3-5 mesos. Això demostra que no n’hi ha prou amb un SOL missatge refutacional sinó que es necessita una certa reiteració del missatge. Mark Twain deia per aprendre algo hem de desaprendre algo. Mito nº5. Els missatges subliminals poden persuadir a la gent a comprar coses. La majoria d’estudiants universitaris enquestats per Larry Brown, d’una banda, i Annette Taylor i Patricia Kowalski, de l’altre afirmen que aquest mètode funciona. Hi ha evidències de que, en condicions de laboratori estríctament controlades, els psicòlegs poden demostrar l’existència de modests efectes subliminals de curta durada. En aquests experiments, els investigadors projecten paraules o imatges cebo en una pantalla durant tant poc temps que els observadors no arriben a tenir consciència del missatge que contenen. Los estímulos cebo augmenten la velocitat o l’exactitud amb la que podrem identificar un estímul posterior. La indústria de l’autoajuda subliminal confia en que nosaltres ens traguem l’afirmació de que el nostre cervell entén i actua en funció de les frases i significats complexes que li són presentats a uns nivells extraordinàriament dèbils o eclipsats per altres estímuls més forts. Aquests estímuls subliminals són molt efectius ja que es “colen” en el nostre subconscient i allà poden moure fils. El nostre cervell realitza moltes tasques de manera immediata sense monitorizarlas conscientment. Igual que Freud, els entusiastes de lo subliminal consideren que l’inconscient és la seu d’una sèrie d’impulsos primitius bàsicament sexuals que operen al marge de la nostra consciència i que determinen les nostres opcions. Arrel d’un estudi realitzat per Vicary, en el que en la projecció d’una pel·lícula va exposar als espectadors missatges durant 1/3.000 de segon en què se’ls animava a comprar crispetes i coca-cola, durant les sis setmanes que va durar l’experiment les ventes es dispararen. No obstant, més tard va reconèixer que s’ho havia inventat tot. Es continuaran fent més experiments, com per exemple, l’any 1958, la CBC (Canadian Broadcasting Corporation) v...