Resum selectivitat literatura catala 2019 PDF

Preview

Summary

Download Resum selectivitat literatura catala 2019 PDF

Description

LITERATURA CATALANA

SELECTIVITAT 2019

1. La pujada

SOLITUD:

La Mila va arraulida al darrera d’un carro observant el bonic paisatge de Ridorta, els camps i les dones treballant. El seu Marit Matias va assegut al cantó del carreter, la Mila només sent algunes paraules de la conversa però aquestes fan que es trenqui l’encant. La Mila observa l’esquena dels homes i s’adona de com s’ha engreixat el seu marit des del casament. Finalment, cansada de tantes hores de viatge, la Mila s’adorm. Al cap d’una estona en Matias la desperta amb un cop, des d’allà han de seguir a peu fins a l’ermita de Sant Ponç. Quan el carreter s’acomiada es dirigeix a en Matias com a Ermità, i això neguiteja a la Mila, li sembla que aquell és un ofici de vells, i no per un home jove com en Matias. En canvia a en Matias no li importa gens. Quan comencen la pujada cap a l’Ermita, la Mila s’adona de que el camí és molt més llarg, escarpat i difícil del que li havia explicat en Matias. El farcell li pesa, però el seu marit no l’ajuda a carregar-lo, i com que no coneixia el camí s’ha posat les sabates del casament, les úniques bones que té, que acabaran fetes malbé. Durant el camí només es creuen amb un pagès a qui li demanen una mica d’aigua. Una mica més amunt, s’aturen a descansar. S’enfilen a una fita i en Matias li mostra el paisatge, la Mila queda encisada observant la vall. A mesura que avancen en Matias li va anomenant els diferents indrets de la muntanya: el Roquís petit, el Roquís Gros, el de Sant Ponç, la Fita dels Moros, el Torrent de la Mala Sang, la Nina... De cop, la Mila s’atura i es gira, se sorprèn de tot el camí que han pujat, en el paisatge no hi troba cap senyal de la presència humana, ni una sola caseta. “Quina solitud” murmura la Mila espantada. Personatges: La Mila En Matias El carreter El llaurador a qui demanen aigua (que ni tan sols parla)

2. Fosca La Mila i en Matias arriben a l’ermita ja de nit. Els obre la porta en Gaietà (el pastor) acompanyat d’un nen, en Baldiret. En Gaietà és un homenet petit i prim, barbamec i xerraire; la Mila li suposa uns 40 anys i des del primer moment li agrada la seva companyia. En Baldiret és el fill petit del mas de Sant Ponç, a qui li agrada estar a l’ermita amb el pastor per les moltes rondalles que aquest explica. En Gaità veu que la Mila s’ha fet un trau i pregunta què ha passat. Res, la Mila s’ha entrebancat amb una arrel de pi. El pastor li diu que no es preocupi, que ja li curaran. Tot seguit els condueix a la cuina i els explica que ha preparat sopar, demana a en Baldiret que pari la taula mentre ell li ensenya l’ermita a la Mila. En Matias es queda a la cuina. El pastor li ensenya una gran sala,

mig destartalda, la que serà la seva habitació, i una altra de més petita amb alguns mobles. En un racó hi havia una escala de cargol que anava cap amunt i en front una altra que baixava a la capella. La capella fa olor de recloït, és freda i a la Mila li provoca esgarrifances. La figura de Sant Ponç li desagrada especialment. La Mila se sent alleugerida quan des de darrera de l’altar major passen a la sagristia i des d’allà al corral on troben les ovelles i en Mussol, el gos del pastor. Després tornen a la cuina, que la Mila troba més acollidora que abans. Gaudeix del sopar que els ha preparat en Gaietà, tot i que l’arròs està covat, i en acabar la solitud de les muntanyes no li sembla tan feixuga. Aquella nit la Mila té un somni premonitori. Està baixant de les muntanyes guiada per la llum del pastor, però quan s’hi apropa veu que es tracta de Sant Ponç que li llença boletes vermelles al trau de la cella. El Sant se’n riu d’ella dient-li “ermitana”. Llavors la Mila es posa a plorar i el pastor la consola amb tendresa. Personatges: La Mila En Matias En Gaietà (el pastor que viu a l’ermita) En Baldiret (fill petit del Mas de Sant Ponç que passa èpoques a l’ermita) El Mussol (el gos del pastor)

3. Claror La Mila es lleva d’hora i el pastor s’ofereix per ensenyar-li els voltants de l’ermita. Comencen per les feixes (els horts) i després, seguits per en Baldiret i el Mussol en Gaietà la porta al Bram. Pel camí en Gaietà explica que és vidu, havia estat casat, però quan la seva dona estava embarassada d’uns vuit mesos hi va haver un accident i van morir aixafats per un carro. La presència d’en Baldiret provoca una sensació especial a la Mila i quan veu l’aigua del bram fa una pregaria (entenem que relacionada amb el fet de ser mare). Quan tornen a l’ermita en Matias encara dorm, cosa que avergonyeix a la Mila. El pastor li ensenya el campanar. Des de dalt, al descriure les vistes, insisteix en l’aïllament de l’ermita (només cel i muntanya); i en mig d’aquella llunyania del món, quan mira cap a baix la Mila se sorprèn en veure un home: l’Ànima. El pastor l’adverteix que és millor guardar-se d’aquell home. Personatges: La Mila En Matias (que dorm) En Gaietà (que fa de guia) En Baldiret (que desperta el sentiment de mare de la Mila) El Mussol L’Ànima (primera aparició, vista de lluny, i l’avís del pastor)

4. Neteja La Mila es posa a fer neteja de l’ermita que està molt deixada. Tot i que demana ajuda a en Matias, aquest sempre troba una excusa per no col·laborar, com que ha d’anar a veure al rector. Deixa la capella pel final. En Gaietà li recomana que s’ho prengui amb calma i com que s’ha adonat que la Mila no se sent còmode en presència de Sant Ponç, l’adverteix que ha d’aprendre a apreciar al Sant, que tots els exvots de l’ermita són proves dels molts miracles que ha fet. Finalment la Mila se centra en la neteja de la capella: “La febre de la neteja l’havia presa tan follament que sentia una excitació voluptuosa, entregant-se de ple a n’aquell gran tragí revolucionari”. Just en aquell moment é quan l’Ànima apareix a la porta de la capella per demanar una mica d’aigua. La Mila se sent trasbalsada i descriu al personatge amb trets grotescos: “... un merger de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s’hi removien inquietament, com dos insectes en mig de la brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color.” Tot i així la Mila es mostra amable, el condueix a la cuina i li ofereix el porró. L’Ànima explica que està buscant caus de conill amb la fura. Quan l’Ànima se’n va, la Mila se sent alleugerida. Aquell home li recorda a algú, tot i que no sap ubicar aquest record està convençuda que ha vist abans “aquelles genives tan estranyes i aquelles dents tan blanques...”. Quan la Mila torna a la capella se sent inquieta sota la mirada de Sant Ponç: “«Aquest Sant no sembla un sant com els altres», meditava. «Se diria que em guaita amb una malícia amagada».” Les últimes pàgines d’aquest capítol inclouen un fragment perdut que es va poder recuperar després de la Guerra civil. Aquí en Gaietà explica la llegenda del sol de Murons. Una jove molt bonica a qui anomenaven Sol de Murons per la seva llarga cabellera rossa. Ella rebutjava a tots els pretendents per que estava enamorada d’un cosí seu, molt pobre. El noi marxà cap a Amèrica a fer fortuna i la jove va prometre esperar-lo. Quan torna, al cap de molts anys, la noia ja no és tan jove ni tan maca, però encara conserva la seva cabellera. El cosí cau malalt i la noia li ofereix la seva cabellera a Sant Ponç per que el salvi. El cosí se salva, però quan veu a la noia sense la cabellera, la rebutja i se’n torna a Amèrica. Quan la Mila renta la cabellera del Sol de Murons que encara es conserva a l’ermita, queda sorpresa de com, un cop nets, encara brillen aquells cabells tan rossos. “Per tots els homes del món no hauria donat jo semblant riquesa”, murmura la Mila. Personatges: La Mila En Matias (que s’escaqueja de treballar) L’Ànima (primera trobada amb la Mila a la capella, descrit amb trets grotescos) En Gaietà (que aconsella a la Mila i explica la llegenda del Sol de Murons) En Baldiret (que insisteix per que en Gaietà expliqui la rondalla)

5. Sumant dies La Mila ja té l’ermita neta i endreçada, i la jove de la Masia de Sant Ponç (s’entén que és la més propera a l’ermita) li dona tot de flors per plantar. Li demana al seu fill gran, l’Arnau que arrenqui. L’Arnau “ferm i gallard com una alzina jove”, festeja amb una pubilla de Ridorta, i quan compleixi els vint anys es casaran, li explica el pastor. La Mila pensa en quins fills tan macos tindran amb un pare amb aquella bona planta. Com que en Matias segueix sense fer cap feina, és la Mila qui va fent viatges per omplir el rebost i sovint s’atura al mas de Sant Ponç per saludar a la Marieta (la jove, la mare d’en Baldiret i l’Arnau) i a l’àvia. Un dia la Mila li demana a la Marieta si es pot quedar amb en Baldiret, que a l’ermita hi fa molta companyia, i ella ja té molts fills. La Marieta al principi és una mica reticent, en Baldiret és el petit, i just ara arriba a l’edat d’anar a estudi, però acaba cedint, fins que la Mila estigui més avesada a l’ermita. Quan la Mila veu a en Matias vestit de peregrí amb una imatge del Sant penjada del coll, disposat a pidolar almoina, s’enfada amb ell. El seu home és capaç de tot per no haver de treballar. Passen dies sense gairebé parlar-se i per intentar reconciliar-los un dia el pastor els proposa fer una cargolada. Mentre dinen a l’aire lliure apareix l’Ànima amb la fura i se’ls hi afegeix. Després de dinar en Matias i en Baldiret se’n van amb l’Ànima a caçar conills amb la fura. Quan es queden sols, el pastor li explica a la Mila que l’Ànima és un caçador furtiu. Que no és una persona de fiar. Tot d’una la Mila recorda de què li sona l’Ànima: té les mateixes dents i les mateixes genives que una gossa que hi havia a ca l’oncle quan era petita. És més bèstia que persona Personatges: La Mila En Matias (que s’escaqueja de treballar) En Gaietà (que com sempre cuida a la Mila i intenta aconsellar-la) En Baldiret (que es queda a l’ermita de forma indefinida) L’Ànima (més bèstia que persona) La Marieta (la mare d’en Baldiret i l’Arnau) L’Arnau (germà gran d’en Baldiret, jove, fort i atractiu) El Mussol La fura

6. Rondalles Els vespres d’hivern, tots reunits a la cuina aprop de la llar de foc, el pastor explica rondalles, com la de les encantades. Personatges: La Mila (fent feina) En Matias (dormitejant al banc) En Gaietà (explicant la rondalla) En Baldiret (sempre atent al pastor)

7. Primavera Amb l’arribada de la primavera la Mila també floreix. Està més guapa, i tothom se n’adona, menys en Matias. El pastor li diu que la muntanya li senta bé. L’Arnau, un dia que passa per l’ermita no pot deixar de mirar-la. Un dia que fa molt bó, la Mila decideix sortir a cosir a l’aire lliure. S’adorm sobre l’herba i es desperta sobresaltada, amagat entre les bardisses, l’Ànima l’està observant. La Mila se sent avergonyida, però també excitada. Té una necessitat de sentir i donar amor que el seu marit no li satisfà, i tampoc té amb qui parlar del que li passa. Durant un temps omple aquesta necessitat d’afecte amb un xaiet del que s’encarinya i que la segueix a tot arreu. Més endavant amb uns gatets mig salvatges que queden orfes quan l’Ànima mata a la mare gata només per divertir-se. La Mila aconsegueix salvar a dos del quatre gatets, però quan aquests creixen torna a sentir-se buida. Un dia, mentre està emprovant uns tirants a en Baldiret, li torna aquell sentiment que va tenir pel nen quan van anr per primer cop al Bram. L’abraça i li omple la cara de petons. En Baldiret queda sobtat, però feliç. No sap si estima més al pastor o a la Mila.

Personatges: La Mila (que està més guapa) En Gaietà (que s’adona de com ha canviat la Mila) L’Arnau (prendat de l’exuberància de la Mila) L’Ànima (espiant a la Mila d’amagat (lascívia) i matant a la gata per diversió (crueltat) En Baldiret (sentiments maternals de la Mila)

8. La festa de les roses Per primera vegada la Mila desfà el camí per on va pujar el primer dia. Fa un mes que va arribar a l’ermita. S’enfila a la fita del primer dia per veure la plana i entre tanta bellesa veu una franja de colors (“una velga d’arc de Sant Martí”) que no sap reconèixer. Decideix preguntar-ho a un pagès que descansa allà a prop, i aquest li explica que són les roses de Sant Ponç, les que al cap de dos dies pujaran muntanya amunt per ser beneïdes. Efectivament, el dia de l’aplec l’ermita i tots els voltants s’omplen de gent i de roses. També hi ha firaires i venedors ambulants. Han llogat dues cuineres per poder vendre menjar a la gent; i a la cuina, l’Ànima no para d’escorxar conills, alguns per a les cuineres, però d’altres per a vendre’ls directament a la gent que es prepara el seu dinar en alguna foquera improvisada. Hi ha gent acampada per tot arreu.

En Baldiret està esvalotat, grimpa amunt i avall seguit per els nens dels pobles veïns. La gent entra i surt lliurement de l’ermita, i el campanar està ple de gent fent repicar constantment les campanes. Quan comença la missa l’ermita i l’esplanada estan a vessar. Hi ha uns quants capellans presidint l’altar. La Mila se sent angoixada dins la capella. En acabar, treuen el Sant i el passegen entre la gentada per què beneeixi les roses. Personatges: La Mila En Baldiret (jugant amb els nens dels pobles) Dues cuineres contractades per la ocasió L’Ànima (escorxant conills) Capellans i el Rector de Murons Poble/multitud

9. Gatzara Després de la missa tothom es concentra a les habitacions de l’ermita per dinar. Els capellans tenen preparada una taula especial, rodona, situada a la cambra des d’on es puja al campanar. Aquests són els primers a qui serveixen les cuineres. En Matias es passeja per les taules de la sala gran amb la capelleta de Sant Ponç penjada del coll, venent goigs, estampes i medalletes de llautó. Alguns homes s’enriuen d’ell, volen saber si recull pel Sant o per a ell mateix; altres fan comentaris verds i grollers sobre la Mila. Els nenes corren, criden, ploren, fan rebequeries. Els homes beuen, els ànims s’escalfen. Les dones van marxant de l’ermita... A l’hora de la migdiada les parelles s’amaguen pels racons de la muntanya (es descriu l’escena gairebé com una petita orgia) “Fins que amb el primer refilet de flabiol la plaça s’omple de rotllanes, tots disposats a ballar sardanes.” De cop, s’inicia una baralla. Un crit, la lluentor d’un ganivet, un tret i un gran enrenou. Els guardia civils intenten aturar la batussa, i tot d’una, els que es barallaven entre sí fan pinya contra la parella de la guardia civil; la gentada els escridassa amb crits de “¡Fuera, fuera!” Els guardia civils han de demanar ajuda als serenos de Murons i a les autoritats dels pobles veïns; la baralla acaba amb deu ferits i els cerca-raons detinguts. Després tothom abandona la muntanya. Un cop ha acabat tot, en Matias troba a l’avellanaira, la dona s’havia trobat enmig de la batalla i havia acabat rodolant escales avall. Matias la troba plena de sang, amb una orella esquinçada i el braç desllorigat. Un cop asseguda a la cuina de l’ermita, la Mila i el pastor li curen les ferides. La dona s’alegra de que amb vuitanta anys no s’hagi trencat cap os.

En Baldiret observa i espera que acabin de guarir a la dona per demanar-li al pastor: “I l’encesa?” Les encenen i les closques dels cargols (esquellins), com garlandes de fanalets minúsculs, ressegueixen la portalada, el balcó i les finestres; dibuixant l’ermita enmig de la foscor de la muntanya, com si es tractés d’un conte fantàstic. Personatges: La Mila En Gaietà En Baldiret (recordant l’encesa) En Matias (demanant almoina i sense adonar-se dels comentaris sobre la Mila) Músics Els capellans (que son els primers a menjar) Músics Poble/multitud Els homes de la baralla Dos guardiacivils L’Avellanera

10. Relíquies L’endemà al matí la Mila i el pastor recorren els voltants de l’ermita. Tot està destrossat, plats i testos trencats, restes de menjar plens de formigues. La Mila està desesperada. A més a més, amb la baralla la gent va marxar sense pagar, i la Mila li confessa al pastor que en Matias havia invertit tots els diners que els hi quedaven en la festa de l’aplec. El rector els hi havia promès que hi guanyarien molts diners... Ara no tenen res. Quan la Mila i el pastor tornen a l’ermita troben a en Matias que s’acaba de llevar i pregunta per l’esmorzar. La Mila s’enrabia. En aquell moment arriba l’Arnau per recollir la vaixella llogada que han de tornar a l’hostal. Esmorzen junts i l’Arnau els explica que tan a ells com a altres masies, durant l’aplec, els hi ha robat tots els conills... Ara ja saben d’on treia tants conills l’Ànima. Després d’esmorzar la Mila va a l’aixart i descobreix que també han desaparegut tots els conills, excepte dues conilles prenyades. La Mila crida a l’Arnau per mostrar-li. Sense més ni més, la Mila li pregunta a l’Arnau quan es casa. Ell respon que ja no es casa, que durant l’aplec va trencar amb la promesa. La Mila pregunta què ha passat i l’Arnau va donant llargues, fins que davant la insistència de la Mila , confessa que estima a una altra dona. Hi ha un moment de tensió, la Mila fa un pas enrere espantada per les paraules, l’Arnau avança un pas... però és només un moment, la Mila veu uns ulls que la observen (els del pastor), se sobreposa i li recomana a l’Arnau que es casi. “Val més tenir que penedir” L’Arnau surt de l’aixart sense ni mirar-la; la Mila sent que acaba de matar alguna cosa dins seu, però també en l’innocent Arnau... Personatges: La Mila En Gaietà (recorrent l’ermita, i sotjant-la per frenar el desig...) En Matias

En Baldiret L’Arnau (el desig, la joventut, l’esperança truncada)

11. Mal de muntanya Durant l’estiu tenen moltes visites a l’ermita: colles de caçadors, famílies que venen amb un capellà per fer dir una missa a Sant Ponç... Un dia puja una vidua rica am un fill adolescent molt malalt per banyar-se a les aigües del Bram, a veure si així es cura. Per primera vegada la Mila pensa que la maternitat no sempre porta alegria... Però en acabar l’estiu cada vegada apareix menys gent, fins que amb el fred, ja no puja ningú. La Mila esperona a en Matias per que surti a captar amb la capelleta, a veure si així poden pagar els deutes que tenen. En Matias ha anat confessant que en tenen molts, petits però nombrosos. La Mila ha anat agafant diners del Sant, i se’n sent culpable. Sap que el pastor els jutja per això i li dol. En Matias canvia, s’aprima, passa cada vega més nits fora, es queda a casa de l’Ànima. La Mila passa moltes hores sola a l’ermita; i passa moltes hores plorant. A les tardes el pastor i en Baldiret biavesn a Murons per que el nen vagi a estudi; i en Matias passa fora 5 de les 7 nits de la setmana. Amb aquesta soledat la Mila es desmillora ràpidament; no menja, no s’arregla, no cus la roba d’en Matias... Fins que un dia el pastor la troba plorant. “Teniu mal de muntanya” li diu. Us hem de trobar algun entreteniment. I l’endemà en Gaietà s’endú a la Mila per acompanyar-los a pasturar el ramat. La Mila obeeix mansament, i quan tornen s’adona que és el primer de molts dies que li ha passat sense adonar-se’n. Personatges: La Mila En Gaietà En Matias L’Ànima (tot i que no el veiem En Baldiret El Mussol L’Arnau (no ha tornat a l’ermita des de la conversa a l’aixart. El desig perdut)

12. Vida enrere Ara la Mila ja no se sent presonera ni incòmoda a l’ermita, al contrari, l’ha fet seva i la sent com un refugi. “Es sentia lliure i mestressa de si mateixa”. El Pastor l’ha ensenyat a caminar per la muntanya i ella el segueix a tot arreu; encara hi ha pensaments que la turmenten i li ronden pel cap, però ja no li fan mal; fins i tot ha deixat de renyar a en Matias, ara el que faci el seu marit li és indiferent.

Amb el pastor tenen llargues converses. La Mila recorda molt el seu passat, li explica que de ben petita va quedar orfe i la va adoptar una tia. L’oncle tenia una barca amb la que creuava a la gent d’una banda a l’altra del riu. Per Sant Pere Pescador l’engalanaven de clavells. El riu era el seu lloc preferit. Fins que van construir un pont i més amunt una fàbrica; l’oncle es va quedar sense feina i les boniques vistes del riu van desaparèixer. Quan l’oncle va morir la barca estava tan feta malbé que no la van poder vendre. Aquell dia va conèixer a en Matias, que no li treia els ulls de sobre... Quan parla d’en Matias li torna la tristor i llavors el pastor la distreu amb una rondalla. La Mila li pregun...