El nacionalisme català. Entre les autonomies i la independència PDF

Preview

Summary

EL NACIONALISM E CATALÀ, ENTRE LES AUTONOM IES I LA INDEPENDÈNCIA Josep Guia i M arín En aquest treball s’analitza, des d’una perspectiva independentista, l’evolució de la reivindicació nacional catalana, a partir de mitjan segle XIX fins als inicis del segle XXI. Encabir en unes poques pàgines un p...

Description

EL NACIONALISM E INDEPENDÈNCIA

CATALÀ,

ENTRE

LES

AUTONOM IES

I

LA

Josep Guia i M arín

En aquest treball s’analitza, des d’una perspectiva independentista, l’evolució de la reivindicació nacional catalana, a partir de mitjan segle XIX fins als inicis del segle XXI. Encabir en unes poques pàgines un període tan dilatat de temps obliga a presentar els fets amb un cert esquematisme interpretatiu, que el lector sabrà excusar. Tanmateix, el punt de vista adoptat permet de dibuixar aquesta panoràmica amb gosadia però també amb rigor, tot tipificant els diversos segments temporals del període estudiat i subratllant, en cada moment, allò més rellevant per al nostre objectiu. D’altra banda, el creixement sostingut de la reivindicació nacional catalana sempre ha coexistit, pel que fa a la concreció dels seus objectius polítics, amb el seu caràcter diguem-ne pendular, entre l’autonomisme i l’independentisme, entre el marc reduït d’una regió i el marc complet de la nació, de manera que el seguiment d’aquests aspectes també forma part d’aquest treball, on l’autor no amaga, com a dirigent del PSAN, la seva implicació directa en alguns fets dels darrers anys reportats.

Autonomisme diferenciades

i

independentisme:

dues

categories

polítiques

Entendrem per independentisme el moviment (social, cultural, polític...) que lluita per la independència d'una nació, és a dir, per la seva constitució en estat. Aquest és l'aspecte més actiu del concepte, mentre que el més passiu és, senzillament, l'anhel d'independència d'un poble o nació; hom sol designar com a "independentisme sociològic" la franja de població que comparteix aquest anhel. Podem considerar que l’independentisme organitzat és el rent de l’independentisme sociològic. Així, per exemple, les organitzacions independentistes catalanes han estat i són, alhora, expressió i impuls del desig d'independència del poble català. De vegades, sota la dictadura franquista i durant els primers anys de la transició reformista, semblava que l'independentisme organitzat responia al pur voluntarisme d'uns pocs militants, sense gaire base social. Tanmateix, l'independentisme sociològic hi era, de forma latent, de manera que, durant la dècada dels vuitanta, es va poder constatar la seva existència real, mitjançant nombroses i nodrides manifestacions i concentracions de masses i a través d'enquestes que reflectien aquest fet amb alts percentatges. L’autonomisme és el moviment reivindicatiu d’una reforma política i administrativa de l’estat constituït, per tal que en la zona objecte de la

1

reivindicació (que, generalment, forma part d’una realitat nacional diferenciada, però no necessàriament) hi hagi unes institucions polítiques (de govern, legislatives i judicials), amb competències cedides per les institucions de l’estat. Al si de les nacions oprimides, en els processos d'alliberament nacional, l'independentisme ha aparegut sovint com un estadi posterior als assaigs i les frustracions autonomistes, és a dir, com una mena de superació de l'autonomisme. Aquest salt qualitatiu pot fer-se en el temps relativament breu d'una sola generació, de manera que molts nacionalistes passen, al llarg de llur evolució política personal, de l'autonomisme a l'independentisme, o pot donar-se a cavall d'un canvi generacional i, en aquest cas, els fills de pares autonomistes són ja independentistes. A més a més, una vegada cobert i acomplert el procés normal inicial, és a dir, una vegada despertat ja l'independentisme, allò que s'hi dóna com a pauta més general és l'adscripció directa d'una gran part del jovent a l'independentisme, sense necessitat de passar per l'autonomisme. Tanmateix, aquestes linealitats temporals evolutives, diguem-ne normals, realitzades en una sola generació o en dues, si bé poden ajudar a explicar la gènesi de l'independentisme a partir de l'autonomisme, ja no són del tot vàlides quan, en una determinada nació com ara la nostra, es porta més temps del que cal anant i tornant de l'autonomisme a l'independentisme, i viceversa. Cal dir que aquest camí de tornada personal (de l'independentisme cap a l'autonomisme) també va lligat a una certa evolució (fóra millor dir-ne involució) temporal: la dels joves independentistes que, en fer-se grans i acomodats, s'apunten per pragmatisme i per conveniència a l'autonomisme. No sempre, però, l'independentisme ha nascut després de l'autonomisme. Així, en nacions oprimides amb una clara i àmplia consciència nacional, la reivindicació nacional ha estat, ja des de l'inici, independentista, i l'autonomia ha estat la fórmula oferta pels opressors per tal d'evitar-ne la independència. És el cas, per exemple, de la major part de les nacions colonitzades, però també de Polònia, d'Irlanda, del Sahara Occidental, etc. Al nostre país, molts catalans i catalanes pensen o volen pensar que l’autonomisme i l’independentisme són dos vessants, dos aspectes, dues manifestacions d’un mateix nacionalisme, de manera que només es diferenciarien entre ells en el grau d’intensitat nacionalista, és a dir, en el grau d’autogovern reclamat o defensat per l’un i l’altre. El PSAN també va participar fa anys d’aquesta concepció gradualista, segons la qual hom creia que l’autonomisme era una mena d’estadi previ a l’independentisme, per on s’havia de passar necessàriament i des d’on, una vegada arribats als límits de l’autonomia, es podria continuar més lluny cap a la independència. I tot

2

això, seguint un esquema que valdria tant per als pobles com per a les persones. Tanmateix, la falsedat del tòpic és palesa, perquè: 1) Hi ha nacions que han lluitat per la independència i l’han aconseguida, sense passar per l’autonomia. 2) Hi ha joves que són independentistes sense haver estat autonomistes. 3) Hi ha vells que són autonomistes, després d’haver estat o haver-se dit independentistes. La diferència entre autonomia i independència no és només una qüestió de quantitat (de l’autogovern reclamat), sinó sobretot una qüestió de qualitat (de l’estratègia i la tàctica polítiques). L’autonomia no duu cap a la independència, anàlogament al fet que les diverses autonomies regionals no duen cap a la reunificació nacional. El que fa l’autonomia, pel que concerneix a l’independentisme, és integrar i comprar independentistes, fent-los participar o fent-los creure que poden participar en les activitats d’un govern subaltern, amb aquella llarguíssima i recurrent Simfonia en Co Major: cooficialitat, cogestió compartida, cooperació, corresponsabilitat, etc., i desactivant els anhels i la necessitat d’independència de la gent catalana. Així, per exemple, a la Catalunya central, el sentiment independentista del poble i el reconeixement internacional de la causa de la independència catalana eren molt més pregons i estesos durant els anys vint, sense autonomia, que durant els anys trenta, amb autonomia. L’autonomia fou i és l’adormidora de la independència. Té un sostre competencial limitat, al qual hom pot aproximar-se indefinidament, com si fos una corba envers la seva asímptota, i hom juga amb el parany d'un creixement d'autogovern indefinit... que mai no passa la ratlla, però que aprofita per entretenir el poble i perquè vagin vivint i surant els polítics autonomistes. A més a més, quan en el territori de la nació hi ha més d'una autonomia, aleshores la confluència cap a una instància de poder d'àmbit nacional esdevé gairebé impossible. Els regnes de taifes disgreguen, no congreguen. Tenen poc poder i la mateixa lògica del poder els duu a ser-ne molt recelosos envers una hipotètica instància supraregional (una espècie d'autonomia d'autonomies, igualment dependent de l'estat concessionari), ja que unes autonomies hi tindrien, en aquest àmbit, més pes (poblacional, econòmic, polític...) que unes altres. Cal dir, a més, que aquests recels horitzontals han estat sempre fomentats per la pressió vertical de l’Estat dominant espanyol. De fet, la consecució d’una xarxa institucional unitària, és a dir, d’una certa vertebració política de la nació trossejada, no pot assolir-se a partir d'autonomies territorialment parcials, divisionàries, subordinades vocacionalment a la metròpoli aliena i regentades normalment per partits polítics diferents. Per això, si el que hom pretén és que el mapa nacional quedi ben marcat i complet mitjançant institucions, cal fer-ho comptant amb les instàncies polítiques que, en cada moment, hi siguin assequibles. D’aquesta manera, si una autonomia perifèrica no vol entrar en

3

la xarxa proposada (política, cultural, de comunicacions, etc.), aleshores cal comptar amb institucions de rang menor, com ara diputacions o ajuntaments, i fer-les entrar i figurar al costat de l’autonomia central. Tot hi és vàlid, excepte deixar incomplet el mapa nacional.

Periodització del nacionalisme català, l’independentisme (segles XIX i XX)

entre

l’autonomisme

i

La nació catalana té una mena de singlot autonomista que li impedeix, a diferència d’altres nacions sense estat, fer una via pròpia i decidida cap a la (recuperació de la) independència. D’altra banda, també presenta un altre tret peculiar, consistent a amagar la reivindicació independentista, de manera que aquesta només és perceptible, en moltes èpoques, a través del negatiu de la pel·lícula, és a dir, mitjançant els testimonis documentals d’aquells qui es manifesten contraris al “separatisme”. És un fenomen semblant al de l’existència del catalanisme actual al País Valencià, que sovint només apareix als mitjans de comunicació en les proclames anticatalanes dels polítics de la dreta local. Així mateix, també hi és observable una certa esquizofrènia dels nacionalistes catalans, molts dels quals solen manifesten autonomistes a casa i independentistes a fora, pacifistes a casa i partidaris de totes les formes de lluita a fora, etc.; potser es tracta d’una espècie de mecanisme compensatori, segons el qual les mancances en la lluita catalana les sublimen amb abrandades mostres d’adhesió i solidaritat envers la lluita d’altres nacions. Per tal de fonamentar aquestes afirmacions, caldrà fer un repàs sinòptic, des d’una perspectiva independentista, a la trajectòria històrica del nacionalisme català. El primer separatisme, anterior a la restauració borbònica de 1875 1837-1873

Al si de les lluites populars de caire social i republicà federalista apareixen unes primerenques manifestacions de l'independentisme català (denominat "separatisme"): Proclama de 1837 de l'organització patronal "Comisión de Fábricas" contra els agitadors separatistes i els perills d'una Catalunya independent; article "La suerte de Cataluña", de J. Balmes, publicat al periòdic La Sociedad (15 de març de 1843), contra els "absurdos proyectos de independencia"; proclamació de la República Catalana, el 9 de març de 1873, per Baldomer Lostau, president de la Diputació de Barcelona; etc.

1873

Incipient teorització de la reivindicació independentista en els escrits de Josep Narcís Roca i Farreras (1830-1891),

4

publicats al periòdic La Renaxensa, entre maig i setembre de l'any 1873. El primer autonomisme, en el context conservador de la restauració 1883

Al Segon Congrés Catalanista (juny de 1883), organitzat pel Centre Català de Valentí Almirall, s'aprova una resolució que postula la independència orgànica de les organitzacions polítiques catalanes envers els partits espanyols.

1888

Al Missatge a la Reina Regent, presentat per la Lliga de Catalunya en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, s'hi conté una primera concreció autonomista de les reivindicacions catalanes, en suggerir una solució per a Catalunya a l'estil de la de l'autonomia atorgada a Hongria per l'emperador d'Àustria. Així mateix, s'hi utilitza el terme "nació" per referir-se a Catalunya.

1892

A la primera Assemblea de la Unió Catalanista, celebrada a Manresa el març del 1892, s'aproven les "Bases per a la Constitució Regional de Catalunya", que constitueixen un primer projecte d'estatut d'autonomia per al Principat. Les concrecions autonomistes posteriors seran, en general, versions rebaixades d'aquest programa.

1894

A l'Assemblea de Balaguer de la Unió Catalanista (1894), s'hi aprova una esmena per tal que, en referir-se a Espanya, sigui substituït el mot "nació" per "estat". L'esmena fou proposada per Pere Muntanyola que, a partir d'aquell moment, començà d'usar i estendre l'ús del terme "nacionalista" aplicat als catalanistes.

Efervescència separatista a l'inici del segle XX 1901

La policia atribueix la vaga d'aquest any a "catalanistas exaltados, separatistas furiosos y anarquistas".

11.09.1901 Esclat d'organitzacions diverses de signe independentista. Detenció i processament de 30 joves independentistes, concentrats davant l'estàtua de Rafael Casanova, "por alteración del orden público y por ataques a la unidad de la patria". 1904

A la "Proposta de Declaració" de l'Assemblea de Barcelona de la Unió Catalanista (maig de 1904), s'hi fa esment de la

5

“sobirania de Catalunya”, més enllà del “període constituent de la Catalunya autònoma”, sotmès a “la legalitat actual”. Repressió espanyola i unitarisme polític català (Solidaritat Catalana). L'independentisme, en suspens 1905

Enfront del gran increment de la propaganda i l'agitació catalanistes (sempre considerades "separatistes" pels espanyols), es desplega una fortíssima repressió policial, parapolicial, militar (assalt a les redaccions de Cu-cut! i La veu de Catalunya per 300 oficials de l'exèrcit espanyol sota el comandament del general Fuentes, governador civil de Barcelona), política (suspensió de les garanties constitucionals) i jurisdiccional (projecte de Llei de Jurisdiccions, per a posar sota jurisdicció militar qualsevol atac oral o escrit a "la unidad de la patria").

1906

Formació de la Solidaritat Catalana, en resposta a les agressions espanyolistes. El tinent coronel Francesc Macià abandona l'exèrcit espanyol, s'adhereix a la Solidaritat i és elegit diputat per les Borges Blanques, el 1907 i continuadament fins al 1923. El programa solidari, conegut com el "Programa del Tívoli" (14 d’abril de 1907), és suaument autonomista, i prou. Afebliment de l'independentisme: la dinàmica de radicalització separatista dels primers anys del segle va quedar en suspens, en el millor dels casos, a dintre de la Solidaritat, havent de tornar a referse després d'esgotat el cicle d'aquesta.

1907

Primer i tímid intent d'extensió a València del catalanisme polític, amb l'expedició propiciada pel Centre Nacionalista Republicà per assistir a l'Assemblea Regionalista Valenciana (juny de 1907), amb la finalitat de treballar per "la regeneració de les regions germanes que vulguin aplegar-se al entorn de nostra bandera en la heroica creuhada que hem iniciat contra'l centralisme que'ns arruina y contra l'uniformisme que'ns oprimeix y'ns deshonra".

1908

Continua la repressió contra nuclis independentistes (contra "el separatismo laborando en la sombra", que deia el diari lerrouxista El Progreso), amb detencions, escorcolls de seus, processaments, etc. Comença la difusió de la senyera estelada, en la forma d'un llaç per a les solapes.

Mancomunitat (autonomista) i desorientació (independentista)

6

6.04.1914

Es constitueix la Mancomunitat de les quatre diputacions provincials del Principat, primera concreció autonomista parcial, restringida en competències i en abast territorial.

3.01.1915

El consell de representants de la Unió Catalanista, a proposta del Dr. Martí i Julià, aprova un "Missatge" a totes les entitats adherides, amb un contingut prosocialista.

1916

Després de la revolta irlandesa del diumenge de Pasqua de 1916, contingents d'independentistes catalans marxen voluntaris a lluitar a França i als Balcans, en favor dels aliats i contra els imperis centrals europeus, durant la guerra de 1914-18.

Nova embranzida unitària autonomista (1917-1918) 5.07.1917

Davant la profunda crisi política del règim de la restauració, l'Assemblea de Parlamentaris catalans afirma que "és voluntat general de Catalunya l'obtenció d'un règim d'ampla autonomia" i que "és de gran conveniència per Espanya transformar l'organització de l'estat, basant-la en un règim d'autonomia".

19.07.1917 L'Assemblea de Parlamentaris de l'estat, reunida mig clandestinament a Barcelona, amb les Corts tancades, la suspensió de les garanties constitucionals i l'ocupació militar de la ciutat, demana la convocatòria d'unes Corts Constituents, que puguin resoldre l'organització territorial i política de l'estat. 10.08.1917 S'inicia la vaga general obrera. Malgrat que aquesta dóna suport al programa reformista de l'Assemblea de Parlamentaris, la Lliga Regionalista trenca la seva aliança amb les esquerres i entra al govern de Madrid, amb dos ministres (novembre de 1917), sense que això signifiqui l'acceptació de les demandes de l'Assemblea de Parlamentaris per part de l’Estat. 1917

Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys funden el Partit Republicà Català.

1918

Amb l'acabament de la guerra europea i la inclusió del dret d'autodeterminació al pla de pau dels 14 punts del president Wilson, s'inicia una gran campanya per l'autonomia integral de

7

Catalunya, en nom del dret dels pobles a disposar de si mateixos. Davant la negativa parlamentària i governamental espanyola, els diputats catalans es retiren de les Corts (12 de desembre de 1918). La Mancomunitat convoca una magna assemblea de municipis en favor de l'estatut d'autonomia (24 de gener de 1919). Creixement de l'independentisme català (1919-1923) Gener 1919

Davant el fracàs del moviment per l'autonomia, Francesc Macià funda el primer partit independentista, la Federació Democràtica Nacionalista. Segons Jaume Colomer, "els antics casals creats per Martí i Julià, on s'aplegava el jovent nacionalista radical, han acabat oferint a Francesc Macià la infrastructura i el primer personal polític". El partit defensa la "plena sobirania de Catalunya", entén que "la Nacionalitat Catalana (...) està constituïda per tots els Municipis de llenguatge català" i afirma que "procurarà estendre sa organització a tots els territoris on nostre idioma és parlat".

1920-21

Les mobilitzacions socials i la repressió (vagues obreres, lockout decretat per la patronal, pistolerisme del "Sindicat Lliure"...) fan passar a un segon pla la "qüestió catalana", però continua l'enfortiment independentista.

1922

La segona entrada al govern de Madrid de la Lliga Regionalista (1921), en provoca una important escissió, que s'inicia amb la convocatòria, juntament amb gent del nacionalisme republicà, de la Conferència Nacional Catalana (juny de 1922) i que dóna lloc al partit Acció Catalana, defensor del dret d'autodeterminació. A la Conferència Nacional Catalana és refusada una esmena de Francesc Macià que defensa l'estat català. Francesc Macià funda el partit Estat Català (7 de juliol de 1922). Manuel Serra i Moret i Rafael Campalans funden la Unió Socialista de Catalunya (juliol de 1922).

Dictadura de Primo de Rivera i lluita independentista 11.09.1923 Dura repressió contra els manifestants independentistes de l'11 de setembre i colp d'estat del general Primo de Rivera (13 de setembre de 1923). La dictadura, acceptada pel rei

8

Borbó, perseguirà amb fúria el catalanisme, més que no pas l'obrerisme. 1925

Atemptat frustrat d'independentistes catalans del grup Bandera Negra (amb gent procedent dels Escamots Militars d'Estat Català i de la Societat d'Estudis Militars d'Acció Catalana), als túnels del Garraf, contra el tren on van el rei i el dictador.

1926

Francesc Macià ...