Comentaris FS PDF

Preview

Summary

Comentaris FS...

Description

COM LES MADUIXES Argument: Descripció d’una nena que cull maduixes al jardí de casa seva i que és feliç amb el joc de collir i menjar alguna maduixa. Tema: Infantesa com a etapa de felicitat pel desconeixement dels fets negatius del món. Estructura formal: El poema està format per 25 versos sense estrofes definides. Es tracta de versos alexandrins amb cesura 6+6 tot i tenir dos versos decasíl·labs (10 i 12) i un hexasíl·lab (12), una regularitat en els poemes de Carner ja que tots els altres poemes del recull són alexandrins amb cesura a la sisena síl·laba, tret d’algunes excepcions. Té una rima consonant. Divisió en parts: Podem dividir el poema en tres parts, la primera està entre el primer i el desè vers i en ella se’ns presenta la situació del poema: l’àvia que admira a la seva neta com innocent i feliç cull maduixes. El poema comença situant-se a la primavera ”abans de Sant Joan” amb una àvia que demana a la seva neta que li culli maduixes “per més frescor”. L’estació de l’any està associada amb la primera etapa de la vida. Les paraules “infant”, “néta” i “petita” associades a “frescor” relacionen la infància amb un període de la vida en què les persones són encara innocents i pures. En aquesta part se’ns fa una petita descripció de com és la nena que ens fa que ens adonem de que encara és molt petita, li queda molt per créixer i ens fa que ens adonem de l’etapa de la vida que parla i per tant de la innocència de la nena, per exemple “que encara no diu paraules ben ardides i que en barreja en una música els sentits” Se’ns presenta com és aquesta nena “sabeu, la que s’encanta davant d’una claror...”. Pandara és de caire ingenu i viu una vida “tranquil·la”. Encara es sorprèn per les coses que l’envolten, i sembla incapaç de veure món més enllà del jardí ”cluca d’ulls mira el cel”. En els versos 7 a 10 torna a haver-hi una imatge associada a la puresa. Se’ns diu de Pandara que “encara no diu paraules ben ardides”(no sap parlar) “i que en barreja en una música els sentits”(tampoc no entén el que diuen els adults, per a ella les paraules són com música). La segona part la podem definir entre els versos onze i vint i ens explica l’acció que fa la Pandara quan la seuen per collir maduixes. En aquesta part podem veure com per a la nena el món és allò que té més immediat, en el seu cas el jardí i les maduixes “creu que el cel s’acaba darrera del jardí” (v. 16). Cull les maduixes arrupides, que són petites vermelles com un nadó. Ho fa d’una manera pròpia dels nens petits, que no tenen pudor a l’hora de tacar-se ”tintat de rosa el capriçó dels dits”. Del vers 11 al 14 torna a haver-hi una referència al món clàssic. Els adults se n’han de fer càrrec d’ella i la fan asseure i la protegeixen del vent ja que bufa per darrera seu on hi ha el jaç de maduixeres. A continuació “mira com belluga l’airet les ombres lleugeres”. El pensament de Pandara encara no està prou desenvolupat “el cossiró decanta abans que el pensament” i sembla com els presoners del mite de la

caverna que estableixen una falça relació de causa-efecte. En aquesta ocasió, enlloc de ser el foc que fa moure les ombres, és el vent que ,una vegada més, reforça la idea de frescor associada a la infantesa. La lectura que fem, és que els adults protegeixen a Pandara del món real. La resta del poema fa referencia al mite de Pandora “bé de Deu”(vers 18). En els versos 15 a 20 se’ns presenta el jardí com a metàfora d’un món paradisíac en el que Pandara gaudeix dels plaers immediats de la vida “s’enrrojola, treballa, s’extasia” i gaudeix del contacte amb la natura ja que “si n’ha trobar més d’una, aixeca els ulls i riu”. Finalment, tenim els últims cinc versos on l’autor explica la visió del món de la nena lluny de “bruixes” i ple de llum, per a Pandara el món és com una maduixa. Oposa el món exterior, ple de problemes relacionats amb els adults i el jardí “El món, en meravelles i jocs atrafegat, és petit i vermell com les maduixes”, que representa el aillament en l’infantesa. En aquest tancament del poema és com si el poeta estés introduïnt la resta del recull, on parlarà d’altres etapes de la vida. Aquesta idea está molt relacionada amb el mite de Pandora, on en obrir una caixa, allibera tots els mals del món. Per això el poeta diu ”Pandara sempre ha vist el cel asserenat; ignora la gropada i el xiscle de les bruixes. AGLAE I LES TARONGES El títol ens mostra una relació entre Aglae, la protagonista amb un nom clàssic, i els fruits, les taronges. Argument: Aglae, una dona embarassada, paseja pel jardí i pateix un defalliment. Però gràcies al suc d’una taronja que esprem sota el taronger, es recupera. Tema: Maternitat vista com un fet generós que tot i perdre vitalitat, val la pena i és plaent ja que crees una nova vida. Estructura formal: Està format per 5 estrofes, quartetes alexandrines amb cesura 6+6, una regularitat en els poemes de Carner ja que tots els altres poemes del recull són alexandrins amb cesura a la sisena síl·laba, tret d’algunes excepcions. Té una rima consonant encadenada amb alternança de versos masculins i femenins. La veu poètica és externa, objectiva, descriptiva i gens implicada en el poema, és a dir, que hi ha una distància d’observació sense participació. La taronja és un fruit de tardor i hivern que es relaciona amb la maduresa de l’embaràs Divisió en parts: -

Descripció i presentació d’Aglae:

Són les dues primeres estrofes: característiques d’Aglae i el que ha canviat d’abans a ara. En la primera estrofa, se’ns presenta a Aglae de manera immediata i se’ns situa sota un taronger “deturada”. S’equival a ella, ja que donarà també un fruit.

Es contrasta la seva situació amb la de les seves germanes tot dient “deturada, al lluny sent les germanes com ocellada al vent”. Les seves germanes, són joves, es bellluguen i es cuiden. En canvi, se’ns parla d’ella dient “té la cara pàl·lida d’un gran defalliment”, se’ns mostra diferent i allunyada de les germanes. A més, es destaca el fet que abans En la segona estrofa es destaca el fet que abans no estava defallida i pàl·lida sinó que ha canviar. Era fressa i “joiosa de llum”, imatge sensorial ja que es percep per la mirada. Indica que ara “s’amaga per les desertes vies”, que està distanciada i mostra vergonya i inseguretat. Aquestes tres últimes estrofes comencen amb la lletra i totes, que permet l’acceleració de les accions, provocada per la set de la protagonista. La segona part passa a ser l’acció de collir les taronges i poder tornar a tenir vitalitat proporcionada pel suc d’aquest fruit. La tercera estrofa mostra com només de tenir a prop el fruit, té set d’esprimir-lo i obtenir el profit que buscava per deixar enrere el defalliment: “de sols mirar-les, li feia els ulls brillants”. La quarta estrofa ens mostra a Aglae que ja torna a estar bé gràcies a les taronges. En aquesta estrofa és el moment en el qual es veu l’embaràs d’Aglae ja que diu “ella pogués besar l’infant que ja s’atansa, batec tan avinent i tan inconegut”. Per tant, amb aquest vers es ve clarament que el cansament i defalliment ve provocat per l’embaràs, igual que el canvi i el distanciament de les germanes ja que no pot fer el mateix que elles. Llavors, a la cinquena estrofa fa referència a que la taronja ha donat el seu fruit a Aglae i l’ha fet tornar a estar bé i saciar la set que tenia. Es compara a ella ja que “fer-se espremuda i lassa” al tenir el fill. El suc de la taronja ha estat profitós per a ella però la taronja ha quedat malmesa i a això compara l’embaràs. Així doncs, la taronja com a fruit és comparada amb la dona ja que donen un fruit al món i és la part bona tot i quedar lasses i espremudes. ELS ALBERCOCS I LES PETITES COLLIDORES El títol relaciona els albercocs amb unes collidores, descrites amb l’adjectiu “petites” que ja ens indica que es tracta de l’etapa de la infantesa on unes nenes realitzen l’acte de collir albercocs. Argument: Dues nenes no cullen tots els albercocs per tal de tenir-ne de reserva per a l’hivern. Mirtila explica a Iris que no se’ls menja per tal de poder-se’ls menjar a l’hivern. Tema: Privació d’un plaer momentani per gaudir-ho en una època on el plaer es podrà gaudir més: petit plaer mitjançant la mesura, seny, sacrifici i precisió. Moralitat: guardar per l’endemà el que tens avui ja que potser demà el necessitis i no hi sigui. Això és una clara relació amb la faula de la cigala i la formiga que reserven menjar per a l’hivern per tal de poder subsistir. Tot i així, elles no es priven d’un plaer per poder subsistir sinó que volen portar el dolç al rigorós hivern.

Etapa: Situem la collida dels albercocs amb finals de primavera i inicis d’estiu. Hi ha moltes senyals que ens fan relacionar el poema amb la infantesa: és un poema breu, les dues protagonistes estan en la infància, es caracteritza per la dolçor, etc. Estructura formal: Està format per 5 estrofes, quartetes formades per hexasíl·labs amb alternança de versos masculins i femenins. Hi ha una rima encadenada i consonant als versos parells. Les dues protagonistes de la història en la que es basa el poema formen una estructura dialogada en aquest. Divisió en parts: Es tracta de de dues parts: el diàleg i la reflexió: El diàleg es de dues nenes i comprèn les dues primeres estrofes. En la primera estrofa, una nena realitza la pregunta, des d’un punt de respecte i prudència de manera indirecta, tot i dirigir-se a ella com “amiga”. La segona estrofa és la resposta on es veu clarament el sacrifici que és molt difícil ja que li agrada molt una cosa i prescindeix d’ella. “dolçor que raja boca endins” es una metonímia que relaciona els albercocs amb el sentit del gust. D’altra banda, la segona part es tracta de la reflexió: La tercera estrofa explica per quin motiu renuncia als albercocs tot dient “però l’hivern arriba”: per tant, el vertader motiu de la renuncia d’aquest plaer és per endolcir aquest hivern tan dur i de rigor que descriu amb “i vora el foc rabent sentim a la teulada ballar teules i vent”. Aquest “ballar teules i vent” simbolitza una imatge dinàmica de moviment, amb vocabulari propi d’un nen. La quarta estrofa i cinquena estrofa formen el que és el nucli temàtic ja que apareix la mare. “I, bell atzar, la mare,..” ens indica que per sort, tenen una figura materna com a benefactora anticipant-se i portant-loshi dolçor a través de la seva confitura com veiem en els següents versos: “veient-nos entristits ens porta un pot de confitures de préssecs o albercocs.” “ens porta, riolera” a més de dolçor, la mare els hi porta alegria i ambdues coses fan l’hivern menys dur. Per tant, els albercocs que dóna la mare en forma de confitura són un element que, a través d’aquest poema, es relaciona amb la infantesa i aporta dolçor i felicitat a aquesta etapa més dura i freda. A més, simbolitza la moralitat de valorar les petites coses i fer un acte sensat guardant una cosa que necessitaràs l’endemà. LA POMA ESCOLLIDA El títol centra l’atenció en el fruit. Argument: Dos vellets parlen d’aquesta etapa de la vida mirant les èpoques passades amb nostàlgia, de que s’acosta la mort i de que es tenen l’un a l’altre i són com “la poma escollida”. Tema: Amor després d’haver compartit una vida junts: un amor conjugal serè, dolç i tranquil, format pel pas del tems. Aquest amor mitiga la solitud i tristesa o abandonament que comporta la vellesa.

Estructura formal: : El poema està format per cinc estrofes de 4 versos alexandrins amb cesura 6+6, una regularitat en els poemes de Carner ja que tots els altres poemes del recull són alexandrins amb cesura a la sisena síl·laba, tret d’algunes excepcions. Té una rima consonant encadenada, alternant versos masculins i femenins. Divisió en parts: -

Introducció

Ús de diminutius que presenta tendresa i fragilitat de les dues persones. A través del qual, se’ns situen els personatges a l’etapa de la vellesa. “Ara que són al llit”  llit com a element de confidències i de repòs “Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora”  anadiplosis que destaca que la petita Alidé plora portant un to dramàtic al poema -

Diàleg d’Alidé

Està format per dues estrofes: En la segona estrofa, ambdós vellets es dirigeixen l’un a l’altre amb un “oh,”, que mostra apreciï i respecte cap a la persona amb qui han compartit tants anys de vida. També mostra tendresa, sobretot Lamon dirigint-se a ella amb “oh petita Alidé”. També hi ha un polisíndeton de la conjunció i, ja que es vol remarcar les penes i greuges que comporta la vellesa a “i sempre sec, i envejo les nores treballant..” Se’ns mostren mancances, deteriorament físic, impossibilitat o dificultat per a treballar i pèrdua de visibilitat, que simbolitza la progressiva pèrdua de vida. En la tercera estrofa es plany de la seva situació familiar, vol poder ajudar i complaure però no pot fer-ho com abans . “i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen i em parles d’unes coses on m’ha caigut l’oblit” Fa referència a l’inevitable pas del temps, que la vida segueix. Es refereix a la joventut amb “temps florit” i “els dies s’escolen”, són fragments de l’estrofa que ens indiquen aquest sentiment del pas del temps. Mitjançant polisíndeton i anàfores provoca pena per la seva situació perquè es remarquen els trets negatius de l’etapa. Tot i això, hi trobem la idea d’amor incondicional construït al llarg de totes les etapes que han passat de la vida junts i alhora, nostàlgia provocada per aquestes etapes.

-

Rèplica de Lamon

La quarta estrofa és el consol del marit cap a Alidé ja que hi ha un sentiment de tristesa per la vellesa que Lamon comparteix, que es veu en el vers quan diu “Lamon fa un gran sospir”. Accepten la vellesa i comparteixen el lament per aquesta. “Oh ma vida, els meus peus són balbs i sento que se me’n va la llum”: Tornem a veure aquesta tendresa i afecte cap a la muller en “oh ma vida” i amb “mes peus són balbs” És un plany pel seu cos ja que es refereix al deteriorament d’aquest mitjançant una sinècdoque. Al dir “se me’n va la llum”, utilitza una metàfora per referir-se a la pèrdua de vitalitat i de visió: la llum com a metàfora de la vida i per tant, d’apropament a la mort. Tot seguit diu: “i et tinc vora meu com una poma escollida” que es refereix a la idea de vellesa compartida a algú a qui estimés de veritat, amb aquest amor incondicional. Diu “que es torna groga i vella i encara fa perfum” com dient que per molt que es deteriori físicament, per ell sempre serà la dona de qui es va enamorar. La cinquena estrofa nega que es trobi dolçor en la vellesa (“al nostre volt ningú no es feliç amb la vellesa”). “negra nit”  és un epítet que simbolitza la mort En aquesta estrofa fa una reflexió sobre la vellesa i la part dolenta d’aquesta etapa, i que s’acosta la mort inevitablement. Els fa por aquesta mort però es segueixen estimant: “què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?” Per tant, fa la reflexió de que no importa que la vida s’acabi ja que s’emporten l’amor que han compartit. Aquí la poma, acompanyada de l’adjectiu escollida, simbolitza la tria d’algú a qui estimes per tal de compartir la resta de la vida amb ell, i seguir-se estimant igual tot i el deteriorament i penes que la vellesa comporta. LES PERES JOVENETES Argument: El poeta contempla Ixena que gaudeix plenament de la seva vida. El poeta descriu el món d’Ixena, gairebé adolescent com podem percebre en el poema, un món idealitzat i harmoniós i que compara amb l’etapa de la infantesa. És un poema ple d’imatges voluptuoses, en harmonia sempre amb la petita Ixena. Aquesta descripció no es fa de manera objectiva com hem vist en altres poemes sinó que la veu poètica es dirigeix directament a la nena en segona persona. A més, és una descripció que s’acosta molt a una reflexió nostàlgica sobre la infància, una etapa dolça i tranquil·la, protegida de la negativitat de la vida. Tema: La infantesa com un món idealitzat descrita des de la reflexió d’un adult, que la recorda amb nostàlgia per viure plenament sense dolor i certa enveja. Però alhora, hi ha una compassió per l’inevitable pas del temps que portarà a la nena a la mateixa situació que ell. Estructura formal: El poema està format per cinc estrofes de 4 versos alexandrins amb cesura 6+6, una regularitat en els poemes de Carner ja que tots els altres poemes del recull són alexandrins amb cesura

a la sisena síl·laba, tret d’algunes excepcions. La rima és creuada ABBA CDDC EFFE GHHG excepte a l’última que és encadenada IJIJ. Divisió en parts: el poema es pot dividir en dues parts: La primera part compren les tres primeres estrofes, que es centren en la presentació de la protagonista i la relació amb el que l’envolta. La primera estrofa està tota compresa en una exclamació, que dóna molta intensitat i espontaneïtat al poema. A més, destaca aquesta interpel·lació directe a Ixena en segona persona, una implicació de la veu poètica que no apareix en els altres poemes. Aquesta estrofa conté diverses comparacions: “voluble com l’amor”, es pot interpretar com una referència a l’edat d’Ixena, que no és tant petita com al protagonista del poema Com les maduixes sinó que està en una etapa de canvi, encara protegida però dels mals exteriors. La mirada d’Ixena, personificada (“ta mirada xiscla”) i comparada amb l’oreneta (ens situa a la primavera), expressa tot allò que la nena no diu amb paraules. Es forma una paradoxa entre la mirada d’Ixena, una mirada intensa, i la seva actitud, callada i innocent. En l’últim vers de l’estrofa hi apareix una doble metàfora: les pestanyes se’ns presenten com un serrell que amaguen la seva innocència. A la segona estrofa es posa de manifest una natura idealitzada en total harmonia amb la protagonista. La nena obre la finestra i observa un món “clar”, radiant, que no conté foscor enlloc, una llum que es pot relacionar amb la innocència de d’Ixena, manifestada en els últims versos de la primera estrofa i per tant, amb la seva infantesa. En aquesta estrofa predominen els elements relacionats amb els sentits de l’olfacte i la vista (l’olor del roserar i la llum que entra per la finestra). Es descriu un moment de plenitud, un moment disfrutat per la nena, que riu amb alegria, una rialla que és confon en la natura (“dins un raig de sol se’n va”). En la tercera estrofa es descriu el moment de màxima plenitud del dia amb una metàfora que fa referència al sol: “quan el cel és d’or”. En aquest moment tot “invita” a gaudir de moment. Amb una enumeració (“en el camí i el marge i el tros”) es veu una natura feta a mida per l’home. I es deix entreveure una referència al tòpic Carpe Diem, encara que la veu poètica no en parla directament sinó que ens descriu el sentiment d’alegria de la nena cap al fet de viure. I com en l’estrofa anterior, finalitza amb l’harmonia entre Ixena i la natura (“l’esguard xipollejant en la llum infinita”). La segona part està formada per les dues últimes estrofes, on la veu poètica hi expressa un desig: que Ixena no hagi de topar-se mai amb el “dol”, la part negativa de la vida. Les dues últimes estrofes formen part d’una altra exclamació, unides per un encavallament molt forçat. Es parla de la impossibilitat de fugir de la part negativa de la vida, amb un condicional la veu poètica expressa el desig de que la petita no arribi mai a topar-se amb aquesta negativitat, però sap que és un fet inevitable. Els dos primers versos estan formats per un polisíndeton que expressa un seguit de parts de la natura molt idíl·liques i intenses: les albes roses, els branquillons d’abril, el so de l’ocellada i el riu que s’adelera. Són imatges plenes de vida, moviment, color i so. Aquestes imatges d’un món paradisíac no poden salvar a Ixena de la infelicitat, el “dol”, tot i la relació harmònica que hi ha entre la natura i la protagonista. L’estrofa finalitza amb un encavallament que conté la comparació d’Ixena amb les peres “que

es fan acolorades”, primerenques i primaverals, petites, una comparació directa amb l’edat de la protagonista. El poema acaba amb la personificació de els peres, felices de formar part d’aquesta natura perfecta que forma part del món dels infants. Com hem vist en altres poemes, Carner, utilitza la personificació de la fruita per a comparar-la directament amb el personatge principal, en aquest cas les primeres peres que comencen a madurar, amb Ixena, que comença a sortir d’aquesta etapa d’infantesa idíl·...