4. Ressenya Una Cambra Pròpia PDF

Preview

Summary

Treball de Comunicació oral i escrita....

Description

VIRGINIA WOOLF. UNA CAMBRA PRÒPIA Virginia Woolf va ser una de les veus més destacades del modernisme literari del segle XX. Educada a casa, l’any 1912 es casà amb Leonard Woolf, amb qui fundaren l’editorial Hogarth Press. D’entre la seva obra podem destacar les novel·les Mrs. Dalloway, Al far, o Les Ones. Una cambra pròpia és el text fundacional sobre la literatura femenina. Parteix de les conferències que l’autora va donar a escoles universitàries per a dones a la Universitat de Cambridge. En les pàgines de l’obra, publicada l’any 1929, explica que va rebre l’encàrrec de parlar sobre el tema de les dones i la novel·la, i relata com va arribar a les conclusions que exposa. El punt d’arrencada del llibre se situa en la importància, per a les dones que volen esdevenir escriptores, de l’existència d’una cambra pròpia amb pany i clau i cinc-centes lliures de renda anuals. L’escenari de les primeres pàgines del llibre són els jardins de Fernham. Virginia ha assistit a un sopar i reflexiona sobre la impossibilitat de pensar bé si no s’ha sopat bé. A partir d’una conversa amb Mary Seton, amiga de l’escriptora, comencem a veure la desigualtat que hi ha hagut sempre entre homes i dones. En aquesta escena parlen sobre la impossibilitat de fer un sopar com cal. D’una banda, el fet que la dona, treballant anys i panys, aconsegueixi amb prou feines vint mil lliures, ens fa adonar de la pobresa del sexe femení. Notem que, si la mare de Mary hagués après l’art de fer diners, ara elles podrien explorar, escriure i viatjar a llocs llunyans. D’altra banda, comprenem que amuntegar diners i tenir tretze fills no és factible per a ningú. Woolf afirma que la seguretat i la prosperitat d’un sexe depèn de la misèria i la inseguretat de l’altre. En el segon capítol viatgem al Museu Britànic amb la intenció d’aprofundir més en tot això de les dones i la novel·la. D’entrada, l’autora ens introdueix el concepte de còlera. Partint d’aquest mot, comenta la idea que els homes, quan insisteixen massa sobre la inferioritat de les dones, en realitat pensen més en la seva superioritat que no pas en la inferioritat d’elles. En conjunt, el que Woolf intenta mostrar és que, durant molts segles, les dones han fet de miralls màgics, amb el poder de doblar la mida natural dels personatges masculins. En segon lloc, l’autora fa esment a com la major part de les dones s’han vist obligades a dedicar-se a les poques feines que estaven al seu abast. En darrer terme, es posa a si mateixa com a exemple per expressar que actualment té el menjar assegurat i això posa fi al ressentiment i a l’odi irracional cap a l’home. Aquest

és, en poques paraules, el primer pas per viure l’alliberament més gran de tots, que és la llibertat de pensar en les coses en elles mateixes. El volum de la Història d’Anglaterra de Trevelyan és el punt de partida del tercer capítol. Aquest volum ens permet percebre que no se sap res de les dones d’abans del segle XVIII. Era impossible que una dona escrivís les comèdies de Shakespeare a l’època de Shakespeare. Woolf ens exposa l’hipotètic cas de la germana del poeta. Ella, malgrat el seu talent, no va anar a l’escola. La van prometre amb el fill d’un marxant de llana, però ella s’escapà; marxà a Londres. Allà, davant l’entrada dels actors, els homes se’n burlaren i li digueren que les dones no poden ser actrius. En resum, la dona que al s. XVI nasqué amb talent poètic, no el pogué desenvolupar, ja que les circumstàncies de la seva vida eren adverses a l’estat mental necessari per alliberar-lo. Amb tot, l’autora no nega el desconcert i el descoratjament que pateix l’escriptor. A més, hi ha la indiferència de la gent. Per a les dones, però, les dificultats eren moltes més. Tenir una cambra pròpia era totalment impensable; les dificultats materials eren enormes; però les immaterials eren pitjors. La indiferència del món, en el cas de les dones, fou hostilitat. El quart capítol ens endinsa en les obres escrites per dones del segle XVIII. Primerament, Virginia Woolf ens parla de Lady Winchilsea i Margaret de Newcastle. Els seus escrits es veuen turmentats i exasperats per odis i greuges. Margaret s’imaginava la raça humana dividida en dues bandes; els homes com a banda enemiga perquè tenien el poder de barrar-li el camí d’escriure. En segon lloc, esmenta la senyora Behn. Fou una dona de classe mitjana que tenia virtuts populars. La mort del seu marit la va obligar a treballar igual que un home. L’escriptora posa especial èmfasi en el fet que és del treball, d’on arrenca la llibertat de la ment. Finalment, arriba el moment de profunditzar en la creació novel·lística i en la influència del sexe sobre el novel·lista. Allò que manté dempeus les novel·les és la integritat, és a dir, el fet que tot el que ens dona el llibre és veritat. I, ja que la novel·la té un cert paral·lelisme amb la vida real, els seus valors són els mateixos que els d’aquesta. El que domina, però, són els valors dels homes. Per a les dones, doncs, era molt difícil escriure com a dones. Només ho feren Jane Austen i Emily Brontë. Els prestatges on hi ha llibres dels vius són els protagonistes del penúltim capítol. Avui dia gairebé hi ha tants llibres escrits per dones com per homes. Prenem d’exemple L’aventura de la vida de Mary Carmichael. Llegint l’obra de Mary, Woolf comenta les paraules «Olívia captivà Chloe. Portaven plegades en un laboratori...». En la novel·la

del segle XIX la dona hi és representada de forma més diversa i complexa. Doncs bé, si Chloe i Olívia són amigues i treballen juntes en un laboratori i Mary Carmichael té una cambra pròpia, disposa d’una renda de cinc-centes lliures, i ens en sap parlar, tot plegat vol dir que s’ha esdevingut quelcom molt important. L’escriptora ens comenta que Carmichael havia après ben bé la primera lliçó important de debò; escrivia com una dona, però com una dona que s’havia oblidat que era dona, i per això el seu llibre era ple d’aquesta qualitat del sexe que només s’aconsegueix quan no penses en el sexe. Les últimes pàgines del llibre giren al voltant dels consells que l’escriptora dona a les lectores o a les oients de les respectives conferències. Explica que pensar en els dos sexes com en quelcom separat implica una tensió; ens trenca la unitat de la ment. Creu en la recerca d’una ment andrògina capaç de transmetre les emocions sense entrebancs. Així mateix, analitza la «novel·la del senyor A», el qual vol afirmar la superioritat del que és seu. Els homes d'ara només escriuen amb la cara masculina del cervell, per tant, és inútil que les dones els llegeixin. Penso que cal posar especial atenció a la idea de Woolf que diu que l’error més gruixut que pot cometre qualsevol persona que es proposi escriure és pensar en el seu sexe. Si es cau en aquest error, donaràs una imatge brillant, expressiva, però aquesta imatge durarà un parell de dies i no viurà en el cap de ningú. Segons la meva opinió, Una cambra pròpia respon de forma adequada i completa als propòsits que es planteja inicialment l’autora. El text és coherent, ben estructurat i ben documentat. Tanmateix, m’ha agradat com l’escriptora empra la primera persona i es dirigeix al lector de manera explícita. Podríem dir que la lectura se situa entre realitat i ficció. La mateixa autora avisa sobre el fet que el «jo» utilitzat és una convenció literària, i que es pot donar qualsevol nom al personatge principal. Pel que fa a l’estil, m’ha agradat que la narradora pugui ser qualsevol dona i que sigui alhora individual, una dona anònima entre moltes, i col·lectiu, ja que parla en nom de totes les dones oprimides que no poden fer-ho. Altrament, m’ha captivat la utilització constant de símbols i metàfores. El símbol més important és la cambra pròpia, que representa un espai aïllat d’aquest món hostil, on la dona pot escriure al marge dels fills, que la lliguen a la maternitat i l’allunyen de la feina remunerada, i dels homes, que volen donar la seva versió masculina del seu art. Per acabar, sols fer esment a la manera com Woolf acaba el llibre, m’ha commogut com defensa que ens hem de convèncer que cap ésser humà té dret a tapar-nos la vista i que, si ens oblidem del món dels homes i les dones, la poetessa Judith Shakespeare viurà dins nostre. Estic plenament d’acord amb ella en la idea que,

com a dones, el més important per a poder escriure és no pensar en el nostre sexe i avaluar les coses en elles mateixes. Avui dia, no podem excusar-nos amb la manca d’educació o de diners; ara tenim temps, hem estudiat, i podem treballar perquè la germana de Shakespeare no mori mai....