Sigmund Freud PDF

Preview

Summary

Sigmund Freud Freud és el pare de la psicoanàlisi, una eina per ajudar-nos a actuar de forma més raonable. Fa ús de la psicoteràpia. El seu gran descobriment és l’inconscient, una “altra realitat”; el que pensem no és necessàriament el que som. Principi del plaer i principi de la realitat El princip...

Description

Sigmund Freud Freud és el pare de la psicoanàlisi, una eina per ajudar-nos a actuar de forma més raonable. Fa ús de la psicoteràpia. El seu gran descobriment és l’inconscient, una “altra realitat”; el que pensem no és necessàriament el que som.

Principi del plaer i principi de la realitat El principi del plaer és un dels dos principis que, segons Freud, regeixen el funcionament mental: el conjunt de l'activitat psíquica té per finalitat evitar el desplaer i procurar el plaer. El principi de la realitat és l’altre principi que regeix el funcionament mental. Forma un parell amb el principi del plaer, al qual modifica: la recerca de la satisfacció ja no s'efectua pels camins més curts, sinó que ajorna el seu resultat en funció de les condicions imposades pel món exterior. És a dir, l’individu haurà de reconduir per mitjà de la raó les seves pulsions inconscients, atès que sinó es trobaria en conflicte amb el seu entorn.

Model de la personalitat Freud va elaborar una teoria per intentar donar una explicació teòrica als processos i característiques psicològiques fonamentals que poden trobar-se en la psique humana. En les seves investigacions i estudis, Freud va trobar proves que la consciència de l'ésser humà només és una petita part de les ments humanes, i va plantejar la següent divisió: -

-

Ello (id): Es regeix pel principi de plaer, sent la part més íntimament lligada a la pulsió inconscient. És l'entitat psíquica més primitiva i buscarà la satisfacció d'acord amb el principi de plaer (el que trobem sota l’iceberg). Jo (ego): part que es regeix pel principi de la realitat. El jo ha de satisfer els impulsos del ello però amb certs límits, que són imposats pel superjò. Superjò (superego): part que incorpora les normes i institucions socials dins de l’individu.

Mecanismes de defensa Els mecanismes de defensa, segons Freud, són estratègies psicològiques inconscients posades en joc per diverses entitats psíquiques per fer front a la realitat i mantenir l'autoimatge. El propòsit dels mecanismes de defensa és protegir l’individu de l'ansietat o sancions socials i / o proporcionar un refugi enfront d'una situació a la qual no pot fer front pel moment. - Sublimació: desviar la pulsió sexual o agressiva cap a fins superiors; mudar la finalitat pulsional cap a una activitat desexualizada (per exemple, l’artista). - Fantasia: trasllat de la pulsió al pla imaginari - Desplaçament: la ment redirigeix algunes emocions que es perceben com a perilloses o inacceptables, a un estadi acceptable. - Projecció: el subjecte atribueix a altres persones les pròpies virtuts o defectes, fins i tot les seves mancances (manca). Expulsió d'un mateix de les qualitats, sentiments o desigs que el mateix subjecte ignora o refusa com a propis. - Regressió: retorn a un nivell anterior del desenvolupament psíquic - Repressió (el més important): mètode autoritari i repressiu per protegir l'status quo interior i exterior. Estratègia per superar el conflicte. Mecanisme que serveix a l’individu

per rebutjar representacions, idees, pensaments, records o desitjos i mantenir-los en l'inconscient.

Manifestacions de l’inconscient L’inconscient és desconegut, per tant, per arribar a conèixer-lo, cal estar atent per interpretar (mitjançant la psicoanàlisi) les seves manifestacions, que poden ser: -

Actes fallits: lapsus linguae (llengua); lapsus calami (escriptura o gràfics); errors de lectura; oblits o pèrdues inexplicables. Somnis: són realitzacions dels desitjos Acudits: mecanismes per provocar comicitat. Es basen en jocs de paraules mitjançant el desplaçament, el doble sentit, la commutació, la representació antinòmica. L’acudit és estalvi psíquic, és a dir, es preferible fer un acudit que una repressió.

Teoria de la personalitat (teoria desenvolupament psicosexual) La teoria del desenvolupament psicosexual sosté que l'ésser humà, des del naixement, posseeix una libido instintiva (energia sexual) que es desenvolupa en cinc etapes. Cadascuna d'aquestes fases està caracteritzada per una zona erògena que és la font de la pulsió libidinal: -

-

0-2 anys: fase de la evolució libidinal oral, la zona erògena és la boca; interès en les gratificacions centrades en la boca com: xuclar, menjar, mossegar, besar i acariciar 2-4 anys: fase de la evolució libidinal anal. La zona erògena és l’anus; gratificació a l'expel·lir i retenir la femta fecal; acceptació de les exigències socials relatives al control d'esfínters. Relació entre l'autonomia personal i el control dels esfínters (autocontrol). 4-6 anys: fase fàl·lica, la preocupació inicial està als genitals: la mare juga un paper molt important (aporta seguretat). Es produeix un interès pels propis genitals.

Complex d’Edip/Electra Sentiment ambivalent d'amor/odi envers el pare (nens) o la mare (nenes). Només qui supera aquest complex és una persona sana i madura. En el cas de les nenes, en principi estimen a la mare (font de satisfacció) que es qui normalment se'n cuida però descobreix la seva manca de penis. La nena suposa que ha estat castrada i culpa a la mare. Aquest complex es supera quan es produeix un procés d’identificació del nen amb el pare i la nena amb la mare, i es crea així el superjò.

Psicologia de les masses i anàlisi del jo (1921) En aquest text Freud transcendeix l’àmbit psicològic i se centra en els aspectes socials. És una obra complementària a Tòtem i Tabú (1913); un text en el qual Freud es troba amb la necessitat d’explicar l’origen de la cultura. També segueix a Introducció al Narcisisme (1914), obra en la qual culmina l’ideal del superjò. En molt bona part, el text de Psicologia de les masses i anàlisis del jo es planteja els processos d’identificació amb l’ideal individual i social com a mecanisme de construcció de vincles socials.

Antecedents: L’ànima col·lectiva segons Le Bon

Al segle XIX es va fer molt assidu parlar sobre les masses, fet que s’associa a l’avenç cap a la modernitat i al seu gran invent: l’individu a nivell individual. Le Bon farà un discurs especialment crític de la massa, i senyalarà bàsicament les dificultats de les masses: l’individu racional desapareix dintre de la massa. En integrar-se en la multitud, la persona adquireix una ànima col·lectiva. Queda sotmesa a un inconscient social i anivellada als altres, pel fet de que aquest és comú. El valor de l’individu individual s’està perdent. L’individu abrigat per la massa tendeix a alliberar els instints a un grau superior a l’habitual per separat, emparat per l’anonimat i contagiat per un context on tothom fa el mateix. El contagi i la suggestió Són els factors que expliquen la homogeneïtzació de la massa. -

Fascinació hipnòtica Reducció a l’estat primitiu o a un estat infantil Passa a ser fàcilment influenciable, impulsiu en la seva reacció a estímuls intensos. L’argumentació lògica desapareix, ocupant el seu lloc les imatges o les paraules intenses La massa es belluga per la il·lusió i el poder de les paraules del líder, les qualitats dels quals han de ser el prestigi i un discurs atractiu i convençut que generi adhesions.

Altres antecedents Un altre dels antecedents de Freud és William MacDougall, que dirà que no totes les masses es comporten igual. Dirà que n’hi ha que tenen comportament ordenats i constructius, i que en funció de com s’organitzen, conformen diferents multituds (conjunturals, associades a institucions permanents...). Suggestió i libido Per a Freud, l’energia fonamental, l’essència de l’ànima col·lectiva, associable a la massa, és l’amor. Però no necessàriament un amor sexual. El fenomen de la massa és un fenomen d’amor als demés. El que manifestem amb l’amor és el desig de tornar a la situació original de confondre’ns amb el món exterior. Força de coincidir amb els altres, d’ésser acceptat. Dues masses artificials: Església i exèrcit Anomena masses artificials a aquests tipus d’institucions perquè tenen capacitats coercitives que s’exerceixen des de fora, no dels instints humans, com l’amor familiar. Són organitzacions estables, organitzades i disciplinades. Existeixen caps, líders, que es defineixen com membres pertanyents a la mateixa família, lligats al mateix “pare”. Els llaços amb el líder són mes importants que els llaços entre els membres de la massa. El líder pot ser una persona, però també un ideal. La importància del líder permet un cert grau de diversitat en la massa. Identificació Vincle entre els individus de la massa i sobretot amb el pare. Com per exemple, el complex d’Edip; la identificació edípica. Com es resol aquest complex? Es resol de la manera que ho fa perquè el nen es vol assemblar al pare, el pare és el seu ideal. I és precisament perquè es vol assemblar al pare que se sent atret a la mare (desig). Aquests fets estan completament carregades emocionalment i sexualment. Si vols ser el teu pare, es converteix en el teu ideal i en el teu pitjor enemic, perquè vols ocupar el seu lloc. L’ideal del jo (el pare) i el superjò acabaran confonent-se quan es mata simbòlicament al pare; el pare serà el pare allà dins (al cap, a la

consciència). La idea de Freud és que aquest conflicte no es resol ben bé mai, i això es mostra a les masses. El fenomen d’identificació el tracta com un fenomen on estan presents l’enamorament i la hipnosi. Un enamorament que de vegades explica un desig sexual, i que de vegades comporta una idealització. Quan la sexualitat no hi és, l’enamorament es produeix en base a una idealització. Hi ha una magnificació de l’objecte i una minimització del subjecte; com més idealitzes a l’altre, més petit et fas tu. A un hipnotitzat també li passa això; quan algú s’hipnotitza, acabes submís i humil. Renuncies a la iniciativa personal, i l’hipnotitzador passa a ocupar l’ideal del jo. La diferència entre la hipnosi i l’enamorament és la finalitat sexual ulterior. D’aquesta manera, els vincles entre el líder i la massa queden entre la hipnosi i l’enamorament. Psicologia de la massa La massa és un conjunt d’individus que han reemplaçat l’ideal del jo particular per un objecte comú (ideal, líder). I en conseqüència, es produeix una identificació recíproca del jo. Gregarisme Els individus ens sentim incomplets quan estem sols. Això ens porta a agrupar-nos. És un fenomen instintiu. La massa tendeix a igualar-se, però no amb el líder. Per això, podem dir que l’home massa, més que gregari, tendeix a l’horda originària. A Tòtem i Tabú, Freud descriu l’origen de la cultura. Ell s’imagina l’home primitiu abans de la cultura; un homínid que funciona com alguns simis. El seu esquema, basat en el mite del protopatre, és que hi ha un grup de simis que estan regits per un mascle alfa. El mascle alfa ha de protegir el grup, i de tant en tant ha de demostrar que és el més fort. Es beneficia de les femelles. De cop i volta, no havia passat mai, els mascles alfa desenvolupen la capacitat de comunicar-se entre ells. Si ens enfrontem sols, perdem contra el mascle. Però i si ens enfrontem tots junts? (l’aliança dels febles). Així, mataran el pare (mascle alfa), i ningú voldrà ser mascle alfa perquè el mataran. Neix així la cultura, un sistema de prohibicions. L’adhesió a la massa implica anar enrere, perquè és la manifestació inconscient de la manca d’un pare que assumeixi les responsabilitats. El complex d’Edip és l’enfrontament amb el mascle alfa, i per superar-ho, has de ser tu el teu propi pare (has de assumir tu sol les responsabilitats). La massa permet fer el que fa tothom i tenir un líder com a referencia, que és el pare que et guia. La búsqueda del pare és una regressió del jo, un pas enrere. Recapitulació -

La substitució de l’ideal del jo per un objecte introjectat pot ser temporal o permanent La desaparició del mascle alfa va indicar el pas de la comunitat primitiva a la comunitat fraternal Possibilitat de pensar una massa en la qual els vincles fonamentals siguin els fraternals i no els paternals?...