FILO T3 - UNITAT 3: de filosofia a ins baix montseny PDF

Preview

Summary

UNITAT 3: de filosofia a ins baix montseny...

Description

Núria Reales

FILO

1r bat B

05/02/18

TEMA 3: LA CONSTRUCCIÓ DE LA IDENTITAT PERSONAL La nostalgia del paradís, el iogurt natural i les categories de la reflexió antropològica Trencar temporalment amb les moltes servituds que viure en una societat ens imposa.  Estem condemnats a viure en societat, a viure sota el jou de treball feixuc. Però en nosaltres resta la nostàlgia del paradís.  Gorka Vicente: “ L’adjectiu “natural” gaudeix d’una reputació tan excel·lent en la nostra cultura com gran es una indeterminació semàntica. per alabar un aliment, el qualifiquem de “natural”, i utilitzem el mateix vocable per aprovar el mode de ser d’una persona”.  La seva mera enunciació evoca una imatge de bondat immaculada, originàris, autèntica.  L’ésser humà transforma la naturalesa, adapta el medi a les seves necessitats, a la seva voluntat.  La bellesa sublime de la naturalesa  No és difícil imaginar que l’altre cara de la moneda d’aquesta beatificació de la natura és la demonització d’allò artificial. Si recuperem la contraposició inicial entre ciutat i boscos entenem l’anhel d’allò natural i la confiança en la naturalesa que alimenta la desconfiança vers allò que és fruit de l’home.  Equivalència a nivell personal entre les expressions “ser un mateix” i “ser natural”  Naturalesa- ens allibera  Cultura- ens aliena  És necessari; desfer-se de la complexitat dels costums, alliberar-se dels formalismes de la societat i trencar amb les cadenes de l’educació civilitzada.  Allò que és natural és allò que és com és amb independència de la intervenció humana.  No estem davant d’una mera distinción descriptiva sino, d’una distinció valorativa.  Rosseau- L’home és ficció en tots els sentits. Es un bon salvatge errant. L’individu presocial representa el mite il·lustrat que cerca a l’ésser humà més enllà de les cultures. Existeix una nuesa autèntica que en permet contemplar la genuïna naturalesa humana. Pas de la vida en societat com a font de tots els mals.  Hobbes o Locke- No havien atribuït als humans en aquest originari estat en aura d’innocència benaurada com Rosseau.  Un home natural no deriva d’un procés de “producció cultural”, és només una entelèquia, un concepte contradictori.  L’ésser humà- animal racional a través d’un doble procés de gestació: biològic i polític. Sense el procés de gestació polític l’home no arriba a desenvolupar les capacitats -racionalitat i paraula-.  Transcendir allò natural.  La naturalesa no es algo que s'oposa a la cultura, sino que més bé remet d’ella. L’home és per naturalesa un ésser natural  Continnatio naturae - la cultural és la continuació i el perfeccionament.  Modulat per la cultura i gràcies a aquesta arriba a ser el que és. Sense polis no hi ha paraula. 1.1 La necessitat d’interpretar-se i el seu arrelament 

 

Necessitat d’interpretar la seva pròpia existència humana no és purament teòrica. Establirà una clara diferència en el seu comportament. L’home té que donar una interpretació del seu ser i partint d’ell prendre una posició i exercir una conducta amb respecte a si mateix i als altres. 1

Núria Reales

FILO

1r bat B

05/02/18

La seva conducta és fruìt d’un procés hermenèutic, d’interpretació de la pròpia existència.  Jaspers- l’ésser humà és un ésser abocat al filosofar.  L’existència humana és la lliure creació d’una realitat. La vida és una obra art de la qual ell és un autor. És creació, invenció. Filòsofs de l’existència:  Amb Ortega y Gasset hem vist que l’home és l’ésser que s’ha d’autofabricar. “Jo sóc jo i la meva circumstància”- el jo és indefinible al marge de la circumstància.  Jaspers- insisteix en el paper que té la filosofia en l’aclariment del Selbstein.  Sartre- l’existència precedeix l’essència.  Nietzche- la vida és la meva creació, és la meva vida, me l’haig de prendre com una obra, has de sortir de la manada, inventate-la, crea-la.  Heidegger (principis de s.XX)- ésser humà com a Dasein. Da (aquí) i sein (ésser). “l’ésser d’aquí”. El Da és més aviat la situació, la circumstància, l’escenari historicosocial i corporal que, en primer lloc, em fan ser qui sóc.  La definició aristotèlica d’ésser humà com a zoon politikon ja incloïa aquesta idea. 

1.2 Naturalesa i cultura: Corporalitat i processos de socialització     

    



La distinció entre allò innat i allò adquirit. Innat- característiques morfològiques pròpies de la nostra espècie i trets constitutius que ens configuren com a individus singulars. El condicionament biològic requereix un perfeccionament cultural. (procés de gestació sociopolític que completa el procés de gestació biològic). No hi ha racionalitat sense llenguatge i llenguatge sense polis, sense educació. La coporalitat i la finitud són les condicions primeres i fonamentals de l’existència humana. Jo sóc el meus cos i inevitablement la meva identitat es contrueix des de aquesta constatació elemental. Constituir el cos no vol dir que s’hagi acabat el procés d’autodeterminació Plató i Descartes- entenen l’ésser humà en termes d’ànima o esperit (i els quals el cos només seria un element accidentalment vinculat al jo). Filosofia del s.XIX- ens trobem existint en un cos. Un cos particular,finit, mortal, que m’obre un horitzó concret de possibilitats existencials. Aristòtil- idea de l’home com animal polític. L’infant adopta els rols i les actituds dels altres significatius, s’hi identifica i se’ls apropia (se’ls fa seus). No adopta només els rols i actituds, sinó també el món. És allò que els altres li diuen que és. Interioritza el món com a l’únic real i possible. La socialització primària crea en la consciència una progressiva capacitat d’abstracció dels rols i actituds d’uns altres concrets, a uns en general.

2. DEL QUÈ AL QUI: LA CONSTRUCCIÓ DEL JO PERSONAL 2.1 La determinació del SELBSTEIN a través d’allò que fem - Pla constitutiu- fruit de la nostra filiació genètica i cultual. El meu cos i la meva cultura. Biomorfologia, Allò que et fa ser ésser. Qui som nosaltres? La nostra història personal. - Pla operatiu- els meus actes, el meu pensament. - Sartre- L’existència precedeix l’essència. L’home comença per existir, es troba, sorgeix en el món i després es defineix. L’home no es una altre cosa que lo que ell es fa. Necessitem fer referència a la nostra història personal per parlar de la nostra identitat personal. “No sóc altre cosa que allò que he fet de mi mateix”. 2

Núria Reales

FILO

1r bat B

05/02/18

- Antincs grecs- jo sóc allò que faig - Heidegger- el Da no determina la nostra identitat, la coindiciona. - La meva identitat comença on comença la meva responsabilitat, on es fon la meva llibertat, on sóc amo de mi mateix. - Frost- dificultat de decidir que fer. Cal fer una reflexió prèvia. 2.2 Sortides del règim de la impersonalitat - Llibertat, estem determinats? - L’autoconsciència és posterior al desplegament operatiu. - Hegel (Alemanya s.XIX)- concepte d’alienació (estar fora de si mateix) (estrany de si mateix). - Karl Marx- la alienació s’esdevé a llocs com el treball o la religió. - Qui sóc jo? Resposta que identifiqui a un individu concret a través d’allò que té de singular i personal. - Quina classe de realitat sóc jo? Resposta que identifiqui allò que té en comú amb els altres individus de la seva espècie. Som persones. - A l’antiga Roma els termes prosopon i persona servien per designar la màscara. - Som actors els quals representem un determinats papers en diferents escenaris. Hem d’actuar adequadament. Som fabricats com a individus segons uns criteris que nosaltres no hem establert. Ni trio el cos que em constitueix ni la cultura i valors en els qual sóc educat. - Si em resulta estranya la meva pròpia identitat, també em puc plantejar si a més d’actor puc ser autor de la meva vida. Així prenem consciència crítica de nosaltres mateixos. Vull projectar i ser autor de la meva vida. Ex: la sortida de la caverna és un reflexe de tot això. - Heidegger- Ésser humà viu instal•lat d’entrada en el Man. La vida en el Man és la vida en el mode comú de veure, valorar i fer les coses. Les opinions no es comparteixen perquè hagin estat verificades, sinó pel mer fet de ser comunes. - Jaspers- “situacions límit”- davant aquestes, fracassen els nostres modes habituals de relacionar-nos amb la realitat. La mort és una situació extraordinària. Aquestes situacions requereixen una resposta personal.

3. LA CONSTRUCCIÓ DIALÒGICA DE LA IDENTITAT  La nostra identitat és una construcció.  Ortega: “El hombre, quiera o no, tiene que hacerse a sí mismo, autofabricarse”.  Ens fem a nosaltres mateixos a través dels actes.  Un procés en el qual el jo es configura relacionalment, o sigui, un diàleg amb els altres (socialització).  Identitat, 1 part ve donada i l’altre part es va donant.  El jo no és només un jo: es transcedeix a si mateix en una vida que no és només la seva.  Construcció no monològica de la identitat (diàleg amb els altres).  Hi han diferents nivells de la naturalesa dialògica de la identitat. 3.1 LA NECESSITAT DE NARRAR L’EXISTÈNCIA  Odisea: tornada d’Hulises on explica el viatge, la guerra…  La nostra identitat es construeix narrativament.  Des de diferents perspectives s’assenyala que la construcció i reconeixament del propi jo passa per l’articulació d’un relat en el qual es posa en joc la pròpia identitat. Posar en joc: relatar l’existència.  La identitat no existeix a priori. 3

Núria Reales  

 

 



 

   







FILO

1r bat B

05/02/18

Biografia: -grafia: escriptura, de la vida (bio-). La nostra, no pot ser mai una realitat tancada. Una bigrafia no és només la totalitat d’allò que fem i ens ha passat sinó, el contrari, el conjunt de fets, accions i esdeveniments que seleccionem, destaquem i modulem a través de la paraula. Ens re-presentem la nostra vida a través de la seva narració. Poema de Percerisas: incideix precisament en el reconeixament d’un mateix a través de la narració. Probablement no existeix una resposta correcta a les preguntes ( Qui era Ulisses, Algú ho recorda, Rei, heroi, nàufrag…?). Ulisses se’ns mostra des de diferents perspectives en funció dels records dels episodis que seleccionem i de la interpretació que ens proposem. Caràcter polièdric de qualsevol identitat. Els versos de Percerisas ens recorden al rei oblidat, la distància que hom pot sentir respecte si mateix, l’estranyament a què ens poden abocar certs episodis de la nostra vida i la possibilitat i la necessitat de reconeixament a través del relat. En cap cas la identitat pesonal és una cosa donada. Tot i ser conquerida a través del relat, la conquesta sempre és parcial, revisible, mai definitiva. La narració que Odiseu podia fer de si mateix, per força, en el curs dels temps, havia d’anar variant. I no només perquè a la seva vida s’afegissin nous capítols, sinó perquè el pas del temps revelava perspectives inèdites sobre allò que havia viscut. Ulisses escolta el relat de la seva vida i s’hi reconeix i s’emociona. El plor, mostra la identitat que havia romàs oculta. No és només un gest extern que descobreix l’engany, sinó un gest intern de reconeixament de si mateix, de recuperació de la pròpia història: “tu saps be bé com eres/ i que només ets perquè el foc et corca el cor”. Narrem quin som no només ni en primer lloc per donar-nos a conèixer, sinó per descobrir-nos a nosaltres mateixos. Les paraules no són més importants que els actes. Nietzche: “No hi ha fets, només hi ha interepretacions”. L’home és l’animal que li troba sentit al món amb les seves mans i amb les seves històries, a través de la invenció. L’únic que necessita explicar amb la seva vida per a poder viure-la com a pròpia: comprenguent-la. La memòria és perdre el fil narratiu de la vida, quedar-se sense històries és tant com quedar-se sense memòria. La memòria en la que ens reconeixem no l’aconseguim per acumulació, sinó per la interpretació. En realitat, explicar històries és saber ordenar. Ineventar no és sempre el mateix que falsejar o fantasear. Inventar signigica també descubrir el que estava amagat i posar en realció el que s’ignorava mútuament. Iventio: descubriment, trobada i creació. No hi han relats naturals, tota narració és un invent. Explicar és “inventar” la veritat, trobar un ordre on aquest no apareixia. (Tolkien, señor de los anillos).

3.2 ELS LÍMITS DE LA CONSTRUCCIÓ NARRATIVA DE LA IDENTITAT PERSONAL: ABSURD I IRREDUCTIBILITAT  La narració no s’ajusta als fets.  Tot relat és un invent: un intent de trobar sentit, una interpretació.  No to tallò que succeeix a la nostra vida té l’esatut de narrable, o potser la seva narració no permet trobar-li un sentit. D’altre banda, la idetitat humana, com han posat de manifest filòsofs i poetes, té quelcom d’innombrable, d’irreductible, d’aliè a tota paraula o concepte.

4

Núria Reales    

 

 



 



        

FILO

1r bat B

05/02/18

“En qualsevol cas és impossible que succeeixin coses que no és deixen d’explicar. Hi han coses que no és poden explicar perquè no hi ha mode humà e trobar-li’s sentit: la mort, el dolor, el patiment…” (Marín). Construir una història pressuposa una voluntat de trobar un fil conductor als diferents episodis. La possible integració dels episodis dolorosos en el relat de la pròpia vida no és una questió simple, aquí tot just ens limitem a apauntar-ne la dificultat i la complexitat. Hom pot sentir, després de determinades experiències, que ja no és la persona que era, que no pot o no vol continuar-lo sent fins i tot, que ja no sap qui és. Les vies per reconstruir les històries i les identitats sóm mútilple;: el perdó, l’oblit, la negació o la racionaltizació, són estratègies discursives per encarar la narració de determinades experiències ( o la incapacitat per a fer-ho). La confrontació amb el caraàcter aparentment absurd de l’existència o d’algun dels seus episodis. El narrador d’històries emmudeix de manera casi inevitable. L’altre, el rectitud del seu rostre, no és un personatge en un context. Per lo general, som un “personatge” : es pot ser professor de la Sorbona, vicepresident dsel consell de l’Estat, fill de Fulano de Tal. Per el contrari, el rostre és, en ell sol. sentit. Tú ets Tú. GLOSSARI: Dasein: Da no determina la nostra identitat, la condiciona, lloc i temps, circumstàncies. Sein és exitència. Sartre Oxímoron: figura literaria que combina 2 expressions amb significats oposats en una mateixa estrucutra, per així formar un concepte amb un sentit nou. Ex: mort viva. Alienació: Com alienació es denomina el procés mitjançant el qual un individu es converteix en algú aliè a si mateix, que es estranya, que ha perdut el control sobre si. Selfstein: (Jasper) el ser un mateix Prosopon: persona, procedència del grec "prosopon" (màscara), les persones ens sentim còmodes, tenim més d'una, ja que canviem segons la situació. Existencialisme: corrent filosòfic que persegueix el coneixement de la realitat a través de l'experiència immediata de la pròpia existència. Pla operatiu: són els actes i pensaments siguin passats o futurs. Pla constitutiu Physis i nomos: physis- allò natural, físic, que entra pels sentit i es pot tocar. Nomos- allò normat, imposició, llei o norma Artificial Natural Natural i cultural

5

Núria Reales

FILO

1r bat B

05/02/18

SARTRE Sartre és conegut per desenvolupar la filosofia existencialista. Pensa que l'ésser humà està condemnat a ser lliure, és a dir, responsable plenament de la seva vida. Tot i que admet alguns condicionaments, no accepta determinismes -coses que ens condueixin a actuar només de certa manera-. Per a Sartre, l'ésser humà és una existència conscient i un fenomen subjectiu. Es basa en la fenomenologia de Husserl i en la filosofia de Heidegger, però, es diferencia d'aquest últim en què no deixa fora de joc la consciència. Si en Heidegger el Dasein és un ésser llançat al món com 's'eyectó', per Sartre l'humà és un 'pro-jecte', és a dir, un ésser que ha de 'fer-se'. Per a Sartre, 'l'existència precedeix a l'essència'. Expliquem això mitjançant el seu exemple clàssic: si un artesà vol rea litzar una obra, primer la construeix en el seu cap per després executar-la, és a dir, dotar-la d'una existència física; en aquest cas, l'essència precedeix l'existència. No obstant això, el cas de l'ésser humà és al revés: primer existeix i després es defineix, és a dir, adquireix una essència. No podem demostrar -ni negar l'existència d'un artesà que primer ens hagi pensat. 'La nostra essència, allò que ens definirà, és el que construirem nosaltres mateixos mitjançant els nostres actes'

6...