Catala patria PDF

Preview

Summary

Catala patria...

Description

COMENTARI DE TEXT: ODA A LA PÀTRIA Introducció: El poema “La Pàtria”, o també popularment conegut com “Oda a la Pàtria”, és un poema culte dividit que està dividit en sis octaves de versos alexandrins d'art major, escrit el 1832 per Bonaventura Carles Aribau. És considerada com l’obra iniciadora del Romanticisme català i del fenomen de “La Renaixença”.

Autor i context: Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) va ser un escriptor, economista, polític, i funcionari català. Escrigué en català, castellà, llatí i italià. Amb una enorme curiositat intel·lectual, va començar estudiar retòrica i poètica al seminari. Va fundar la Societat Filosòfica de Catalunya on va publicar Assajos en 1817. L’any 1820 participà a la revolució que va iniciar el Trienni Liberal de Riego. Aleshores va col·laborar amb el Diario Constitucional tot iniciant-se en el periodisme, i també s'inicià en política en esdevenir secretari de la Diputació de Lleida. Acabat el trienni liberal, es refugia a Barcelona. Membre de l'Acadèmia de Bones Lletres des de 1820, va fundar juntament amb Ramón López Soler la revista L’Europeo, el primer gran projecte català del periodisme romàntic. Al 1826 es traslladà a Madrid per fer-se càrrec dels negocis de la casa del Marquès Gaspar de Remisa al qual li va dedicar el 1833 la seva cèlebre Oda a la Pàtria, publicada al diari El Vapor

Nombre del 24 d'agost de 1833 del diari El Vapor on va aparèixer publicada l'Oda a la Pàtria

Va treballar a La Nació, L'Espanya i El Corresponsal, fundat el 1839 per Gaspar Remisa en els dos últims figura com a fundador. A La Nació va portar la part rentística o d'Hisenda. Va impulsar, al costat del editor Manuel Rivadeneyra, la Biblioteca d'Autors Espanyols. Va ser nomenat director general del Tresor (1847), de la Junta de Duanes i Aranzels (1850), de la Casa de la Moneda, Mines i Propietats de l'Estat (1852) i secretari de la Intendència de la Casa Reial i Patrimoni (1857) .

Com hem dit anteriorment, “Oda a la Pàtria” és el principal impulsor de la Renaixença, ja que funda un nou esperit de Pàtria (estima per la llengua, la historia i el paisatge) o identitat catalana. La Renaixença és un moviment cultural i literari del català del segle XIX (1833-1892). El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període

anomenat genèricament Decadència). Tot i que coincideix temporalment amb el Romanticisme, del qual rep influència, són dos moviments diferenciats. La Renaixença volia assolir la identificació total entre llengua i pàtria, i tenia com a objectius la recuperació del passat esplendorós de Catalunya, normalitzar i normativitzar la llengua, crear una nova literatura en tots els gèneres i crear òrgans de difusió cultural catalana i enfortir les institucions existents. Durant aquest període es restaura l’antiga festa dels Jocs Florals i sorgeixen escriptors importants com són: Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer o Narcís Oller. En altres paraules, es pot dir que aquest moviment és molt rellevant per a la restauració de la llengua, la literatura i la cultura catalana.

Comprensió: “Oda a la Pàtria” és un cant d´enyorança de Catalunya i d´exaltació de la llengua on barreha geografia, història i llengua (pàtria). Bonaventura Carles Aribau va escriure aquest poema a Madrid per a felicitar al banquer Gaspar de Remisa. En la carta que Aribau adjuntà al manuscrit del poema i que envià al seu amic Francesc Renart i Arús, hi exposà el motiu d’haver escrit l’Oda i li encomanà de corregir-la i de remetre-la a l’impressor Antoni Bergnes de les Cases. La Pàtria presenta dues finalitats: una de general, elogiar la pàtria i l’elogi de Gaspar Remisa. Mitjançant la primera intenció, Aribau vol agradar el seu patró, el qual lloa a la darrera octava del poema. A la primera estrofa Aribau lamenta la pèrdua per sempre, de la llengua catalana. És un plany, un comiat nostàlgic, on l’autor es troba resignat d’una pàtria entesa com a llengua, tal com assenyala Manuel de Montoliui Victor Revolta. L’evocació de la pàtria es fa com el d’un paisatge. Aquesta opció prengué força amb el Romanticisme. La segona estrofa ens diu que la retòrica del poema està al servei de l’enyorament, de l’elegia. Ara s’associa el paisatge amb la família i enyorant els elements físics, com evoca els personals. La tercera estrofa és també un cant d’enyorament perquè sembla una última maniobra per a recordar la glòria a la llengua, la glòria passada. Això es pot relacionar amb les Apologies de la llengua de Josep Pau Ballot i Torres i també amb la frase de Manuel Milà i Fontanals en el primer discurs dels Jocs Florals: Fem-li un refugi a la llengua, almenys fem-li un recer per recordar-la. En la quarta estrofa, el que abans era un to de renúncia, ara és una invitació, un crit, un programa. Deixa clar que la llengua ha desaparegut del món literari. Esmenta savis, autoritats, costums i lleis. Vol tenir un efecte sobre la gent que no té consciència sobre la llengua perquè ens porti a defensar i reivindicar la llengua nativa, la llengua nativa. Aquí es venç al castellanisme.

A la cinquena estrofa torna l’evocació del què podia haver estat i no és la llengua catalana. Aribau li atorga la condició de pròpia i transcendental, doncs és amb la que usa quan es troba sol i parla amb el seu esperit. I a la sisena estrofa Aribau evoca la seva infantesa a Catalunya i amb l’exaltació del lloc d’origen lloa la figura del patró, a qui equipara simbòlicament amb la Pàtria.

Ànalisi: El poema està dividit 6 octaves reials, de 8 versos alexandrins d’art major (versos nobles) amb cesura 6+6 i amb els dos hemistiquis. La rima és consonant i l'estructura és ABBA ACCA, una estructura creuada, que manté la mateixa rima en les posicions 1a, 4a, 5a, i 8a de cada octava. Oda a la Pàtria és la primera en escriure en art major.

Comença, l'oda fent un repàs a la geografia de tota Catalunya, si més no, la simbòlica. De seguida apareix el pronom personal "JO", que torna líric el tema, personal i íntim, al vers dos, amb el mot "pàtria mia". A més, quan s' adreça al "tu" no és cap persona, sinó la pàtria, exemplificada en els turons de serres desiguals (metàfora de Montserrat). A més, utilitza una apòstrofe amb vell Montseny, també metaforitzat en un alt palau que està vigilant. Utilitza més figures retòriques com la mallorquina nau, metàfora de les Illes Balears o com la “guarda la tomba del jueu ”, metàfora de Montjuic, on la religió contribueix a mitificar les muntanyes, per tant, agafa categoria de mite. Resumint, la primera octava està dedicada a les muntanyes i illes dels Països Catalans, amb una al·literació ("e al mig del mar immens la mallorquina nau") i dos paral·lelismes: "adéu-siau turons, per sempre adéu-siau" "per lo repòs etern, per lo color més blau" La segona octava identifica el front de la pàtria amb els parents (gal·licisme que representa els seus pares) , i el so dels torrents amb la veu de sa mare i els plors del seu fill, és a dir, els afectes més propers. Acaba la cobla amb una mena de comparació, a l'estil d'Ausiàs March: se sent "així d'arbre emigrat, a terres apartades, son gust perden los fruits e son perfum les flors". Un arbre desarrelat. També podem veure com es refereix als cigles i penyasegats en la següent metàfora: “Jo ton superbe front coneixia llavors...” La tercera octava comença amb un verb antic ("haja" per hagi) que li serveix per a fer una justificació íntima del per què de la seva partida de Catalunya ("una enganyosa sort", una sort falsa, dolenta). Les torres de Castella són una metonímia de tota la regió central espanyola. Es queixa amargament d'haver marxat, perquè ja no sent el poeta (trobador) cantar en català, que és l'única cosa que el consolaria, perquè li desvetllaria el record en el seu cor. Aquests quatre primers versos són una interrogació retòrica, que és resposta per ell mateix amb tristesa: "en va" (endebades) viatja en ales de la imaginació i el record cap el seu país, per veure el Llobregat... l'únic consol que li

queda, l'únic plaer que sent (darrer vers, paral.lelístic) és "cantar" ,és a dir, escriure poesia, en català. Ser trobador a l'estranger. La quarta octava fa una justificació històrica de la importància de la pròpia llengua : llengua dels savis que van fer constums i lleis; dels forts que acataren els reis, defengueres els drets i venjaren els agravis. La llengua del gran Imperi Catalanoaragonès de l'Edat Mitjana, per tota la Mediterrània, des d'Espanya a Itàlia,a Grècia... La paraula "agravis" és un castellanisme (avui s'ha de dir "greuges"), típic dels autors catalans pre-Fabrians. La resta de la cobla és una maledicció: que es mori ("muira" és un verb antic) l'ingrat català que en sentir algú parlar en la seva llengua no plora i s'enyora de casa seva i no respecta la poesia (lira: metàfora antiga, que ja usava Horaci, i també instrument dels trobadors medievals) dels seus avis. La cinquena estrofa continua la justificació de la importància de la llengua, a partir d'una metàfora d'ell mateix com a vedell, que fa el primer vagit en català, mentre mama de la seva mare (hipèrbaton) . El català que serveix per a pregar a Déu (recordem que Aribau pertany al romanticisme conservador, per tant, és religiós), per somiar cada nit, per parlar amb ell mateix -la llengua del pensament- i és la llengua de la veritat, perquè no pot mentir qui parla amb la llengua del cor. "En llemosí li parl" té un verb estrany en català central, "parl", que ve motivat per necessitats del compte sil·làbic. La darrera octava conté una anàfora del verb "Ix" (Surt, en català antic) , una ordre que personifica la llengua i ve a dir que surti de dins seu, per expressar els afectes, perquè és una llengua dolça com la mel (comparació que també és sinestèsia perquè la llengua pertany a l'oïda i la mel al gust) i el retorna a la infantesa virtuosa (innocent ..."innocenta" és un vulgarisme) I en el vers 45, apareix un mot que canvia el significat de tot el poema, i l'adreça directament a Gaspar de Remisa: "cessarà de cantar de mon patró la glòria", on "patró", en realitat, vol dir "pàtria". I és així com el poema es torna una oda, o lloança a la pàtria, i al seu patró, a tots dos alhora, per quedar bé amb qui li interessava més en aquells moments.

Aquest poema,"Oda a la Pàtria" és el primer poema culte català amb ideals romàntics i un dels grans exponents de la manera de ser i pensar, de la ideologia, dels poetes de la Renaixença, especialment els de caire conservador. La pàtria, la fe, la llengua, l'amor a la mare i als fills, resumeixen, en una llengua que barreja verbs en català antic i paraules col·loquials o fins i tot incorrectes i un gran munt d'imatges simbòliques, el que tradicionalment ha representat la identitat catalana....