TEMA 14 - Lecture notes 14 PDF

Preview

Summary

Apuntes de geografía de La Salle del tema 1 al tema 16. Son muy completos y tienen las palabras clave al final de cada documento para no perderse en ningun momento....

Description

UNITAT 14. LA UNIÓ EUROPEA 1. El medi físic d’Europa 1.1. El relleu El relleu presenta un manca de grans altitud (inferior als 330m de mitjana) i això ha afavorit l’establiment de la població, la mobilitat i els intercanvis comercials i culturals. Només el Caucas supera els 5000m. Massissos i muntanyes antigues Es van formar durant les orogènesis caledoniana i herniciana de l’era paleozoica. Són una successió de muntanyes molt desgastades inferiors als 2000m. Les més importants són les serralades escandinaves, les muntanyes Grampianes, els Sudets, els Vosges, les Ardenes i el Massís Central francès. Entre les seves valls hi circulen els rius més cabalosos que desemboquen a l’Atlàntic. Muntanyes joves Formacions geològiques del període terciari formades arran de l’orogènesi alpina. Tenen altituds considerables amb formes agudes, crestes i pics. Cal destacar-ne els Alps, els Pirineus, els Balcans i els Carpats. Planes A Gran Plana Europea s’estén des del Pirineus fins al Mar Bàltic (costa atlàntica). Està formada pel al·luvions i per morenes dipositades per antigues glaceres. Hi ha la vall de l’Ebre i la del Guadalquivir, la depressió Tejo-Sado, les valls del Po i del Roine i la conca de Londres. 1.2. El clima Europa està en latituds mitjanes i hi predominen els climes temperats. La influència marítima fa que les temperatures siguin suaus i les precipitacions abundants. L’orientació est-oest de les serralades i l’existència de planes extenses permeten la penetració dels trets atlàntics. Hi ha cinc climes:  Clima oceànic: temperatures suaus (acció reguladors del mar) i pluviositat molt elevada (aire humit de l’Atlàntic). Illes Britàniques i la façana occidental.  Clima continental: temperatures contrastades i precipitacions escasses. Zona central i oriental de l’interior.  Clima mediterrani: temperatures càlides (aire subtropical i Mediterrani) i pluges escasses i irregulars. Zona meridional.  Clima polar: temperatures molt baixes i precipitacions escasses en forma de neu. Zona septentrional.

 Clima d’alta muntanya: baixes temperatures i pluges per sobre els 1000mm anuals. Grans serralades. 2. La Unió Europea: magnituds econòmiques 2.1. Les activitats primàries El sector primari ha anat perdent importància en l’economia europea. La població que treballa en aquest sector és d’un 5,7% i les activitats primàries representen un 2,7% del PIB de la UE. El sector agrari està molt mecanitzat i utilitza tècniques modernes que el fan més productiu i rendible. Hi ha una especialització agrària per zones: -

Àrea mediterrània Sistemes agraris de secà (cereal, vinya i olivera) i regadiu intensiu (producció hortofrutícola).

-

Regions oceàniques  ramaderia orientada a la producció de carn, llet i derivats.

-

Interior continental  cereals i ramaderia destinada a la producció de carn.

-

Països nòrdics  Explotació dels recursos forestals.

Les explotacions agrícoles de la UE compten amb una superfície inferior a les 5 ha i els seus titulars solen ser grans. Un dels principals conreus és el cereal (blat i ordi i blat de moro), el de patata i el de remolatxa sucrera. Destaca la producció de tomàquets, pastanagues i cebes, així com també les pomes, taronges i préssecs. França i Alemanya són les principals productors de cereals i Espanya i Itàlia de fruita i hortalisses. La ramaderia destaca pel bestiar porcí dedicat a la producció de carn i, per la producció lletera, el sistema és irregular. El sector pesquer ha reduït la quantitat de captures de peix marines i continentals. Tres quartes parts d’aquestes captures s’efectuen l’Atlàntic nord-oriental i destaca l’arengada, l’amploia o el verat. Dinamarca, Espanya, el Regne Unit, França i els Països Baixos són els països més pesquers. L’aqüicultura representa un 18% del volum total de producció pesquera i és una oportunitat de desenvolupament de la pesca en regions on no n’hi hagi. 2.2. La indústria i la construcció El sector secundari de la UE representa el 27,8% del PIB comunitari i dóna feina al 24,9% de la població ocupada. Ha mantingut les taxes de producció i d’ocupació.

Els sectors industrials que generen un IVA més elevat i més ocupació són els de productes metàl·lics, maquinària i equips, equipaments electrònics i òptics, aliments i begudes, el químic i el del transport. La indústria afavoreix la globalització i els canvis tecnològics, tot i que les actuacions europees en política industrial són un complement de les mesures dels estats membres i defugen l’intervencionisme. La Comissió Europea proposa una sèrie d’actuacions sobre la competitivitat, l’energia i el medi ambient, els drets d’autor, la millora de la reglamentació, la recerca i la innovació industrial, l’accés al mercat i les competències i la gestió dels canvis estructurals. Comencen a destacar els productes farmacèutics, de defensa o les TIC. La construcció s’ha vist molt afectada per la crisi econòmica del 2008 i el seu índex d’ocupació s’ha reduït en un 8,8% i el valor productiu és del 14,2%. 2.3. El sector serveis L’economia de la UE ha sofert un procés de terciarització. Les activitats terciàries representen el 69,5% del PIB i s’han vist afavorides per la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capital. Els serveis a les empreses tenen un paper predominant en l’economia del sector terciari pel valor econòmic i el treball que generen. Cal remarcar el comerç, els transports i el turisme (6 països de la UE són entre els 10 destins principals mundials). El comerç La UE és el principal exportador de mercaderies i serveis del món. Els intercanvis comercials de béns amb l’exterior representen una cinquena part de les importacions i exportacions mundials. Tot i això, la UE té un dèficit comercial. Els principals productes exportats són maquinària, químics i farmacèutics, vehicles i avions, i les seves destinacions són els EUA, Suïssa i Rússia. Entre les importacions, destaquen la maquinària, els productes energètics i els vehicles, i provenen de la Xina, els EUA i Rússia. El comerç interior és el mercat més important pels béns produïts a la Unió. Els transports El sector dels transports genera el 10% del PIB. De les mercaderies transportades a l’interior, el 44% es desplacen per carretera, 39% per mar, 10% amb ferrocarril i el 3% fluvial. Respecte al transport de passatgers, un 81% escull la carretera, un 8% l’avió i un 6% el tren. La importància del transport marítim queda reflectida en el 80% del comerç exterior de mercaderies que l’utilitza, mentre que el transport aeri destaca per la mobilitat de

passatgers. El més transitat és el de Heathrow de Londres, seguit pel Charles-de-Gaulle de París i el de Madrid-Barajas. 3. La Unió Europea: trets socials i culturals 3.1. Trets socials Les últimes incorporacions d’estat a la Unió Europea han fet mes heterogènia la societat dels estats membres. La UE intenta beneficiar els ciutadans en: -

Educació: finança molts programes relacionats amb l’educació (com l’Erasmus) i dur a terme reformes educatives (Pla Bolonya).

-

Sanitat: els ciutadans europeus poden tenir assistència mèdica a qualsevol país de la UE. La targeta sanitària europea facilita aquest dret. Lluita contra el tabac i les drogues.

-

Treball i política social: tots els ciutadans tenen el dret de treballar a qualsevol país de la UE amb igualtat d’oportunitats.

3.2. Trets culturals La UE concentra una gran diversitat cultural. Totes les manifestacions culturals formen part del patrimoni cultural de la Unió Europea, per això vol mantenir aquesta diversitat cultural, fomentar-la i fer-la accessible a tothom. Les indústries culturals de la UE són una font d’ingressos important i donen treball a més de 7 milions de persones. Reben l’ajut de programes per al desenvolupament que els permeten aprofitar les oportunitat del mercat únic i les tecnologies digitals. La UE en conjunt i cadascun dels estats membres han d’incorporar la cultura com una de les seves polítiques essencials. Aquesta política es concreta en la mobilitat de joves i professionals a escala mundial, el desenvolupament del multilingüisme, l’accés a la cultura, la protecció dels drets d’autor i la preservació i promoció del patrimoni cultural. A la UE hi ha diversitat lingüística (23 llengües oficials) i, entre les prioritats de la UE, hi ha la preservació i el respecte de les llengües minoritàries i regionals i que els ciutadans europeus aprenguin dos idiomes estrangers. 4. La Unió Europea: població i ciutats 4.1. La distribució de la població La UE té 501 milions d’habitants i l’augment demogràfic es mantindrà fins al 2040. La població de la UE representa el 7,4 de la població mundial i els estats més poblats són Alemanya, França i el Regne Unit. La densitat de la UE és alta i irregular. La distribució per sexes és de un 51,19% de dones i 48%81% d’homes, mentre que

l’estructura de la població per edat i sexes ofereix una piràmide contractiva. Per tant, podem parlar de l’envelliment de la població europea, amb una mitjana d’edat de 40 anys. 4.2. El creixement natural El creixement natural de la UE (1,2 per mil) és baix, encara que hi ha una gran diferència entre els estat membres. Irlanda, Xipre, Luxemburg, Espanya i el Regne Unit el tenen elevat, mentre que Bulgària, Letònia, Hongria i Alemanya el tenen negatiu. La taxa de natalitat és baixa (10,8 per mil), igual que la fertilitat (1,5 fills per dona). Per tant, la fertilitat europea resulta insuficient per mantenir la població estable. La taxa de mortalitat és baixa (9,6 per mil) tot i que hi ha països, com Bulgària o Hongria amb una mortalitat infantil elevada. Destaca l’esperança de vida a la UE (79,1 anys), que encara es va allargant. 4.3. Els fluxos migratoris Els corrents migratoris contribueixen als canvis demogràfics de la UE. Els estats amb un nombre més gran d’estrangers residents són Alemanya, Espanya i el Regne Unit, mentre que els països amb un elevat nombre d’emigrants són Irlanda, Romania i Polònia. Els corrents migratoris de l’exterior procedeixen de Turquia, Amèrica Llatina i l’Àfrica. 4.4. La població urbana de la UE La UE presenta un percentatge de població urbana (72,6%) superior al mundial, encara que aquest percentatge varia molt a cada un dels estats de la UE. Durant el segle XIX la població urbana va créixer enormement a causa de la industrialització i l’èxode rural. Els nuclis urbans es van estendre, especialment Londres, París i Viena. Actualment diverses aglomeracions d’altres continents han superat les europees: dins del rànquing mundial, Londres i París són la 24a i la 26a. La gran xarxa urbana que domina la UE és la denominada banana blava i està creixent la influència de la xarxa mediterrània, de la qual formen part ciutats espanyoles, franceses i italianes. 5. La construcció de la Unió Europea 5.1. La construcció de la Unió Europea Després de la segons guerra mundial, es volia construir una Europa unida. Al 1950, Robert Schuman va llançar un primera proposta. El 25 de març de 1957, Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos van firmar el Tractat de Roma que va posar en marxa el 1958, la Comunitat Econòmica Europea (CEE) o Mercat Comú.

Al novembre de 1992 es va fer efectiu el Tractat de Maastricht, en el que la CEE va passar a dir-se Unió Europea (UE) i va crear una nova entitat que pretenia construir una unió comercial, duanera, econòmica i política. La UE està integrada per 27 estats membres i supera el Japó i els Estats Units per que fa al PIB. La UE s’ha convertit en una gran potència econòmica i comercial.

5.2. Procés d’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea L’aïllament polític i econòmic en què va estar sumida Espanya durant la dictadura franquista la van convertir en un país endarrerit i no complia els requisits bàsics europeus. La normalització del país i el restabliment de la democràcia el 1978 van fer possible que Espanya negociés la seva adhesió a la CEE. Les negociacions es van caracteritzar per la transformació de l’economia espanyola (producció agrària i pesquera), la fi de monopolis i la integració progressiva d’alguns sectors productius. El Tractat d’Adhesió d’Espanya a la CEE es va signar a Madrid el 12 de juny de 1985, i va entrar en vigor l’1 de gener de 1986. L’objectiu era que Espanya recuperés la identitat política i cultural europea i assolís uns nivells de riquesa i de benestar similars als dels estats ja membres. Tot i això, la situació econòmic i social d’Espanya en el moment d’accedir a la CEE era molt lluny de la mitjana d’aquests països.

6. Funcionament de la Unió Europea: institucions i polítiques

La UE és una organització supranacional ja que té un Parlament i un sistema judicial propis i decideix l’admissió de nous membres. Crea un espai polític, financer, econòmic i social comú en el qual les mercaderies, els serveis, les persones i la informació circulen lliurement. 6.1. Una institució supranacional: la Unió Europea Institucions de la Unió Europea

L’estructura institucional de la UE va ser modificada pel Tractat de Lisboa (2007). Les institucions principals de la UE són: 

Consell Europeu: màxim òrgan polític de la UE. Compost pels caps d’Estat o de govern dels estats membres i pel president de la Comissió Europea. El ministre d’afers exteriors i hi assisteixen. És l’encarregat de definir les orientacions polítiques i les prioritats generals de la UE.



Parlament Europeu: representa els ciutadans i ciutadanes europeus. Els eurodiputats són elegits per sufragi universal i s’organitzen en grups polítics. Exerceix la funció legislativa. Aprova els pressupostos de la UE, s’organitza comissions per treballar i controla el Consell de la UE i la Comissió Europea.



Consell de la Unió Europea: representa els governs dels estats membres. Format per un ministre de cada estat, que varia segons el tema a tractar. La presidència canvia cada 6 mesos. Aprovar les lleis i el pressupost ja que codecideix amb el Parlament Europeu.



Comissió Europea: funció executiva. Garanteix el compliment de les normes, proposa els textos de la llei que es presenten al Parlament i al Consell de la UE, controla el compliment dels acords i tractats i fa pressupostos per al Parlament i el Consell. Està formada pel president i els comissaris, elegits per un mandat de 4 anys.



Tribunal de Justícia: funció judicial. Garanteix respecte, la interpretació i el compliment de les lleis comunitàries. Està format per un jutge de cada país membre (renovat cada 5 anys).



Tribunal de Comptes: comprova que el pressupost de la UE s’executi correctament i garanteix una gestió financera correcta.

Òrgans de la Unió Europea 

Òrgans consultius. El Comitè Econòmic i Social Europeu representa la societat civil organitzada. El Comitè de les Regions representa les autoritats regionals i locals. (el que ells decideixen no és una decisió, són una consulta)



Òrgans financers. El Banc Europeu d’Inversions fa préstecs a llarg termini. El Fons Europeu d’Inversions ajuda les petites empreses. El Banc Central Europeu és responsable de la política monetària europea.



Òrgans especialitzats. El Defensor del Poble Europeu actua com a intermediari entre el ciutadà i les autoritats de la UE. Pot rebre i investigar denúncies.

No cal saber les funcions però si cal saber que existeixen.

6.2. La unificació monetària: l’euro Amb la creació de la UE es va voler fer un mercat comú, on hi hagués una unió econòmica i monetària (UEM). Per això, el 1999 es va crear el Banc Central Europeu com a organisme central regulador. Es van eliminar els drets duaners i les barreres a la lliura circulació. Finalment, es va implantar l’euro. Per tal de que l’euro funcionés, es van establir tres fases de convergència amb l’objectiu d’igualar les polítiques econòmiques i financeres dels diferents estats. Cada Estat havia d’assolir uns criteris comuns referits a una inflació limitada, un tipus d’interès concret i un dèficit i un deute públic controlats. Alemanya. Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal van començar a utilitzar l’euro l’1 de gener de 2002. Dinamarca, el Regne Unit i Suècia van optar per no entrar a la zonaeuro. Més tard, Eslovènia, Xipre, Malta i Eslovàquia van adoptar la moneda. Amb el canvi de moneda de pessetes a euros, va generar una alça de preus i una inflació a Espanya, però va eliminar les costos i les comissions de canvi de moneda i s’agilitaven els tràmits i les transaccions internacionals. Tres fases de convergència: (requisits per utilitzar l'euro)

1- Inflació (pujar els peus dels productes bàsics en comparació amb el salari) limitada. 2- Tipus d'interès 3- Dèficit i deute públic controlat Inflació = Procés econòmic provocat per un desequilibri entre la producció i la demanda. Fet que provoca una pujada continuada dels preus. Es produeix una pèrdua del valor del diner.

6.3. Unificació social i de política exterior El 1992 es creen les bases de la ciutadania europea, fet que permet que els habitants de la UE puguin circular i residir a qualsevol territori de la UE. El 1995 es va establir la fi dels controls fronterers interns amb l’acord de Schengen (excepte Irlanda i el Regne Unit). S’han potenciat, en canvi, les fronteres externes a fi d’obstaculitzar l’entrada d’immigració il·legal. La UE pretén crear una política exterior i de seguretat comuna (PESC) liderada per un representant de la UE en els fòrums internacionals. Països fora de la Unió Europea però dins de l'acord de Schengen= Suïssa, Noruega, Liechtenstein. Tecnocràcia = que els especialistes s'encarreguin dels que se’ls hi doni be. El ministre de sanitat hagi treballat d'això abans, el d'economia sigui especialista i sàpiga com augmentar l'economia.

6.4. Política regional europea Per intentar reduir els desequilibris regionals es va crear una política regional europea capaç d’aportar ajudes en forma d’inversions en infraestructures o en formació. Per fomentar el desenvolupament regional es van crear els Fons Estructurals i els Fons de Cohesió, que provenen del pressupost anual de la UE i són gestionats per la Comissió Europea, però són les administracions locals i regionals les que les sol·liciten i subministren. El 1986 Espanya i Portugal van entrar a la CEE, però la mitjana d’ambdós països els situava molt per sota dels estàndards europeus i moltes províncies espanyoles van ser candidates prioritàries i preferents a rebre fons europeus. Entre el 2004 i el 2007, molts països de l’Europa de l’Est van accedir a la UE i van passar a ser destinataris preferents. Tot això va tenir grans repercussions per a les regions espanyoles, perquè moltes van deixar de rebre aquests fons perquè no assolien els índex establerts per ser candidates als fons. 7. Vocabulari  Intervencionisme: acció sistemàtica d’un govern que té per objecte afectar l’activitat econòmica.

 Dèficit comercial: excés d’importacions de béns, de serveis i de valors financers per damunt de les exportacions similars.  NUTS: sigles de les unitats territorials estadístiques; corresponen a unes divisions del territori que la UE utilitza amb finalitats estadístiques. A Espanya la divisió en NUTS coincideix amb les comunitats autònomes.  Economies d’escala: estructura d’organització empresarial en la qual els guanys de la producció s’incrementen i/o els costos disminueixen com a resultat de l’augment de les dimensions i l’eficiència de la planta, l’empresa o la indústria.  Codecisió: procediment que es fa servir per a la majoria de la legislació europea. Si el Parlament i el Consell de la UE no estan d’acord amb una proposta de llei, es presenta a un comitè de conciliació, format per un nombre d’iguals de totes dues institucions, que assolirà un acord per tornar a presentar la llei perquè sigui aprovada.  Eurozona: països de la UE que tenen l’euro com a moneda. La seva política financera és regulada pel Banc Central Europeu.  Fons estructurals: fons de la UE p...