Els Decrets De Nova Planta PDF

Preview

Summary

Apunts per selectivitat...

Description

ELS DECRETS DE NOVA PLANTA PER A LA CORONA D’ARAGÓ* Antoni Jordà Fernández Universitat Rovira i Virgili

RESUM Aproximació a l’estudi dels orígens i evolució de la guerra de Successió a la monarquia hispànica (1705-1714), amb especial atenció a l’aplicació dels Decrets de Nova Planta als regnes d’Aragó, València i Catalunya, i les seves conseqüències. P ARAULES CLAU: Decrets de Nova Planta, guerra de Successió (1705-1714), Corona d’Aragó.

ABSTRACT Approach to the study of the origins and evolution of the Succession War of the Hispanic monarchy (1705-1714), with special attention to the application of the Decrees of New Plant in the kingdoms of Aragon, Valencia and Catalonia, and its consequences. KEY WORDS: Decrees of New Plant, succession war (1705-1714), Crown of Aragon.

1. Introducció Després de més d'un any de setge, el dia 11 de setembre de 1714, la ciutat de Barcelona era ocupada per les tropes del rei Felip V. Acabava així el darrer episodi peninsular de la Guerra de Successió. Poc després (juliol de 1715), seria la ciutat de Palma i la illa de Mallorca qui capitularia; i finalment (novembre 1717), seria Alguer i Sardenya qui es rendirien.1 Tanmateix, la significació històrica d'aquella jornada i, a la fi, de tota la guerra, ha superat els límits d'un fet puntual per adquirir, si més no, una especial significació política, històrica i jurídica. Parlar avui, després de més de 300 anys, dels fets ocorreguts a Barcelona el dia 11 de setembre de 1714, pot tenir diferents lectures, totes elles interessants. Jo 1

Qui comandava les tropes borbòniques i ocupà l’Alguer el dia 1 de novembre de 1717 era el marquès de Ledde, que anteriorment havia estat capità general de Mallorca (1715), i també havia ocupat anteriorment la ciutat de Tarragona (4 de juliol de 1713). Vid. PÉREZ MARCOS, R. M., “Estrategias de Gobierno y modelos de administración en la Nueva Planta de Cerdeña”, a ESCUDERO, J. A. (coord.), Génesis territorial de España, Zaragoza, 2007, pp. 549-578, p. 554, n. 18; JORDÀ FERNÁNDEZ, A., Poder i comerç a la ciutat de Tarragona, s. XVIII, Tarragona,1988, p. 49.

ISSN 1885-8600

69

MRAMEGH, 26 (2016), 69-90

ANTONI JORDÀ FERNÁNDEZ

voldria, però, apropar-los a la visió jurídica i institucional del seu significat i de les conseqüències que, per a Catalunya i per a Espanya, tindria la promulgació dels decrets de Nova Planta dels anys 1707 i 1716 per a Aragó, València i Catalunya, deixant a banda el regne de Mallorca, òbviament, doncs trobant-me en aquesta plaça no em correspon fer aquesta exposició. La meva intenció avui és explicar l'abast institucional que des del punt de vista jurídic va tenir el decret per a la vida dels antics regnes de la Corona d’Aragó i pel conjunt d’Espanya. 2. La Guerra de Successió 2.1. Antecedents generals La guerra de Successió, entre 1700 i 1714, va esdevenir un fet històric fonamental per a Espanya.2 En aquell conflicte internacional, una part dels catalans, mallorquins, valencians i aragonesos, i també dels castellans, van lluitar al costat d’una dinastia i d´un rei per defensar un model polític per a tota Espanya basat en la representació —almenys la dels grups socials benestants i emergents que podien donar resposta als interessos fonamentals de la societat— i per una concepció territorial que alguns autors han qualificat, no sé si massa encertadament, de “federal”, enfront d’un projecte de perfils absolutistes i unitaristes que va prendre forma a partir de l’any 1707. Un projecte que s’acabaria imposant gràcies al potent suport militar francès i a la defecció, per no dir deserció, britànica. El rei Carles II moria l’1 de novembre de 1700. Prèviament, havia nomenat com a successor a Felip d’Anjou, nét del rei Lluís XIV i futur Felip V.3 A nivell internacional, feia temps que es discutia tant la qüestió successòria com allò que realment interessava: un nou equilibri polític europeu davant de la crisi de l’Imperi dels Habsburg hispànics. Amb aquesta finalitat, ja s’havien negociat diversos tractats de repartiment dels territoris de la monarquia a Europa i a Amèrica (el 1668, el 1698 i el 1700). Després de la mort de Carles II i la proclamació de Felip V, Anglaterra i les Províncies Unides van signar una aliança ofensiva el 20 de gener de 1701 que tenia com a objectiu principal evitar que els francesos s’apoderessin del comerç amb les Índies Occidentals. Per la seva banda, França estava alterant l’equilibri polític europeu: Lluís XIV havia violat els acords de la pau de Ryswick (1697), després d ’haver ocupat les places reservades als holandesos, per tal de crear una barrera militar entre França i els Països Baixos. A més, França havia donat suport a l pretendent Jaume III de Stuart com a rei d’Anglaterra, en perjudici de Guillem III d’Orange. Per aquest motiu, i com a reacció, 2 3

Seguim a ALBAREDA SALVADÓ, J., “La Guerra de Successió i el seu marc històric”, Ivs Fvgit, 13-14 (2004-2006), pp. 251-265. La bibliografia sobre el monarca és molt àmplia, vid. entre altres: GARCÍA CÁRCEL, R., Felipe V y los españoles. Una visión periférica del problema de España, Barcelona, 2002; KAMEN, H., Felipe V. El rey que reinó dos veces, Madrid, 2000, i La Guerra de Sucesión en España, 1700-1715, Barcelona, 1974.

MRAMEGH, 26 (2016), 69-90

70

ISSN 1885-8600

Els decrets de Nova Planta per a la Corona d'Aragó

va sorgir l’anomenada Gran Aliança de l’Haia enfront dels Borbons, la qual va declarar la guerra el maig de 1702. Així s’inicià el conflicte que va durar més d’una dècada, amb conseqüències molt importants pel futur d’Espanya i d’Europa. Fixem-nos amb un cert detall les vicissituds que van tenir lloc a Catalunya, territori des d’on s’originaria el conflicte peninsular amb la Corona. Dels estudis recents sobre l’anomenat “austriacisme” sembla deduir-se clarament una superació de la interpretació de la guerra de Successió exclusivament en clau dinàstica.4 Les idees que conformaven l’austriacisme, analitzades en base als escrits polítics, jurídics, de caràcter econòmic o historiogràfic elaborats pels seus protagonistes, ens mostren una amalgama molt àmplia de persones, idees i interessos. Jon Arrieta ha parlat d’un programa o posicionament “constitucionalista” (amb els riscos que té utilitzar aquest concepte al segle XVIII) junt amb una idea “horitzontal” d’Espanya. Aquest posicionament es concretaria en una defensa de l’ordenament institucional català; en un garantisme jurídic davant les decisions adoptades pel rei i els seus oficials; i en el manteniment d’un poder regi limitat. En definitiva, en l’assumpció d’un concepte plural de la monarquia a l’estil austríac.5 A aquest “programa polític” li hem d’afegir un programa econòmic, recopilat en certa manera en la obra Fénix de Cataluña, de Narcís Feliu de la Penya; i, sense que es pugui menystenir la seva importància, cal sumar-hi també una francofòbia àmpliament estesa en la societat catalana que es traduïa en rebuig de la dinastia borbònica. Joaquim Albareda ha insistit, per altra banda, en l’existència d’una idea plural d’Espanya que es trobava a la base de l’ideari austriacista. Efectivament, la monarquia hispànica durant el govern dels Àustria era una monarquia composta, resultat de la suma acumulativa d’un conjunt d’entitats polítiques sota la sobirania d’un únic monarca. La base jurídica i institucional d’aquesta monarquia es basava en la conservació de les lleis pròpies de cada regne i el manteniment de les fronteres duaneres, sense oblidar la configuració d’un sistema fiscal propi i diferenciat i la diferent contribució dels regnes en l’esforç imperial. Els austriacistes, doncs, partien d’una concepció horitzontal dels regnes peninsulars, contraposada a la “unió accessòria” aplicada mitjançant la conquesta als dominis americans. Ha destacat també Albareda que seria erroni atribuir als partidaris del primer filipisme una visió alternativa d’Espanya, en sentit unitarista. Almenys fins el 1707. En l’interior del partit filipista de primera hora, tant en el castellà com en el català, l’objectiu polític perseguit era el de reforçar les atribucions règies o regalies (és a dir, les potestats exclusives del monarca, cosa que no excloïa la negociació i les concessions en Corts) enfront les exigències de les institucions representatives i el 4 5

LLUCH MARTÍN, E., “El programa polític de la Catalunya austriacista”, a ALBAREDA SALVADÓ, J. (ed.), Del patriotisme al catalanisme, Vic, 2001, pp. 129-167. ARRIETA ALBERDI, J., “Austracismo, ¿Qué hay detrás de ese nombre?, a FERNÁNDEZ ALBALADEJO, P. (ed.), Los Borbones. Dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII , Madrid, 2000, pp. 177-216.

ISSN 1885-8600

71

MRAMEGH, 26 (2016), 69-90

ANTONI JORDÀ FERNÁNDEZ

sistema polisinodial dels Consells, sense posar en dubte l’ordenament institucional tradicional. Cal recordar que als regnes de l’anomenada Corona d’Aragó, el marge d’acció reial es veia molt limitat per l’ordenament jurídic propi.6 2.2. Els motius del conflicte Felip V va superar de forma satisfactòria la celebració de les Corts de Barcelona de 1701-1702. Però ben aviat es van produir diferents fets (Albareda els denomina “reactius”) que van precipitar els esdeveniments fins l’esclat de la guerra el 1705. Podem assenyalar-ne dos. En primer lloc, el govern del virrei Velasco (1704-1705), concretat en una vulneració sistemàtica de les Constitucions catalanes i en una dura repressió contra tot indici de dissidència, fets que van ser aprofitats pels dirigents austriacistes per al·legar motius suficients per justificar la ruptura del jurament de fidelitat a Felip V. Segonament, el conegut com a pacte de Gènova,7 acordat entre uns prohoms «vigatans» i un representant de la reina Anna d’Anglaterra el juny de 1705, que va ser seguit del desembarcament de les forces aliades la tardor d’aquell mateix any. Per tot plegat, l’opció a favor del candidat Habsburg, l’arxiduc Carles (futur Carles III) gaudia de millors referències per tal d’assolir el suport de les potències marítimes que podien garantir un triomf militar en el conflicte. La confirmació de la presència de les idees de l’austriacisme a Catalunya es pot comprovar amb una lectura de les Constitucions aprovades a les Corts de 17011702 i també de 1705-1706. Són, en paraules d’Albareda, “...un autèntic compendi dels objectius constitucionalistes i econòmics anhelats pels seus dirigents, a banda de constituir el millor exponent de la revitalització política de les institucions catalanes i del seu lligam estret amb la societat: podem parlar, per tant, d ’una autèntica represa del constitucionalisme”. Novament el terme “constitucionalisme”... De la seva lectura es deriva la presència de mesures adreçades a reforçar el control de l’actuació dels ministres reials i a preservar el compliment de la llei i garantir la llibertat civil, després del greu deteriorament del pactisme durant la primera etapa del regnat del rei Felip V. La percepció política que es tenia des de Catalunya és que el pactisme i la defensa de les Constitucions estaven en perill, i que el futur passava per unes transformacions econòmiques basades en la protecció i impuls del comerç i la indústria, seguint el model econòmic i polític anglès i holandès. Un acostament a França podia posar en perill aquestes transformacions, doncs l’aïllament de França era una condició necessària per mantenir l’impuls d’aquella activitat econòmica. 6

Vid. FERRO POMÀ, V., El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta, Vic, 1987. 7 TORRAS I RIBÉ, J. M., Escrits polítics del segle XVIII, tom II, Documents de la Catalunya sotmesa, Vic, 1996, pp. 74-81: “Tratado de Alianza entre la serenísima Reina Ana de Inglaterra y el Principado de Cataluña…”.

MRAMEGH, 26 (2016), 69-90

72

ISSN 1885-8600

Els decrets de Nova Planta per a la Corona d'Aragó

Per altra banda, les idees econòmiques de Narcís Feliu de la Penya representaven els interessos de la petita noblesa i de la burgesia mercantil i la menestralia, que els veien incompatibles amb els interessos francesos. Hi havia una clara coincidència d’interessos econòmics catalans amb Anglaterra i les Províncies Unides: el comerç exterior català d’aleshores tenia com a element primordial l’exportació d’aiguardent als holandesos i als anglesos des del conjunt dels ports de la costa de Ponent, a canvi d ’importacions tèxtils i de pesca salada, sobretot, que entraven pels ports de Barcelona i de Mataró, i també Salou. 8 Aquests intercanvis van afavorir una economia integrada i un mercat interior cada cop més desenvolupat dirigit des de Barcelona. Segons Ernest Lluch, aquest programa econòmic solament podia esdevenir realitat mitjançant els instruments que oferia el sistema constitucional, el qual havia de proporcionar suport a la producció pròpia enfront de la forta competència de les manufactures estrangeres, especialment les franceses, i a l’exportació d’aiguardent.9 Així ho reclamava Feliu de la Penya. És en aquest punt on conflueixen els dos objectius, els econòmics i els polítics, del partit austriacista. Donant una mirada al conjunt de mesures socioeconòmiques i polítiques aprovades a les Corts de 1701-1702 i de 1705-1706 observarem els vincles estrets que existien entre les Constitucions i el país.10 Les Constitucions, privilegis i altres drets eren, de fet, “drets formals” que protegien els interessos dels residents en el territori i que limitaven el creixent poder reial en un temps que la pressió fiscal i militar dels naixents Estats absoluts assolia arreu una gran expansió. Eren uns drets que alguns autors han denominat com d’arrel republicana, no en sentit antimonàrquic, sinó com a una cultura política fonamentada en el pacte que vetllava pels interessos comuns per damunt dels individuals. En aquest sentit, alguns autors han exposat que la defensa obstinada dels antics drets, basada en una cultura jurídica molt consolidada, segurament no s’ha d’interpretar solament o de forma exclusiva com un discurs retrògrad i immobilista, sinó també com a portador de valors de certa modernitat. Segons Albareda, conservar aquests privilegis col·lectius significava la base del patriotisme per preservar la llibertat de la pàtria. Les expressions «visca la terra i 8

OLIVA, B., La generació de Feliu de la Penya. Burgesia mercantil i Guerra de Successió entre el Maresme i Barcelona, Lleida, 2001; MOLAS RIBALTA, P., Comerç i estructura social a Catalunya i València als segles XVII i XVIII , Barcelona, 1977; KAMEN, H. (ed.), Narcís Feliu de la Penya. Fénix de Cataluña, Barcelona, 1983; FONTANA LÁZARO, J., “En els inicis de la Catalunya contemporània: l´economia a la segona meitat del segle XVII”, a GRAU, R. (coord.), El segle de l’absolutisme, Barcelona, 2002. 9 LLUCH MARTÍN, E., “El programa polític de la Catalunya austriacista”, a ALBAREDA SALVADÓ, J. (ed.), Del patriotisme al catalanisme, Vic, 2001, pp. 129-167, en especial pp. 141-146. 10 ALBAREDA SALVADÓ, J., “Las Cortes de 1701-1702 en Cataluña: rey y «república”, a AGIRREAZKUENAGA, J. & URQUIJO, M. (eds.), Contributions to European Parliamentary History. Studies presented to the International Commission for the History of Representative and Parliamentary Institutions, vol. LXXIX, Bilbao, 1999, pp. 291-309; i “Les Corts de 17011702 i 1705-1706. La represa del constitucionalisme”, a Constitucions, Capitols, Actes de Cort. Anys 1701-1702 i 1705-1706. Edició facsímil, Barcelona, 2004, pp. 5-33.

ISSN 1885-8600

73

MRAMEGH, 26 (2016), 69-90

ANTONI JORDÀ FERNÁNDEZ

mori el mal govern», «llibertats de la pàtria», «defensar la pàtria» o «morir per la pàtria», revelen un sentiment inqüestionable d ’identitat i d’adhesió política a unes lleis pròpies.11 I aquests posicionaments eren transversals, interclassistes, com ha demostrat recentment Pere Molas dins del món de la noblesa catalana.12 Tot plegat, el model de monarquia composta que estava vigent des de feia segles, va ser eliminat per Felip V el 1707 en base al “justo derecho de conquista” amb la supressió dels furs aragonesos i valencians i el 1714-1717 amb la supressió de les institucions de dret públic catalanes i mallorquines, i més tard, sardes. En la decisió reial i en la seva execució, van jugar un paper determinant els ministres francesos Jean Orry i Michel Jean Amelot, junt amb Melchor de Macanaz, teòric del nou model polític i institucional.13 Davant de la ruptura del model institucional de la monarquia, a les acaballes de la guerra, la Junta de Braços de les Cortes Catalanes va fer editar l’any 1713 un opuscle titulat Despertador de Catalunya, on s’exposaven les raons de la defensa política i militar de Catalunya.14 La base argumental descansava en el pactisme i les “lleis fundamentals i federals de la monarquia”, o “lleis federades dels regnes”, seguint a la lletra el redactat de la constitució primera aprovada a les Corts de 1705-1706. D’aquesta manera, s’argumentava que les Constitucions i privilegis de Catalunya no havien estat obtingudes per mera liberalitat i voluntat del príncep, sinó per via de contracte, i feia constants referències a les “pesades lleis de Castella” que permetien que feixugues contribucions ofeguessin els humils i que els reis s’enduguessin els joves a la guerra sense cap restricció. El Despertador insistia en els beneficis socials que reportaven les Constitucions, lluny de constituir simples prerrogatives dels privilegiats. El seu to és indiscutiblement patriòtic, i contrasta i sorprèn per les escasses referències prodinàstiques. Com diu Albareda, quan s’invoca la pàtria, no es refereix solament al lloc on s’ha nascut o on es viu, sinó que el concepte es troba estretament lligat a l’existència d’unes lleis pròpies que cal conservar, les quals esdevenen el principal tret diferenciador dels catalans al llarg de la història. 11

Sobre el “patriotisme català”, vegeu: SERRA PUIG, E. (coord.), La revolució catalana de 1640, Barcelona, 1991, pp. 3-65; TORRES, X., “Nacions sense nacionalisme. Pàtria i patriotisme a l´Europa de l´Antic Règim”, a Recerques, 28 (1979), pp. 83-89; GIL PUJOL, X., “Republican Politics in Early Modern Spain: the Castilian and Catalano-Aragonese Traditions”, a VAN GELDEREN, M. - SKINNER, Q. (ed.), Republicanism. A shared European heritage , I, Cambridge, 2002, pp. 263-384. 12 MOLAS RIBALTA, P., Noblesa i Guerra de Successió, Barcelona, 2015. 13 KAMEN, H., La Guerra de Sucesión...; PESET REIG, M., “Notas sobre la abolición de los fueros de Valencia», a Anuario de Historia del Derecho Español, 42 (1972), pp. 657-693; PALAO GIL, F.J., “Melchor de Macanaz y la abolición de los fueros de Valencia y Aragón: nuevas aportaciones”, a PÉREZ ÁLVAREZ, Mª. J. - MARTÍN GARCÍA, A. (coords.), Campo y campesinos en la España Moderna; culturas políticas en el mundo hispano , Madrid, 2012, vol. 2, pp. 16291639. 14 ALBAREDA SALVADÓ, J. (ed.), Escrits polítics del segle XVIII. I. Despertador de Catalunya i altres textos, Vic, 1996, pp. 121-192.

MRAMEGH, 26 (2016), 69-90

74

ISSN 1885-8600

Els decrets de Nova Planta per a la Corona d'Aragó

Per tot plegat, el ministre de Felip V, Michel Amelot, es va adonar que l’amor a la pàtria dels habitants de la Corona d ’Aragó constituïa l’arrel del problema de cara a la uniformització desitjada per Felip V: “por más afectos que sean al rey [deia Amelot] siempre lo serán mucho más a su Patria”. No n’hi havia prou, doncs, amb derogar uns drets: calia dictar una nova planta i posar fi a tot l’entramat institucional propi, que es veia des de la Cort com un particularisme perniciós als interessos de la sobirania de la Corona. 2.3. La fi del conflicte La defecció dels britànics, a canvi d ’importants concessions comercials i territorials, després de la negociació secreta que el govern dels tories va encetar amb França el 1710, va fer trontollar l’aliança internacional en la qual l’emperador d’Àustria basava les seves aspiracions a la corona hispànica. 15 La proclamació de l’arxiduc com a emperador amb el títol de Carles VI (Josep I va morir el 17 d’abril de e...