Sortides professionals psicologia PDF

Preview

Summary

Sortides professionals psicologia...

Description

PSICOLOGIA DE L’EDUCACIÓ Pel que fa al seu desenvolupament històric, la Psicologia Educativa ha anat evolucionant al llarg de quatre fases: la primera es caracteritza pel seu lligam amb l’educació especial dels nens problemàtics, la segona promou la proliferació de serveis psicològics per tractar aspectes emocionals, afectius i socials de l’alumne, la tercera considera formar als professors i la quarta busca models alternatius per tractar els casos problemàtics centrant-se més en el context. Les primeres promocions de psicòlegs de l’àrea educativa van començar a treballar en l’ensenyament privat, que ha presentat una evolució significativa pel que fa als seus serveis, com per exemple la introducció de criteris psicoeducatius que van més enllà de la psicologia clínica, així com actuacions de tractament molt diverses per a cada cas (logopèdia, psicomotricitat, formació de pares, etc). Ens remuntem al 1970, quan es va formular en la Llei General d’Educació el dret a la orientació escolar. Nou anys després es van crear Serveis Psicopedagògics Municipals, inicialment molt influïts pels models comunitaris i preventius procedents de l’àrea de la salut. Al 1982, a partir del Pla Nacional d’Educació Especial i de la Llei d’Integració Social del Minusvàlid, es van crear els Equips Multi professionals i al 1991, amb la finalitat de cobrir les places de professionals en els Departaments d’Orientació dels Instituts

d’Educació Secundària

i

en

els

equips

d’Orientació Educativa

i

Psicopedagògica, es va crear l’especialitat de Psicologia i Pedagogia dins del cos de professors d’Educació Secundària. Més endavant, a principis dels anys vuitanta, es va produir el descobriment de Vygotski i de la Psicologia Cognitiva en relació amb el context educatiu. És aquí quan la intervenció psicopedagògica va adoptar un caràcter funcional respecte a les necessitats d’implantació de la reforma educativa. Pel que fa a l’actualitat, el rol dels psicòlegs educatius (38% del total dels professionals de la psicologia) s’ha format en tres grans línees d’actuació: sociolaboral (orientació professional), psicològica i pedagògica (assessorament, formació de suport didàctic) i orientació terapèutica (reeducadora, compensadora, etc). Tanmateix, aquest important rol presenta una sèrie de dificultats relatives pel que fa a l’estatus administratiu-laboral, a la delicada frontera entre la interdisciplinarietat i intrusisme, als temes de

confidencialitat, al permanent esforç per a anar-se actualitzant sobre les línees noves d’actuació psicoeducativa, etc. En resum, el Psicòleg de l’Educació és el professional de la psicologia que té com a objectiu la reflexió i intervenció sobre el comportament humà en situacions educatives. Actua en els àmbits personal, familiar, organitzacional, institucional, socio-comunitari i educatiu i el procediment general d’intervenció que du a terme engloba l’avaluació inicial i diagnòstic, intervenció, seguiment, avaluació final i valoració, amb la presa de decisions que aquesta última deriva. Aquest intenta detectar i prevenir a efectes socioeducatius, les discapacitats i inadaptacions funcionals, psíquiques i socials. Així doncs, pot proposar de realitzar intervencions per tal de millorar les competències educatives dels alumnes i trobar solucions a les dificultats que aquests puguin mostrar a l’avaluació. A més a més, dona suport i assessorament tècnic a l’educador pel que fa a l’adaptació de la programació, a la introducció de nous mètodes d’ensenyança-aprenentatge i també pel que fa a la seva actuació educativa amb alumnes amb necessitats o situacions especials mitjançant adequacions curriculars, actuacions compensatòries, procediments d’atenció a la diversitat, etc. Finalment cal remarcar que el psicòleg també actua promovent i organitzant la informació i formació a mares i pares en una línea de suport al desenvolupament integral del fill/a. Per tant, és molt important potenciar socialment el coneixement d’aquest rol i de les seves possibilitats d’intervenció. Al cap i a la fi són professionals essencials que, en més o menys mesura, obtenen avenços i millores pel que fa al comportament humà en situacions educatives.

LES COMPETÈNCIES ACADÈMIQUES I PROFESSIONALS INTEGRADES La implantació d’un model educatiu centrat en la competència requereix construir un model progressiu sostingut sobre la pròpia acció, a partir de l’experiència i avaluant els processos utilitzats i els resultats obtinguts. Així doncs, cal educar en competències perquè la universitat ha evolucionat i la societat ha canviat. Abans, el coneixement acadèmic que es promovia donava molt èmfasis als coneixements teòrics i pràctics i molt poc a l’aprenentatge basat en problemes i projectes, actituds, habilitats socio-comunicatives i adquisició d’experiència laboral, és a dir, no s’adquirien les suficients competències requerides. Actualment s’intenta promoure un coneixement estratègic per tal de formar una persona competent que “sap”, “sap fer”, “sap estar” i “sap ser” a l’hora d’enfrontar-se a la resolució d’una feina o una situació trobant-se suficientment capacitada per actuar d’una manera efectiva, eficient i estratègica, tant en situacions habituals, com en situacions noves.

PSICOLOGIA CLÍNICA I DE LA SALUT La psicologia clínica ha estat determinada pel canvi que ha anat experimentant el concepte de salut. Es va deixar de veure la salut física i mental com dues coses individualitzades al conèixer la interdependència entre la conducta i el cos. Una conseqüència immediata d’aquest fet va ser la necessitat creixent d’introduir equips interdisciplinaris a tots els camps sanitaris. Com és evident, aquesta branca ha tingut un desenvolupament històric important per arribar a permetre als psicòlegs clínics apropar-se al lloc que ocupen en aquests moments. Ens remuntem al 1896, any en què oficialment es va establir la Psicologia Clínica a partir de la primera clínica psicològica per part de Lighner Witmer, oferint el servei només a nens. Més endavant, amb la Primera Guerra Mundial, es va mobilitzar l’aplicació i construcció de tests psicològics i també el paper del psicòleg clínic, que ja teoritzava i investigava sobre més temes, es relacionava més amb els problemes educatius que amb els psiquiàtrics i adoptava noves funcions de tractament. Al voltant de la Segona Guerra Mundial, on els psicòlegs clínics ja s’havien començat a estendre

per presons i altres llocs que no només fossin hospitals, treballant ja tant amb adults com nens, es va crear el “model de Boulder” en relació a la formació del psicòleg clínic. Actualment entenem la Psicologia Clínica i de la Salut com la disciplina o el camp d’especialització de la Psicologia que aplica els principis, tècniques i coneixements científics desenvolupats per a aquesta per tal d’avaluar, diagnosticar, explicar, tractar, modificar i prevenir les anomalies, trastorns mentals o qualsevol altre comportament rellevant per als processos de la salut i malaltia. Aquestes funcions, prèviament mencionades, són molt variades: L’avaluació consisteix en reunir informació relativa als repertoris conductuals, al funcionament cognitiu i a l’estat emocional de les persones per tal de diagnosticar problemes psicològics, elegir tècniques de tractament, elaborar un perfil psicològic, etc. Generalment es du a terme a través de test, qüestionaris, entrevistes i observacions. El diagnòstic consisteix en la identificació del problema comportamental, cognitiu, emocional o social de la persona, grup o comunitat, així com el seu grau de gravetat i la indicació del tractament entre d’altres. Seguidament, la funció de tractament i intervenció (psicoteràpia, teràpia cognitiva, psicoanalítica,...) suposa la realització de les intervencions clíniques corresponents sobre les persones per tal d’entendre, relaxar i resoldre trastorns psicològics de tot tipus. La intervenció psicològica en el camp clínic pot ser a nivell individual, grupal, familiar, comunitari i institucional i pot ser duta a terme, tant en centres privats de consulta, com en equips d’atenció primària, de salut mental, hospitals, geriàtrics, centres de voluntariat, etc. La duració del tractament acostuma a ser entre cinc i quaranta sessions (30min- 1h cada una), tot i que en certs casos també pot ser d’una o dues o es pot allargar durant anys. A part, trobem diferents moments d’intervenció, com per exemple la prevenció primària que té com a objectiu modificar anticipadament les condicions socials i ambientals així com les conductes de les persones que puguin afectar negativament a la seva salut, ja sigui a curt o llarg termini, i promoure conductes favorables. Seguidament, la prevenció secundària intenta localitzar i tractar el més aviat possible els trastorns dels que la seva aparició no s’ha

pogut impedir per mitjà de la prevenció primària. Per últim, la prevenció terciària actua sobre els trastorns que ja han sigut tractats, per tal de prevenir recaigudes i evitar possibles complicacions posteriors. Per altra banda, en la funció de prevenció i promoció de la salut s’analitza la problemàtica de les persones amb pràctiques de risc, es promouen els hàbits de salut en la població general, es donen a conèixer diversos recursos humans i materials per a la prevenció i promoció, etc. Seguidament, en la investigació, el psicòleg construeix i valida tests i en l’ensenyança imparteix classes en facultats, postgraus, “practicum”, ajuda a estudiants i graduats a dur a terme investigacions, etc. Finalment també s’encarrega de la direcció, administració i gestió. Aquesta és una funció de gestió de recursos humans amb l’objectiu de millorar el desenvolupament dels serveis mitjançant la millora de l’actuació dels professionals sanitaris i del sistema. Cal destacar que la Psicologia Clínica i de la Salut no només pren en consideració els processos anormals o patològics, sinó que estudia i s’aplica cada cop amb més dedicació als processos i estats de salut i benestar, tant dels individus com dels grups humans. A més a més, també treballa en l’àmbit de la problemàtica psicològica associada a la malaltia i salut física, ocupant-se de l’impacte psicològic que pot causar el diagnòstic d’una malaltia greu i/o la preparació per a una cirurgia, entre d’altres. Avui en dia, la meitat dels psicòlegs col·legiats treballen en aquest camp, conformat per línees històriques com la Medicina Psicosomàtica, la Medicina Conductual i la Psicologia Mèdica. Per tant, partint de la base que cada cop és més patent la íntima relació que hi ha entre el comportament de les persones i el seu estat de salut, parlem d’una professió molt important que es desenvolupa vertiginosament, guanyant cada cop més competències i espais de treball dins del camp de la Salut, que cada cop té un reconeixement públic i interprofessional més important....