Aristòfanes, biografia i obres PDF

Preview

Summary

Professor: Enric Ciurans
Biografia i algunes obres resumides d'Aristòfanes....

Description

Aristòfanes Un veritable creador de llenguatge, dominava molt la llengua grega. És el pare de la comèdia. Cratinos o Cratí d’Atenes (495-421 aC) és el gran creador de la comèdia grega, introdueix la paràbasi i la crítica satírica. Alguns autors defensaven que la tragèdia defensava els valors democràtics i la comèdia és la crítica de tot això i dels valors arrelats en l’aristocràcia. Sabem que Cratí va parodiar cruelment Pèricles, el va criticar amb atacs personals a la seva vida privada i al seu físic. Cratí també atacava la nova generació dels intel·lectuals, a la nova filosofia. Va ser influït per Èsquil, i la seva primer font d’inspiració fou la realitat contemporània. Va ser el representant de la democràcia i de la situació d’Atenes al segle V aC. Escrigué com a mínim 29 peces. Èupolis (446-411 aC), va morir a la guerra prematurament, rival d’Aristòfanes. Eren enemics radicals. L’obra d’Èupolis s’ha perdut. Va ser un gran crític de la societat del seu temps a través de la comèdia, fou un gran combatent polític. Li interessà més la depravació de la societat del seu moment, a partir dels nous intel·lectuals. Crítica a la sofística. Va néixer el 445 aC i morí el 387 aC. Període de pau de Pèricles. Moment en què Atenes té un horitzó imperial, l’assemblea de Pèricles assoleix el major nivell de grandesa. A mesura que creix, Aristòfanes viu la decadència d’Atenes. Va escriure 44 comèdies, de les quals ens han arribat 11. és l'únic autor del qual hem conservat comèdia antiga. La seva primera representació és el 427 aC. La seva primera obra es titulava “Els convidats”, i es basa en l’educació de l’escola dels sofistes enfrontada a l’educació tradicional. Sabem que devia tenir alguna vinculació amb l’illa d’Egina, que va tenir una certa participació en la vida pública i fins i tot destacada en algun moment. Podríem dir que va ocupar en algun moment de la seva vida un càrrec polític. La seva última obra conservada és “Pluto”, de 388 aC. Tenia dos fills que es dedicaren a la comèdia. En algunes de les seves comèdies, Aristòfanes fou el didaskalos, però no pas en totes. És un autor que innova amb el llenguatge, inventa amb el llenguatge. A través d’actituds realistes inventa un món utòpic, recollint la crítica pública. Aristòfanes utilitza la parla popular d’una manera extraordinària, s’ha de traduir molt bé. Sempre en les seves obres hi ha un punt d’alegria, i empra l’absurdesa i el disbarat per crear la rialla del públic. Totes les seves obres exposen dos punt de vista.

Claus de la comicitat d’Aristòfanes 1. Pilar intel·lectual. És un autor original. La comèdia en relació a la tragèdia té una diferència bàsica: en la comèdia els temes són sempre nous. Els acudits coneguts ja no fan gràcia; és important que els acudits siguin nous i sorprenents. La comèdia envelleix més que la tragèdia perquè parla de contextos que canvien amb el pas del temps. És la originalitat d’Aristòfanes la que li permet sorprendre constantment l’espectador. 2. Pilar emocional. Apel·la a l’emoció a través dels seus textos, utilitza la reiteració amb les paraules, fonemes o paraules que es repeteixen per cridar a impulsos sàdics, sexuals o escatològics a través d’una frase que es va repetint. Converteix el llenguatge en fenòmens emocionals. 3. Caràcter social. Aristòfanes és popular i fins i tot populista, sempre escriu a favor del poble i des de la perspectiva popular. Presenta aquests mons utòpics d’allò més senzill com a solució. Ell fa que aquestes actituds siguin disparatades tot i que des d’una perspectiva són totalment lògiques en l’obra.

Els acarnesos (Los acarnienses) Primera obra. Utilitza els noms per donar més significat a la trama.

Els cavallers Segona obra. Crítica ferotge a la demagògia política, crítica a Cleó, líder de l’Atenes del moment. Ens parla d’un personatge central, Demos, que és el poble, un senyor que té dos criats, que són dos generals, Demòstene si Nícies. Aquests dos estan molt preocupats, ja que estan servint el seu amo per aprofitar les seves pròpies necessitats, i un magistrat recent arribat anomenat Plafagoni els està desplaçant del poder. Llavors els dos generals busquen algú que venci el Plafagoni. Troben un botifarrer, un home no gaire intel·ligent i violent, però que els servirà per véncer Plafagó. Plafagó és una imatge de Cleó. El venç dialècticament i amb moltes bastonades que el deixen destrossat. Plafagó vol dir “fanfarró”.

Els núvols Obra contra el pensament de Sòcrates. Ens presenta un personatge que porta el seu fill a educar-lo a una escola sofístic aperquè veu que l’educació tradicional no li és suficient. Agafa Sòcrate si li demana uqe faci el seu fill expert en oratòria, en l’art del discurs. Quan el seu fill torna d’estudiar, li pega una pallissa al seu pare per un raonament que li ha ensenyat Sòcrates. Oposa el raonament antic amb el raonament injust, el sofista. El fill acaba cremant la casa del seu pare.

La pau 421 aC. Context: poc abans que s’acabi la Primera Guerra del Peloponès. És una paròdia d’una obra d’EUrípides. Un ancià vinyetaire anomenat Trideu decideix declarar la pau a Atenes tot agafant un escarbat i pujant cap al cel. És una paròdia del Belerofonte d’Eurípides en la qual s’arriba al cel mitjançant un Pegasus. Arriba al cel i roba l’estàtua de la Pau, Irene, la baixa i la planta al bell mig d’Atenes. ROba la pau del cel i la instaura a Atenes. A més de la pau, porta dues serventes de la pau,Opora de la fertilitat i Teoria. Es tracta d’un món esbojarrat.

Lisístrata Planteja com les dones en una assemblea decideixen fer una vaga de sexe per posar fi a la guerra. Desperta la impotència dels homes, que estan encantats d’anar a la guerra però es troben amb el drama de no tenir sexe en arribar a casa. És una idea genial que Aristòfanes posa en marxa. Un personatge que es diu Mirrina i el seu marit Cinèsias són els que més dificultats tenen per aguantar. Això posa enc risi la guerra, els homes veuen que no mereix la pena lluitar perquè desitgen més les seves esposes. És un crit desesperat de posar ordre a la situació d’Atenes. No és, però, una obra feminista. La idea d’Aristòfanes és “els home scauen tan baix que fins i tot les dones els poden vèncer”, és una visió pejorativa de les dones.

Les granotes 406, representada el 405 aC. Va guanyar el primer premi. Homenatge a . Passa en un indret determinat i a l’Hades. Context polític, final de la Guerra del Peloponès. Està invertida, primer venen els episodis i després ve l’agon. Lluita dialèctica entre èsquil i Eurípides sobre qui mereix el lloc de poeta tràgic a l’Hades. Comença amb Dionís i el seu criat Xànties. El pallasso llest i el pallasso tonto, Don Quijote i Sancho Panza. El pròleg és divertit. Ha mort Eurípides, i Dionís decideix anar a l’infern a rescatar-lo perquè l’adimar molt. Consulta Hèracles el camí per anar a l’infern. Hèracles li diu que s’ha de matar amb cicuta o tirant-se d’una torre. Però Dionís no vol morir. Aleshores Heracles Li ensenya un altre camí, un indret on haurà de travessar l’estany estigi, amb una moneda a la boca, lloc on un barquer el farà travessar aquesta llacuna. Aquest moment és molt còmic, ja que dos homes traslladen en la barca un home, i no es posen d’acord amb el preu. Xànties no pot pujar a la barca perquè havia estat un covard. Aquesta barca, en l’escenari, travessa l’orquestra. Puja Dionís i Xànties va corrent donant la volta per tota l’orquestra, mentre Dionís va en la barca amb rodes creuant pel mig. Unes granotes el van molestant de tal manera que la única manera que té Dionís d'espantarles és tirant-le pets. Es tira un molt fort i les epsanta a totes. Arriben a l’Hades. Dionís està disfressat d’Hèracles. Hi ha Èac, un enemic que té comptes pendents amb Hèracles, llavors Dionís es canvia de roba amb Xànties. Així, ara és Xànties qui va disfressat d’Hèracles. Unes senyores d’un burdel el reconeixen, i

llavors Dionís es torna a disfressar d’Heràcles, però hi ha uns senyors que volen fer-li mal i es tornen a canviar. La diversió està en el canvi constant de la disfressa i en el pallasso tonto-pallasso llest. Detecten que és el déu Dionís perquè es caga en escena. El viatge a l’infern convertit en una paròdia. La segona part és l’arribada a l’Hades. Dionís vol fer la competició entre els dos poetes tràgics morts, i hi ha una lluita entre Èsquil (valors tradicionals) i Eurípides. Es pesen els versos en aquesta competició amb una mena de bàscula, i sempre pesen més el d’Èsquil. Cada cop que guanya Èsquil, Dionís repeteix la prova perquè no vol que aquest guanyi. El déu se n’adona que Eurípides ha trastocat els valors tradicionals i els ha convertit en una cosa vulgar. Al final perd Eurípides i s’enfada molt, essent ridiculitzat després de mort....