Esquema Com èdia Coislinianus PDF

Preview

Summary

esquema...

Description

TRACTATUS COISLINIANUS J.A. Cramer, l’edita el 1839 extret d’un manuscrit del segle X, de la col·lecció De Coislin a París

La poesia pot ser mimètica o no mimètica. La poesia no mimètica es divideix en històrica i instructiva. La poesia instructiva en didàctica i teòrica La poesia mimètica es divideix en narrativa i dramàtica que presenta (directament) l’acció La poesia dramàtica o que presenta (directament) l’acció es divideix en comèdia, tragèdia, mim i drama satíric. La tragèdia commou les emocions temoroses de l’ànima a través de la compassió i el terror. I (diu) va destinada a crear la justa proporció de temor. Sent pena per la seva mare. La comèdia és una imitació d’una acció que és absurda i imperfecta, de suficient extensió, (en un llenguatge bell), els diferents tipus (d’embelliment) es troben per separat en les (diverses) parts (de l’obra); (presentats directament) per les persones que actuen, i no (donats) per la narració; a través del plaer i la rialla es produeix la purgació de les emocions.

La rialla sorgeix de la dicció (o expressió) i de les coses (o contingut): De la dicció mitjançant l’ús de (gramàtica i sintaxi) : Homònims, sinònims, xerrameca, Parònims (formats per addicció o sostracció), diminutius, inversions del sentit: per la veu o per altres mitjans del mateix tipus (gestos, moviments). La rialla provocada per les coses: Per assimilació del que és millor al que és pitjor; del que és millor al que és pitjor; per engany; per allò impossible; per allò possible i inconseqüent; per allò inesperat; per la degradació dels personatges; per l’ús de la dansa pantomímica; quan un que té poder, descuidant les coses grans, s’ocupa de les menys valuoses; quan la història es desconjunta i no té concordança.

La comèdia es distingeix de l’insult perquè l’insult obertament censura les males qualitats lligades (a l’home), mentre que la comèdia requereix insinuació. La Comèdia es diferencia de l’insult (la sàtira) pel fet que l’insult censura obertament (d’un mode directe) les qualitats negatives (dolentes) inherents a l’ésser humà, mentre la comèdia requereix (necessita) el tan repetit èmfasi (o indirecta o insinuació). El bromista farà gràcia amb els defectes en l’ànima i el cos. Com a les tragèdies cal que hi hagi una justa proporció de temor, a les comèdies cal que hi hagi una justa proporció de rialles.

La substància de la comèdia consisteix en mythos, ethos, dianoia, lexis, melopeia, opsis. L’argument (mythos) còmic és l’estructura que uneix els incidents absurds. Els caràcters (ethos) de la comèdia són els bufons, els personatges irònics i els impostors, de vegades simpàtics, que tenen l’habilitat d’explotar les debilitats alienes. Les parts del pensament (dianoia) són dues: l’opinió i la prova. (Les proves o «persuasions» són cinc: juraments, negociacions, testimonis, tortures (proves i ordalies) i lleis. La dicció (lexis) de la comèdia és el lloc comú, popular. El poeta còmic té que dotar els seus personatges de la seva llengua nadiua , però a un estrany l’ha de dotar d’una llengua estranya. La melodia (melopeia) és província de l’art de la música, i per això ha de prendre les regles fonamentals d’aquest art. L’espectacle (opsis) és de gran utilitat en els drames per a proporcionar-los-hi allò que està d’acord amb ells. Argument, dicció i melodia es troben a totes les comèdies, mentre caràcters, pensament i espectacle a poques.

Les parts (quantitatives) de la comèdia són quatre: pròleg, part coral, episodi i èxode. El pròleg és la porció d’una comèdia que arriba fins a l’entrada del cor. La part coral (coricon) és una cançó del cor quan (la cançó) és d’adequada longitud. L’èxode és el discurs del cor al final. Els tipus de comèdia són: Antigua, amb sobreabundància d’assumptes risibles; Nova, que menyspreen la rialla i tendeix al seriós; Mitjana, que és una mescla d’ambdues.

FREUD – L’acudit i la seva relació amb l’inconscient. 3 conceptes: l’humor, el còmic i l’acudit Humor inofensiu i humor tendenciós: La diferència fonamental rau en l’actitud de l’emissor respecte a l’objecte còmic, negativa en el tendenciós i positiva en l’inofensiu.

DEFINICIÓ D’ARISTÒTIL: La comèdia és, com hem dit, una imitació de personatges de mena inferior; no però en relació a tot vici, sinó a la lletgesa, de la qual el ridícul és una part. Perquè el ridícul consisteix en un defecte i alguna lletjor no dolorosa i no destructora; així, sense anar més lluny, un rostre ridícul és una cosa lletja i deformada sense produir dolor. El ridícul com a tara que no causa perjudici a d’altres, és el resultat d’ignorar-se a si mateix, «el contrari del que diu la inscripció de Delfos» (Plató, Filebo), doncs té el seu origen en el fet que algú atribueix un mèrit inexistent: «En homes dotats de poder i capacitat de venjança això és execrable, però quan es dóna en un home dèbil es correspon exactament amb la naturalesa del ridícul».

ETAPES DE LA CÒMEDIA ÀTICA Comèdia Àtica Antiga. Inici 487 aC,. concurs a les Lenees i a mitjans del segle V a les Grans Dionisíaques, acaba cap el 400 aC. Autors principals: Cratí d’Atenes, Èupolis i Aristòfanes. Comèdia Àtica Mitjana. Entre el 400 i el 320 aC., autors principals: Antífanes de Cíos, Anaxàndrides i, sobretot, Alexis de Túrios. Comèdia Àtica Nova. A partir del 320 aC., amb un final difús que encavalca amb l’aparició de la Comèdia Romana. Principals autors: Dífil, Apol·lodor de Gela i, sobretot, Menandre.

ESTRUCTURA DE LA COMÈDIA ANTIGA Pròleg: Més important i ampli que el de les tragèdies. Precedeix l’entrada del cor a l’orquestra (24 coreutes). Serveix per posar en contacte l’heroi còmic amb el tema. Pot consistir en un monòleg (Els acarnesos, Els núvols, L’Assemblea de les dones) o en un diàleg (Els cavallers, La pau, Les vespes, Les granotes) Pàrodos: Entrada del cor. Al contrari que en la tragèdia no és solemne, sinó que defensa o ataca les idees exposades al pròleg. Agón: Part on es discuteix el tema de la comèdia, i on el protagonista venç o convenç progressivament l’antagonista Paràbasi: Lit. “Pas endavant”. Al centre de la comèdia el cor es dirigeix al públic, mentre s’interromp l’acció, moment en què l’autor exposa la seva posició davant la situació que es viu a Atenes. . Normalment són tres cançons alternades amb tres discursos i acaba amb un passatge (pnigos) que es diu “en un sol alè”. La Paràbasi desapareix progressivament. Sencera a Els acarnesos, Els cavallers, Les vespes i Les aus. No hi ha paràbasi a L’Assemblea de les dones i Plutos Episodis: Després de l’Agón, són escenes d’execució que tenen per finalitat descriure els resultats a que condueix les tesis del protagonista. S’enfronta amb personatges secundaris als quals venç amb garrotades o insults. Parts escatològiques.

Èxode: Part final de la peça on reapareixen els personatges que han participat a l’Agón, i un apareix com a vencedor (protagonista) i l’altre com a perdedor (antagonista). El corifeu proclama un vencedor. La comèdia acaba amb un Comos dionisíac, una mena d’escena de caire sexual. Cal aclarir que la comèdia evoluciona ràpidament i la paràbasi tendeix a desaparèixer i la disposició de les parts es modifica.

Evolució de la Comèdia: Des de Grècia la comèdia ha fixat el seu punt de mira en la simultània passió burgesa per la seguretat i el lucre. Protagonistes: l’engalipador (entabanador) i l’escanyapobres (usurer) pilars fonamentals de la metafísica de l’or. El primer resum l’esperit de la disfressa i la seva força. El segon, mostra la transformació del mitjà en fi....