TEMA 4 Coneixement I Veritat PDF

Preview

Summary

Resum de coneixements i veritat de filosofia...

Description

TEMA 4 CONEIXEMENT I VERITAT 1. EPISTEMOLOGIA La teoria del coneixement, també anomenada epistemologia ( episteme vol dir saber ,ciència), és la part de la filosofia que reflexiona sobre el coneixement: la seva naturalesa, els tipus i els límits. Es podria dir que s’ocupa de conèixer què és el coneixement. El coneixement constitueix un seriós problema filosòfic, algunes de les qüestions més importants que es planteja són: – La veritat: què vol dir que una proposició és vertadera. – Els orígens i els límits del coneixement. – La naturalesa del coneixement. El coneixement és una explicació de la realitat que ens permet comprendre-la millor, entendre’n les causes i poder predir algunes de les conseqüències. El coneixement és, doncs, una forma de saber que es pot distingir d’altres formes o graus de coneixement: – Opinió: és una apreciació subjectiva de la qual no podem dir que n’estem segurs i que tampoc podem provar als altres i que no es recolza en raons contundents. – Creença: expressa quelcom que no té suficients proves per a que sigui segur i per tant no és coneixement. · Ús dubitatiu: expressa que no estem realment segurs de la certesa del que afirmem però tenim raons per a creure que les coses són d’una determinada manera. · Ús assertiu: parlem de creença quan estem del tot segurs d’una cosa, encara que no tinguem suficients proves per demostrar-ho. – Coneixement: creença de la qual n’estem segurs i que a més la podem provar. Poder justificar racionalment una cosa és característic del coneixement. La creença deixa de ser subjectiva i passa a ser coneixement objectivament veritable, acceptable per tots. Eines del coneixement Tenim dos instruments que emprem per a conèixer la realitat que ens envolta i que van lligats: la sensibilitat i la intel·ligència. Sensibilitat Els sentits són les nostres finestres al món material. Informen tant d’allò que passa al exterior com allò que té lloc en el nostre cos. 1. El coneixement sensible comença amb l’estimulació dels òrgans sensorials per algun estímul físic. 2. La p  ercepció ens permet construir representacions a partir de les dades proporcionades pels sentits. La percepció organitza i interpreta les dades sensorials, configurant una imatge unitària i coherent del suposat objecte extern. Unifiquem la informació de cada sentit i en percebem un tot, p ercepció , etimològicament significa captació completa. 1

3. Aquesta integració sensorial, produeix una imatge, que es pot tornar a fer present encara que l’objecte no hi sigui. Aquesta funció la realitza la imaginació. Hi podem trobar dues funcions: – Reproductora: capacitat de produir imatges. – Creadora: crea, inventa o anticipa noves imatges. 4. La m  emòria arxiva i reprodueix els objectes percebuts. Aquest sentit evoca les imatges i les reconeix com alguna cosa que el subjecte ja ha viscut. Aquesta capacitat de retenir experiències permet l’aprenentatge i la continuïtat i integritat com a persones. Intel·ligència És la capacitat de pensar, entendre, assimilar, elaborar informació i utilitzar-la per a resoldre problemes. Significa, etimològicament saber triar, aquesta capacitat ens permet processar la informació i comprendre-la. En el procés de coneixement té lloc el procés mental que coneixem com a  bstracció, segons la qual creem el concepte universal a partir del coneixement dels individus particulars. El concepte esdevé universal perquè s’aplica a una pluralitat d’exemplars. El judici és l’acte mental mitjançant el qual unim o separem dos conceptes, afirmant o negant quelcom d’una altra cosa. Per exemple si diem “l’arbre és un ésser viu” unim el concepte d’arbre amb el d’ésser viu; però si diem “l’arbre no és una persona” separem els dos conceptes. En els judicis es dóna la veritat o la falsedat. Un judici és vertader quan uneix allò que en la realitat està unit o quan separa allò que en la realitat està separat. El raonament consisteix a passar d’una veritat coneguda a altres veritats no conegudes i que es troben implícites en la primera; es tracta de connectar judicis amb uns altres, de raonar. “Si A, aleshores B; és així que A, per tant B” L’origen del coneixement Empirisme (del grec empeiria, experiència) Teoria filosòfica segons la qual tot el coneixement prové de l’experiència, és a dir que els sentits són la font del nostre coneixement. Esdevé molt important a l’època moderna d’on destaquem els empiristes britànics: - John Locke, anglès. - George Berkeley, irlandès. - David Hume, escocès. Tanmateix podem considerar Aristòtil com a precursor de l’empirisme. No és un empirista perquè “empirista” és un anacronisme, una paraula posterior a l’època a la qual pertany. Racionalisme És la doctrina filosòfica que argumenta que com els sentits no són fiables, la raó és l’única base sòlida per al coneixement i l’única via de coneixement de la realitat. No rebutgen l’experiència com a font de coneixement però només ens pot oferir creençes insegures. Filòsofs en l’època moderna van ser els racionalistes continentals: - René Descartes - Spinoza, holandès - Malebranche, francès 2

- Leibnitz, alemany Tanmateix podem considerar Parmènides d’Elea i a Plató com a precursors del racionalisme. Epistemologia Kantiana (1724-1804) Va proposar una via intermèdia entre l’empirisme i el racionalisme, que va anomenar idealisme transcendental. Kant ha esdevingut un punt de partida pels pensadors posteriors. Segons l’epistemologia kantiana, en el procés de coneixement hi participen: -

-

Sensibilitat: ens proporciona dades externes, informació. Les percepcions ens arriben ubicades en espai i temps determinats. Enteniment: ordena la diversitat de percepcions que rebem, crea una síntesi. Aquesta capacitat de l’enteniment per ordenar i generar, Kant creu que és innata i l’anomena “categories”. Les tenim des que naixem i ens serveixen per a estructurar la informació sensorial. Diu que tenim 12 categories, d’entre elles la substància, amb la que agrupem diverses sensacions com a manifestacions d’una mateixa substància o realitat. L’establiment de relacions de causa-efecte ve donada per la categoria de causalitat. La raó: és la que indueix a plantejar-nos el perquè de les coses de manera constantm però també fa que ens plantegem qüestions que no podem resoldre, com les idees metafísiques, o simplement idees, segons Kant. Segons ell, no les podem arribar a conèixer perquè la nostra manera de conèixer no ens ho permet, però inevitablement ens les plantegem.

Així doncs, Kant sostenia, igual que en el racionalisme, que a la ment hi ha conceptes innats. De la seva epistemologia també se’n conclou que no coneixem el món tal com és sinó segons com se’ns manifesta.

2. LA VERITAT La relació entre la veritat i la realitat és un dels problemes de la epistemologia. Encara que tots els usos de la paraula veritat ,tenen un parentiu, el significat no és exactament el mateix. Considerem que hi ha fets vertaders o autèntics. Però també que les nostres proposicions (judicis) poden ser certes o falses. Es distingeixen dos tipus de veritat, la de fets i la de proposicions. L  a veritat de fets Alguns filòsofs diuen que cal distingir la realitat autèntica, els objectes i fets tal com són; i la realitat aparent, la fora que se’ns presenta d’aquests. A vegades les aparences enganyen i amaguen la realitat, en aquest sentit, la cerca de la veritat és un procés de desvetllament d’allò autèntic que les aparences oculten. La veritat de proposicions Existeixen diverses teories sobre la certesa de les proposicions. ·

La veritat com a correspondència → onsidera una proposició vertadera quan hi ha una adequació entre el expressat per la proposició i la realitat. Aristòtil va ser el primer en 3

·

·

proposar aquesta teoria, va escriure: “Dir que el que és no és, o que el que no és és, és fals; i dir que el que és, és, i que el que no és no és, és veritat”. La teoria no aconsegueix determinar en que consisteix aquesta correspondència entre realitat i llenguatge. La v eritat com a coherència → diu que una proposició és vertadera si no entra en contradicció amb una proposició ja acceptada. Aquesta teoria va ser proposada per Hegel. Diu que la veritat d’una proposició no es determina segons la realitat, sinó segons la resta de proposicions de la teoria. La v eritat com a èxit → una proposició és vertadera quan és útil i per tant, condueix a l’èxit. Per lo tant, es determina la seva validesa segons les conseqüències d’aplicar-la. És vertadera si té resultats positius i falsa si són negatius. El nord-americà Williams James va ser el principal autor de la teoria.

3. LA POSSIBILITAT DE CONEIXEMENT Hi ha dues teories que posen en dubte la possibilitat real del coneixement: -

-

Relativisme: sosté que la veritat és relativa, està relacionada amb les circumstàncies concretes d’on sorgeix el coneixement. Nega qualsevol pretensió d’universalitat del saberi considera que només existeixen opinions particulars i vàlides en un determinat context. El relativisme es pot presentar en diferents graus: relativisme radical/extrem i el relativisme moderat (posa en qüestió l’existència de la veritat absoluta però no relativitza les veritats de la ciència). Els sofistes van ser els seus precursors. Escepticisme: va més lluny que el relativisme i nega fins i tot l’existència de la veritat. El coneixement segur de la realitat és impossible i inassolible. L’escepticisme és l’altra cara del dogmatisme (segons aquesta teoria, coneixem les coses tal com són, sense cap mena de problema o dificultat). Els escèptics creuen que el coneixement no té cap garantia de certesa, no hi ha criteris vàlids per diferenciar el coneixement de la creença o opinió. Hi ha diferents graus: l’escepticisme radical (cap mena de coneixement justificat de cap aspecte) i el moderat (no hi ha un coneixement segur d’una classe, però tampoc nega l’existència d’altres classes de coneixement) Michel de Montaigne: filòsof i escriptor francès, més notables representants de l’humanisme renaixentista. Apologia de Sibiuda (filòsof català molt influient en l’humanisme) analitza l’escepticisme clàssic. Pirró d’Elis: filòsof grec considerat el primer escèptic, va fer del dubte el problema central de la seva filosofia. Pirronisme = escepticisme original. Hipòtesi del cervell a la cubeta Els filòsofs Jonathan Darcy i Hilary Putnam han intentat respondre a la pregunta: “Què és real?”.Tracten el tema partir de la hipòtesi coneguda com el cervell a la cubeta. Es pot considerar una revisió contemporània de la hipòtesi del geni maligne proposada per René Descartes a les Meditacions Metafísiques. Descartes: posa en dubte algunes coses, però no és escèptic. Ho fa com a mètode per a 4

poder conèixer la realitat. Dancy i Putnam: proposen una teoria que argumenta que podria ser que un científic malvat ens ha extret el cervell i l’ha col·locat en una cubeta on hi ha els nutrients necessaris per a que funcioni amb normalitat. Els nervis d’aques cervell han estat connectats a un ordinador que causa a la persona propietària del cervell que pateixi les il·lusions amb normalitat. També proposen que no només es parla d’un cervell, sinó del cervell de totes les persones dipositats en cubetes i connectats entre si que patirien alucinacions conjuntes i no sensacions individuals com en l’anterior proposta.

TEMA 5 EL SABER CIENTÍFIC 1. LA CIÈNCIA La ciència és el tipus de coneixement més influent que elabora l’ésser humà, perquè repercuteix en totes les àrees del saber. L’activitat científica és el tipus de coneixement executat per un grup de persones (científics), que intenten conèixer el món utilitzant el mètode científic. Per a que un saber sigui considerat ciència, ha de ser: - Claredat i precisió: utilitza procediments amb els que formula els problemes a resoldre, defineix els termes, l’ús de llenguatges artificials (matemàtic) i mesura i quantifica el que indaga. - Comunicació: la ciència és comunicable/pública perquè és transmissible entre subjectes diferents. Qualsevol persona preparada i amb mitjans de recerca adequats, pot arribar als mateixos resultats. 5

-

-

-

-

-

Comprovació: elabora un coneixement comprovable. Mètode: ( méthodos ,camí amb una finalitat precisa) s’utilitza el mètode científic general (mètode hipoteticodeductiu) en el que es posa a prova una hipòtesi que s’ha proposat per a explicar un problema. Sistematització: ofereix una imatge coherent i versemblant del fragment de realitat que té per objecte d’estudi. Les hipòtesis corroborades són les lleis científiques, i una teoria és un sistema de lleis interconnectades. Legalitat: vol obtenir lleis científiques, que és l’explicació d’un fenomen que succeeix segons unes pautes fixes. Les lleis científiques es divideixen en: - Lleis deterministes/Universals: necessàriament es compleixen. - Lleis probabilistes/Estadístiques: estableixen la probabilitat de què succeeixi. Predicció: pot predir alguns fets del futur, així com explicar del passat, ja que no està limitada al present. El caràcter predictiu de la ciència és conseqüència del caràcter legal: lleis científiques que expressen regularitats, s’utilitzen per predir esdeveniments futurs i s’obté un cert control sobre el futur. Obertura: en la ciència no hi ha veritats perfectes i definitives, sinó que els coneixements són provisionals, perquè s’accepten fins que no es demostri el contrari.

2. LA FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA La filosofia de la ciència és una de les disciplines filosòfiques més cultivades de l’actualitat; reflexiona sobre l’estructura, mètodes, evolució i funcions de la ciència. És un metadiscurs sobre la ciència, ja que estudia la producció dels coneixements científics des de tots els seus aspectes (lògics, històrics…) S’ocupa de l’anàlisi del llenguatge científic i dels mètodes científics i dels problemes relacionats amb la lògica, l’estructura, la pràctica i els resultats de la investigació científica. La reflexió filosòfica sobre la ciència descriu el que fan els científics i l’abast cognoscitiu de la ciència. 3. LA HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA El món antic i medieval A Babilònia i Egipte es donen avenços que es poden considerar científics o que tanmateix serviran de punt de partida pels filòsofs grecs: estudiaren el cel i van recollir el resultats en registres dels quals molts astrònoms anteriors se’n van beneficiar. L’interès no era científic sinó religiós (saber el destí que els déus assignaven als humans) i pràctic (calendari). Els primers a aplicar l’anàlisi racional i van establir relacions causals entre els fenòmens de la natura (van fer ciència), van ser els presocràtics (VI-V a.C.) encapçalats per Tales de Milet. La característica que comparteixen és l’interès pel cosmos ( physis ,natura en grec). Busquen el  ue dóna explicació al cosmos, a la seva constitució i al seu esdevenir. primer principi, l’ arkhé q En aquesta època, filosofia i ciència són una mateixa cosa, fins a la revolució científica, que es comencen a separar. A l’edat mitjana, els franciscans Robert Grosseteste i Roger Bacon estaven convençuts que la ciència només podia avançar combinant l’experimentació amb les matemàtiques. Criticaven els qui fonamentaven les seves opinions amb la tradició. 6

Tot i això, la ciència medieval no és autònoma, depèn de la visió cristiana del món, adopten tot el que els quadra amb el teocentrisme: les aportacions filosòfiques i científiques dels grecs amb les dels savis jueus i àrabs. El principal artífex d’aquesta síntesi fou el dominic Albert Magne, mestre de Tomàs d’Aquino. El naixement de la ciència experimental moderna La ciència experimental moderna és el resultat de la revolució científica dels S.XVI i XVII, es va iniciar en el camp de l’astronomia i la mecànica i en destaquem Nicolau Copèrnic, Johannes Kepler i Galileu Galilei. Aquests van unir les matemàtiques amb l’observació rigorosa dels fenòmens i va donar lloc al mètode hipoteticodeductiu: 1) Resolució: es redueix el problema a les seves qualitats mesurables. 2) Composició: es construeix una hipòtesi en termes matemàtics i es dedueixen les conseqüències de la hipòtesi. 3) Experimentació: prova la hipòtesi mitjançant experiments que permetin contrastar les conseqüències prèviament definides. La revolució culmina amb Newton que va aconseguir explicar els moviments dels planetes amb els mateixos principis de Galileu havia usat per explicar els moviments terrestres, va unificar així l’astronomia i la mecànica. A partir de Newton, el mètode hipoteticodeductiu queda definitivament establert en la ciència i aquesta comença a separar-se de la filosofia. La ciència contemporània En el segle XX hi va haver un seguit de revolucions científiques que han tingut repercussions en la visió que l’ésser humà té de la realitat. Comencen al 1900 amb Max Planck que va posar els fonaments del que després serà la física quàntica, que explica els fenòmens de l’àmbit atòmic i subatòmic. Albert Einstein el 1905 va publicar la teoria especial de la relativitat, la qual altera les bases de la física Newtoniana. James Watson i Francis Crick van descobrir l’estructura hel·licoïdal de l’ADN que impulsarà la biologia molecular. Revolució informàtica. L’electrònica i les telecomunicacions han progressat de manera imparable. 4. EL DESENVOLUPAMENT DE LA CIÈNCIA La ciència avança a base de revolucions, que canvien no només la perspectiva de la ciència, sinó també la visió del món. L’evolució de la ciència no és un procés acumulatiu, però sí racional. Thomas S.Kuhn va proposar a l’Estructura de les Revolucions científiques un model de desenvolupament científic basat en el concepte de paradigma científic. Un p  aradigma científic és un conjunt de relacions científiques universalment reconegudes que, durant un cert temps, proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica. La història de la ciència és la història dels successius canvis de paradigmes. Establerts en un determinat paradigma s’esdevé la ciència normal on la comunitat científica resol els problemes proposats pel mateix paradigma. En aquests períodes, el progrés científic 7

és molt ràpid. Però a mesura que el paradigma es desenvolupa i s’aplica a problemes més complexos, sorgeixen dificultats o fenòmens mal explicats. Quan succeeixi això, els científics podran qüestionar alguns dels principis bàsics del paradigma. Això provocarà una situació de crisi fins de la comunitat científica. En algun moment, un científic pot elaborar una teoria que resolgui les anomalies i es pugui considerar com a paradigma alternatiu a l’anterior. Això és l’inici d’una revolució científica. 5. L’ACTIVITAT CIENTÍFICA Classificació de les ciències - Ciències formals: no informen de fets, sinó que estudien ens lògics i matemàtics, ens de raó. Els enunciats han de ser coherents entre si i han de respondre a les lleis de la disciplina. (Matemàtiques i la lògica) - Ciències empíriques o experimentals: s’ocupen dels fets; tenen un conjunt empíric, l’observació i l’experimentació són peces clau en el seu estudi del món. - Ciències naturals: estudien el món físic i procuren formular lleis particulars que expressin regularitats de la natura. (Bio, Química, Geologia…) - Ciències humanes o socials: tenen per objectiu les activitats humanes en general. (Antropologia, Psicologia…) Construccions de la ciència - Conceptes: les construccions científiques bàsiques, a partir de les quals s’elaboren les altres. Hi ha conceptes que són quantitatius i defineixen magnituds mitjançant escales i unitats. - Lleis: enunciats bàsics del coneixement científic que expressen la relació invariable entre dos o més fets i magnituds, enuncien regularitats. - Teories: són conjunts ordenats i coherents de lleis i enunciats relatius a un determinat àmbit de la realitat. 6. EL MÈTODE DE LES CIÈNCIES S’anomena hipoteticodeductiu, que consisteix a formular una hipòtesi que expliqui els fets estudiats i treure algunes conseqüències d’aquestes hipòtesis que puguin ser contrastables mitjançant l’observació i l’experimentació. És una combinació entre els mètodes: Mètode deductiu Consisteix a obtenir una determinada conclusió a partir de la informació que disposem, de manera que si aquesta informació és certa, la conclusió també...