MP4 - EL JOC I LA SEVA METODOLOGIA. PDF

Preview

Summary

RESUM PROVES LLIURES...

Description

EL JOC INFANTIL I LA SEVA METODOLOGIA UF1: EL JOC I LES JOGUINES EN EL MODEL LUDIC L’heterogeneïtat del comportament lúdic fa que no hi hagi una definició unitària del concepte de joc. Diferents autors han definit el joc, però la majoria s’han centrat en aspectes concrets del comportament lúdic; són poques les definicions que engloben tot el camp lúdic. Destaquen les aproximacions al concepte de joc d’autors com Rüssel, Elkonin, Huizinga i Navarro. Però per poder entendre el concepte de joc infantil en la seva globalitat és millor fer-ho a partir de les seves característiques: el joc és una activitat que proporciona plaer i diversió, té finalitat en si mateix, dóna més importància als mitjans que als fins, és ficció, simulació i és lliure. En el transcurs dels anys s’han elaborat nombroses teories sobre l’origen, les característiques i finalitats de l’activitat lúdica. Algunes es contraposen, altres es complementen en un intent de comprendre l’ambivalència lúdica. Destaquen les teories següents: 1. Teories clàssiques: - Teoria de Spencer: considera el joc com el resultat d’un excés d’energia sobrant. - Teoria de Lazarus: el joc no produeix desgast d’energia sinó que és un sistema per recuperar energia. - Teoria de Hall: l’infant recopila en el joc tota la història filogenètica de la humanitat i de la seva cultura. - Teoria de Groos: el joc és una activitat que serveix per practicar aquelles habilitats que més tard seran útils en la vida adulta. 2. Teories modernes: - Teoria de Freud: el joc és l’expressió de sentiments inconscients, també permet reviure experiències que ens han impressionat i dominar-les. - Teoria de Buytendijk: la infància explica el joc, l’ésser viu juga perquè encara és jove. - Teoria de Claparède: el joc és ficció i com a tal permet compensar les privacions del món real. - Teoria de Piaget: les estructures cognitives que orienten la conducta estan encaminades a adaptar l’infant al seu entorn. El joc evoluciona amb l’edat establint el joc funcional, el simbòlic i el de regles. - Teoria de Vygotsky i Elkonin: el joc constitueix el motor del desenvolupament en la mesura que crea constantment zones de desenvolupament properes. - Teoria de Sutton-Smith i Roberts: el joc actua com a transmissor de valors. - Teoria de Brofenbrenner: el joc és format per una sèrie de conductes bàsiques que sorgeixen en les activitats lúdiques i en altres activitats no lúdiques. La pedagogia lúdica: - Froebel: va crear un material de joc denominat dons o regals. - Les germanes Agazzi: utilitzen materials reciclats per jugar i per a qualsevol altre tipus d’activitat a l’aula infantil. - Decroly: creador dels centres d’interès. - Montessori: creació d’un material ordenat i organitzat, centrat en els sentits i la finalitat del qual és desenvolupar la intel·ligència. - Freinet: aporta el treball per tallers.

El

joc

contribueix al desenvolupament integral de l’infant, en l’àmbit psicomotriu, afectiu, cognitiu i social. És el

mètode per excel·lència amb el qual els infants aprenen, es coneixen a ells mateixos i el món que els envolta. Els jocs dels infants evolucionen amb l’edat, però les formes de joc anteriors no desapareixen, sinó que es transformen i enriqueixen. En aquest sentit Piaget classifica el joc en: funcional, simbòlic, de construcció i de regles. Wallon el classifica en joc: funcional, ficció, adquisició i fabricació.

El diferents tipus de joc, en major o menor grau, contribueixen al desenvolupament de comportaments socials, concretament, de la cooperació, i també d’aspectes de la personalitat com la concentració, perseverança, reflexió i autonomia.

La

joguina

és l’instrument mitjançant el qual es desenvolupa el procés del joc.

Poden ser joguines: objectes de la vida quotidiana, objectes de la natura, materials no estructurats, joguines comercials i les creades pels propis infants. Hi ha joguines que desenvolupen més un aspecte que un altre, tot i que la majoria de les joguines poden ser polivalents; així, els arrossegadors, els patins, les cordes, les pilotes, els encaixos, els jocs d’amuntegar i d’acoblar, etc., contribueixen al desenvolupament motriu; i amb les nines, els ninots articulats o sense articular, els animals de peluix, les disfresses, els cotxes, les botigues, les casetes, etc. estableixen relacions afectives i, de vegades, projecten la seva angoixa i resolen situacions conflictives. Moltes de les joguines apuntades anteriorment desenvolupen la intel·ligència ja que en muntar i desmuntar una joguina, vestir i desvestir una nina, l’infant aprèn a analitzar els objectes, i aquesta acció constitueix un pas cap a les activitats mentals d’anàlisi, de síntesi i de raonament. Les pintures, les disfresses, els titelles, les joguines per enganxar i els instruments musicals, entre d’altres, afavoreixen la creativitat. El parxís, l’oca, les dames, els escacs, el monopoli són alguns dels jocs socials. Les joguines convé tenir-les organitzades i classificades per facilitar la seva localització i també s’ha d’insistir en crear l’hàbit en els infants de recollir-les després del joc. Alguns criteris per classificar les joguines són: segons la funció que desenvolupa la joguina, l’espai, l’edat… Elaborar la fitxa tècnica i la fitxa pedagògica de cada joguina és molt necessari en les ludoteques. L’adquisició o la renovació de joguines o de materials està justificada per les raons següents: - No tenir prou joguines amb relació al nombre d’usuaris. - Recursos necessaris per dur a terme l’activitat o el projecte. - Retirada de les joguines utilitzades quan no interessen, perquè s’han desenvolupat altres capacitats i cal proposar estímuls nous. - Substitució de les deteriorades per utilització. - Estimular i motivar el joc, els materials es canvien per tornar a sorprendre i evitar la monotonia d’un ús perllongat. Una bona joguina ha d’estimular la imaginació per desencadenar els mecanismes del joc i enriquir el seu escenari, afavorint la interacció, assegurant la comunicació i perfeccionant les activitats que es duen a terme. L’educador ha de tenir cura a l’hora de seleccionar les joguines que han de ser adequades a l’edat, de qualitat i complir les normes de seguretat marcades per la legislació. La normativa obliga els fabricants a complir una sèrie de requisits en l’elaboració dels seus productes, per tal de garantir la seguretat dels consumidors. En aquest sentit s’han constituït una sèrie d’organismes i institucions (AENOR, AIJU, OCU) encarregats de supervisar, investigar i donar suport a les diferents empreses en elaborar una guia de les joguines. No s’ha d’oblidar que el joc és més important que la joguina. La joguina reflecteix la transmissió dels valors d’una societat i hi té un paper molt important. L’educador ha de promoure la utilització de les joguines que no reprodueixin estereotips sexistes ni fomentin la violència, i ha de valorar de manera crítica l’ús que es fa de la joguina des de la publicitat. El valor pedagògic del joc no es va començar a reconèixer fins el s. XX amb els pedagogs de l’escola nova.

El

model lúdic

és la metodologia més adequada per a l’etapa de l’educació infantil, ja que reuneix

dos aspectes complementaris: l’infant viu els aprenentatges escolars de manera lúdica, agradable i plaent ja que és la manera natural com aprenen els infants, i no pas un simple recurs, malgrat que utilitzar-lo com a recurs potencia el valor educatiu de les activitats.

Les característiques més remarcables del model lúdic són les següents: - Proporciona un ambient de seguretat emocional, necessari per poder aprendre, en què els infants se senten a gust. - Evita la distinció entre treball i joc, ja que es pretén que el treball seriós sigui gratificant i, a la vegada, coherent amb els valors de respecte, tolerància, justícia i igualtat. - Presenta activitats atractives mitjançant les quals els coneixements a assolir adquireixen significat als ulls dels infants. En el model lúdic s’han de tenir en consideració: l’organització de l’espai i dels elements de joc, el temps per jugar i el paper de l’educador. El joc és una activitat espontània que apareix en els diversos contextos en què els infants creixen i es desenvolupen. També és un bon recurs i una metodologia adequada per a la integració social. En aquest sentit, el model lúdic es basa en la utilització del joc com a estratègia metodològica d’aprenentatge i socialització dels infants. Els diferents agents educatius necessàriament han de tenir en compte aquesta particularitat a l’hora de planificar les seves intervencions, tant si es tracta de l’àmbit formal com de l’àmbit no formal de l’educació, i fins i tot de l’informal.

UF2: EL JOC COM A RECURS LÚDIC Els jocs es poden agrupar o classificar segons diferents criteris: - En funció de l’espai en què es realitza el joc: poden ser d’interior (jocs de taula…) i d’exterior (jocs amb la pilota, saltar a corda, jocs de terra i aigua, etc.). - El paper de l’adult: joc lliure (quan l’infant juga espontàniament, per iniciativa personal i amb absoluta llibertat) i joc dirigit (l’adult té el paper de proposar, animar, organitzar i dirigir el joc i de proposar els materials) - L’activitat que es desenvolupa: - Jocs sensorials (són els jocs que afavoreixen el desenvolupament dels sentits). - Jocs de moviment (la major part de jocs tradicionals són jocs motors). - Jocs manipulatius (són els jocs en què intervenen els moviments relacionats amb la prensió de la mà). - Jocs verbals (basats en el llenguatge). - Jocs d’imitació (poden reproduir accions, sons, objectes, esdeveniments, oficis, etc.). - Jocs cognitius (jocs d’associació, de memòria, de relacions espacials o temporals). - Jocs d’interacció social (jocs de falda, de regles) - Nombre de participants: Joc individual. Jocs en parella. Jocs en grup (la relació pot ser associativa o cooperativa o competitiva) - Jocs per a l’animació de grups: són jocs cooperatius caracteritzats per la cooperació, participació, acceptació i diversió. N’hi ha de diferents tipus, per exemple, jocs de presentació, d’afirmació, etc. Són adequats a partir del segon cicle de l’educació infantil. 1. Els jocs tradicionals afavoreixen el desenvolupament sociocultural dels infants, es transmeten oralment i formen part del folklore infantil. Cada cultura en té de propis. Fonamentalment consisteixen en cantarelles per acompanyar el moviment, altres vegades són jocs d’endevinalles o embarbussaments. En aquesta categoria de jocs estan els jocs de falda que tenen un component emocional i afectiu molt important mitjançant el qual l’infant descobreix el plaer del contacte amb l’adult. Els jocs tradicionals són importants perquè formen part de l’herència cultural d’una societat i, a més, perquè permeten compartir amb altres persones uns mateixos rituals, cançons, dites, etc.; és a dir, permeten compartir arrels culturals des que som molt petits. 2. Els jocs de pistes són jocs en què el grup d’infants ha de seguir les pistes que han deixat prèviament els organitzadors. Ho han de fer amb atenció i, alhora, han de superar una sèrie de proves. És una forma divertida de conèixer un determinat espai. 3. La panera dels tresors i el joc heurístic són propostes lúdiques adequades per al primer cicle de l’educació infantil. Van ser ideats per Elionor Goldschmied. Són jocs basats en l’exploració i manipulació dels objectes a partir de la manera natural que tenen els infants de conèixer. Es composen d’un conjunt d’objectes variats d’ús comú. La panera dels tresors és un joc adreçat a infants de 6 a 10/12 mesos. El joc heurístic està adreçat als infants d’entre 12 i 24 mesos. Està format per tres tipus de materials, els contenidors, les bosses i els objectes. Primer, l’educador prepara l’espai i distribueix el material de joc. El joc es divideix en dos moments, exploració i combinació dels objectes per part dels infants i la recollida del material. Transformar o adaptar un joc consisteix a identificar-ne l’estructura i fer-la assequible a les característiques dels infants. Els jocs es poden adaptar: Canviant o adaptant els materials del joc, però mantenint igual la resta d’elements. Modificant o simplificant les normes del joc. Modificant-ne els objectius. Transformant el tipus de joc. És molt evident l’impacte de les TIC en la nostra societat i clarament es veu en l’àmbit de l’oci i lleure. La televisió ocupa una franja important dins del temps d’oci dels infants, però no ofereix l’oportunitat d’interactivitat necessària per estimular diversos processos cognitius com l’atenció, la memòria, el raonament, la creativitat, la llengua, la capacitat d’anàlisi i síntesi o la lògica que l’infant adquireix mitjançant l’exploració i la descoberta a través del joc.

És important protegir els infants de l’impacte de la publicitat i de determinats programes infantils que promouen la violència i estereotips de gènere. Els videojocs han estat el primer mitjà a combinar la multiplicació d’estímuls visuals de la televisió amb la participació activa de l’usuari i s’han convertit en un nou concepte de multimèdia interactiu. La majoria dels jocs en suport informàtic adreçats a infants fins a sis anys d’edat són jocs educatius mitjançant els quals s’aprenen coneixements, estratègies intel·lectuals i es desenvolupen les capacitats creatives. De jocs multimèdia n’hi ha de molts tipus, els podríem agruparen els de tipus arcade, jocs de simulació, simuladors instrumentals, situacionals, jocs d’estratègia i jocs de taula. Amb la finalitat de proporcionar a pares i altres adults compradors i consumidors més confiança i seguretat davant dels jocs multimèdia, s’ha presentat el sistema PEGI (paneuropean game information). Els videojocs, com qualsevol altre recurs cultural, són eines bàsiques d’aprenentatge social i cultural, eines de socialització que aporten al jugador competències i habilitats instrumentals i socials. El que cal és aplicar metodologies que permetin integrar les noves tecnologies, i els videojocs, a la programació educativa ja que les noves tecnologies formen part de la nostra quotidianitat. La intervenció de l’educador en el joc infantil ha d’anar encaminada a estimular i enriquir el joc per tal d’afavorir el desenvolupament de l’infant. L’educador ha de preveure en la programació les activitats de joc lliure i dirigit i aprofitar-les per observar, recollir i analitzar informació valuosa sobre molts aspectes dels infants, com ara, capacitats lingüístiques, comprensió de l’entorn social i natural, domini de certes destreses, quines són les seves preferències etc. La seva actitud en el joc lliure ha de ser empàtica, d’acceptació incondicional, de confiança i respecte, no directiva però ha d’establir límits. En la preparació del joc es preveuen 4 moments: elecció del joc, presentació del joc, observació del joc i avaluació del joc.

UF3: LES ACTIVITATS EDUCATIVES EN EL LLEURE En aquesta unitat didàctica s’estudien els tipus d’activitats lúdiques, la seva planificació i avaluació, i també la resolució de conflictes a través d’aquestes activitats. Es fan activitats d’educació en el lleure dins de l’àmbit de l’educació formal i dins de l’educació no formal. La nova Llei d’educació de Catalunya (LEC) reconeix el lleure com a àmbit educatiu, estableix que la Generalitat haurà de regular els requisits i els criteris de qualitat de les activitats d’educació en el lleure i també estableix la possibilitat d’ús de les instal·lacions del centre més enllà de l’horari escolar. La incorporació d’activitats lúdiques a l’educació infantil passa per planificar-les a fi de promoure-les i poder-les avaluar. Els elements que s’han de tenir en compte en la planificació d’activitats lúdiques són els següents: - Anàlisi dels destinataris. - Justificació de l’elecció de l’activitat. - Objectius. - Descripció de l’activitat. - Metodologia. - Materials necessaris. - Avaluació. - Organització de l’activitat. En la selecció i l’organització dels continguts i les estratègies didàctiques, l’educador ha de tenir en compte els criteris de qualitat, adequació, varietat, motivació, participació dels infants, sistematització i avaluació. No s’ha d’oblidar que la planificació ha de ser prou flexible per poder donar resposta a possibles imprevistos. Hi ha diferents tipus d’activitats: - Les activitats extraescolars es poden fer des del centre educatiu o no. Normalment les organitza l’AMPA. Poden ser activitats de formació, artístiques, lúdiques o preesportives. En qualsevol cas, en la seva elecció és important comptar amb els gustos i les preferències dels infants. - Les sortides, excursions, no han de faltar en la programació ja que són motivadores i implica obrir-se a les diverses experiències que ofereix l’ambient i tenir un contacte directe amb l’entorn. En l’organització de qualsevol tipus de sortida es poden diferenciar tres fases: abans, durant i després de la sortida. - Els campaments són una activitat que consisteix en una estada en un entorn natural en tendes de campanya. - Els casals de vacances són un servei que ofereix la possibilitat que els infants desenvolupin activitats lúdiques i manuals en el seu entorn habitual –al mateix barri, poble o municipi– de dilluns a divendres en èpoques de vacances. L’objectiu principal dels casals és educar per la convivència, el respecte i la tolerància amb una metodologia activa i participativa basada en el joc i l’animació sociocultural. I per aconseguir-ho, posen a l’abast una sèrie d’activitats lúdiques generalment relacionades amb els temes transversals. Els casals es diferencien de les colònies i dels campaments en el fet que els infants no s’allunyen de la seva llar i, consegüentment, tampoc no s’allunyen de les seves famílies; les veuen cada dia. L’infant només passa unes hores fora de casa cada dia. - Les colònies: el tipus d’activitats que es fan són similars a les que es fan als casals, tot i que es potencien especialment els jocs motors, les curses, el coneixement del medi natural com ara l’observació dels animals i les plantes, els cicles de la natura, l’astronomia, etc. Fomentant les activitats en grup i el desenvolupament de l’autonomia personal.

- Les festes són activitats socials i culturals que s’organitzen per celebrar algun esdeveniment popular (Nadal, carnestoltes, etc.). Tot i així, també les pot inventar un educador (una festa d’aniversari, la primera nevada, etc.). En la planificació d’una festa es tenen en compte tres fases: preparació de la festa, desenvolupament i valoració. - Els tallers tenen com a objectiu fonamental l’adquisició d’unes habilitats concretes per part de l’infant. Poden ser permanents o temporals. Cada sessió de taller es divideix en tres moments: explicació de l’activitat a fer, desenvolupament de l’activitat i posada en comú i valoració. L’educació té com a objectiu ensenyar i aprendre a solucionar els problemes que es presenten en la vida. Els educadors i els pares són el model principal per als infants i, per tant, han d’intentar ser un bon exemple per a ells; i també hi ha d’haver acords sobre l’estil educatiu. Els infants necessiten normes i límits ben definits, però també prou espai per desenvolupar-se amb llibertat. Donar-los cada cosa en la mesura justa és el repte més gran a què s’enfronten pares i educadors. El component socialitzador del joc és un marc excel·lent per treballar les normes de convivència bàsiques. Des del punt de vista constructiu, per determinar si una situació és problemàtica o no cal considerar i diferenciar els elements següents: el símptoma, la causa i la conseqüència de la conducta de l’infant. Cadascun d’aquests elements determina diferents intervencions. Els pares i els educadors són els responsables directes de posar límits als infants, convé conèixer tècniques que els ajuden en aquesta tasca, com per exemple, la tècnica de l’aparcament, la tècnica del joc compartit i la tècnica de la implicació. Tampoc s’han d’oblidar els jocs cooperatius que entrenen per al treball en equip i promouen una solució constructiva dels conflictes. Mentre juguen, els infants es comporten tal com són i mostren els coneixements que tenen del món. Per tant, l’observació directa de l’activitat lúdica es converteix en el marc més adequat per dur a terme l’avaluació; aquesta donarà informació a l’educado...