2.1. Sant Agustí d\'Hipona, \'Confessions\' PDF

Preview

Summary

Download 2.1. Sant Agustí d'Hipona, 'Confessions' PDF

Description

AGUSTÍ D’HIPONA. Els fonaments. El “jo” com a base de la literatura occidental. El jo és un subjecte que pot anar variant: 1. Subjecte cristià, del qual parteix sant Agustí. Mai es desvincularà d’ell. En Dante es diferent, una unió entre món terrenal i món diví. Sempre va lligat a la idea de Déu. 2. Subjecte renaixentista. El subjecte comença a adonar-se de que té desitjos diferents a la resta d’individus, idea que ens porta al següent subjecte. 3. Subjecte intel·lectual burgès. Un jo independent que s’adona de si mateix, amb una mobilitat. Té a veure amb Descartes (s’adona de que té un flux de consciència constant que el transforma en subjecte) i Kant. Entre aquest subjecte i el següent podríem afegir el subjecte romàntic. 4. Subjecte descentrat. Sorgeix amb la modernitat i arriba fins als nostres dies. Aquest subjecte s’autoafrima, comença a sentir-se allunyat de la realitat, massa independent i massa autònom. Je est un autre, cita de Rimbaud: sempre se li escapa la idea del subjecte, s’escapa d’ell mateix. Pessoa escriu a traves una gran xarxa d’alter egos, o sigui que el jo no es pot localitzar en qualsevol lloc. Es comença a parlar de la deshumanització de l’art, la retirada del subjecte de la poesia. 5. Subjecte freudià. Té a veure amb el descobriment de la consciència i de l’inconscient (la part fosca del subjecte que provoca que el subjecte sigui un lloc inestable). Philippe Lejeune: pacte ficcional (versemblança) vs pacte autobiogràfic (veritat). La literatura del jo identifica el jo narratiu amb el jo escriptor de manera involuntària. La ficció es sustenta sobre una versemblança, el lector sap que li expliquen una història de ficció però la creu gràcies a la relació de versemblança. Formes de la literatura del jo. 1. Autobiografia. Hi ha una selecció d’esdeveniments de la pròpia vida segons uns interessos determinats. És una selecció i una mirada retrospectiva. 2. Memòries. Tenen una idea de fama i de prosperitat, es vol intentar donar una imatge de si mateixos que volen que passi a la prosperitat. 3. Diaris o quaderns. Un etern present, es una escriptura fragmentària, s’escriu dia a dia el que va passant. 4. Autoretrats. No son tan freqüents en la literatura però també existeixen. 5. Pròlegs. Petit text abans de l’obra on explica com a escrit l’obra i com s’ha de llegir. 6. Dedicatòries. Petit text que por aparèixer en l’obra. 7. Epistolari. Cartes pensades per ser públiques (epístoles) vs una carta privada. Pacte epistolar, confidencialitat i secret. LES CONFESSIONS, D’AGUSTÍ D’HIPONA. Escrites entre el 387 i el 400 d.C. Hi ha un cronograma al campus. Neix al nord d’Àfrica (el que actualment és Argèlia), en el moment en que el primer cristianisme comença a assentar-se. Escriu les seves confessions en el moment més prematur del cristianisme, s’estan construint les primeres basíliques cristianes (abans el culte es realitzava a les catacumbes) després de fer oficial el 311 el cristianisme. Agustí era de pare pagà i de mare cristiana, aquest fet determina molts dels seus problemes. Es fa bisbe.

L’origen religiós de la literatura del jo és la confessió, que acaba convertint-se en gènere literari. La idea de la introspecció està molt lligada amb les confessions, al confessar-te comences un camí d’introspecció, comences a conèixer-te a tu mateix. Les confessions, en plural. 1. Del llibre I al IX. La part més extensa on trobem la confessió inicial i tot el procés que narra com es va convertir al cristianisme partint d’un Agustí pecador que acaba batejant-se en el cristianisme. En el llibre novè ens acaba explicant el bateig que té lloc a Milà. Ens explica la seva infantessa, la seva família, la joventut (es dedica a una vida ociosa i fa el pecat i fruir en el pecat. En la seva joventut es recrea més perquè segons ell es on més es va allunyar del cristianisme, s’apropa al manicaisme i rebutja la doctrina cristiana). Ens explica errors que va cometre i com, poc a poc, es va apropant al cristianisme. La influencia del seu mestre, Ambrosi de Milà, en el descobriment d’aquest exercici introspectiu i el coneixement de Déu. El que es va desenvolupant és un coneixement de déu que va de manera paral·lela amb l’autoconeixement, van totalment lligades. 2. El llibre X. Ara, que es bisbe, explica com duu a terme la recerca de déu i el seu autoconeixement. Ens situa en el present en el que està escrivint. Reflecteix la seva vida interior en relació a ell com a subjecte i en conèixer a Déu. 3. Del llibre XI al XIII. Llibres de caire més teològic. Explica el seu procés de coneixement de les escriptures sagrades i la interpretació que ell les dona, la relació del jo amb aquestes escriptures sagrades. Hi ha reflexions molt intenses (sant Agustí es pregunta que és el temps i ell diu que si no se’l pregunta si que sap el que és perquè el disfruta, però si l’intenta definir no sap que és perquè no el disfruta). Contraposa al temps etern (el temps diví) i el temps humà. Hi ha també una lectura del gènesi. Es presenta com bisbe i com autoritat de l’església que intenta imposar una lectura dels textos bíblics. És una part del molt més filosòfica. La literatura passa a ser individual, viem el primer par del que anomenem la lectura moderna. Constitueix en una lectura introspectiva, individual, que s’instaura quan comença a aparèixer la possibilitat de publicació en massa gràcies a l’impremta....