5. LA NARRATIVA DE QUIM MONZÓ PDF

Preview

Summary

Download 5. LA NARRATIVA DE QUIM MONZÓ PDF

Description

5) La narrativa de Quim Monzó Exordi previ a la introducció: cal parlar del Quim Monzó com a fenomen social i mediàtic. Es tracta d’un dels escriptors més coneguts, un personatge important a Catalunya. Ho ha aconseguit amb la seva obra narrativa, però també amb les seves aparicions en ràdio i televisió. Fent de comentaria humorístic de la realitat, ha tendit a adoptar un personatge concret. Això li va crear una imatge de personatge públic, gairebé d’estrella mediàtica que tenia, i té encara –però de forma més reduïda–, un perfil molt car, era, per dir-ho amb poques paraules, un humorista amb un humor molt especial, subtil, irònic i, en ocasions, sarcàstic, molt incisiu. Ara bé, això anava acompanyat d’una sèrie de característiques que perfilaven el personatge i li acabaven de donar visibilitat: l’aspecte físic. D’ell cridaven l’atenció els seus tics i també la seva forma de parlar, a cops, de forma tallada que ell, molt hàbilment, sabia posar al servei del que deia. En els mitjans de comunicació avui en dia s’aprofita allò que abans, en l’època franquista, s’hauria considerat un defecte. Abans, la ràdio i la televisió es basaven en uns models molt pautats, reduïts, canònics, que no podien contradir alguns principis, com el de correcció fonètica, és a dir, de bona articulació i parla correcta; el de presència física, de forma que la persona que sortia no podia tenir defectes ostensibles; tot més enllà dels seus continguts. Avui en dia, ens trobem en un món on els mitjans són capaços de convertir en espectacle allò que es defectuós.

5.1. Quim Monzó: Notes biogràfiques Nascut a Barcelona el 1952, dissenyador gràfic de professió. De molt jove, va ser també periodista d’informació ex. va cobrir una part com a cronista de la part final de la Guerra del Vietnam (aprox. 73-75). Ha estat també autor de còmics en la seva joventut, lletrista de cançons, col·laborador en programes d’humor de ràdio i televisió, ara, des de fa molts anys, és col·laborador en els diaris, primer al diari Avui, després a El Periódico i ara, des de fa uns 25 anys, té columna diària a La Vanguardia. Té unes qualitats que podríem qualificar d’artístiques o paraliteràries, encara que ell considera els seus articles que publica literatura pura, com si fossin contes. Un aspecte a remarcar és el Quim Monzó autor de còmics, perquè des del punt de vista literari vol dir un Monzó versat en una literatura sintètica, breu, en unes rèpliques nues, mancades de retòrica, en el bon o el mal sentit de la paraula. Que estigui vinculat a

aquest món significa també la influència d’unes imatges molt plàstics, gràfiques, intel·lectualment molt definibles. En els seus contes ens podem imaginar els personatges amb molta facilitat. Cronista de guerra significa escriptura ràpida i fluïda, treballa l’escriptura igual, perquè ja en el moment que passa a literatura té aquest mateix aspecte de rapidesa, però, en el fons, aconseguir aquesta aparença significa molt treball. Dissenyador gràfic de professió vol dir també que és un home preocupat per l’aparença dels seus llibres. A més, l’editorial Quaderns Crema en la qual publica ha estat sempre molt curosa en la publicació dels seus llibres. Per tant, tot contribueix a què la seva obra sigui atractiva visualment i, des del punt de vista dels continguts, comunicable.

!

24.22.2015 Narcís Comadira. Poesia completa Pere Gimferrer. Vendaval Francesc Parcerisas. L’edat d’or

5.2. Fonaments Hi ha una primera qüestió als contes de Quim Monzó que amb una lectura ràpida ens poden fer un afecte de banalitat, fins i tot en un sentit positiu: de simple entreteniment o passatemps, de conte per a llegir al metro, d’intranscendència. S’ha de tenir en compte que això és una estratègia narrativa per defugir precisament el transcendentalisme, la grandiloqüència, i per construir una literatura que podríem dir mínima i que de vegades s’anomena, potser impròpiament, minimalista. Podriem dir que Quim Monzó fa realitat un desig molt volgut per el denominat Grup de Sabadell, d’una qüestió interior a la guerra. Era un grup d’escriptors nascuts o relacionats amb Sabadell que van tenir com a centra Sabadell als anys 20 i dp es traslladaren a Barcelona. Com a distintiu, s’oposaven a la gran literatura, fent una literatura de caràcter humorístic i irònic, que van influir molt sobre Pere Calders en l’aspecte humorístic. Els noms més destacats serien Joan Oliver (de pseudònim de poeta, Pere Quart) i Francesc Trabal. Joan Oliver és autor d’un llibre Les decapitacions (1934), molt avantguardista al seu temps. Tenia tota una trajectòria com a poeta iconoclasta, de textos amb prosa, d’humor corrosiu.

Aquest grup interessat en l’humor més punyent i iconoclasta es proposava fer una literatura anti-romàntica, anti-sentimental i anti-retòrica. Quim Monzó, molts anys després, a partir de finals del 70, fa realitat un dels desitjos més volguts del GdS, que també tenen una influència sobre ell: fer una literatura anti-romàntica, a-s i a-r. Darrere els contes de Quim Monzó hi ha més reflexió i densitat moral del que sembla. Hi ha una voluntat amagada de transformar el lector, de fer canviar el punt de vista del lector, també molt més notable i real del que pugui semblar. Els seus articles gairebé són contes: parteix d’un motiu real i/o quotidià, però insòlit, i en fa una reflexió en clau irònica, i molt sovint porta la reflexió irònica als límits d’un absurd humorístic, que de vegades fins i tot provoca la riallada. De totes maneres, obliga a plantejar-se moltes coses. De vegades ha publicat reculls d’aquests articles. 2. Monzó té una gran capacitat fabuladora notable. En el contes, de vegades, el punt de partida és fantàstic o fictici. Hi ha sobretot un ús magistral de la ironia, que acostuma a ser una ironia impàvida, freda, que en el fons té una gran eficàcia reflexiva, encara que juntament amb la reflexió arribi a provocar el somriure o la riallada. 3. La majoria de contes de Monzó tenen un rerefons autobiogràfic. De fet, Monzó el que fa amb els seus contes és construir a poc a poc una crònica del seu temps, del temps històric que ell ha viscut i viu, fonamentada en la seva experiència concreta. Això ha estat sempre en Monzó, però es fa més evident en un llibre de contes que marca molt la seva trajectòria: El millor dels mons (2001). Mil cretins ja és de 2007. 4. La veritable realitat de la literatura de Monzó, allò que Manel Ollé en diu el seu “mobiliari”, són en realitat les imatges i els miratges, gairebé al·lucinacions, els tòpics i les mentides. Això és perquè amb tot aquest instrumental l’ésser humà organitza allò que són els seus relats de justificació, és a dir, allò que passa quan nosaltres ens ho podem justificar davant de nosaltres mateixos o dels altres. Són imatges de la realitat deformades amb voluntat, amb miratges que ja serveixen al nostre propòsit, amb tòpics que només parcialment es corresponen amb la realitat i amb simples i declarades mentides, perquè allò que nosaltres volem és aparentar: ser allò que no som davant de nosaltres mateixos i davant dels altres. Per tant, l’home per a Quim Monzó es creu un gran estratega per passar per allò que no és. És a dir, una de les missions fonamentals de l’home al món per Monzó és que el tinguin i es tingui a ell mateix per un altre: auto-

enganyar-se i enganyar-se, fer-se una imatge errònia d’ell mateix per a ús d’ell mateix i per a ús dels altres: ser aquell que no és (fer el fantasma). Arriba un moment en què l’home és creu aquest propi engany, i aquesta és la tragèdia. L’home obre una porta cap a l’absurd, l’estultícia, cap a la manca més concreta de sentit de la realitat 5. Quim Monzó és un gran creador de meta-ficció: ficció sobre ficció, literatura sobre literatura. Ara bé, la singularitat és que fa literatura sobre una literatura que normalment no és una literatura de prestigi, sinó de llegendes urbanes, relats anònims, contes de tradició oral, és a dir, de tot un seguit de materials narratius desproveïts de qualsevol mena d’aura (glamour). 6. Monzó és molt hàbil en traçar els camins de les intencions i de les veritables presons que nosaltres mateixos ens fabriquem. Per Monzó l’home, que en el fons és un gran mentider i auto-mentider, és capaç de traçar diverses circumval·lacions a l’entorn d’ell mateix fins a crear-se una presó que l’atrapa. Per a això, Monzó treballa bàsicament amb el llenguatge, les il·lusions i les imatges que els lectors podem compartir amb ell, per això la reminiscència a la literatura gairebé consumista, sense pedigrí. Quelcom que té a veure amb els seus orígens de dissenyador gràfic i d’underground és la tradició dels relats de còmic. Per exemple, un estudi de com el llenguatge del còmic influencia en Monzó seria clarament productiu. Monzó en els anys de joventut, a part de dissenyador gràfic o corresponsal de guerra, es movia en un ambient cap als anys 76-80 en un ambient de pintors, dissenyadors, escriptors marginals, etc., uns grups artístics que es trobaven en determinats bars de Barcelona i que es movien a cavall entre la marginalitat, el pensament llibertari i, per altra banda, l’èxit, amb personatges com era Javier Mariscal. També hi va haver gent de trajectòria més tràgica per diverses raons i que va abandonar el seu camí o va tenir experiència extremes amb les drogues i la sida. Un dels personatges que prometia molt era Pau Malvido (Pau Maragall, nét de Joan Maragall i germà de l’ex-alcalde de Barcelona), amb un tipus de literatura lisèrgica, feta per influència d’experiències extremes amb la droga, però va morir jove i víctima de la droga.

7. Els personatges monzonians acaben tenint una consciència tèrbola, no massa clara, però que el lector sí té clara: s’han creat una presó ells mateixos amb les mentides, amb les ficcions irreflexives, amb la impostura en què viuen. 8. Davant d’això, el narrador reacciona d’una manera concreta. Els personatges són irresponsables i es creen una ficció que els empresona: són uns impostors. Un cop vist això, el narrador reacciona amb una acció desmitificadora: procura que vagin caient les màscares. Característic de Monzó és anar despullant personatges i coses i anomenar-les pel que són, pel seu nom, més enllà de ficcions i auto-ficcions. 9. Monzó té una implacable capacitat analítica, amb una prosa nua i freda, de vegades irònica. En els relats de Quim Monzó sempre hi ha un pensament pur, dur i propi, independent, malgrat les aparences. No és una mala còpia d’un pensament dominant més o menys esbravat. Ell acostuma a presentar una percepció inèdita dels fets, i sobretot una interpretació inèdita. Monzó rarament accepta el pensament en bloc del grup social ideològic al qual pertany, sempre se’l replanteja, i això és el que de vegades el fa un escriptor molt incòmode per a aquells que ideològicament figura que hi són pròxims. La gran dificultat per a les persones dolgudes per Monzó és replicar i estar a la seva altura. Aquesta capacitat analítica és la gran arma. És, sens dubte, una persona molt intel·ligent, però que sap aplicar la intel·ligència als més mínims detalls de la realitat. 10. Laberints domèstics com el laberint del minotaure, que acaben sent la ruïna vital dels personatges que s’hi mouen. 11. La narrativa de Monzó s’inscriu en una línia de la fractura que s’obra entre els discursos i els fets i, per altra banda, en una altra fractura més delicada: entre la impostura i la ficció. Quin límit hi ha entre fracció i impostura? Entre allò que és una ficció per a escapar de la realitat que ens atenalla, com una evasió pura i simple, i allò que és impostura per a enganyar als altres o contradicció per a enganyar-nos a nosaltres mateixos, quin límit hi ha? Pot ser perfectament que no n’hi hagi cap, que estem caient en una impostura. De fet, la ficció pot ser per una banda una impostura, però també un consol.

Sempre hi ha latent el fet que la ficció acabi sent una altra presó que ens posem, això quan no és directament una impostura, ergo, tenint en compte tot això, què ha de fer l’home davant de la realitat, una realitat quotidiana, que normalment no té res de gloriosa o triomfant, en la qual domina el gris, on és freqüent el tedi, la frustració? Quina és la postura humana que no sigui una impostura, una autopresó, una manera d’enganyar i enganyar-se? Quina sortida té l’home davant una realitat que sovint l’aclapara i el porta al límit mateix d’una desesperació muda? Aquí és la força, la punyida i el desassossec que crea la narrativa de M: no dóna respostes. Monzó et posa davant un quadre amb humor, ironia i aparent banalitat, però en el fons desolador, i diu: “Tu i jo som uns malaurats, homes normals i corrents, som uns desgraciats. Tenim això al davant, com hi ens enfrontem? Si ens lliurem a l’impuls natural, caurem en la presó pròpia, en la impostura, en l’engany, en la ficció culpable. Quina és l’alternativa? Hi ha alternativa a la ficció, a la presó pròpia i a la impostura de cara als altres?”. Aquí es plantegen unes preguntes transcendentals i existencials de primera magnitud. 12. Tenim diversos grups de contes dins l’obra de Quim Monzó, a banda de les novel·les i les seleccions d’articles del diari. Hi ha un grup que crida especialment l’atenció: contes que fixen posicions morals, que són relats molt simples, descarnats, gairebé esquemàtics, que van tots sobre una mateixa temàtica, que potser és una de les obsessions de l’autor: la crueltat. Apareix en dues modalitats: 1) la crueltat adulta, un tema més desenvolupat al llarg de la història de la literatura i 2) la crueltat infantil. Hi ha contes que fan esgarrifar, no perquè Quim Monzó busqui situacions melodramàtiques que incideixen en la nostra sensibilitat emotiva, sinó per la nuesa, pel despullament amb què es mostra aquesta crueltat infantil i les causes d’aquesta crueltat infantil. En aquest sentit, fan molt d’afecte. Hi ha un altre grup semblant de contes de la brutalitat, d’una violència extrema, o també aquelles respostes inconseqüents o que són radicalment, essencialment, insolidàries. És la voluntat de compartir amb l’altre voluntàriament, de posar-se en el lloc de l’altre des de molts de punts de vista: no hi ha solidaritat si hi ha pressió, si hi ha obligació, ha de ser quelcom lliure. En el fons, sempre hi ha una visió de Monzó en què predomina una percepció pessimista de l’ésser humà: aquest, segons Monzó, es regeix pel principi de

plaer, del mínim esforç i d’egoisme. Això explica tota la seva problemàtica i alguns dels seus paradoxalment èxits, perquè hi ha contes de Monzó que posen en evidència que només l’home egoista que busca per damunt de tot el plaer, que és radicalment insolidari, que no té cap escrúpol davant dels altres, que no té vergonya de sí mateix, només aquest home de vegades triomfa.

5.3. La literatura de Quim Monzó i Barcelona

Si haguéssim de parlar de les influències de Quim Monzó més enllà de la seva pròpia personalitat, serien moltes, per una banda, procedents de la literatura catalana i, de l’altra, procedents de la literatura nord-americana i en algun cas italiana. En el cas de la literatura catalana hi ha dos referents molts clars: Pere Calders (tot i que Quim Monzó va molt més enllà) i Francesc Trabal, autor d’unes novel·les molt iròniques i incisives. Destaquen dos sud-americans: Adolfo Bío y Casares i Augusto Monterroso. Eren dos grans amics de Borges, i es diu que l’últim és l’autor del conte escrit més breu que es coneix: “Y al despertarse, el dinosaurio aún estaba ahí”. També podríem parlar de la influència de Kafka. Obren portes a un tipus de literatura molt suggestiva, molt innovadora. Quant als nord-americans, destaquen: -

Robert Coover, El hurgón mágico. Realisme brut

-

Donald Barthelme. Amateurs

Girogio Manganelli, italià, destaca amb Centuria, una petita delícia. Aquesta obra són set novel·les (estructura de novel·la) de només una pàgina. Recorden als contes breus de la segona part de Mil cretins. La ciutat de Barcelona, anomenada o sense, és un dels espais i dels ambients de referència de tota l’obra de Quim Monzó. Ara bé, de la Barcelona que apareix als llibres de ficció de Monzó difícilment en faríem una guia turística, però la ciutat sempre batega explícitament o implícitament en la narrativa de Monzó, de vegades només apuntada amb una pinzellada o amb un objecte o un nom, com si fos una mena de marca perfectament integrada en el relat. Molt sovint, aquesta referència a Barcelona no és gens gratuïta, sinó que es converteix en un veritable objecte de reflexió, i no només

sobre Barcelona, sinó com a Barcelona emblema del concepte “ciutat”. Monzó no té com a prioritat representar o recrear zones o ambients de la ciutat o del país, però sí a través del concepte “Barcelona” obrir la reflexió al concepte “ciutat” en un doble sentit: 1) què és allò que crea una ciutat? 2) Quines repercussions té la ciutat en l’home individual i en el col·lectiu humà? Què se’n pot esperar, d’una ciutat? La resposta de Monzó té uns ímputs positius, però sens dubte també uns elements negatius. En definitiva, què pesa més? La resposta és existencial que no pot ser cap més que la resposta de cadascú davant del dilema, i que Monzó com sempre no dóna. Monzó porta una sèrie de qüestions a la consideració del lector, posar-los amb deteniment i tancar-lo amb brutalitat davant d’aquestes, de vegades amb alguns trets positius, però tot i això la resposta sempre queda enlaire, a la intel·ligència i a la sensibilitat del lector. Tota l’obra creativa de Monzó s’explica a través de la situació literària del país als anys 80, l’època de veritable eclosió i consolidació de Quim Monzó com a autor. Podríem dividir els autors del moment en dos grans blocs: 1)

Literatura de línia tova, lúdica, hedonista, dedicada preferentment al joc i a la

paròdia. 2)

Literatura de línia aspra, meta-literària, crítica, que podríem denominar literatura

friccional, que fricciona, grata, frega i d’una manera o altra entra en conflicte amb alguna altra cosa. Aquest tipus de literatura constatava la crisi dels grans relats i contestava amb una mena de compulsió i obsessió iconoclasta. L’obra de Monzó cal inserir-la en aquesta segona línia. És una literatura basada en una inversió del que es concret, immediat, quotidià, i tot això serveix com a pretext de la invenció, una invenció que no està exempta d’humor, com tampoc està l’altra línia, però en el cas de Monzó és una ironia molt més punyent que sovint deriva cap a una sàtira ferotge, cap a l’avaluació de la brutalitat i de la crueltat, perquè Monzó té una visió pessimista de l’home i creu que en última instància l’individu, l’ésser humà es pot qualificar amb un sol adjectiu: l’home és un ser brutal. Aquesta brutalitat només pot ser continguda o frenada de vegades, i això només a través de la intel·ligència, l’humor i la ironia, i qui fa això no sempre se’n surt. Per tant, en Monzó hi ha molta matèria malgrat la banalitat aparent dels seus relats, i això és el que el fa apassionant. A “Davant del rei de Suècia”, fa la paròdia d’un

escriptor català que va rebre el Premi Nobel, ja que admet moltes lectures més o menys profundes, per capes. !...