Roma part2: modul D, E; Toni Conejo PDF

Preview

Summary

Download Roma part2: modul D, E; Toni Conejo PDF

Description

Art de Roma i de l’antiguitat tardana

apareixerà nuu sobre el cavall al galop; segueix estenent la mà i el cos està inclinat, com a mostra de potència en el gest. Apareixerà acompanyat de la inscripció Caesar Divo F (la F pertany al mot filius); ja deixa de justificar la construcció de l’estàtua a partir del consentiment del Senat o del poble romà, directament al·lega la seva condició de fill del ja divinitzat Juli Cèsar. Després de la batalla d’Actium, es distribuiran monedes amb el projecte d’una nova escultura. Aquesta era una estàtua exempta d’August, que apareixeria nu, amb una cama sobre una sphera (representació del món), sostenint en una mà el lituus i en l’altra un element d’un vaixell en al·lusió a la batalla d’Actium. Quan després de la batalla d’Actium es quedi sol, sense cap contrari al seu poder, iniciarà el programa de renovació, a partir del qual restituirà la Res publica. Aquest programa social i cultural es basarà en el retorn de: - Pietas: renovació religiosa i aurea templa (“el millor per als déus”) - Publica magnificentia: obres urbanístiques per al gaudi públic, és a dir, edilícia pública. - Mores maiorum: renovació de la moral, recuperació dels valors romans, sobretot de la virtus. S’imposarà als paters familia vestir la toga en els esdeveniments oficials. La representació d’Octavi respondrà a uns prototips diferents abans i després de la batlle d’Actium. Les escultures del període anterior seran englobades sota el nom “Octavià-Actium”; ens mostraran una imatge jovenívola de l’emperador, com podem veure a Octavià (c. 37 aC) Es un rostre jove, que aspira a substituir a Juli Cèsar, i ens recorda als bustos d’Alexandre Magne pels bles del cabell. El període posterior serà anomenat “Augustus typus”, i ja apareixerà un August més adult, amb una mirada atemporal com a símbol de divinitat: es representat tal i com vol ser vist, per tant, d’una forma idealitzada. És un clar exemple d’aquests trets August amb corona gemmata (13 aC) Aquesta forma de representació també es veurà plasmada en la numismàtica. El propi August promourà durant aquesta època una damnatio memoriae de les seves escultures de la tipologia “OctaviàActium”, perquè en elles era representat tal com era en realitat. Hi ha una clara utilització de la idealització grega, pel que es diu que algunes de les seves escultures estaven representades en el Dorífor de Policlet. Una vegada mort, les representacions seguiran sent iguals. El Marcellus del Louvre va estar considerat durant molts anys una escultura d’August per la seva semblança; aquest error és fruit de la representació idealitzada. La seva dona, Lívia, també serà retratada, amb el nodus que ella posà de moda i com a dona casta et univira.

25

Art de Roma i de l’antiguitat tardana

Però les escultures més importants d’August seran: * Augustus Pontifex Maximus o August de Via Labicana (p. 12 aC) És una enorme escultura de 2,17 metres d’alçada, on es representa a August com a màxima persona de la religió a Roma; és per això que la seva realització no pot ser anterior al 12 aC, quan va ser anomenat Pontifex Maximus. És un clar exemple de la tipologia thogata, és a dir, de les escultures que representen persones vestides amb toga. La figura adopta el contrapposto, que podem endevinar gràcies al genoll marcat sota la tela. L’element de reforç és una capsa, on es trobarien les eines necessàries per al desenvolupament de qualsevol fet religiós. Duu les calcei patricii, sandàlies que són símbol de la noblesa. El braç dret, tot i que no es conserva, probablement sostenia una patera, el recipient còncau on es duien els líquids per a la purificació de l’altar. Per tant, l’escultura capta el moment just abans de fer la libació. La mà esquerra, tampoc conservada, probablement duia el lituus. El tret que ens permet identificar-lo com a Pontifex Maximus és el cap velat. La part posterior de la estàtua no està treballada, el que possiblement indica que estava col·locada contra la paret o a l’interior d’un nínxol. No tota la figura està feta del mateix material, cosa que identifiquem per la raja que es troba a la capa. Mentre el cos estava fet de marbre de Luni, el cap de marbre de procedència grega. *August de Prima Porta (c. 20 dC) Escultura thoracata, és a dir, que el personatge vesteix amb cuirassa. L’original estava fet en bronze, era del 20 aC i presidia un lloc públic de Roma. La còpia, feta en marbre, la va encarregar Lívia per a conservar-la com a record a la seva casa, que s’anomenava de Pima Porta, per això el nom de l’escultura. August apareix descalç com a símbol de divinitat. Al seu costat, un petit amoret sobre un dofí al·ludeixen a Venus i als orígens divins de la seva persona i la dinastia Julia. La cuirassa està plena de relleus narratius. L’estàtua era policromada, el que facilitava la seva lectura.

26

Art de Roma i de l’antiguitat tardana

2. Idees polítiques i fonaments plàstics: l’Ara Pacis Augustae L’Ara Pacis no és un temple, sinó un altar monumental dedicat a la pax augustae (pau i estat de benestar portat per August a Roma a partir del seu govern). Pels volts de l’any 16 aC, es produeixen revoltes a Hispània i la Gàl·lia, pel que August es traslladarà a Lugdunum (Lyon) per poder controlar millor la estratègia militar. Tres anys després, al 13 aC, August tornarà a Roma havent sufocat la revolta. D’això ens parlen el capítol 12 de la Res gestae: Ens indica qui fou el promotor, precisa el lloc on es col·locaria i el perquè de la

seva realització. En un primer moment, es va considerar la ubicació de L’Ara Pacis al bell mig de la Curia Iulia, però August preferirà col·locar-lo al Camp de Mart perquè era el lloc on es trobaven altres elements en el seu honor (com l’horologium o el seu mausoleu) Però, actualment el monument es troba dins un museu al costat del riu Tevere, davant el Mausoleu Augusti. La inauguració L’Ara Pacis de està datada el 30 de gener de l’any 9 aC, coincidint amb l’aniversari de la dona d’August, Lívia. Tot i que fou una obra macro coneguda en la seva època, amb el temps caigué en l’oblit; se sabia que havia existit però no on es trobava. El procés de “retrobament” de L’Ara Pacis s’iniciarà, de forma involuntària, al 1536. Es conservaven al Palau Peretti de Roma uns relleus antics, però dels quals no es sabia la procedència i menys que fossin part de L’Ara Pacis. Al 1566, el cardenal Giovanni Ricci adquirirà alguns d’aquests relleus pensant que pertanyien a l’arc del triomf de Domicià. A partir del 1569, la dispersió dels relleus s’ampliarà, i mentre alguns seran comprats per a decorar residencies privades romanes, altres marxaran fora de la ciutat, com el relleu del Tellus que arribà a Florència comprat per Cosme I de Mèdici. Durant els segles XVII i XVIII, la membra disjecta continuarà, ampliant-se a territori europeu. L’any 1859 es decidirà fer una restauració del Palau Peretti, el que portà al descobriment del bassament de L’Ara Pacis. Llavors s’iniciarà un procés de recentralització de les peces, que seran emmagatzemades al Museo Nazionale, i apareixeran les primeres propostes de reconstrucció de l’altar. Al 1903, Pasqui i Petersen realitzaran noves excavacions al Palau Peretti, * oficialment, el Senat sempre era qui encarregava les obres, tot i que darrera es trobes la mà o intenció de l’emperador.

27

Art de Roma i de l’antiguitat tardana

on trobaran que part dels seus fonaments són relleus de l’Ara Pacis. Però no els podran extreure per perill a caiguda de l’edifici, pel que s’hauran de conformar amb les fotografies que varen poder extreure. Anys més tard, entre el 1937 i 1938, i gràcies als avenços tecnològics, seran capaços de substituir els relleus per nous fonaments de la construcció i emportar-se’ls. Tot i això, la base original de l’Ara Pacis fou impossible d’extreure i encara resta soterrada. S’inaugurarà la reconstrucció de l’Ara Pacis el 23 de setembre de 1938, coincidint amb el bimil·lenari del naixement d’August, a l’interior d’un edifici projectat per Vittorio Ballio Morpurgo. Aquesta construcció funcionarà fins aproximadament l’any 2000, mentre que al 2006 s’inaugurarà el nou emplaçament, el Museo de’ll Ara Pacis, projectat per Richard Meier. En el seu temps, l’Ara Pacis estava situat al Camp de Mart, a tocar de la Via Flaminia. Les mides aproximades eren de 11,65 x 10,62 metres, pel que tenia una planta pràcticament quadrada. Comptava amb dues portes, una amb escalinata que desembocava a l’horologium i una altra sense (coincidia amb el desnivell del terreny), cap a la Via Flaminia. El monument estava conformat per un altar sobre una estructura piramidal esglaonada, el qual quedava tancat a l’interior d’una estructura de quatre parets rectangulars. No tenia sostre, però si dos portes de fusta que s’obrien només un cop a l’any, la data en la qual se celebrava el sacrifici. Programa decoratiu i iconografia, fet a base de relleus de diferents nivells, per crear contrast: *Altar: tot el cos inferior estava recobert de relleus que avui dia no es conserven, però se sap que representaven províncies romanes. El remats dels laterals tenen forma de voluta, amb unes esfinxs alades als cantons, possiblement remetent a algun ritual de la tradició romana; el cos està decorat per un fris corregut per relleus, on es representa una processó sacrificial, amb els botxins que duen els animals: és la suovetaurilia, és a dir, el sacrifici d’un porc, una ovella i un brau; seguint la narració i a la altra cara de l’altar apareixen les vestals. Els murs de tancament del contenidor de l’altar estan configurats per mòduls decoratius emmarcats per pilastres, i decorats amb bucranis, garlandes de flors i fruites i una patera omphalica. Aquests elements tenen un significat simbòlic: remeten a l’activitat de l’altar.

28

Art de Roma i de l’antiguitat tardana

*Murs exteriors: estan articulats a partir de dos registres, un de superior, on es trobaran les escenes figuratives, i un altre inferior, on veurem decoració vegetal i animal. Resten separats per una sanefa de meandres, com a símbol d’eternitat. Els registres quedaran emmarcats

per

unes

pilastres

verticals

decorades amb canelobres i animalons. Façana OEST (principal)  A la banda esquerra de la porta d’entrada trobem representat el mite de la Lupercàlia; per tant, trobem a Ròmul i Rem sent alletats per la lloba. Al cantó dret, l’arribada d’Eneas a Latinum. D’aquesta manera, s’estableix un paral·lelisme entre l’arribada del personatge mític i la d’August. Però la font en la qual està basat el relleu no és només l’Eneida de Virgili, sinó que alguns dels elements estan extrets de la narració de Dionís d’Halicarnàs: l’Eneas capite velato, la truja blanca que està sacrificant sota un arbre i el fet de que l’ofrena sigui en honor dels penates, que s’encarregaven de vetllar per la plenitud del rebost. El personatge que acompanya Eneas és el seu fill Iulius Ascanius. Per tant, és una constant al·lusió a l’origen mític i diví de la seva dinastia i el propi August.

Façana EST  al relleu de la dreta trobem una personificació de Roma: una amazona amb un pit al descobert , vestida de guerrera i asseguda sobre un piló d’armes. Pel que fa al relleu de l’esquerra, és el conegut com panell de Tellus. La dona del centre, que resta asseguda i amb dos nadons, és la personificació de la deessa de la terra (altres defensen que és, concretament, la terra d’Itàlia, altres Venus o inclús la Pau). La figures del voltant són nimfes; mentre la del cantó esquerre, sobre un cigne, representa l’aire, la de la dreta, sobre un monstre marí, el mar. Els vels que les cobreixen, coneguts com a aurea verificante, són un element que apareixerà sovint a l’art medieval. Per tant, és símbol del programa d’augment natalici impulsat per August, de l’abundància de menjar. És un relleu eclèctic perquè en ell mateix s’utilitzen diverses tècniques; d’una banda, l’idealisme grec en la

29

Art de Roma i de l’antiguitat tardana

proporció i atemporalitat de les figures, i per l’altra, la capacitat detallista i realista dels artistes romans.

Façana NORD i SUD  comparteixen el mateix relleu, la narració és continua, però queda repartida en eles dues parets. Al contrari del panell del Tellus, aquest és un relleu clàssic. Es representa la processó del poder, tot i que no se sap quina; si la que fou celebrada en honor de la tornada d’August al 13 aC o la de la inauguració de l’Ara Pacis al 9 aC. Aquesta està encapçalada per August, pel que és la figura més gran entre tots, seguit dels lictors i flamines. Una altra figura que destaca per la seva mida és la d’Agrippa; en ell es troba majoritàriament la controvèrsia sobre quina processó es representa, ja que donat que va morir l’any 12 aC, si s’està representant la de la inauguració, es va col·locar com a homenatge, mentre que a la del 13 aC si se sap que va assistir i per tant seria part de la “fotografia”. Darrere d’Agrippa, es fa un recorregut per de la línia de successió del poder: Caius Caesar, (Lívia),Tiberi... Això deixa molt clar que el relleu és una exaltació del poder i la dinastia augusta, perquè ell es considerava el portador de la pau i el benestar al poble romà. Com a anècdota i exemple del magnífic ús dels diversos nivells del relleu, podem destacar la figura que mana callar al fons de la processó.

30

Art de Roma i de l’antiguitat tardana

MÒDUL E: ART I ARQUITECTURA DELS SEGLES I-III 1. L’herència augustea: el retrat i el relleu oficial durant la dinastia Juli-Clàudia i Flàvia. La realització de camafeus fou una tradició molt cultivada i destacada en època d’Alexandre Magne, i va recuperar la seva esplendor en temps d’August. Aquest camafeu, conegut com Gemma Augustea no destaca només per la seva magnifica tècnica, sinó perquè la seva cronologia es tan inexacta que se n’han proposat tres de diferents. Es desconeix la funció, ja que no se sap si servia com a penjoll en els esdeveniment més importants o simplement era un panell decoratiu (mesura uns 23 x 19 cm). La peça està dividida en dos registres, ambdós amb una clara iconografia i un estil classicista, idealista i proporcionat. Al REGISTRE SUPERIOR trobem al centre dos figures entronitzades a un bisselium; la dona és la personificació de Roma, mentre que l’home és August. Es miren, i ella li esta reconeixent amb la mirada els seus èxits a l’imperi. Ell, mira cap al costat esquerre per a observar als personatges que hi apareixen, que són els seus successors; Tiberi, baixant d’una quadriga i amb una Victòria alada al darrere, com a símbol de les seves victòries. Al costat d’ell, el seu successor en cas de mort, Germanicus. Al cantó dret d’August, apareixen tres personatges més que li reconeixen la “feina ben feta”; la dona que li col·loca la corona de llorer, que porta una corona emmerletada, és la personificació de les grans ciutats de l’Imperi, Ecumene. Ve a simbolitzar que el seu treball també havia estat efectiu a les afores de la capital. Oceà i Tellus també apareixen, inclús ella porta una cornucòpia plena de queviures com a símbol d’abundància. El medalló que apareix entre els dos personatges del tron ha estat interpretat com el Sidus Iulim, el cometa que va caure després de la mort de Juli Cèsar, dintre del qual es representa a Capricorn, símbol astral d’August. Alguns autors han volgut veure el rostre de Roma com un retrat del de Lívia. Es per tota aquesta simbologia que alguns estudiosos han datat el camafeu entre l’1 i el 14 dC, en temps d’August. Els que creuen que l’obra és d’època de Claudi es basen, principalment, en l’aparició de l’àliga als peus d’August. Aquesta era símbol de la divinitat Júpiter, i per tant, la seva presència, divinitzava a August; fou durant el regnat de Claudi que es va produir una revifalla del culte a Júpiter i al ja divinitzat August, pel que el camafeu hauria estat fet en honor de l’emperador. És una composició estàtica i rígida. Pel que fa al REGISTRE INFERIOR, hi trobem la raó dels partidaris que defensen que la peça fou elaborada en temps de Tiberi. S’hi fa visible la victòria del successor d’August, ja que al costat esquerre apareixen uns soldats aixecant la columna commemorativa. Aquesta està coronada per un seguit d’armes, i en

31

Art de Roma i de l’antiguitat tardana

l’escut, trobem gravat un escorpí, símbol astral de Tiberi. La resta de personatges representen províncies, identificables perquè són llocs estrangers als quals se’ls identificava al dur pantalons. D’una banda, les províncies sotmeses, i per altre les que varen ajudar a la derrota dels revoltats, les províncies romanes d’Hispània i la Tràcia. El het que Hispània aparegui d’esquenes és un simple recurs escultòric, que demostra realisme. Composició dinàmica, plena de diagonals i moviment. Grand Camée de France. Aquest és el camafeu més gran conservat d’època romana, ja que mesura 31 x 26,5 cm, i està datat en el 23 dC. Dividit en tres registres: món olímpic, món terrenal i món dels vençuts. El món olímpic està presidit per un August divinitzat. Apareixen altres personatges, com Germanicus o Drusus, com a representants de les seves virtuts. Al món terrenal, asseguts en un bisselium, apareixen Tiberi i Lívia, mirant als possibles successors, entre els quals es troba Calígula que encara és un nen. Per últim, al món dels vençuts apareixen les representacions de les províncies derrotades i sotmeses. Per tant, en aquestes dues parts, el discurs iconogràfic és molt semblant al de l’anterior camafeu. RETRATÍSTICA Els primers retrats de Tiberi busquen una certa semblança als de l’Octavi jove, tot i que no fossin pare i fill biològics. Podem veure com entre Octavià (c. 37 aC) al Museu d’Arles i Tiberi (4 dC) a Copenhage, hi ha una adopció de la imatge del primer. Aquests primers bustos de Tiberi eren col·locats en llocs públics de la ciutat. També es copiaran altres tipologies, com la de l’emperador com a Pontifex Maximus: Tiberi (p. 14 dc) conservada al Prado. També es varen fer escultures de Tiberi pertanyents a la tipologia de Imperium Maius: Tiberi (c. 30 dC) Museu Arqueològic de Nàpols. Per últim destacar el conservat al Museo Nazionale de Roma; és un bust de Tiberi dels volts del 37 dc del qual alguns trets no són els seus característics. Es per això que s’ha cregut que fos alterat per a que s’assemblés a Calígula, o que directament fos un bust per a Calígula que buscava ser semblant a un de Tiberi.

La mort prematura de Calígula implica que en totes les seves representacions aparegui bastant jove. Calígula (c. 37-38), conservada a la universitat de Yale i englobada en la categoria de Jove príncep. A més, a aquest fet hem d’afegir que la majoria de l’obra que en feia referència va patir una damnatio

32

Art de Roma i de l’antiguitat tardana

memoriae (en vida, es va dedicar a decapitar les escultures de divinitats per a col·locar el seu cap, i per tant, a la seva mort, seran altre cop restituïts). El Calígula (39-40 dC) del Louvre es troba dins la tipologia Emperador, i es mostrat amb una incipient barba, com a símbol de dol; els romans se la deixaven créixer uns dies quan algun conegut moria (en aquest cas, la seva germana). Per últim, destacar el Calígula (40 dC) que es troba a Nova York, molt ornamentat.

Amb la mort de Calígula al 42 dC, el Senat escollirà un nou successor, Claudi. Claudi de Lanuvium (c. 42-43) Aquesta estàtua és una excepció respecte a les altres perquè com es trobava presidint la basílica de Lanuvium, ciutat fora de la capital, l’emperador podia aparèixer com a divinitat. S’exalça i divinitza a Claudi a partir de la idealització del cos, semi nu i descalç, i l’àliga als seus peus, com a símbol de Júpiter. El tors musculat contrasta amb el rostre marcat per el pas del temps. Claudi (4154), al Museu Arqueològic de Nàpols, en el qual s’intueix l’interès pel retrat. L’Ara Pacis va servir com a model per a altres altars, com fou l’Ara Pietatis Augustae o de la Gens Iulia. Tot i que fou executat en el 43 dc, era un projecte d’època de Tiberi, que pretenia exaltar la figura d’August i de tota la dinastia. Als relleus que en formaven part, podem observar la re...