LIBRO PDFMandibula Afilada PDF

Preview

Summary

LIBRO PDF MANDIBULA AFILADA. PAU 2019-2020...

Description

Mandíbula afilada Carles Alberola Introducció i notes: Josep Antoni Martínez

Sinopsi Mandíbula afilada és una comèdia de to agredolç, una peça enginyosa construïda amb una gran precisió, que juga amb els somnis, amb el temps imaginat i amb les fantasies d’un Peter Pan que es construeix el seu propi univers amb un guió a la mesura dels seus interessos i que navega entre el desig i la realitat, la raó i la follia. Mandíbula afilada és una petita joia de complexitat narrativa a partir de molt pocs elements que sintetitza a la perfecció un dels temes bàsics del teatre d’Alberola: el refugi en la ficció com a via d’escapament davant d’una realitat inhòspita.

Personatges Joan Laura

Inici La vista panoràmica d’un cel estrellat, emmarca l’estança central de l’àtic d’un jove pintor. A la dreta, en primer terme, hi ha un moble amb llibres, tabac, telèfon i una foto. Al costat, una butaca coberta amb un llençol, un puf i una taula baixa. A l’esquerra, es troba l’espai de feina del pintor. En primer terme, hi ha una taula amb els seus estris, un tamboret i un cavallet amb un llenç on veiem una dona nua d’esquena. Recolzats en la taula, hi ha uns esbossos d’aquest mateix quadre. Al costat del cavallet, i al fons, hi ha un equip de música amb discs i compactes. Fora d’escena, a la dreta i en primer terme, queda la cuina, i al fons, el dormitori. A l’esquerra i al fons, el lavabo. JOAN, un jove pintor, ultima els preparatius d’un sopar íntim al seu àtic. Deixa dues copes de vi a la taula i encén una cigarreta. Buida el cendrer al cubell de la brossa i posa la cançó de Sting «Every breath you take» a l’equip. En taral·lareja la lletra. Arregla el llençol que hi ha damunt de la butaca i amaga un poal de pintura. Agafa una foto i la deixa a la taula com si fóra una safata. Sona el timbre de la porta. JOAN, sorprès, consulta el rellotge i apaga el compacte. LAURA. — (Des d’un lateral.) Joan! JOAN. — Sí! (S’apropa al lateral esquerre per on apareix LAURA, una jove amb una botella de vi a les mans.) LAURA. — Hola. JOAN. — Hola. LAURA. — La porta estava oberta. JOAN. — Ah! (Silenci.)

LAURA. — Puc passar? JOAN. — Sí, sí, és clar. (Ella fa unes passes dins de l’àtic.) Es que no t’esperava tan prompte. LAURA. — Havíem quedat a les deu, no? JOAN. — Sí, però com mai has sigut puntual. LAURA. — Les persones canvien. (Silenci.)

JOAN. — Ho has trobat fàcilment? LAURA. — Sí, no coneixia la zona, però he preguntat i… (S’adona de la vista panoràmica d ’un cel estelat.)

Uf? Quina vista tens! JOAN. — T’agrada? LAURA. — Es fantàstica! JOAN. — ÉS el millor que té l’àtic. LAURA. — Es una «passada». JOAN. — Sí. LAURA. — Es com… si pogueres palpar les estrelles amb les mans. JOAN. — SÍ. En una nit clara hi pots veure escrit el teu destí. LAURA. — Saps llegir el seu significat? JOAN. — Sí. No, però tinc un llibre de consulta que… el consulto i ho apunto. (Silenci.)

LAURA. — Com estàs? JOAN. — (Dubta.) Bé o et conte? (Ella riu.) Estàs guapíssima amb eixe vestit. LAURA. — Gràcies. (Pausa.) Tu també. JOAN. — Jo? Com sempre. (Silenci.) (Ella li mostra la botella de vi que porta a les mans.)

LAURA. — He portat açò, JOAN. — (Agafa la botella. Sorprès.) Un Vega Sicília. Dotze anys! LAURA. — T’agrada? JOAN. — Saps que m’encanta. LAURA. — Te’n recordes? (Li fa una carassa creuant els ulls. Riuen.) JOAN. — Quin pet vam agafar a la salut de ton pare! (Riuen.) Continues treballant amb ell a la galeria, no? LAURA. — No. Ho he deixat. JOAN. — Sí?

LAURA. — Estava farta d’ell i… JOAN. — Me n’alegro. LAURA. — Bé, ara estic a l’atur. JOAN. — Millor. LAURA. — Home… JOAN. — Bé, vull dir que trobaràs alguna cosa millor. Segur. LAURA. — Segur. (Silenci.)

JOAN. — Una altra copa? Vull dir, una copa? (Ella assenteix.) Laura, posat còmoda, ets a casa teva. (Ell surt cap a la cuina. Ella, tímidament, escodrinya l’àtic.) LAURA. — Tens un àtic ideal. JOAN. — (Des de la cuina.) Sí? LAURA. — Es tal com me l’havia imaginat. JOAN. — (Apareix amb la botella destapada.) Doncs, no sé què dir-te, perquè a l’estiu és un forn i a l’hivern fa més fred dins que fora al carrer però, a part d’això, és ideal. (Omple dues copes.) LAURA. — El lloguer és molt car? JOAN. — No. El paga la meva mare. LAURA. — Aleshores no et queixis. JOAN. — No ho faig. (Ella agafa uns esbossos.) Són uns esbossos. LAURA. — Són molt bonics. JOAN. — Sí. (Li dóna una copa.) De veritat t’agrada? LAURA. — Sí. No ho sé, és… és acollidor. JOAN. — Acollidor? Bé, no hi ha res però és acollidor. LAURA. — (Assenyala cap al lateral.) Al vàter no hi ha ni porta. JOAN. — (Assenyala cap a l’altre lateral.) No, ni al dormitori tampoc. Això interrelaciona més l’espai. LAURA. — Sí? JOAN. — Pots estar al vàter i mantenir una conversa perfectament amb algú que estigui assegut

aquí. (Assenyala el puf.) LAURA. — Que pràctic, no? JOAN. — També pots (Assenyala el cavallet.)

estar tombat al llit i estar connectat amb algú que estig ui treballant aquí.

LAURA. — Que bé! Ara que si estàs al llit és millor que l’altre també estigui amb tu, no? JOAN. — Com? LAURA. — Vull dir, per connectar-te millor. Per parlar. Bé, ja m’entens. (Silenci.) (Ell alça la copa per brindar mentre ella, nerviosa, beu d ’un glop tota la copa de vi.)

JOAN. — Brindem? (Els dos, per un moment, miren la copa buida. Ella somriu.) Això ho fan el russos amb el vodka, no? LAURA. — Has estat a Rússia? JOAN. — No. LAURA. — No, clar que no. (Silenci.)

JOAN. — Laura, et passa alguna cosa? LAURA. — (Dubta.) No, no. JOAN. — Segur? LAURA. — (Afirma.) No. Sí. No, no. Vull dir, estic molt bé. Molt bé… Estic… (Silenci.)

JOAN. — Una altra copa? LAURA. — Per favor. (Ell li serveix una altra copa.)

LAURA. — (Fa menció a uns quadres que hi ha recolzats a la taula.) Què fas ara? JOAN. — (Sorprès.) Vaig a posar-te una altra copa. LAURA. — No, vull dir si estàs preparant alguna exposició? Aquests quadres són preciosos. JOAN. — Bé, la pregunta correcta seria: has venut algun quadre en els darrers dos anys?

LAURA. — No ho entenc. JOAN. — Jo tampoc. LAURA. — Per què la gent amb talent ha de dur una vida tan miserable? JOAN. — Dona, tampoc és per a tant. No em va tan malament. LAURA. — Encara continues pensant a morir jove? JOAN. — Jo? No. LAURA. — A l’institut deies que, quan tinguessis trenta anys, si no eres un pintor famós i multimilionari, et suïcidaries. JOAN. — Això ho vaig dir jo? LAURA. — Sí. JOAN. — I tu t’ho vas creure. LAURA. — Sí. JOAN. — Doncs tranquil·la, encara no els tinc. LAURA. — Ho sé. Els fas demà. JOAN. — No em digues que has vingut per salvar-me? LAURA. — Sí. JOAN. — Que bé! (Silenci.)

JOAN. — Brindem. (Li dóna una copa.) No ho sé… Per la vida eterna! LAURA. — O per l’amor etern… JOAN. — Segur? LAURA. — Per què no? JOAN. — És que jo només conec un amor etern i no és… LAURA. — Quin? JOAN. — L’amor no correspost. Aquest no t’abandona mai. (Brinden en silenci i beuen.)

LAURA. — Et preguntaràs per què he (Deixa el got damunt de la foto i la taca.)

volgut que ens veiéssim. (Ell no contesta.) Volia parlar amb tu.

JOAN. — De què? LAURA. — Ai! T’he tacat això! (Agafa la foto.) JOAN. — No et preocupis. De què volies parlar amb mi? LAURA. — És una foto! JOAN. — Sí, però és antiga i la faig servir com a safata. LAURA. — (Sorpresa.) Eh! Però si és la foto de… la de la convivència espiritual. JOAN. — Te’n recordes? LAURA. — És clar que sí! (Fa memòria.) Això és al jardí del convent de… JOAN. — No, del monestir d’Aigües Vives. LAURA. — Exacte. JOAN. — A Alzira… LAURA. — Què posava a la pancarta? JOAN. — El nostre lema. LAURA. — (Llegeix.) «Els somiadors…» JOAN. — Els somiadors? «Els somnis són el nostre patrimoni». LAURA. — (Somriu.) Que innocents! JOAN. — I tant! LAURA. — Quines pintes fèiem! (Esclata a riure.) Ets tu! JOAN. — M’has reconegut per les espinilles no? LAURA. — No. JOAN. — Però si tot jo era una espinilla. LAURA. — No exageris. JOAN. — A les moies us feia fàstic besar-me per si us… (Fa com si es rebentés algunes espinilles.) LAURA. — Arg! Calla!

JOAN. — Ho veus? Però he millorat amb els anys, no? LAURA. — (Burleta.) Sí. JOAN. — SÍ? Doncs espera que arribi als setanta-dos i veuràs. (Ella riu i torna a mirar la foto.) El meu horòscop diu que tindré una tercera edat eufòrica. LAURA. — Aquesta bleda sóc jo, no? JOAN. — No has canviat gens. LAURA. — (Irònica.) Gràcies. JOAN. — Vull dir, que estàs igual de bé. LAURA. — Estem tot el grup, eh? JOAN. — Recordes a Don Tomàs? LAURA. — El rector. JOAN. — Saps que ha penjat els hàbits? LAURA. — (Estranyada.) Per què? JOAN. — Per una cubana. (Ell imita una cubana i ella riu.) LAURA. — Quines caretes, Déu meu! (Pausa.) Mira, Manel. JOAN. — Sí. LAURA. — Què deu haver sigut d’ell? JOAN. — Es va matar. LAURA. — Què em dius? JOAN. — No ho sabies? LAURA. — No. És una broma. JOAN. — Com he de fer broma d’això. Es va casar amb la Pepa. LAURA. — I? JOAN. — L’endemà es va suïcidar. (Riuen tots dos.) LAURA. — Com ets! JOAN. — El vaig avisar, però ell no em va fer cas i…

LAURA. — A Ferran, el veus? JOAN. — Sí, de tant en tant. LAURA. — Volia fer cine. (Ell assenteix.) Ja deu haver fet la pel·lícula que l’havia de portar a Hollywood? JOAN. — No, crec que no. LAURA. — Ja… JOAN. — Bé, de moment sé que treballa a la BBC. LAURA. — A la BBC? Molt bé, no? JOAN. — Bodes, batejos i comunions, no t’equivoques. (Burleta.) I del guaperas de Guzmán no em dius res? M’han dit que ara és dissenyador gràfic. « El que quería ser como Van Gogh». (Riu.) Mira que t’agradava burlar-te d’ell, tot perquè parlava un castellà de Valladolid perfecto. Perfecto. (Pausa.) M’Han dit que es casa. No sé si ho saps? (Ella assenteix.) No era mal tio. LAURA. — Joan, jo… JOAN. — Tu estaves fenomenal. Portaves el cabell… com ara. (Ella somriu i assenteix. Es miren en silenci. Ell s’apropa i li olora el cabell.) Encara fa la mateixa olor. LAURA. — Sí? JOAN. — A ou podrit. LAURA. — (Somriu.) Ets molt romàntic. JOAN. — Però, si saps que m’encanta. T’ho He dit un milió de vegades. (Pausa.) Te’n recordes…? En COU tots deien que tu i jo acabaríem junts. LAURA. — Sí. Quina ximpleria, veritat? JOAN. — Sí. (Silenci.)

LAURA. — Fa por mirar aquestes fotos. JOAN. — Per què? LAURA. — Perquè… t’adones que… t’has convertit en una altra persona i… Bé, llevat de tu, tots ens hem convertit en… (El mira fixament.) No ho sé… (Silenci.)

JOAN. — Estàs guapíssima. (Ella somriu.) LAURA. — Vols saber per què he vingut?

JOAN. — Sí. LAURA. — Per què he quedat amb tu, aquí, al teu apartament? JOAN. — Per què? LAURA. — Jo… Jo… (Pausa.) Saps que em caso, no? (Silenci. Ell assenteix.) No penses dir res? JOAN. — T’agrada la pizza quatre formatges? LAURA. — Joan! JOAN. — No, és que n’he encomanades un parell per a d’aquí mitja horeta. LAURA. — Em caso amb Guzmán i no t’importa? JOAN. — Ningú no és perfecte. JOAN. — Laura, si hem quedat per a dir-me això… LAURA. — No. JOAN. — Ja ho sabia. LAURA. — Sabia que ho sabies. JOAN. — He rebut la targeta. Per cert, és horrible. L’ha dissenyat Guzmán? (Silenci.)

LAURA. — El que et fot és que em casi amb Guzmán. JOAN. — No, si vols suïcidar-te, endavant. LAURA. — Tu no has pensat mai a casar-te? JOAN. — No parlem de coses desagradables. LAURA. — Clar, com ets incapaç d’enamorar-te. JOAN. — Però… Què té a veure una cosa amb l’altra? Enamorar-se és… és un estat mental mentre que casar-se és un estat civil, i si ho fas amb Guzmán és una condemna per a tota la vida. (Riu.) Perdona’m, no volia dir això. (Pausa.) Enamorar-se és una equivocació. LAURA. — Per què? JOAN. — Perquè sempre ho fas de qui no et convé. LAURA. — Qui ha dit això?

JOAN. — Ma mare ho deia sempre que mirava mon pare. (Silenci.)

LAURA. — Atén. En realitat, he vingut a dir-te que… que… JOAN. — Sé… sé per què has vingut. LAURA. — Sí? JOAN. — Vols que et torni les cartes, no? LAURA. — (Sorpresa.) Les cartes? No. JOAN. — No? LAURA. — A veure, com podria explicar-t’ho? (Pausa.) Jo… Jo odio els tios exageradament guapos. JOAN. — Jo també. LAURA. — Però, no puc viure sense ells. JOAN. — També odio els musculats, saps? LAURA. — És que no puc. JOAN. — Jo és que odio molta gent. LAURA. — Guzmán… sé que és un narcisista, però… JOAN. — (Tallant-la.) I després, sexualment, no deu ser res de l’altre món, veritat? LAURA. — Es un fora de sèrie. JOAN. — Sí? LAURA. — Es inesgotable. JOAN. — Carai! LAURA. — Però… tampoc no és perfecte. JOAN. — Ah! Es que d’aquests en quedem ben pocs. LAURA. — Saps? Al llit, no fa una altra cosa que parlar d’ell mateix. JOAN. — I segur que quan arriba a l’orgasme crida el seu nom. LAURA. — Com ho saps? JOAN. — Me’ls conec. Són una secta. Una vegada, fa uns quants anys, vaig sortir amb una noia que

sempre que arribava al clímax deia: (Imitant-la.) «Clàudia! Clàudia, Clàudia, Clàudia!! Clàudia… Palomares!!!» (Pausa.) Ho deixàrem estar. Em tallava el rotllo. (Silenci. Burleta.) Palomares!! Palomares!! (Riuen. Silenci.) Hem quedat per a això? Per a intercanviar informació sexual? LAURA. — No. JOAN. — Aleshores, per què cada vegada que ens veiem hem d’acabar parlant de la teva croada particular a la recerca de l’home perfecte? LAURA. — Em caso amb Guzmán però… JOAN. — I jo t’acompanyo en el sentiment. LAURA. — Però crec que estic enamorada d’un altre. (Silenci. JOAN esclata a riure.)

LAURA. — Escolta… JOAN. — Perdona’m. Per què? LAURA. — Per què… què? JOAN. — Per què totes les dones que conec heu de vindre a confessar-me els vostres problemes sentimentals? Es que m’assemblo a Elena Francis? LAURA. — (Riu.) No. JOAN. — Tinc cara de rector? LAURA. — No. JOAN. — I, aleshores, per què genero aquesta confiança paternal? LAURA. — Perquè ets un tio normal. JOAN. — Vulgar? Has dit vulgar? Molt bé, insulta’m, humilia’m. LAURA. — Si t’explico tot això, és perquè tu ets… ets… JOAN. — Diga-ho. Diga-ho, i que se n’assabenti tota la galàxia. LAURA. — No ho sé… Perquè tu ets l’únic tio amb qui m’he fica al llit i no he follat. (Silenci.)

JOAN. — No saps com d’orgullós estic d’això. LAURA. — (Amb intenció d’anar-se’n.) Bé. No hauria d’haver vingut. Perdona’m. JOAN. — (Aturant-la.) Espera, ja que has vingut, digue’m… (Amb to de consultori.) Digue’m estimada

amiga, de qui estàs enamorada? D’un altre semental? LAURA. — No, d’una quimera. JOAN. — D’una quimera? (Riu.) No deixes de sorprendre’m. Es que es tracta d’un personatge de ficció? LAURA. — No. JOAN. — No deu ser un Mandíbula Afilada? LAURA. — Sí. En certa manera sí. JOAN. — Odio els Mandíbules Afilades. Però… Què us passa a les dones? LAURA. — Què vols dir? JOAN. — Que no us entenc. Què és el que veieu en aquesta mena de… models publicitaris, de faccions esmolades, cos atlètic, retòrica captivadora i amb una aura d’uns vint centímetres aproximadament? LAURA. — Et sembla poc? JOAN. — És que els mataria. LAURA. — No tots els Mandíbules són com tu et penses. JOAN. — Ah! No? LAURA. — No. Alguns tenen molta sensibilitat. JOAN. — No em diguis. LAURA. — Són molt divertits. JOAN. — Sí? LAURA. — I intel·ligents. JOAN. — Be, aleshores, quin és el teu problema? Perquè entre ell i Guzmán no hi ha color. LAURA. — (Dubta.) És que jo… JOAN. — No ho dubtis. LAURA. — Jo… JOAN. — Què et fa por? LAURA. — I si ell no sent el mateix per mi?

JOAN. — (Amb to de consultori.) Estimada amiga, millor saber-ho que quedar-te amb el dubte. (Amb to normal.) A més, això es nota. LAURA. — Per això et dic que és una quimera. (Pausa.) O és que tu creus que algú que no em fa gens de cas pot estar enamorat de mi? JOAN. — (Negant amb el cap.) Rotundament, sí. LAURA. — Sí? JOAN. — Li has preguntat? LAURA. — No. JOAN. — Per què no? És que no ho entenc. LAURA. — Perquè em fa por que em dig ui que no. I si es riu de mi? I si després de tot el que ha passat reacciona malament?… JOAN. — (To de consultori.) Benvolguda amiga, he de fer-te una pregunta: no deus estar prenyada d’ell? LAURA. — Però si no me n’he anat mai al llit amb ell! JOAN. — (Feliç.) Mira! Ja en som dos. (Pausa.) Li agrada el futbol? LAURA. — Sí. JOAN. — Comença a caure’m bé, saps? LAURA. — No et burlis de mi, vols? JOAN. — Suposo que ara voldràs un consell, no? LAURA. — No ho sé… JOAN. — Deixa Guzmán i ves-te’n amb ell. LAURA. — En això estic. JOAN. — (Irònic.) Doncs, lamento no poder-te ajudar. No el conec. LAURA. — T’equivoques. JOAN. — Com? Conec a «Don Perfecto» i no m’he enamorat d’ell? Que estrany! LAURA. — A veure… Tu saps que hi ha una teoria que diu, que has de sortir amb dotze homes diferents per tal de trobar el teu príncep blau, no? JOAN. — Això diuen.

LAURA. — Doncs és falsa. JOAN. — Ja ho sé. Tu n’has necessitat trenta-quatre. LAURA. — No. El vaig conèixer a COU. JOAN. — Què? LAURA. — Sí. JOAN. — No fotis? LAURA. — Sí. JOAN. — T’has enrotllat amb Don Tomás? LAURA. — Però, què dius? JOAN. — I què farem amb la cubana? Bé, per la cubana no patiu. Jo m’encarregaré d’ella. LAURA. — Per què m’ho poses tan difícil? JOAN. — (Comença a ballar salsa.) Hauré de fer algun curset de salsa, quasi no me’n recordo. LAURA. — Estic enamorada de tu. (Ell deixa de ballar.) JOAN. — Què? LAURA. — T’estimo, Joan. JOAN. — Que m’estimes? LAURA. — Sí. JOAN. — Has begut massa. LAURA. — No. JOAN. — Doncs, jo sí. Ja no sé ni el que escolto. LAURA. — Sempre t’he estimat. JOAN. — (Riu.) Això m’ho he de creure? LAURA. — És la veritat. JOAN. — Es clar, per això et cases amb Guzmán el mes que ve. LAURA. — Si tu m’estimessis no ho faria.

JOAN. — Ets la mateixa de sempre. Segons bufa el vent… LAURA. — Les persones canvien. JOAN. — Sí, tu has, canviat de parer en deu minuts. Com sempre. LAURA. — Per què no em creus? JOAN. — Jo… LAURA. — Joan, saps que la nit que ens vam conèixer canvià la nostra vida. JOAN. — La meva la posà del revés. LAURA. — Portava aquest mateix vestit, te’n recordes? JOAN. — SÍ. No ho oblidaré en la vida. LAURA. — No me l’havia tornat a posar des d’aleshores. JOAN. — Mira… LAURA. — De fons, sonava una cançó. JOAN. — En una discoteca, què volies que sonés, la sirena d’una ambulància? LAURA. — Era una cançó de Sting, el canvi al lent. No ho recordes? JOAN. — Doncs, no. LAURA. — Jo et donava l’esquena i de sobte ens vam mirar. JOAN. — De casualitat. LAURA. — No havíem parlat mai, però, ens posàrem a ballar i… JOAN. — I què? LAURA. — I tu em vas besar. JOAN. — Devia ser sense voler. LAURA. — (Riu.) Era com si enganxessis segells. JOAN. — Què? (Ella l’imita besant, utilitzant la llengua com si enganxés segells. Ella riu.) I aleshores t’adonares que jo era l’home de la teva vida, no? LAURA. — (Riu.) No, aleshores no. Va ser ballant. JOAN. — Mentida.

LAURA. — Vaig notar alguna cosa especial ballant amb tu. JOAN. — Que et xafava. LAURA. — Ho feies tan tendrament que va ser màgic. JOAN. — Màgic? Ai, que màgic que va ser! (Ella assenteix.) I què passà a les convivències d’Aigües Vives perquè canviares de parer? LAURA. — No ho sé. No ho recordo. JOAN. — Així de senzill? (Ella no contesta.) Canviares la meva vida, de dalt a baix, d’una trompada. Quan començàrem a sortir junts jo pensava que estava revivint el conte de «La bella i la bèstia». Tots es burlaven de mi, tots. Ningú donava un duro per nosaltres però… LAURA. — Però, s’equivocaren. Vam durar sis mesos. JOAN. — 184 dies durant els quals aconseguires canviar el meu aspecte físic, psíquic i químic. LAURA. — No. JOAN. — Sí, la gent deixà d’esternudar quan jo passava pel seu costat. Però… el més important de tot va ser que tu confiares en mi. LAURA. — Sí. JOAN. — M’animares a pintar. LAURA. — Perquè tenies talent. JOAN. — Mentida. (Pausa.) Jo pensava que ho feies per mi, però no era així. Tu estaves buscant algú. Algú que desconeixies, que no sabies on estava, i en mi trobares un excel·lent banc de proves. LAURA. — Ets injust. JOAN. — Però els experiments, tard o d’hora, s’han d’acabar i, a les convivències, la senyoreta va decidir canviar el prototip riberenc, que no estava gens malament tot sig ui dit, per un monitor polonès que pintava amb els peus. LAURA. — Era suec. JOAN. — Suec. En la teva família ho porteu a la sang. LAURA. — Atén, que ma mare se n’anés a comprar el pa i trigués cinc anys a tornar no vol dir res. JOAN. — No. I què em dius de la teva germana? LAURA. — No t...