Resum Max Weber L\'objectivitat del coneixement PDF

Preview

Summary

Max Weber  “La objectivitat del coneixement en la ciència social i en la política socialPrimera part Weber comença afirmant que la ciència social era “tècnica” igual que les ciències tals com la medicina. Certament, s’ha produït un canvi en aquesta situació però sense que s’acabés de produir una se...

Description

Max Weber “La objectivitat del coneixement en la ciència social i en la política social Primera part Weber comença afirmant que la ciència social era “tècnica” igual que les ciències tals com la medicina. Certament, s’ha produït un canvi en aquesta situació però sense que s’acabés de produir una separació fonamental entre coneixement del “ser” i del “hauria de ser”. Pel que fa a la economia política, molts van concebre aquesta distinció com si l’economia fos totalment una ciència del “ser”, amb lleis naturals i invariables. Ara bé, quan es va despertar la consciència històrica es va fer dominant una combinació de relativisme històric i evolucionisme ètic, elevant així l’economia política a la categoria de “ciència moral” amb base empírica. Encara avui (en el temps de Weber) segueix aquesta confusió de que l’economia genera judicis de valors partint d’una concepció “econòmica del món”. Weber ( i la seva revista) rebutja aquesta opinió. Ara bé, per Weber, tampoc es pot afirmar que els judicis de valors estiguin al marge de la discussió científica pel simple fet de què descansen en determinats ideals i de què tinguin un origen subjectiu. De fet, la crítica no s’acaba davant dels judicis de valors. Les preguntes que s’han de fer han d’anar cap a la direcció de respondre “què pretén i què significa l’anàlisi científic dels judicis de valors i ideals? Tot anàlisi intel·lectual va unit a un fi i uns mitjans. Per tant, el que realment és susceptible al tractament científic és preguntar-se sobre la idoneïtat d’aquests mitjans per aconseguir el fi. Així, com sí es poden validar quins mitjans són més o menys adequats per aconseguir aquest fi, es pot calcular a través de la probabilitat a aconseguir aquest fi (com més probable sigui aconseguir aquest fi a través d’aquests mitjans, més adequat és i viceversa). També es poden analitzar les conseqüències que tenen aquests fins a l’hora d’utilitzar-los, de manera que l’agent calcula les probabilitats que té per aconseguir aquest fi i les conseqüències que en tindrà (que responen a la pregunta de “Què costa fer tal cosa? En sacrifici de què?). Pe tant, fer aquest tipus de ponderacions és quelcom fonamental de l’anàlisi crític-tècnic. Ara bé, la decisió de quins seran els millors mitjans, ja no és tasca de la ciència. La ciència ajuda a què es prengui consciència de les conseqüències de qualsevol acció, fins i tot en relació a la no-acció com a possible alternativa. Però l’elecció ja no és assumpte de la ciència. Un altre cosa que la ciència també pot aportar a una elecció és el coneixement del significat del que es vol. Es mostra el que realment signifiquen els fins que la persona vol, la relació entre ells i les idees que s’amaguen darrera i el desenvolupament lògic entre elles. Per Weber, una de les tasques més fonamentals és investigar la comprensió racional d’aquestes idees per les quals s’ha lluitat. A més, el mitjà que s’utilitza per la comprensió d’aquestes idees no és la inducció. Amb tot això, però, Weber diu que un tractament científic de valors no només voldria comprendre i recrear els fins que es volen aconseguir i els ideals que hi ha en ells, sinó que a més a més vol fer un judici sobre ells. Aquest anàlisi crític és el dialèctic, és a dir, consisteix en un judici lògic-formal sobre les idees i els judicis de valor i fer un anàlisi d’ells en quant a la seva absència de contradicció interna en ells. Ara bé, fer conscient d’aquests últims valors que es posen de manifest en un judici de valor concret és l’últim que pot aportar un anàlisi crític sense entrar en l’especulació. Si qualsevol persona ha de seguir uns valors en el seu àmbit personal, és precisament en el seu àmbit personal, però no en el coneixement empíric. PER TANT, una ciència empírica no pot ensenyar a ningú què ha de fer, sinó solament el que pot fer i, en alguns casos, què és el que realment vol fer. És cert també que molts intenten explicar amb argumentacions científiques coses relacionades amb les cosmovisions personals i avaluen els resultats segons s’adeqüi més o menys als ideals personals de la persona. Però no pas per això es reconeix que aquest ha de ser el criteri. Evidentment no. A més, un altre cosa que també és certa és que es perceben els elements més profunds de la persona com quelcom objectivament valuós. Ara bé, només en la presumpció de la creença en uns valors té sentit el intent de defensar els judicis de valor cap a fora. Però jutjar la validesa d’aquests valors és una qüestió de creences o qualsevol altre cosa menys objecte d’una ciència empírica (en el sentit de què no s’ha de cultivar sobre aquest tema, però sí hi està relacionada). Això no té a veure amb el fet de que sigui demostrable o no que aquests fins últims siguin canviants o no, discutibles o no. Això li passa a l’economia política, perquè utilitza diverses qüestions pràctiques concretes com si fossin evidents i només es pregunta per la construcció d’aquestes pràctiques.

1

No es pot resoldre res amb una simple consideració tècnica des de determinats fins establerts, perquè el problema està dins de la civilització per la lluita entre els interessos de classe i també entre les concepcions del món (és a dir, d’una determinada visió valorativa del món). Una cosa és segura: Quan més general sigui el valor del qual es tracti (és a dir, quan més transcendent sigui el seu significat cultural) menys possible serà una resposta precisa partint del coneixement empíric i hi intervindran més axiomes personals sobre creences i valors personals. És ingenu pensar que la ciència social pot corroborar científicament com a vàlid o no “un principi. Per tant, no pot ser tasca ni de la ciència social ni de cap altra ciència empírica crear un denominador comú pels nostres problemes que consisteixi en determinats ideals de validesa general. També és segur que dels imperatius ètics no es poden extreure cap valor “cultural” com un “ha de ser” com si fossin normes. Això només passa en els dogmes de les religions. Fora d’elles, la dignitat dels diferents ideals de civilització divergeixen molt en cada context. Les concepcions del món mai poden ser el resultat d’un coneixement empíric. La revista de Weber es posiciona en contra de l’afirmació de què no es poden aconseguir normes pràctiques de validesa científica fent una síntesi de diverses opinions o fent una mitjana. S’ha de tenir la capacitat de distingir entre un conèixer i fer una valoració. Hi ha una gran diferència en que una argumentació: 1- Es dirigeixi als nostres sentiments i a la nostra capacitat d’entusiasmar-nos per determinats fins pràctics o per ideals culturals. 2- Es dirigeixi a la nostra consciència quan es posa en qüestió la validesa de les normes ètiques. 3- Es dirigeixi a la necessitat i capacitat d’ordenar intel·lectualment la realitat empírica del món que pugui pretendre una validesa com una veritat empírica. Aquesta és l’afirmació correcta, tot i que els valors tinguin una significació decisiva per la orientació a l’hora de realitzar l’activitat ordenadora del pensament. Si una demostració científica i metodològicament correcta pretén arribar realment al seu objectiu ha de ser admesa com a correcte per algú de fora del seu entorn, és a dir, ha de tendir a aquesta finalitat (que la demostració sigui “universalment acceptada”). A més, si es considera que els anàlisi han estat ben fets han de ser també vàlids per un xinès (com diu Weber) sense posar en entredit el valor científic de l’anàlisi. Per tant, per Weber, les ciències socials, en tant que s’ocupa de ciència, ha de ser un lloc en el qual es busqui la veritat, que pretengui ser un sistema conceptual sobre la realitat empírica amb una validesa universal. Es tenen dos obligacions: 1- La primera obligació consisteix en fer notar sempre als lectors quins són els criteris amb els quals mesuren la realitat i els judicis de valor que es deriven d’aquests criteris, en comptes d’enganyar-se sobre el conflicte que existeixen entre els ideals barrejant valors de diferents tipus i el populisme. Si es compleix aquest deure, posicionar-se resulta ser útil i necessari. Per tant, s’ha de comprovar i analitzar científicament el valor últim que hi ha en rerefons d’una declaració de voluntat i, a més a més s’han d’exposar les relacions d’aquest valor amb altres valors. 2- La segona obligació és precisament explicar als lectors sobre aquests casos, és a dir, quan deixa de parlar l’investigador i comença a parlar algú amb desitjos propis, quan els arguments es dirigeixen a l’enteniment o quan al sentiment. La barreja de l’explicació científica de fets i el raonament valoratiu és una de les característiques més esteses de la sociologia i una de les més perjudicials. Weber està en contra d’aquesta barreja, que no s’ha de confondre amb el fet què els investigadors no puguin tenir el seus propis ideals. “Objetividad científica y ausencia de convicciones no tienen ningún parentesco entre sí”. Weber no aprova que es facin debats, rèpliques i dúpliques continues sobre qualsevol tema, però si algú no pot suportar això i no vulgui col·laborar amb gents de diferents ideals als seus ha de quedar fora. Weber, seguidament, vol deixar clares les seves consideracions respecte els judicis de valors. Diu que la possibilitat de trobar-se amb rivals polítics té límits psicològics, tal i com mostra l’experiència sobretot a Alemanya. A sobre d’aquest element se suma una revista com la de Weber pel fet que el impuls per desenvolupar problemes científics produeix “per regla general” qüestions pràctiques, de manera què sempre que un investigador vulgui reconèixer l’existència d’un problema científic sempre va unit a una

2

determinada orientació de la voluntat de determinades persones. Moltes persones, a nivell personal, poden tenir especial interès en un tema en concret, però no té perquè influir. De fet, abans de l’època de Weber, la revista concentrava el seu interès a la qüestió del moviment obrer i totes les qüestions anaven dirigides a abastir el tema, clar que en la seva actualitat hi participa una plural discussió científica. Per Weber és indubtable que una revista que desenvolupi un caràcter en aquest sentit (=de només una opinió) pot significar un perill per la objectivitat del treball científic i el significaria efectivament si la selecció dels col·laboradors es plantegés de manera esbiaixada i, per tant, es crearia una “tendència”. Aquí, doncs, s’arriba a la qüestió de la delimitació temàtica del camp de treball. Abans, però, s’ha de tractar un altre tema fonamental que és  la naturalesa de l’objectiu del coneixement de les ciències socials. Fins ara s’ha pressuposat, a l’hora de fer distinció fonamental entre judicis de valor i coneixement empíric, que en les ciències socials existeix algun tipus de coneixement vàlid, un sistema conceptual de la realitat empírica. Ara bé, què pot significar en el camp de la sociologia la “validesa” objectiva de la veritat a la qual s’aspira? Aquí existeix un problema els conceptes fonamentals i les pressuposicions, el canvi en la perspectiva i la constant re-definició dels conceptes que s’utilitzen. Per tant, la pregunta que es planteja a partir d’ara és: “Què significa aquí objectivitat?”

Segona part La revista de Weber tracta de temes econòmic-socials (tot i que no posa una limitació conceptual). Ara bé, què significa això? El fet fonamental amb el qual tenen a veure aquests temes és amb l’existència física i la satisfacció de les necessitats més ideals. Aquesta satisfacció és limitada de manera quantitativa i és insuficient qualitativament pel que fa als mitjans necessaris per complir-la i, a més, es requereixen previsions i treball, lluitar contra la naturalesa i formar grups socials amb altres persones. La qualificació d’un fenomen com a “econòmic-social” de manera objectiva no és una característica intrínseca en el fenomen, sinó que s’ha atribuït a un fenomen determinat un significat cultural determinat. Per tant, un fenomen de la cultura conté un problema científic-social sempre que aquelles parts de la seva singularitat estiguin enllaçades en aquest fet fonamental. És a dir, que un fenomen cultural conté una tasca pròpia d’una disciplina que fa de l’aclariment d’aquest fet fonamental com a objecte específic de la disciplina. Entre els problemes econòmic-socials es poden distingir diversos esdeveniments que el seu significat cultural està per a Weber bàsicament en el seu aspecte econòmic: 1- Quan es tracta d’institucions creades o utilitzades expressament per a fins econòmics. Aquestes sí que es poden denominar institucions o fets econòmics. 2- El segon tipus són els fets que no interessen des del punt de vista del seu significat econòmic, però que en determinades circumstàncies poden obtenir aquest punt de vista perquè d’ells es deriven fenòmens econòmicament rellevants. (Ex: vida religiosa). 3- Els tercers esdeveniments són de poc interès, però que en algun cas concret algun dels seus aspectes està influït per motius econòmics. (Ex: les tendències artístiques). (Aquí posa l’exemple de l’Estat pàgina 93). Amb tot això, s’entén que: - L’àmbit dels fenòmens econòmics no es pot delimitar amb precisió. - Els aspectes econòmics d’un fenomen no només estan condicionats econòmicament o no són solament econòmicament efectius. - Un fenomen només conserva el seu caràcter econòmic exclusivament en la mesura en què, i durant temps en què, el interès estigui concentrat en el significat que aquest fenomen tingui per a la lluita material per l’existència. Per tant, la revista de Weber no només es centra en fenòmens econòmics, sinó també en aquells que són econòmicament rellevants i econòmicament condicionats. L’àmbit d’aquests fenòmens s’estén per la totalitat dels fenòmens de la cultura, ja que tots els àmbits de la cultura estan sota la pressió d’interessos

3

materials, per satisfer les seves necessitats. Fins i tot influeixen en els elements més fins de la vida quotidiana. La ciència social de Weber, en tant que imputa els fenòmens econòmics de la civilització en una regressió causal a causes individuals aspira a un coneixement històric. La ciència de Weber aspira a una interpretació històrica des d’un punt de vista concret i subministra una imatge unilateral, un treball previ per un coneixement històric integral de la civilització. Per tant, sempre que a l’hora d’analitzar un fenomen sense utilitzar els termes de causa o de conseqüència, hi ha un problema. La revista de Weber no abasta altres camps de la ciència social com l’economia descriptiva, la història econòmica i l’estadística. El camp de treball de la revista, de fet, ha anat evolucionant. A mesura que l’estudi pràctic de les relacions laborals s’anava configurant com a tema central, de manera continuada, la revista es va veure obligada a començar a tractar des de la perspectiva històrica, estadística i teòrica les diferents situacions de la resta de grans classes de la societat moderna. Per tant, ara el camp de treball més propi de la revista és la investigació del significat cultural general de l’estructura econòmic-social de la vida social humana i les formes concretes d’organització (d’aquí el nom Achiv). Si es vol denominar “ciències de la cultura” a les disciplines que tracten els fenòmens de la vida humana des del seu significat cultural, la ciència social forma part d’elles. Què implica això? Destacar l’aspecte econòmic-social significa la delimitació dels temes. Es podria dir que la perspectiva materialista (=econòmica) és unilateral. Certament ho és i ho és de manera intencionada. Pensar que la ciència té coma funció curar la unilateralitat que permeti que la ciència social general s’allunyi del defecte propi de tot allò social (el defecte és el fet que tracta les relacions entre éssers humans) només posseeix precisió suficient per delimitar els problemes científics si se la qualifica d’un contingut específic. Si no es fa així, allò social abastaria moltes i grans altres disciplines (filologia, història...etc.). Per exemple, el fet que l’economia social s’ocupi de relacions socials no és raó per considerar-la com el precedent d’una ciència social general. El camp de treball de les ciències no es basa en les estructures “objectives” de les coses, sinó en l’estructures de tipus conceptual dels problemes: sorgeix una ciència nova quan s’estudia un nou problema amb un nou mètode, de manera que es descobreixen veritats que obren una nova perspectiva significativa. No és casualitat que quan se sotmet el concepte d’allò “social” s’observi que sembla tenir un significat molt general, però es descobreix que porta en ell un significat molt específic. El seu caràcter general es basa en el seu caràcter indeterminat i no ofereix cap perspectiva específica. Weber es posiciona en contra del materialisme històric, però l’anàlisi dels fenòmens socials i culturals des de la perspectiva del seu condicionament sí que són rellevants els factors econòmics. Ara bé, s’ha de rebutjar la concepció materialista com la concepció del món, com a denominador comú de les explicacions causals de la realitat. (per tant, rebutja la teoria de Marx). Materialismo histórico --> la relación entre los seres humanos es el trabajo. Marx interpreta la historia a partir de la base economica. El materialismo histórico supone una teoría donde la historia de la humanidad se basa en los modos de producción. Estos modos de producción condicionan la relación entre los hombres y a su vez son cambiantes a lo largo de la historia En el materialisme històric, només les forces econòmiques són les autèntiques o les vertaderes i les que sempre decideixen. Això només és una idea dogmàtica i allunyada de la realitat, segons Weber. El mateix passa amb el fet de concebre la realitat per els dogmes de l’antropologia a través dels factors solament “racials” o solament “ambientals”. La reducció a simples causes econòmiques no pot ser completa, en cap sentit. Per tant, és decisiu saber a quin tipus de causes s’han d’imputar aquests elements dels fenòmens en qüestió. L’anàlisi és, per tant, unilateral des d’un punt de vista específic i es deriva del fet que s’ha de preparar l’ull per observar els efectes de causes qualitativament iguals. L’anàlisi no és arbitrari quan el resultat parli al seu favor. No hi ha lloc per un anàlisi científic objectiu de la cultura o dels fenòmens socials independentment de la perspectiva científica i unilateral a través de la qual s’escullen per a la seva observació i estudi. La raó radica en la singularitat de l’objecte de coneixement de la ciència social, la qual pretén anar més enllà d’un anàlisi formal de les normes. La ciència social que defensa Weber és una ciència de la realitat,

4

comprendre la vida en la seva singularitat, és a dir, el seu significat cultural i el motiu pels que històricament ha arribat a ser així. Però conèixer tot aquest objecte d’estudi és infinit. Tot coneixement intel·lectual de la infinita realitat per quelcom finit descansa en què només una part finita d’aquesta realitat podrà ser objecte de coneixement. Ara bé, com es selecciona aquesta part finita? Molts pensen que la característica de la ciència és la repetició d’un fet d’acord amb una llei. Pensen que l’objectiu de la ciència és establir lleis i deduir la realitat. Però el punt de partida de la perspectiva científica i social és la configuració real, individual, de la vida social, en la seva organització general (però no per això menys individual) i en el procés de formació a partir d’altres situacions articulades de manera individual. La perspectiva de la ciència social és l’aspecte qualitatiu dels fets i les ciències socials tracten de fenòmens d’índole mental. A més, en el cap d’aquesta ciència es troba la errònia idea de que el fenomen econòmic és quantificable i per això susceptible de ser comprés mitjançant lleis. Per tant, la ciència d’aquest camp es troba en dependència de la concepció àmplia del concepte de “llei”. Ara bé, també és cert que els motius culturals d’índole mental hi poden haver regles de la acció racional. Així es va establir una “mecànica” de la vida social i una espècie de “química” dels fonaments psíquics de la vida social. Però això no té a veure amb el fet de si es pot arribar a l’objectiu del coneixement buscant repeticions regulars dels fenòmens. Però no es podria deduir mai la realitat a partir de lleis i factors, perquè pe...